 |
| Goleta Aran |
La goleta Aran fou dissenyada i bastida l’any 1903 a Viken, al sud-oest de Suècia, per Janne Hageman. Fou dedicada durant molt anys al transport de mercaderies entre els països del mar Bàltic i mar del Nord.
Des de finals de febrer de 2021 es troba al port de Palamós on iniciarà en poques setmanes, tant aviat com acabin els treballs de restauració actuals, una tasca de divulgació patrimonial i turística que ha de servir pel seu manteniment i el dels seus armadors i mariners. És doncs una nova aposta professional per part d’un parell de bons mariners, en Lluís Romero i en Pau Tatània, que ens permetrà de veure navegat un «tall ship» habitualment per la Costa Brava.
Parlem amb en Lluís Romero.
 |
| Lluís Romero Armador |
-Explica una mica quins són els teus orígens, la teva vinculació i passió amb la mar, el món nàutic i la navegació tradicional.
L-R.- Bé, la meva passió pel mar... Sóc nascut a Cadaqués, però això no vol dir i vol dir-ho tot. No vol dir res perquè de jovent de la meva edat (44 anys) per sobre i per sota nascut a Cadaqués que tinguin aquesta passió per la mar... Amb una mà i encara no hi arribo. Amb una mà de fuster que sempre falten dits, doncs amb una mà d’aquestes. Per això dic que molt a veure i poc a veure. Sóc d’aquests que vaig de cara al mar. Ja de petit amb sis o set anys ja li omplia la nevera de peix a la mare. Perquè el pare em va comprar un fusell de pesca submarina quan encara jo tenia sis o set anys perquè llavors encara es valia perquè no hi havia vigilància. Vaig començar per aquí i desprès la meva primera experiència amb la mar va començar sota l’aigua. De fet hauria d’haver acabat bus, que de fet ho era, era bus professional professional i pescador submarí. Però em vaig cardar les orelles. Feia tantes hores sota l’aigua que feia feines de bus al port i quan sortia de treballar em treia el vestit de bus de professional i em cardava el de pesca i tornava a l’aigua. Total que en 24 anys la doctora em va dir que què havia fet durant tota la meva joventut perquè presentava una pèrdua d’audició i que si estava estudiant el patró d’altura que m’ho penses molt perquè una cosa o altra. I vaig haver de prendre la decisió, i malgrat encara faig busseig de forma ocasional, i vaig quedar sobre de l’aigua que és on comença la aventura amb els vaixells.
Vaig començar amb vaixells de feines subaquàtiques, desprès vaig continuar amb els estudis de nàutica treballant en ports esportius, ja que malgrat els meus inicis a Cadaqués la meva pregunta d’aquell temps era: I, a dins d’un port com es treballarà? Perquè tot allò que jo havia fet fins aquell moment havia estat sempre a mar obert. Com és treballar en un port? I aquestes guies perquè serveixen? Em va sortir feina a Port Ginesta durant dos anys de bus i mariner. Que em va servir molt bé per aprendre-ho, però ràpid, en any i mig m’ho vaig menjar. Vaig decidir d’anar a l’Ametlla de Mar a fer el patró major el patró d’altura, i allà vaig ser molt conscient que allà tots els meus company eren fills de papa d’un vaixell de pesca, l’altra fill de papa del patró d’una «golondrina». I parlant amb els meus companys em vaig adonar conte de com estava el sector. Molts d’ells deien ara a l’estiu faré tres mesos amb el pare i aniré fent dies i d'aquí a cinc o sis anys ja tindré el títol. I jo vaig tenir molt clar que per aprendre havia de marxar. Em vaig embarcar en un portacontenidors, el Gran Canària, i em vaig passar una campanya fent d’alumne de pont i d’allà vaig saltar a Baleària amb vaixells de càrrega fins a Balears i aquí vaig començar el meu periple en aquest tipus de vaixells tradicionals, que a part que jo ja els havia vist i m’encantaven. Entrant al port de Eivissa, el Botafoc, sortien quatre pals molt grans i en varen fascinar. No eren altres que el Thopaga i Cala Millor.
Tenia 4 hores de guàrdia i 4 hores lliures i corriguent des del port principal fins al Botafoc i suant la cansalada amb el currículum sota el braç vaig trobar la Nicole que em va atendre molt bé, va agafar el currículum i encara no havia retornat al Baleària que em trucaven, que si volia tenia feina, perquè a més a més estaven amb els vaixells a l’escar i quedava poc temps per la Copa Amèrica que es feu a València on hi havien de ser. Vaig decidir embarcar, dir-li a la xicota si li feia il·lusió d’anar a viure a Eivissa i amb els ulls tancat varem instal·lar-nos allà. I així va començar el meu periple en aquest tipus de vaixells. Tres anys de primer oficial en el Thopaga i Cala Millor. Allà vaig aprendre moltíssim tant de navegació com del manteniment del vaixell.
D’allà on vaig sortir esgotat, eren un vaixells que et menjaven la sang. I vaig aconseguir la meva primera patronia amb el Sadko, que era propietat d’en Lorente de l’Isla Ebusitana. On també hi he treballat.
- Així que com qui diu has treballat a tots els pailebots del país?
L.R.- Menys el Santa Eulàlia que ho vaig intentar i no vaig tenir sort, i el Rafael Verdera. Desprès vaig fer de capità del Far de Barcelona, durant tres mesos que en Dani Munné era fora. També vaig estrenar el Far de Barceloneta amb un grup d’alumnes. Un gran vaixell el Far de Barceloneta. D'allà vaig manar la Hulba, una goleta sueca que estava fent una ruta pel Mediterrani de museu en museu, per dur-la a Vinaròs a escar i retornar-la a Barcelona.
Finalment a causa d’una relació amb una noia vaig tornar cap a Cadaqués i allà em vaig trobar sense masses sortides professionals. Sortosament hi havia el Sant Isidre, que s’ha demostrat que ha estat molt bona sortida, en vàrem parlar amb en Xavier, com l’Andreu, com en Quico, i el vaig començar a gestionar sota lloguer amb molta pressió de compra. Finalment el vaig comprar i no ens ha anat malament.
 |
| Proa de la goleta Aran |
Ara un cop assentat el projecte i intentant començar nous projectes amb el Sant Isidre ara més cara els escolar, que cara el turisme estiuenc, tot i que a l’estiu sempre serà així perquè és única manera de mantenir aquests vaixells, igual que l’Aran. A partir d’aquí el Sant Isidre m’ha donat més experiència com a empresari. Abans la havia obtingut com a capità i oficial, però em mancava com a empresari i armador, i el Sant Isidre me l’ha donat. Aquesta és la força i l’experiència que m’ha permès de començar amb aquest.
Com a última menció sempre m’han interessat els vaixell d’època, sempre de patrimoni, no m’interessen els vaixells clàssics, que són molt ben parits però que a mi no em diuen res a nivell emocional. Són vaixells que s’han passat entre famílies benestant que s’han pogut permetre el luxe de mantenir-los. I sí, podran tenir 100 anys, però no tenen cap tipus d’història. Per això m’interessen només els patrimonials. Però a part d’això hi ha una altra història que no té res a veure amb els vaixells de patrimoni que són els trasllats al carib, transoceànics, transmediterranis, en els quals he agafat experiència, malgrat no ser el meu sector ni m’interessa. A l’hivern són una vàlvula d'oxigen quan et truca un amic per dir-te com ho tens per saltar el Atlàntic i cada anys, més o menys, faig un salt fins el carib.
- Quina és la història del Aran? Què ja fa un grapat d’anys que volta per aquí pel Mediterrani. Vosaltres preneu el testimoni d’uns altres emprenedors.
L.R.- Amb en Pepe Vázquez tenim una amistat recent tot i que també fa anys que és en el sector. Al caure’ns la possibilitat d’accedir i comprar l’Aran, immediatament em vaig posar en contacte amb ell, em varen explicar qui era un altre tripulant del vaixells, malgrat ja em varen dir que en Pepe era la cara visible del projecte, el més sofert pobret... i espero tenir una amistat neta amb ell. L’he convidat mil vegades i espero que ens vingui a veure. Li he demanat opinions, consells. Per què això? Per què va passar allò? Per què varen fer això altre? I tenim un contacte més o menys directe, anem parlant sovint. Sabem la història, sabem com va acabar i en certa manera és per això que ara el tenim nosaltres. I vingui d’on vingui el que tenia que passar ha passat i fóssim nosaltres o uns altres teníem que agafar aquest vaixell perquè començava a patir molt. Cinc o sis anys sense ningú a bord, ja començava a tenir alguna fusta podrida. Bastanta més aigua a la sentina, o abaix la sala de màquines. Només cal veure l’arboradura com la tenim, tota la pintura i vernís, tanta feina que varen fer tot era bord. Tota la Sikaflex de coberta. Llavors en un vaixell d’aquestes característiques i amb la feina grossa ja feta, que pobrets, els hi va tocar de fer a ells. Doncs si ets del sector i entens del sector, dons a mi al veure el vaixell el primer dia ja no em va espantar gens. L’obra viva i obra morta estava en bon estat i a la sala de màquines un motor com l’Scannia nou, era el principal. A partir d’aquí si s’han de canviar fustes i pintar més o menys i posar veles això no em preocupava gaire. Si hagués vist alguna fusta malament, si hagués més aigua del compte, si el motor no hagués estat estat nou, amb 1100 hores, es probable que no m’hi hagués embolicat. Ja en tenia prou amb el Sant Isidre, sincerament.
- Ara tindreu el Sant Isidre i l’Aran. El Sant Isidre serà el model per l’Aran o seran un tipus d’empresa i projecte diferent?
- L.R.- Aquí entrem més en direcció d’empreses. El Sant Isidre no l’he volgut associar econòmicament amb l’Aran, però si que estan vinculats en tots els altres sectors que poden. D’alguna forma estem creant un Hòlding , i mira que no m’agraden aquestes paraules anglosaxones, de recuperació de patrimoni marítim, així que estarà totalment vinculada amb la empresa. La pàgina web de l’Aran serà https://www.worldsailingexperience.com/ i des d’ella i de forma reciproca es podrà accedir al Sant Isidre. Per tant tot estarà associat excepte la part econòmica.
- El port de Palamós, com bé coneixes, ja compte amb una oferta tradicional i clàssica important amb vaixells com el Rafael, el Jolie Biche i la Pepa Bandera. Competència o complementarietat?
 |
| La goleta Aran al port de Palamós |
L.R.- Complementarietat en la seva totalitat. Venim a sumar, venim a contribuir i volem col·laborar amb la Universitat de Girona, volem contribuir amb els alumnes, volem treballar amb turisme, lògicament per mantenir aquests vaixells avui dia és la única sortida viable. No esperem res de la Administració, tristament. Llavors com que ells s’hi dediquen venim a complementar totalment. Excedents, ens ho compartim, col·laboracions, participacions i ajudes de tot tipus. Només faltaria. Sinó ens ajudem entre nosaltres. Malament.
- Està bé dir-ho.
-L.R.- Sí, sí està bé dir-ho.
- Hi ha molta gent a qui li ha sobtat atès que a Palamós ja hi havia una oferta.
-L.R.- La opció principal bàsica va ser Blanes. Ens hi hem passat vuit mesos allà de fet. Perquè tenim el Sant Isidre a Cadaqués. Per poder llogar vaixells hi ha el Rafael a Palamós, i de Palamós cap el sud no tenim res. Parlant de vaixells de llista segona, per tant no contem ni el Far de Barcelona, ni el Santa Eulàlia que són llista vuitena. A Palamós hi ha en Joan Santolària i no volíem venir a fer-li ombra per dir-ho així. A Blanes hi ha un turisme de massa, que és necessari per poder mantenir aquesta mena de vaixells, que no es per gust, perquè jo de «golondrinero» no en sóc pas i no m’ha agradat mai de fer. Vàrem decidir anar a Blanes, parlàrem amb l’Ajuntament i amb d’altres entitats de la vila on fórem molt ben rebuts. Moltes gràcies cal expressar-los a tots ells. I vàrem anar cap allà amb el vaixell. Un cop érem allà tot han estat pegues. Pegues perquè el dic d’abric està en construcció. No hi ha vista que aquest estiu estigui acabat. Pols, merders, no hi accedeix gent passejant. Aquest és un vaixell que ha d’estar visible. Per fer les sortides havíem de sortir del nostre amarrament, anar a un altre per carregar els passatgers, fer la sortida, tornar al segon amarrament per desembarcar i finalment tornar al nostre amarrament. Una bogeria! Per altra banda hi ha l’efecte competència. Està petat de «golondrines», catamarans i malgrat que sabem que és una oferta diferent els altres porten trenta anys allà, saben molt bé com han de fer les coses. Nosaltres érem nous, érem benvinguts però tota una sèrie de pegues s’han anat sumant. Finalment amb en Joan Santolària, parlant, ens va dir que aquest any té intencions que es vol jubilar. També ens ha proposat... certes coses (riu). Si ens hagués dit abans que es jubilava ja hauríem vingut directes a Palamós. En saber-ho finalment hem fet cap a aquest racó del port.
- A les xarxes parleu de l’Aran com a buc escola. Tu ja havies treballat al Far de Barcelona. Serà un camí semblant?
- LR.- Un camí semblant a partir d’octubre i fins a juny. Per mantenir aquests vaixells o ens ajuda l’Administració, que no ho farà, o ens cal treballar amb el turisme. Per tant fora de la temporada d’estiu o algun cop, perquè no, dins la mateixa temporada. De tota manera amb el turisme que s’embarcarà farem igual que amb el Sant Isidre, amb una vocació d’explicar, d’estar a sobre del client, de fer-lo participar en les maniobres de les veles quan es puguin utilitzar. Per tant aquesta escola no deixa d’existir en tant en quan aquesta transmissió del coneixement es farà tant amb el turista estranger com amb el local, que volem que s’animi i que vingui a conèixer l’Aran. Fora de la temporada estival ja hem començat a tenir algun contacte amb el Museu de la Pesca, instituts, Universitat de Girona amb crèdits de lliure elecció i amb escolars de primària i secundària que comencin a tocar i a saber que és tot això. Volem també vincular el vaixell amb bandera no només de Palamós sinó també de Cadaqués, ja hem parlat amb l’Ajuntament de Cadaqués, de manera que l’Aran faria dues visites anuals, a l’acabar temporada i desprès d’anar a escar, per gratuïtament fer portes obertes i que el jovent d’allà sàpiga quin passat hi havia a Cadaqués amb aquesta mena de vaixells.
- També al Facebook parleu d’una cosa que no sé si és real, si és un somni, és un desig o és una carta als reis mags. Preteneu recuperar el transport ecològic rememorant els viatges entre la Costa Brava i Amèrica. Un somni?
- L.R.- En quaranta cinc anys que faré enguany, allò que he volgut perseguir a la vida he posat pit i c... i ho he aconseguit. Si em plantejo molt, però molt que aquest vaixell farà el viatge dels indians... M’atreveixo a dir que si no és en tres o quatre anys ho farem. No depèn absolutament de mi. Aquest és el problema, per això no puc dir ara amb veracitat d’aquí a quatre anys ho farem. Depèn de Capitania, d’inspeccions, no estan per la labor. Jo no vull perdre la llista segona de passatge només pel caprici de dos o tres anys a l’hivern fer transport de mercaderies. Seria un error molt gran. Però estic fins i tot disposat, malgrat la llista segona i pavelló espanyol amb la feinada tant gran que feren en Pepe Vázquez i els seus companys per aconseguir aquesta llista segona, a canviar el pavelló durant uns anys i anar a trobar-ne un de Trinidad Tobago o del Panamà per poder complir el somni del transport de mercaderies, i un cop acomplert aquest somni d’aquest projecte de recuperació tornar a posar-lo en llista segona i pavelló espanyol. Vull dir que si s’ha de fer un camí o l’altre s’estudiarà molt bé. Però primer, igual que amb el Sant Isidre, cal assentar la base econòmica perquè desprès es puguin presentar altres projectes. Però és un somni que volem fer realitat. Per això ho estem dient, sinó no ho diríem, seríem uns fantasmes. Volem complir el somni i buscar patrocinadors, espònsors, televisions, a que recuperem aquesta antiga ruta encara que sigui no portant el màxim de càrrega que podien portar, simplement portant càrrega per emular allò que havien fet els nostres avis.
S’estan construint vaixells com el Feiba, ens han trucat del Maria Galante per si volíem entrar dins la seva empresa perquè cerquen més embarcacions. Ara hi ha el Tres Hermanos. S’estan obrin noves rutes pel Pacífic fins a Austràlia. Està en auge total. De fet nosaltres vàrem comprar l’Aran i si no ho haguéssim fet o hauria fet l’empresa del Maria Galante per dedicar-lo a aquesta mena de transport i ampliar la seva flota un mes més tard. Nosaltres els vàrem respondre: Sí, ho volem fer. Dona’ns dos anys. I quan ho fem ho farem amb productes de la zona amb oli i amb vi de l’Empordà.
- Quan l’Aran arribà a Catalunya dins el món del patrimoni es feia la broma que ja teníen les tres «sueques»: El Far de Barcelona, el quetx Ciutat de Badalona i l’Aran.
- L.R.- Si fem una observació a això que dius jo t’ho puc dir, tot i que de ben segur ho coneixes prou bé, és el per què? Doncs perquè de França cap a dalt tot es conserva.
- Quan parles de recuperar la memòria històrica de la Costa Brava cal recordar que aquesta mena de vaixells ja navegaven per aquí. Fins i tot un vaixell molt conegut i vinculat a aquesta vila com fou la fragata Palamós era construït a Nova Escòcia. D’alguna manera els vaixells no tenen pàtria. Aquesta recuperació de memòria fa referència a les explicacions i activitats que es faran a bord de l’Aran?
- L.R.- Sí, de fet és així.
- Per anar acabant. S’hi podran fer xàrters de llarga durada? Es podrà noliejar el vaixell amb la seva tripulació? Quantes persones hi caben entre tripulació i passatge? Quants passatgers pot portar de dia i quants poden fer nit?
 |
| En Pau Tatània és armador i capità de la goleta Aran. |
- L.R.- Cinquanta persones és el passatge màxim ara mateix de dia, però és probable que quan el projecte estigui assentat en un any i mig o dos, poder passar-ho a vuitanta. Les balses salvavides ja són per 80, segurament en Pepe Vázquez ja hi havia pensat en això. I hi caben perfectament en el vaixell, tot i que caldrà passar noves proves d’estabilitat i no en tenim ganes enguany, que tenim prou feina en acabar el projecte.
Per fer xàrter i dormir a bord, el meu soci que és en Pau en té moltes ganes i, personalment no és que em desagradi, però els interiors no estan adequats i actualment no els podem modificar per motius econòmics. Jo havia treballat amb el Thopaga quan portàvem a bord una o dues famílies durant una setmana o quinze dies. Però l’import que han de pagar aquestes famílies és molt elevat. Llavors si és un import molt elevat, per deducció és una família molt benestant, i si és així voldran unes condicions a bord «molt benestants». Ara, aquí a l’Aran no les tenim. Hi ha quatre camarots habilitats, però no hi ha armaris ni res de comoditats. No tenen lavabo individual que és el que et demana una persona amb un alt estànding. Llavors per poder arribar a fer un xàrter que sigui econòmicament viable cal fer moltes remodelacions, moltes inversions. Imagina’t! Desfer interiors. Jo estic disposat a desfer l’interior per convertir-lo en bodega. No per tirar un camarot per fer-ne un altre perquè sigui més còmode. Ara trasllats, crides des d’altres museus de la Mediterrània per anar a mostrar el vaixell, participació en Festivals. De fet volem anar l’any vinent a Sète amb els dos vaixells, també amb el Sant Isidre, si el tema salut està finalment resolt. Llavors en aquest sentit sí que estarem habilitats per portar fins a 12 persones dormint a bord. Això sí que es podrà fer en alguns trasllats, o fins i tot amb clients que vulguin anar a les Balears per exemple.
- Sortides com les que havia fet el Far de Barcelona amb tripulacions que es canviaven cada setmana per navegar pel Mediterrani?
- L.R.- Al Far jo hi he treballat de capità i té una bodega on hi caben una setzena d’alumnes i sí està preparat per això. Té molta electrònica, cosa que nosaltres ens falta fer molta inversió per poder fer navegacions d’aquest tipus. Clar que són projectes que estan en ment però que la economia dirà si ens hi podem abocar i dedicar-nos. Que no podem cara a l’allotjament còmode de passatgers, però si que en l’altra cas 10 o dotze els podem portar. Com a mínim sabem que això podríem fer-ho.
Moltíssima sort en el projecte que és que es pot dir en aquests casos. I que el veiem navegar a tota vela pel nostre litoral ben aviat. Que això de ben segur que serà un goig i un plaer per la vista, i una conquesta per la recuperació de la navegació tradicional.
- L.R.- Per sort cada cop hi ha més grans vaixells. A Barcelona hi ha el Santa Eulàlia, el Far de Barcelona, el Far Barceloneta, encara que estiguin força aturats. A Badalona fa temps que ja navega el Quetx Ciutat de Badalona. A Mataró hi ha el Sant Ramon. Aquí a Palamós fa molts anys que el Rafael fa rutes, i ara també el Jolie Biche. A Cadaqués el Sant Isidre. Amb l’Aran complementarem l’oferta d’aquí a Palamós.
