27.8.18

Crònica: Trobada de vela llatina de Cadaqués. 2018


Aquest any ha tocat trobada de vela llatina a Cadaqués amb tramuntana. L’any passat va ser amb garbí. Amb una logística diferent s’ha pogut navegar a la badia. L’any passat va ser agrupats a fora del port fins a es Cucurucuc i enguany en funció de mesures i veles s’han organitzat canals més a prop o més lluny de la vila, on ja el nord hi entrava fort i ratxes i ha calgut ser hàbils i experts amb l’arbre i la vela.

A mitja setmana ja van arribar a Cadaqués les primeres barques, sobretot sardinals nord-catalans; la Ufana, la Notre Dame de la Consolation, la Ideal, la AA… que van començar a anunciar la trobada amb els seus pals inclinats i antenes. Dijous, a migdia, s’hi afegia l’Odina des d’Arenys. La benvinguda formal, encara que en Quico Despuig la va convocar com “informal” va ser a la platja del Llaner gran on va fer-se un sopar de tots els qui, divendres, ja dormien a Cadaqués. La fideuà d’en Quico com a plat principal i varietat de tastets i vins que tothom va portar i van anar sortint. A dormir aviat, que demà tocava estar preparat, encara que semblava que la tramuntana no afluixava… malgrat la previsió.

El programa d’enguany va proposar un jornada llarga. La navegada no va ser fins a les 2 de la tarda. Abans, la concentració de les barques a la platja gran i sense preses, temps de conversa, amb sardinada inclosa i fotos, moltes fotos, del dret i del reves. Magnific aparador de la vela llatina i la navegació tradicional enmig de centenars de visitants de Cadaqués. Reunió de patrons. Explicació de l’interessant projecte mallorquí de protecció de la posidonia que implica també les embarcacions tradicionals. Repartiment de banderes i catavents grocs i... cap a l’aigua!

La navegada per sectors, segons la força del vent i, malgrat la por inicial, tothom i totes les barques van navegar a la badia i fora. A partir de les quatre de la tarda, arribada esglaonada a port Doguer. Les barques amorrades a la platja i sense cap pressa més temps de xerrada i preparatius pel sopar. Amb excel·lent l’equip de cuina  dels “Pescadors de Roses” tant pel seitó fregit com per l’arròs…. I també pel cremat que va acompanyar les havaneres. Les barques van quedar tota la nit varades arran de platja oferint una imatge molt bonica. Diumenge, al migdia, en conserva, les primeres quatre barques feien rumb cap a Port Vendres per ser, el cap de setmana vinent, al vire-vire de Paulilles.OF

Crònica: La Festa del Riu a Móra d'Ebre 2018



Arribar a Móra d'Ebre el dia abans de la Festa del Riu ja és fer una immersió en l'especial sentit de la Festa -amb majúscula- que tenen en aquelles terres. Carrers principals tallats, escenaris arreu, música, correfoc, etc...
Navegar per l'Ebre sempre és una aventura. Malgrat no tenir onades, el fort corrent de lo Riu a l'alçada de Móra pot esdevenir una aventura. Un corrent que malauradament no és natural, sinó que depèn dels interessos econòmics de les companyies elèctriques i de la Confederación Hidrogràfica del Ebro, que actua sobre el curs fluvial com si fora Déu.
La Festa del Riu ja començà el divendres al vespre quan una muleta guarnida amb llums es passejà per la llera d'un riu completament fosc. Els seus moviments lents i el reflexos sobre l'aigua eren senzillament màgics.JS
Vira vira de les barques Quinoccio (al fons) i Xerina.
Dissabte a la tarda és el moment culminant de la Festa. S'inicià amb un petit vira-vira de les barques de vela llatina convidades: el Quinoccio de l'Arjau de Cambrils i la Xerina del Moll d'Arenys de Mar amb la seva vela estelada. Foren unes evolucions on malauradament poc es pogué usar l'impuls de les veles per les males condicions de vent i un excés de corrent. A partir d'aquí fins a tres regates de muletes que en un recorregut d'aproximadament un quilòmetre giraven les bases del pont dels arcs de la vila. En un sense parar, i al bell mig de les regates, el concurs de sirgadors. Aquest, un a un,  des de l'illot situat davant el Club Nàutic de Móra tibaven de la gúmena per fer avançar 50 m una muleta al mig del riu. Temps astronòmics per els participants (entre 8 i 12 segons) tots ells guanyadors d'anteriors edicions d'un  concurs que arribava a la seva desena edició.
Sortida d'una regata de muletes
Un cop acabades les regates, encara hi hagué una cursa de natació entre el moll de Móra la Nova i el del CN Móra d'Ebre. Amb un resultat "curiosament" estrany: tres primers classificats "ex aequo".  I finalment a manca d'ànecs -la legislació ho prohibeix- es llençaren unes desenes de síndries que el jovent i els més menuts no dubtaren a "caçar" llançant-se de cap al riu.
A banda d'això. Autoritats, banda de música, gegants, arrossada popular, etc... I sobretot l'escalfor d'un gran acolliment per part dels morencs organitzadors.
Una recomanació, no us perdeu la  Festa del Riu 2019 (el darrer dissabte d'agost).


Temps d'espera entre regates.


10.8.18

Adèu al varador Carré de Sant Feliu de Guíxols.

Fa uns mesos un navegant tradicional que té la barca al port de Sant Feliu de Guíxols avisava a la FCCPMF del pròxim tancament del Varador Carré de Sant Feliu de Guíxols durant el mes de juliol de 2018.


Si alguna reminiscència queda de la importància de Sant Feliu de Guíxols en la construcció naval és el Varador de Can Carré.  Actualment és el darrer varadero de carro de terres gironines i llevat del de Barcelona el darrer de Catalunya d'aquestes dimensions. Cal destacar-hi tres elements que poden classificar-se com a patrimonials industrials i marítims: el carro de varada, la caseta de la màquina i el taller.

Construït als anys 30 del segle passat ha conservat la maquinària original encara en ús en aquests moments. Dissenyat per treure embarcacions de fins a 80 tones, ha arribat a treballar amb vaixells de 150 Tm. Durant dues dècades també esdevingué drassana de construcció d'embarcacions. En el seu taller es pot veure una serra i un carro per fer taulons de troncs, a més de tota la resta d'eines i màquines habituals dels mestres d'aixa. El fet que el taller sigui un edifici isolat dins la zona de l'escar el converteix en una peça fàcilment transformable en una exposició permanent d'un ofici que malauradament es va perdent per les nostres contrades: el mestre d'aixa. La caseta del motor incorpora una motorització de 1905 que es va dissenyar per a un muntacàrregues dels històrics magatzems barcelonins El Siglo. Quan un violent incendi va destruir l’edifici, l’any 1932, va ser adquirit adquirir i adaptat al nou ús amb reduccions i altres ajustos. El varador va viure els seus moments d'esplendor cap els anys 70 quan el manteniment de les embarcacions de fusta requeria una desena de persones, amb equips comandats per tres o quatre mestres d’aixa, calafats i peons. Però la progressiva substitució dels tradicionals cascos de fusta pels polièsters els va anar restant feina. Malgrat tot el varador encara és ben viu avui i podria seguir-ho sent si fora tractat com allò que és, un element del nostre patrimoni industrial i marítim. De ben segur que en altres latituds com la Bretanya o els països escandinaus un espai com aquest ja formaria part del catàleg patrimonial.

El varador de Can Carré i la Caseta de Salvament.

La ubicació del varador just a sota el turó dels Guíxols on es troba el Museu de la Caseta de Salvament es podrien haver convertit en un conjunt museístic important que posaria en valor la relació de Sant Feliu de Guíxols amb el seu port. L'espai de Can Carré podria haver incorporat una exposició permanent de les antigues drassanes del S.XVIII de les que malgrat haver-hi uns panells informatius escampats per la vila podria millorar-se abastament el seu coneixement.

Els projectes municipals de millora turística de la zona dels Guíxols s'haurien de veure afectats amb aquesta intervenció patrimonial. Altrament la conservació d'aquests tres elements enriquiria molt positivament l'interès cultural d'un espai potser actualment tristament degenerat.

Avui el varador ja és tancat. Les reunions mantingudes per la Junta directiva de la FCCPMF amb Ports de la Generalitat i Ajuntament i Museu de Sant Feliu de Guíxols no han permès que es mantinguin aquestes estructures. Un cop més elements patrimonials industrials i marítims seran venut a preu de metall i seran destruïts sense possibilitat de recuperació. I potser d'aquí uns anys, tot plegats lamentarem no haver fet allò que era necessari per conservar-ho.

El periodista Josep Andújar de Ràdio Sant Feliu conjuntament amb Televisió de Tossa i AND SUR han realitzat aquest reportatge a mode d'elegia per un espai perdut.


El patí de vela i la 37a copa Amèrica: una mar lliure de plàstics.

Article de Jordi Rascado publicat pel Club Patí Català Calafell. A la FCCPMF hi ha diferents entitats vinculades a al pati de vela, embarcac...