dijous, 4 de març de 2021

La nova vida de la goleta Aran.

Goleta Aran

 La goleta Aran fou dissenyada i bastida l’any 1903 a Viken, al sud-oest de Suècia, per Janne Hageman. Fou dedicada durant molt anys al transport de mercaderies entre els països del mar Bàltic i mar del Nord.

Des de finals de febrer de 2021 es troba al port de Palamós on iniciarà en poques setmanes, tant aviat com acabin els treballs de restauració actuals, una tasca de divulgació patrimonial i turística que ha de servir pel seu manteniment i el dels seus armadors i mariners. És doncs una nova aposta professional per part d’un parell de bons mariners, en Lluís Romero i en Pau Tatània, que ens permetrà de veure navegat un «tall ship» habitualment per la Costa Brava.

Parlem amb en Lluís Romero.


Lluís Romero Armador



-Explica una mica quins són els teus orígens, la teva vinculació i passió amb la mar, el món nàutic i la navegació tradicional.

L-R.- Bé, la meva passió pel mar... Sóc nascut a Cadaqués, però això no vol dir i vol dir-ho tot. No vol dir res perquè de jovent de la meva edat (44 anys) per sobre i per sota nascut a Cadaqués que tinguin aquesta passió per la mar... Amb una mà i encara no hi arribo. Amb una mà de fuster que sempre falten dits, doncs amb una mà d’aquestes. Per això dic que molt a veure i poc a veure. Sóc d’aquests que vaig de cara al mar. Ja de petit amb sis o set anys ja li omplia la nevera de peix a la mare. Perquè el pare em va comprar un fusell de pesca submarina quan encara jo tenia sis o set anys perquè llavors encara es valia perquè no hi havia vigilància. Vaig començar per aquí i desprès la meva primera experiència amb la mar va començar sota l’aigua. De fet hauria d’haver acabat bus, que de fet ho era, era bus professional professional i pescador submarí. Però em vaig cardar les orelles. Feia tantes hores sota l’aigua que feia feines de bus al port i quan sortia de treballar em treia el vestit de bus de professional i em cardava el de pesca i tornava a l’aigua. Total que en 24 anys la doctora em va dir que què havia fet durant tota la meva joventut perquè presentava una pèrdua d’audició i que si estava estudiant el patró d’altura que m’ho penses molt perquè una cosa o altra. I vaig haver de prendre la decisió, i malgrat encara faig busseig de forma ocasional, i vaig quedar sobre de l’aigua que és on comença la aventura amb els vaixells.

Vaig començar amb vaixells de feines subaquàtiques, desprès vaig continuar amb els estudis de nàutica treballant en ports esportius, ja que malgrat els meus inicis a Cadaqués la meva pregunta d’aquell temps era: I, a dins d’un port com es treballarà? Perquè tot allò que jo havia fet fins aquell moment havia estat sempre a mar obert. Com és treballar en un port? I aquestes guies perquè serveixen? Em va sortir feina a Port Ginesta durant dos anys de bus i mariner. Que em va servir molt bé per aprendre-ho, però ràpid, en any i mig m’ho vaig menjar. Vaig decidir d’anar a l’Ametlla de Mar a fer el patró major el patró d’altura, i allà vaig ser molt conscient que allà tots els meus company eren fills de papa d’un vaixell de pesca, l’altra fill de papa del patró d’una «golondrina». I parlant amb els meus companys em vaig adonar conte de com estava el sector. Molts d’ells deien ara a l’estiu faré tres mesos amb el pare i aniré fent dies i d'aquí a cinc o sis anys ja tindré el títol. I jo vaig tenir molt clar que per aprendre havia de marxar. Em vaig embarcar en un portacontenidors, el Gran Canària, i em vaig passar una campanya fent d’alumne de pont i d’allà vaig saltar a Baleària amb vaixells de càrrega fins a Balears i aquí vaig començar el meu periple en aquest tipus de vaixells tradicionals, que a part que jo ja els havia vist i m’encantaven. Entrant al port de Eivissa, el Botafoc, sortien quatre pals molt grans i en varen fascinar. No eren altres que el Thopaga i Cala Millor.

Tenia 4 hores de guàrdia i 4 hores lliures i corriguent des del port principal fins al Botafoc i suant la cansalada amb el currículum sota el braç vaig trobar la Nicole que em va atendre molt bé, va agafar el currículum i encara no havia retornat al Baleària que em trucaven, que si volia tenia feina, perquè a més a més estaven amb els vaixells a l’escar i quedava poc temps per la Copa Amèrica que es feu a València on hi havien de ser. Vaig decidir embarcar, dir-li a la xicota si li feia il·lusió d’anar a viure a Eivissa i amb els ulls tancat varem instal·lar-nos allà. I així va començar el meu periple en aquest tipus de vaixells. Tres anys de primer oficial en el Thopaga i Cala Millor. Allà vaig aprendre moltíssim tant de navegació com del manteniment del vaixell.

D’allà on vaig sortir esgotat, eren un vaixells que et menjaven la sang. I vaig aconseguir la meva primera patronia amb el Sadko, que era propietat d’en Lorente de l’Isla Ebusitana. On també hi he treballat.

- Així que com qui diu has treballat a tots els pailebots del país?

L.R.- Menys el Santa Eulàlia que ho vaig intentar i no vaig tenir sort, i el Rafael Verdera. Desprès vaig fer de capità del Far de Barcelona, durant tres mesos que en Dani Munné era fora. També vaig estrenar el Far de Barceloneta amb un grup d’alumnes. Un gran vaixell el Far de Barceloneta. D'allà vaig manar la Hulba, una goleta sueca que estava fent una ruta pel Mediterrani de museu en museu, per dur-la a Vinaròs a escar i retornar-la a Barcelona.

Finalment a causa d’una relació amb una noia vaig tornar cap a Cadaqués i allà em vaig trobar sense masses sortides professionals. Sortosament hi havia el Sant Isidre, que s’ha demostrat que ha estat molt bona sortida, en vàrem parlar amb en Xavier, com l’Andreu, com en Quico, i el vaig començar a gestionar sota lloguer amb molta pressió de compra. Finalment el vaig comprar i no ens ha anat malament.

Proa de la goleta Aran

Ara un cop assentat el projecte i intentant començar nous projectes amb el Sant Isidre ara més cara els escolar, que cara el turisme estiuenc, tot i que a l’estiu sempre serà així perquè és única manera de mantenir aquests vaixells, igual que l’Aran. A partir d’aquí el Sant Isidre m’ha donat més experiència com a empresari. Abans la havia obtingut com a capità i oficial, però em mancava com a empresari i armador, i el Sant Isidre me l’ha donat. Aquesta és la força i l’experiència que m’ha permès de començar amb aquest.

Com a última menció sempre m’han interessat els vaixell d’època, sempre de patrimoni, no m’interessen els vaixells clàssics, que són molt ben parits però que a mi no em diuen res a nivell emocional. Són vaixells que s’han passat entre famílies benestant que s’han pogut permetre el luxe de mantenir-los. I sí, podran tenir 100 anys, però no tenen cap tipus d’història. Per això m’interessen només els patrimonials. Però a part d’això hi ha una altra història que no té res a veure amb els vaixells de patrimoni que són els trasllats al carib, transoceànics, transmediterranis, en els quals he agafat experiència, malgrat no ser el meu sector ni m’interessa. A l’hivern són una vàlvula d'oxigen quan et truca un amic per dir-te com ho tens per saltar el Atlàntic i cada anys, més o menys, faig un salt fins el carib.

- Quina és la història del Aran? Què ja fa un grapat d’anys que volta per aquí pel Mediterrani. Vosaltres preneu el testimoni d’uns altres emprenedors.

L.R.- Amb en Pepe Vázquez tenim una amistat recent tot i que també fa anys que és en el sector. Al caure’ns la possibilitat d’accedir i comprar l’Aran, immediatament em vaig posar en contacte amb ell, em varen explicar qui era un altre tripulant del vaixells, malgrat ja em varen dir que en Pepe era la cara visible del projecte, el més sofert pobret... i espero tenir una amistat neta amb ell. L’he convidat mil vegades i espero que ens vingui a veure. Li he demanat opinions, consells. Per què això? Per què va passar allò? Per què varen fer això altre? I tenim un contacte més o menys directe, anem parlant sovint. Sabem la història, sabem com va acabar i en certa manera és per això que ara el tenim nosaltres. I vingui d’on vingui el que tenia que passar ha passat i fóssim nosaltres o uns altres teníem que agafar aquest vaixell perquè començava a patir molt. Cinc o sis anys sense ningú a bord, ja començava a tenir alguna fusta podrida. Bastanta més aigua a la sentina, o abaix la sala de màquines. Només cal veure l’arboradura com la tenim, tota la pintura i vernís, tanta feina que varen fer tot era bord. Tota la Sikaflex de coberta. Llavors en un vaixell d’aquestes característiques i amb la feina grossa ja feta, que pobrets, els hi va tocar de fer a ells. Doncs si ets del sector i entens del sector, dons a mi al veure el vaixell el primer dia ja no em va espantar gens. L’obra viva i obra morta estava en bon estat i a la sala de màquines un motor com l’Scannia nou, era el principal. A partir d’aquí si s’han de canviar fustes i pintar més o menys i posar veles això no em preocupava gaire. Si hagués vist alguna fusta malament, si hagués més aigua del compte, si el motor no hagués estat estat nou, amb 1100 hores, es probable que no m’hi hagués embolicat. Ja en tenia prou amb el Sant Isidre, sincerament.

- Ara tindreu el Sant Isidre i l’Aran. El Sant Isidre serà el model per l’Aran o seran un tipus d’empresa i projecte diferent?

- L.R.- Aquí entrem més en direcció d’empreses. El Sant Isidre no l’he volgut associar econòmicament amb l’Aran, però si que estan vinculats en tots els altres sectors que poden. D’alguna forma estem creant un Hòlding , i mira que no m’agraden aquestes paraules anglosaxones, de recuperació de patrimoni marítim, així que estarà totalment vinculada amb la empresa. La pàgina web de l’Aran serà https://www.worldsailingexperience.com/ i des d’ella i de forma reciproca es podrà accedir al Sant Isidre. Per tant tot estarà associat excepte la part econòmica.

- El port de Palamós, com bé coneixes, ja compte amb una oferta tradicional i clàssica important amb vaixells com el Rafael, el Jolie Biche i la Pepa Bandera. Competència o complementarietat?

La goleta Aran al port de Palamós

L.R.- Complementarietat en la seva totalitat. Venim a sumar, venim a contribuir i volem col·laborar amb la Universitat de Girona, volem contribuir amb els alumnes, volem treballar amb turisme, lògicament per mantenir aquests vaixells avui dia és la única sortida viable. No esperem res de la Administració, tristament. Llavors com que ells s’hi dediquen venim a complementar totalment. Excedents, ens ho compartim, col·laboracions, participacions i ajudes de tot tipus. Només faltaria. Sinó ens ajudem entre nosaltres. Malament.

- Està bé dir-ho.

-L.R.- Sí, sí està bé dir-ho.

- Hi ha molta gent a qui li ha sobtat atès que a Palamós ja hi havia una oferta.

-L.R.- La opció principal bàsica va ser Blanes. Ens hi hem passat vuit mesos allà de fet. Perquè tenim el Sant Isidre a Cadaqués. Per poder llogar vaixells hi ha el Rafael a Palamós, i de Palamós cap el sud no tenim res. Parlant de vaixells de llista segona, per tant no contem ni el Far de Barcelona, ni el Santa Eulàlia que són llista vuitena. A Palamós hi ha en Joan Santolària i no volíem venir a fer-li ombra per dir-ho així. A Blanes hi ha un turisme de massa, que és necessari per poder mantenir aquesta mena de vaixells, que no es per gust, perquè jo de «golondrinero» no en sóc pas i no m’ha agradat mai de fer. Vàrem decidir anar a Blanes, parlàrem amb l’Ajuntament i amb d’altres entitats de la vila on fórem molt ben rebuts. Moltes gràcies cal expressar-los a tots ells. I vàrem anar cap allà amb el vaixell. Un cop érem allà tot han estat pegues. Pegues perquè el dic d’abric està en construcció. No hi ha vista que aquest estiu estigui acabat. Pols, merders, no hi accedeix gent passejant. Aquest és un vaixell que ha d’estar visible. Per fer les sortides havíem de sortir del nostre amarrament, anar a un altre per carregar els passatgers, fer la sortida, tornar al segon amarrament per desembarcar i finalment tornar al nostre amarrament. Una bogeria! Per altra banda hi ha l’efecte competència. Està petat de «golondrines», catamarans i malgrat que sabem que és una oferta diferent els altres porten trenta anys allà, saben molt bé com han de fer les coses. Nosaltres érem nous, érem benvinguts però tota una sèrie de pegues s’han anat sumant. Finalment amb en Joan Santolària, parlant, ens va dir que aquest any té intencions que es vol jubilar. També ens ha proposat... certes coses (riu). Si ens hagués dit abans que es jubilava ja hauríem vingut directes a Palamós. En saber-ho finalment hem fet cap a aquest racó del port.

- A les xarxes parleu de l’Aran com a buc escola. Tu ja havies treballat al Far de Barcelona. Serà un camí semblant?

- LR.- Un camí semblant a partir d’octubre i fins a juny. Per mantenir aquests vaixells o ens ajuda l’Administració, que no ho farà, o ens cal treballar amb el turisme. Per tant fora de la temporada d’estiu o algun cop, perquè no, dins la mateixa temporada. De tota manera amb el turisme que s’embarcarà farem igual que amb el Sant Isidre, amb una vocació d’explicar, d’estar a sobre del client, de fer-lo participar en les maniobres de les veles quan es puguin utilitzar. Per tant aquesta escola no deixa d’existir en tant en quan aquesta transmissió del coneixement es farà tant amb el turista estranger com amb el local, que volem que s’animi i que vingui a conèixer l’Aran. Fora de la temporada estival ja hem començat a tenir algun contacte amb el Museu de la Pesca, instituts, Universitat de Girona amb crèdits de lliure elecció i amb escolars de primària i secundària que comencin a tocar i a saber que és tot això. Volem també vincular el vaixell amb bandera no només de Palamós sinó també de Cadaqués, ja hem parlat amb l’Ajuntament de Cadaqués, de manera que l’Aran faria dues visites anuals, a l’acabar temporada i desprès d’anar a escar, per gratuïtament fer portes obertes i que el jovent d’allà sàpiga quin passat hi havia a Cadaqués amb aquesta mena de vaixells.

- També al Facebook parleu d’una cosa que no sé si és real, si és un somni, és un desig o és una carta als reis mags. Preteneu recuperar el transport ecològic rememorant els viatges entre la Costa Brava i Amèrica. Un somni?

- L.R.- En quaranta cinc anys que faré enguany, allò que he volgut perseguir a la vida he posat pit i c... i ho he aconseguit. Si em plantejo molt, però molt que aquest vaixell farà el viatge dels indians... M’atreveixo a dir que si no és en tres o quatre anys ho farem. No depèn absolutament de mi. Aquest és el problema, per això no puc dir ara amb veracitat d’aquí a quatre anys ho farem. Depèn de Capitania, d’inspeccions, no estan per la labor. Jo no vull perdre la llista segona de passatge només pel caprici de dos o tres anys a l’hivern fer transport de mercaderies. Seria un error molt gran. Però estic fins i tot disposat, malgrat la llista segona i pavelló espanyol amb la feinada tant gran que feren en Pepe Vázquez i els seus companys per aconseguir aquesta llista segona, a canviar el pavelló durant uns anys i anar a trobar-ne un de Trinidad Tobago o del Panamà per poder complir el somni del transport de mercaderies, i un cop acomplert aquest somni d’aquest projecte de recuperació tornar a posar-lo en llista segona i pavelló espanyol. Vull dir que si s’ha de fer un camí o l’altre s’estudiarà molt bé. Però primer, igual que amb el Sant Isidre, cal assentar la base econòmica perquè desprès es puguin presentar altres projectes. Però és un somni que volem fer realitat. Per això ho estem dient, sinó no ho diríem, seríem uns fantasmes. Volem complir el somni i buscar patrocinadors, espònsors, televisions, a que recuperem aquesta antiga ruta encara que sigui no portant el màxim de càrrega que podien portar, simplement portant càrrega per emular allò que havien fet els nostres avis.

S’estan construint vaixells com el Feiba, ens han trucat del Maria Galante per si volíem entrar dins la seva empresa perquè cerquen més embarcacions. Ara hi ha el Tres Hermanos. S’estan obrin noves rutes pel Pacífic fins a Austràlia. Està en auge total. De fet nosaltres vàrem comprar l’Aran i si no ho haguéssim fet o hauria fet l’empresa del Maria Galante per dedicar-lo a aquesta mena de transport i ampliar la seva flota un mes més tard. Nosaltres els vàrem respondre: Sí, ho volem fer. Dona’ns dos anys. I quan ho fem ho farem amb productes de la zona amb oli i amb vi de l’Empordà.

- Quan l’Aran arribà a Catalunya dins el món del patrimoni es feia la broma que ja teníen les tres «sueques»: El Far de Barcelona, el quetx Ciutat de Badalona i l’Aran.

- L.R.- Si fem una observació a això que dius jo t’ho puc dir, tot i que de ben segur ho coneixes prou bé, és el per què? Doncs perquè de França cap a dalt tot es conserva.

- Quan parles de recuperar la memòria històrica de la Costa Brava cal recordar que aquesta mena de vaixells ja navegaven per aquí. Fins i tot un vaixell molt conegut i vinculat a aquesta vila com fou la fragata Palamós era construït a Nova Escòcia. D’alguna manera els vaixells no tenen pàtria. Aquesta recuperació de memòria fa referència a les explicacions i activitats que es faran a bord de l’Aran?

- L.R.- Sí, de fet és així.

- Per anar acabant. S’hi podran fer xàrters de llarga durada? Es podrà noliejar el vaixell amb la seva tripulació? Quantes persones hi caben entre tripulació i passatge? Quants passatgers pot portar de dia i quants poden fer nit?

En Pau Tatània és armador i capità de la goleta Aran.

- L.R.- Cinquanta persones és el passatge màxim ara mateix de dia, però és probable que quan el projecte estigui assentat en un any i mig o dos, poder passar-ho a vuitanta. Les balses salvavides ja són per 80, segurament en Pepe Vázquez ja hi havia pensat en això. I hi caben perfectament en el vaixell, tot i que caldrà passar noves proves d’estabilitat i no en tenim ganes enguany, que tenim prou feina en acabar el projecte.

Per fer xàrter i dormir a bord, el meu soci que és en Pau en té moltes ganes i, personalment no és que em desagradi, però els interiors no estan adequats i actualment no els podem modificar per motius econòmics. Jo havia treballat amb el Thopaga quan portàvem a bord una o dues famílies durant una setmana o quinze dies. Però l’import que han de pagar aquestes famílies és molt elevat. Llavors si és un import molt elevat, per deducció és una família molt benestant, i si és així voldran unes condicions a bord «molt benestants». Ara, aquí a l’Aran no les tenim. Hi ha quatre camarots habilitats, però no hi ha armaris ni res de comoditats. No tenen lavabo individual que és el que et demana una persona amb un alt estànding. Llavors per poder arribar a fer un xàrter que sigui econòmicament viable cal fer moltes remodelacions, moltes inversions. Imagina’t! Desfer interiors. Jo estic disposat a desfer l’interior per convertir-lo en bodega. No per tirar un camarot per fer-ne un altre perquè sigui més còmode. Ara trasllats, crides des d’altres museus de la Mediterrània per anar a mostrar el vaixell, participació en Festivals. De fet volem anar l’any vinent a Sète amb els dos vaixells, també amb el Sant Isidre, si el tema salut està finalment resolt. Llavors en aquest sentit sí que estarem habilitats per portar fins a 12 persones dormint a bord. Això sí que es podrà fer en alguns trasllats, o fins i tot amb clients que vulguin anar a les Balears per exemple.

- Sortides com les que havia fet el Far de Barcelona amb tripulacions que es canviaven cada setmana per navegar pel Mediterrani?

- L.R.- Al Far jo hi he treballat de capità i té una bodega on hi caben una setzena d’alumnes i sí està preparat per això. Té molta electrònica, cosa que nosaltres ens falta fer molta inversió per poder fer navegacions d’aquest tipus. Clar que són projectes que estan en ment però que la economia dirà si ens hi podem abocar i dedicar-nos. Que no podem cara a l’allotjament còmode de passatgers, però si que en l’altra cas 10 o dotze els podem portar. Com a mínim sabem que això podríem fer-ho.

Moltíssima sort en el projecte que és que es pot dir en aquests casos. I que el veiem navegar a tota vela pel nostre litoral ben aviat. Que això de ben segur que serà un goig i un plaer per la vista, i una conquesta per la recuperació de la navegació tradicional.

- L.R.- Per sort cada cop hi ha més grans vaixells. A Barcelona hi ha el Santa Eulàlia, el Far de Barcelona, el Far Barceloneta, encara que estiguin força aturats. A Badalona fa temps que ja navega el Quetx Ciutat de Badalona. A Mataró hi ha el Sant Ramon. Aquí a Palamós fa molts anys que el Rafael fa rutes, i ara també el Jolie Biche. A Cadaqués el Sant Isidre. Amb l’Aran complementarem l’oferta d’aquí a Palamós.






dissabte, 27 de febrer de 2021

Ja som de l’European Maritime Heritage! Però què és el EMH?

 

Des del 17 de febrer de 2021 la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial ja és membre associada d’aquesta entitat d’àmbit europeu.


EMH és una organització no governamental per a propietaris privats de vaixells tradicionals, així com per a museus marítims i altres organismes interessats. Té com a objectiu fomentar la cooperació mútua entre l’extensa comunitat d’organitzacions europees, inclosos els museus, que participen en el manteniment del patrimoni marítim. També proporciona a les organitzacions oficials de la Unió Europea un servei representatiu i consultiu sobre tots els aspectes de la preservació i explotació de vaixells i vaixells històrics quan sigui necessari.


Els objectius d’EMH exclouen qualsevol afany de lucre i són fomentar la cooperació mútua entre l’extensa comunitat d’organitzacions d’Europa, inclosos els museus, implicats en mantenir viu el patrimoni marítim, per actuar com a conducte per al flux d’assessorament i assistència entre aquestes organitzacions. contribuir a la comprensió mútua de diferents cultures marítimes i augmentar la consciència pública sobre aquestes cultures, organitzant un congrés triennal, per identificar i promoure vincles històrics transmesos per l'aigua entre les regions europees, divulgant el paper de les vies fluvials com a pont cultural entre les nacions, estudiar i resoldre problemes comuns identificats en el curs de la conservació i l’explotació de les embarcacions tradicionals a Europa i proporcionar a les organitzacions oficials de la Unió Europea un servei representatiu i consultiu sobre tots els aspectes de la conservació i explotació de vaixells i vaixells històrics.

EMH ha estat coautor de la famosa Carta de Barcelona com a guia per a la restauració de vaixells històrics i ha iniciat la creació del Memorandum of Understanding de Wilhelmshaven per als viatges internacionals en vaixells tradicionals en aigües europees.

Avui, EMH té una regla important com a principal associació europea d’interessats per a tot el món del patrimoni marítim.

Actualment el President de la EMH és el portugués Joao de Almeida.

ASSEMBLEA GENERAL

L’Assemblea General anual és l’òrgan més alt de l’EMH. Té les funcions i autoritats següents:

  • aprovar les directrius financeres de l’associació;

  • aprovar l'informe financer del tresorer;

  • aprovar polítiques generals per al treball de l’associació i un pla estratègic anual;

  • aprovar els informes d'activitat del GB i el DM;

  • determinar les quotes dels socis;

  • nomenar els membres del GB;

  • designar comitès i orientar les seves polítiques;

  • aprovar els Membres d’Honor;

  • decidir sobre el lloc on es troba la seu social de l'associació;

  • decidir sobre noves sol·licituds d’adhesió;

  • debatre sobre qualsevol altre tema rellevant en relació amb el patrimoni marítim i emetre resolucions al seu cas segons convingui;

  • modificar els Estatuts Socials;

  • per dissoldre l’associació.


Els membres de l'associació tenen els drets de vot següents:

  • cada membre nacional té dret a emetre deu vots a l'Assemblea General

  • cada membre regional té dret a emetre sis vots a l'Assemblea General, si hi ha més membres regionals del mateix país, només tenen dret a emetre deu vots junts.

  • cada membre assessor té dret a emetre un vot a l'Assemblea General;

  • cada membre associat té dret a emetre un vot a l'Assemblea General;

  • Els socis d’honor i / o els membres suspesos no tenen dret a vot.

  • Tots els membres de l'associació, qualsevol membre del GB que no sigui membre de l'Associació i tots els membres provisionals tenen accés a l'Assemblea General.



MEMORANDUM D'ENTENIMENT (MoU)

El Memoràndum d’entesa sobre el reconeixement mutu dels certificats per al funcionament segur dels vaixells tradicionals a les aigües europees i dels certificats de competència de les tripulacions dels vaixells tradicionals, signat el novembre del 2005, va ser considerat com un dels grans èxits d’EMH.

El MoU es va fer necessari ja que els vaixells tradicionals que sovint operen amb certificats nacionals de seguretat no podien confiar en normes internacionals com ara SOLAS o normes de la UE. No obstant això, els vaixells tradicionals certificats nacionalment solen seguir estàndards de seguretat molt alts i comparables, de manera que el seu reconeixement mutu és un pas gairebé lògic.

El memoràndum d’informació real està dissenyat principalment per a vaixells tradicionals que participen en esdeveniments marítims en altres països, però no per al transport internacional de passatgers en vaixells tradicionals, que és un objectiu clar de l’EMH per al futur.

El MOU ha estat signat per Dinamarca, Alemanya, el Regne Unit, els Països Baixos, Noruega, Estònia, Finlàndia, Lituània, Suècia i Espanya. En realitat, Noruega ostenta la presidència del MOU.

Els textos del MOU es poden descarregar des de la secció de documents.

MEMBRES ASSOCIATS

Els membres associats poden ser qualsevol organització o qualsevol persona que doni suport als objectius i objectius de l'associació. Tots els membres associats junts tenen un lloc a la junta general. En realitat, els membres associats estan representats per Ole Vistrup, Dinamarca.

El grup dels membres associats està format per:



EMH és membre del

CONGRÉS INTERNACIONAL DE MUSEUS MARÍTIMS

ASSOCIATION OF THE MARITIME MUSEUMS DE LA MEDITERRÀNIA

i és una organització aprovada pel

COMITÈ EUROPEU PER A L’ELABORACIÓ DE NORMES EN L’ÀMBIT DE LA NAVEGACIÓ INTERNA (CESNI).

diumenge, 21 de febrer de 2021

Vent de Frau

Reproduïm aquest interessant article publicat al web Històries del Mar pel seu interès i per la seva vinculació amb la navegació tradicional.


No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents. Joaquim Ruyra, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vent tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar 

dimarts, 9 de febrer de 2021

Veus de mar: Una conversa amb Clare Allcard i Marcel Mongay.

 

Desconec, i potser ells mateixos també, quina és la suma d’hores de navegació que sumen plegats la Clare Allcard i en Marcel Mongay. Diumenge 7 de febrer 2021 tinguérem ocasió, una vegada més d’escoltar les seves vivències al voltant del que ara és el Quetx Ciutat de Badalona. 

Fins a una cinquantena d’assistents, o millor tele-assistents a una vetllada d’aquelles que abans es podien fer i escoltar en tavernes, o asseguts a coberta, i ara per la pandèmia de Covid-19 tenim vetades.


Ha estat interessant veure la il·lusió mostrada d’en Marcel en poder aconseguir tenir un vaixell escola al nostre país que ve des del seu temps de mariner mercant. Explicà la història de l’intent de recuperació del Maria Assumpta (1858), malbaratat pel seu naufragi l’any 1995.

Naufragi del Maria Assumpta (1995)

Volia fer tornar un dels vaixells més antics que navegaven al planeta al seu port d’origen, allà on fou bastit. Però no pogué ser. Desprès de llepar-se les ferides produïdes pel frustrat projecte, mai oblidà quin era el seu objectiu inicial. Cosa que permeté amb la col·laboració de moltes persones, que finalment Badalona i Catalunya gaudeixi de l’antic Johanne Regina ara sota el nom de quetx Ciutat de Badalona. I un cop aquest va estar actiu mai va deixar de treballar perquè els joves coneguessin que significava navegar per la mar. Malgrat els actuals anys d’experiència acumulada (com en diuen els cubans de la vellesa) impressiona la seva voluntat per transmetre aquest patrimoni immaterial que és el coneixement de les tècniques de navegació als més joves. Cosa que sí ha aconseguit en una entitat com els Amics del Quetx Ciutat de Badalona, una entitat amb més de tres-cents associats, que any rere any fa cursos de formació per nous tripulants d’aquesta joia del nostre patrimoni marítim.


L'antic Johanne Regina, ara Quetx Ciutat de Badalona.
Foto: http://www.amicsquetxciutatbadalona.cat/

Malgrat tot en Marcel té un deute pendent amb la societat i amb els amics: transcriure les seves memòries nàutiques. Durant la xerrada s’hi han presentat diferents voluntaris a cobrir la mancança, o com ell mateix va dir: "jo no sóc capaç de redactar res més enllà d’allò que vaig fer a l’escola". Per tant hi ha una tasca pendent, i urgent, de «buidar» les memòries d’aquest home de mar.


Escoltar l'altra convidada, Clare Allcard és viure la passió per la mar. Aquesta dona que ha navegat pels set mars transmet una passió que inocula el verí que és navegar en un vaixell tradicional. Per sort a més dels llibres que ja ha publicat segueix amb la seva tasca d'escriure les seves vivències i coneixements sobre allò que significa viure tota una vida dins un vaixell. De fet anuncià que està acabant un nou llibre.


Els llibres mariners de la Clare són (cliqueu per trobar enllaços):

- Rodamons De La Mar: Les aventures de Clare i Edward Allcard a bord del seu veler Johanne abans de convertir-se en el Ciutat Badalona.

- Intricate Art of Living Afloat

- Living Afloat

- A Gypsy Life

La història del vaixell que ella ja ha explicat en diferents llibres també es pot llegir a La història del Marie , a la web del Quetx.


Els amics del quetx digueren que penjaran aquesta xerrada en el Youtube. Tan aviat com hi sigui la penjarem en aquesta mateixa entrada.

diumenge, 24 de gener de 2021

DEIXANT AMARRES: Crònica de quelcom més que una presentació d’un llibre.

 




Dissabte, 23 de gener 2021

Portal Zoom. Videoconferència.

Autor: Oscar Vidal

Presentadora: Helena Rotés.


Fins a quaranta una persones assistiren des de casa seva a l’acte organitzat per l’Associació de Patí Català de Calafell – Mar Mític Mar Lúdic. L’excusa, per dir-ho així, era la presentació del llibre de l’Oscar Vidal: Deixant Amarres. Un llibre com ell mateix explicà sorgit de la seva passió per l’associació, la recollida de dades i la fotografia. Un llibre nascut a resultes del primer confinament del mes de març de 2020, quan l’Oscar es decidí per recopilar totes les fotografies que tenia de l’entitat, posar-les en ordre i amb quatre notes fer-ne un llibre digital de la coneguda firma Hofmann. Un cop rebut el llibre i mostrat a altres companys de la Junta, aquest arribà a mans d’en Josep Inglada que veié en ell una magnífica forma de celebrar el primer decenni de la entitat. A partir d’aquí el propi Oscar tirà de la seva memòria per redactar i ordenar els seus records dels moments més importants viscuts tant a bord dels patins, com desprès de les barques de vela llatina. A més en el llibre s’hi troben també signatures de persones importants del món del Patrimoni Marítim com en Vicente Garcia-Delgado, que ha estat el responsable del traçat dels plànols i estudis fets per la barca Francisca; en Rafael Romeu, artista i pintor que hi ha col·laborat; la Mercè Toldrà, del Museu Marítim de Tarragona que ha col·laborat amb l’entitat en temes referits a la barca Capitan Argüello; en Gerard Martí, de l’Associació Arjau de Cambrils que fou padrina del Patí Català en el seu ingrès a la FCCPMF i finalment d’en Josep Inglada, impulsor i President de l’entitat.

L’Helena Rotés, presentadora de l’acte destacava la importància del llibre perquè com diuen els moderns filòsofs: «La consciència del temps passat s’està esvaint». Avui parlar d’història és per molts una pèrdua de temps i no serveix per res. Quan, ho estem vivint, aquesta persisteix a ser cíclica i repetir-ne causes i conseqüències.

La presentació prengué a partir d’aquí un rumb molt més obert per parlar sobretot de l’Associació, dels seus orígens i sobretot del seu futur.

En Joaquim Vidal fou constructor de patins catalans durant molts anys. Començà com a fuster a cal Xicus del carrer Monturiol. La seva relació amb el mar li venia del pare que era pescador. Amb l’Estasi (en Joan Tutusaus) començaren a fer patins a principis dels anys 60 del segle passat. Foren el segon taller de Catalunya que en feia. Construïen i venien entre 60 i 80 patins a l’any. Fets de fusta, tradicionals. Aquella fusteria seguí construint patins fins l’any 1986, que es jubilaren els propietaris. Ell al principi no patinava, no li agradava. Havia sortit algun cop amb el «jefe», però el cuc finalment li acabà entrant i finalment se’n feu un. En les sortides en mar per fer regates i d’acord amb en Josep Inglada decidiren que ja era hora de deixar d’anar a Sant Salvador per navegar, calia fer alguna cosa a Calafell. I aquesta fou la llavor del què anys desprès seria l’Associació.

L’Oscar Vidal afegí que durant uns quants anys ell fou soci del Club Nàutic de Calafell que reunia regates de 30 a 40 patins cada cap de setmana. Però arribà un moment a finals dels anys 80 que a Calafell no hi havia patins a la platja. Havia canviat la moda i arreu es veien catamarans i Hobbie-cat.

Actualment l’Associació Pati Català de Calafell té 27 patins a la sorra de la platja que amb els que es troben a la Cofradia i al Nàutic sumen un total de 40.

Què té el Patí Català com a embarcació que té una sensació única, exclusiva?

Jordi Rascado: Segons la gent entesa, diuen que és la llibertat al navegar. És un vaixell sense timó. L’has de girar tu amb el teu cos, no hi ha cap arjau que ho faci. Aquesta relació home-vaixell és única. Cal intuir les maniobres amb anticipació i moure’s com un gat ho fa per sobre dels mobles: sense trencar res. O com anar en bicicleta sense mans. El patí és una embarcació única, artesanal, feta de fusta i genuïnament catalana. Va nàixer a Barcelona i el Maresme l’any 1920 i des de 1946 no s’ha variat la forma i mesures actuals. L’any 1967 es va inaugurar el Club Nàutic Calafell que era al costat del Pòsit, en un espai cedit per la Confraria de Pescadors. Tres anys més tard es traslladà. Però Calafell ha arribat a tenir una flota de més de 100 patins.

L’Helena Rotés feu un gir a la presentació i desprès d’haver parlat del patí català i la seva relació amb la vila, s’interessà per la reaparició de la vela llatina a Calafell i la seva vinculació amb l’Associació.

Josep Inglada: Amb els patinaires havíem fet veritables gestes com les travesses de Catalunya. Fou precisament en una d’aquestes travesses que davant d’un persistent vent de Garbí, tornant de Palamós, ens fartàrem de fer «bordos». I allà, mentre anava saltant onada rere onada vaig pensar que ja em tocava anar cap a l’Slow Sailing, la navegació tranquil·la, que m’estava fent gran. I fou així com personalment em vaig posar dins el món de la vela llatina.

Francesc Figuerola: Dins de l’Associació nasqué ben aviat l’afició per la vela llatina. Un tipus de navegació molt complexa. Una mena de vela avui desapareguda professionalment. Jo sóc fill de baix a mar i m’explicaven que una de les coses més important que es va fer fou una navegada d’anada i tornada des de Torredembarra a Mallorca l’any 1900. La vela llatina només la feien servir els pescadors i els mariners de cabotatge, aquells que portaven la sal des del sud. Recordo una embarcació famosa anomenada Neopatria que sempre passava per davant de la platja.

El meu avi era veler. L’altre avi sempre havia anat amb vela llatina. Aquest tipus de vela si l’estenem a terra veurem que no queda plana, que fa una mena de bossa al mig. Hi ha hagut moltes formes de fer-la , però a casa per fer-ho anaven a la platja i sobre la sorra dibuixaven la vela i apilaven sorra al mig allisant-la fins aconseguir la forma de la bossa que volien. Llavors en treien les mesures per tallar la roba.

Quina relació hi ha entre l’escriptor Carlos Barral i la vela llatina?

La Francisca als anys 50 del segle XX

Helena Rotés: En Carlos Barral fou una persona que valorà les tradicions populars vinculades al treball. Tant és així que enlloc de comprar-se una embarcació esportiva per sortir a mar es feu construir l’any 1935 de la mà del calafat Fontanet a Santa Coloma de Gramenet un llaüt de pesca amb vela llatina, el Capitán Argüello (pseudònim del seu pare), que avui es pot veure al Museu del Port Marítim de Tarragona. Podria pensar-se que això no era més que un exercici de nostàlgia, però ell hi veia més enllà, veia que estava ajudant a construir la comunitat. En Carlos Barral visqué en primera persona la decadència de la darrera barca de pesca catalana a la vela, la tenia al davant de casa seva i en mirar el mar la veia diàriament, la Francisca.

Una persona molt estimada a l’associació és el mestre i professor de títols nàutics Francesc Figuerola. Una persona a qui li agrada més parlar de coses viscudes i no teòriques que de les preguntes que sortiran a l'examen oficial corresponent. Ell es pregunta sempre què té el fet de navegar que ens fa millors persones? Què ens aporta? Sense una resposta directa la passió pel coneixement, les vivències i la voluntat de transmissió d’aquest patrimoni immaterial és allò que el fa anar endavant i motiva als seus alumnes perquè estimin el mar.

Arribats a aquest punt en Josep Inglada feu una presentació del replantejament que està fent l’Associació a cinc anys vista. Actualment es troben en un moment complex de reorganització. I han acudit a dos professionals experimentats per ajudar-los, la Mireia Ferran i en Joan Sànchez que ja treballen en la redacció d’un projecte general desprès d’haver parlat amb els responsable de cada secció de l’entitat.

El projecte es concreta en tres espais diferenciats:

- El Moll de les Llatines: Al port de Segur de Calafell les barques de vela llatina de l’associació disposen exclusivament de la primera línia a tocar del passeig. Agraeixen a la direcció del Port, i per un preu gairebé simbòlic, aquesta concessió. Allà es continuarà amb els batejos de mar i la formació en vela llatina, com la que tindrà lloc dins de pocs mesos organitzada per la FCCPMF.

- La Destil·leria: On ja ha començat un projecte de restauració total de l’espai que durarà cinc anys. En el futur serà un Eco-Museu del Mar. Un projecte viu que permetrà veure els treballs de restauració de barques i una exposició permanent sobre la importància del port de platja existent a vila durant el segle XIX d’on sortien els excedents de vi del Penedes pel comerç d’ultramar. També comptarà d’un espai per a exposicions temporals.

- La platja del Pòsit: Al costat de la ubicació actual del Bot de Salvament, durant l’estiu hi haurà un seguit de barques de vela llatina a la sorra que avararan en mar des de la mateixa sorra i seran tretes amb l’ajuda del cabrestant que construí l’amic Figuerola fa uns anys i que conservem. Una forma que les persones que vagin a la platja coneguin una part del nostre patrimoni marítim i com es treballava antigament al mar.

Pel final potser es deixa la que potser fou la notícia més important de la presentació: el projecte de la Francisca.

Maqueta de la Francisca.

Jordi Rascado: La Francisca és un gran projecte i un gran repte. Aquesta barca, com ha hem dit, fou la darrera que pescava a la costa catalana anant a la vela. Era una barca de bou que es treia a la sorra. El projecte nasqué just desprès del recordat bateig de la barca Carlos Barral. L’Ajuntament de Calafell convocà un concurs de propostes de projectes participatius. L’associació va presentar la proposta de construir una rèplica de la Francisca. I la proposta guanyà. Érem a l’any 2018. Amb l’ajuda impagable d’en Vicente Garcia-Delgado i de la maqueta existent de la embarcació al Museu Marítim de Barcelona es dibuixaren els plànols i es redacta el projecte concursal, atès que la barca serà propietat de l’Ajuntament i per tant calia fer un concurs públic.

La notícia que fa temps esperàvem és que els Astilleros de Catalunya han guanyat el concurs que s’adjudicà el prop passat dilluns 18 de gener. I ara a partir del moment de la signatura podrem començar a comptar els 12 mesos que la drassana ha donat com a temps de construcció. Per tant, el 2022 el llaüt de 12 metres Francisca podrà estar navegant a Calafell.

Desprès de la intervenció del president de la FCCPMF, Pere Alemany i algun comentari més es dona per acabada aquesta presentació que anà, com s’ha pogut llegir, molt més enllà del llibre.

El llibre es pot comprar per 20€ a través del WhatsApp. Rosa Val: 628 30 79 43