dilluns, 27 de juliol de 2020

VIII Trobada de vela llatina de El Barcarés: crònica.

El pantalà de Port Barcarés. 

Amb una agredolça sensació de darrera trobada de la temporada, amb mascaretes posades i salutacions amb els colzes, va començar el diumenge 26 de juliol la VIII Trobada de Vela Llatina de El Barcarés. Un gran èxit de participació amb 25 barques arribades des de l’Occitània al Principat. Tothom amb ganes de navegar i passar una diada de germanor malgrat saber que podria ser la darrera de l’any sinó milloren les qüestions sanitàries.

A quarts de deu del matí i amb la reunió de patrons acabada, una rere l’altre les barques es feren a la mar des del Port Barcarés, on ocupaven tot un pantalà i el moll d’espera davant la Capitanerie. Les acompanyava, com sempre passa més enllà dels Pirineus, un vaixell del SNSM sempre atent a les maniobres i possibles dificultats de tothom. Un cop fora port i reunits al voltant del vaixell de Salvament es donà la sortida de la navegació conjunta, que per uns moments ho fou, sinó hagués estat que uns sortiren en direcció nord i altres sud. Donades les corresponents ordres per ràdio tothom posà rumb sud cap a la vila de El Barcarés amb un ventet de xaloc suficient perquè les embarcacions agafessin arrencada en una cenyida força ajustada i les veles quedessin ben planxades per les fotografies. Arribats a aquell punt, mitja volta, vent per l’aleta i direcció al Lydia, el transatlàntic varat dins la sorra de la platja del Lido de El Barcarés. Passarem plegats per davant el monument de la Porta de la Llibertat del nostre amic Emili Armengol i del monument al memorial al Camp de concentració (de refugiats en diuen els francesos) dels republicans fugits l’any 1939 desprès de la desfeta de la Guerra Civil espanyola. I un cop arribats a l’alçada del gran vaixell a la sorra donaren la volta per tornar a port sota una calor infernal i amb unes remioles de vent que amb prou feina mantenien la vela inflada.

Els sardinals i barques vistos des de la Xerina. Foto: Lluïsa Obrador
Foto Emili Armengol

Foto Joan Sol

Foto Lluïsa Obrador

Desprès d’un dinar de «em porto» a la Maison de l’Ille, un gran centre cívic on pogueren descansar les tripulacions a l’ombra i ben climatitzats es tornaren a trobar al moll per navegar de nou fins a la vila per amorrar les barques a la sorra al davant de la plaça de l'església. Amb algunes dificultats pel vent i pel corrent totes les barques deixaren la seva roda reposar sobre la sorra. A partir d’aquell moment elles eren les autèntiques protagonistes de la festa. Cents, milers de fotografies des de tots els costats. I mentre això passava els patrons estaven impacients  per no perdre aquell migjorn que els tornaria a port aprofitant cada centímetre quadrat dels vessos de les seves veles. Passat el temps convingut una a una, amb ordre i sense pressa, tothom es feu de nou a la mar per gaudir d’una bona empopada lliscant per sobre les blaves i transparents aigües del Mediterrani.

La festa, no podria ser d’altra manera, acabà amb el tradicional repartiment de records a les embarcacions participants i amb una arrossada al mateix lloc on havíem dinat.

Cal donar les gràcies als amics de El Barcarés per l’organització d’aquesta extraordinària jornada, que tothom espera no sigui la darrera de la temporada.


Bonança, una associació diferent.

Un cop deixat tot l’aparellatge del velam sobre del pantalà, antena, arbre i vela, poguérem fer cap vers l’Estany de Salses passant per sota el pont que temps enrere era mòbil per permetre que el velers travessessin aquella carretera-carrer que nord-sud uneix els diferents pobles que limiten i separen l’estany del Mediterrani. L’Estany de Salses és el més meridional dels Països Catalans, a la seva riba de ponent encara es pot veure l’imponent fortalesa de Salses, construïda a finals del segle X i remodelada en el XVIII per defensar la frontera gala dels temibles catalans. Per navegar pel canal absolutament humanitzat que uneix el mar i l’Estany cal parar molt en compte els corrents, sobretot en els punts més estrets on calculàrem una velocitat de 3 nusos. Però en sortir a aquell gran pla d’aigua de 14 km de longitud de nord a sud amb una fondària màxima de poc més de tres metres, ens adonarem de la força que tenia una cua de mestral que era capaç d’aixecar unes onades de prop de mig metre, que, sortosament, desaparegueren una hora més tard. Creuar l’estany a motor a 4 o 5 nusos és una experiència i d’una tranquil·litat que paga la pena. Es poden observar els seus fons vegetals, i a més, cal observar-los per no quedar capturat per una de les moltes elevacions d’aquest. Ben bé al sud hi ha un gran pantalà abandonat que havia estat un aeroport d’hidroavions. I a la seva riba sud-occidental ja des de lluny s’observen unes cabanes tradicionals de pescadors. Posant la proa en aquella fita, minuts més tard podíem amarrar en un senzill i rústic pantalà construït amb estaques clavades al fons i amb unes taules per caminar-hi pel damunt. Havíem arribat a Bonança.


Bonança des del pantalà.

Ens rebé en Michel Salaün, sorprès per una visita marítima inesperada com aquella. Amablement ens convidà a visitar el seu quarter general: un espai a terra, a tocar de l’aigua on s’hi ubiquen un seguit de cabanes que serveixen com a seu de l’Associació Bonança.

En Michel és actualment el president de la entitat creada el 1996 per amants del mar. El seu objectiu és protegir el patrimoni marítim i restaurar les embarcacions catalanes. Els seus associats (uns 45) són pescadors, antics mariners, aficionats a la vela, respectuosos amb les tradicions. Bonança s'esforça per preservar i mantenir el patrimoni marítim que els ancians ens han llegat.

L’entitat compte amb el suport dels ajuntaments de Saint-Laurent de la Salanque i Saint-Hippolyte. La fusta, la impermeabilització, calafat, pintura, aparell, veles, mobilitza els nostres especialistes i ens fa passar moments gratificants en restituir les barques per tal de recuperar-les a la vida i fer-les navegar.


El motor Couach de 1925

En Michel explica que habitualment es troben dos dies per setmana, dimecres i dissabte, per treballar plegats ens els projectes conjunts. Individualment també treuen profit de les instal·lacions com a lloc d’amarratge, de varada, o en el seu taller mecànic on descobrirem el darrer treball que estava duent a terme el responsable dels motors, un vell mecànic jubilat. Aquest ens mostrà un motor de benzina Couah completament restaurat de 1925 amb algunes peculiaritats com el sistema de bombeig de l’aigua de refrigeració amb una bomba de membrana. (vegeu fotos). Tot al voltant de les cabanes es troben les barques que estan en procés de treball, mentre que les que encara no els ha tocat la tanda les tenen enfonsades entre dues aigües al pantalà per la seva conservació. Ens mostra amb orgull una de les dues úniques barques que es conserven tipus llaüt (catalanes que diuen ells) amb el fons absolutament pla. Condició necessària quan a uns cinc metres de la vora del llac amb prou feina hi ha 25 cm d’aigua.


Barca reclavada i folrada de RPFV
Tèquina tradicional de l'estany
Llaüt de fons pla

El lloc estrella de l’entitat és la gran cabana que és la seu de l’associació. Construïda l’any de la creació de l’entitat amb fusta i bruc es manté encara impermeable a vents i pluges. Al seu interior, un petit museu de les seves participacions a trobades i festivals marítims. Una cuina molt ben equipada, una llar de foc, i una molt gran taula per poder seure tothom participant tant de les decisions de recuperació patrimonial, com de les posterior recuperacions gastronòmiques.

La gran cabana és el centre de l'associació

Bonança és un lloc per conèixer. Desprèn una senzillesa abassegadora, no hi luxes, es respira una certa anarquia, fa olor de mar, de fusta, d’amistat, de passió per les barques. De ben segur que no serà el darrer cop que hi anem.

Escenavegant.


dimecres, 22 de juliol de 2020

La vela en rombe, autòctona del riu Ebre.


A Móra d’Ebre, a les muletes podem emprar tres tipus de vela: quadrada, en rombe, i amb trau i gàbia. No obstant, degut a les limitacions donades per la geometria de l’embarcació, aquests sistemes de vela són limitats, ja que sols podem navegar amb vent de popa, i no podem fer bordades, amb el qual la vela s’utilitza només per remuntar el riu amb vent de garbinada, als trams on el vent és favorable.


Vela quadra: 



Vela en rombe: 
Veles trau i gàbia:Trau i gàbia


Convé indicar que Móra d’Ebre és l’únic poble del riu Ebre on podem veure navegar les muletes amb aquests tres tipus de vela.

Abans de començar però, cal fer referència a l’historiador i gerent de la Companyia per a la canalització de l’Ebre des de 1924, Francesc Carreras i Candi, qui al seu llibre “La navegación en el río Ebro” de 1940, i reeditat en català per la Generalitat de Catalunya l’any 1993, afirma que “ la vela quadrada és la que encara avui dia s’usa a l’Ebre”. Feta aquesta introducció, el que volem es dona a conèixer la breu història aconseguida d’aquet tipus de vela en Rombe.


La vela en Rombe és la vela característica que muntaven els professionals a les muletes i bots a Móra d'Ebre, i d'ús exclusiu a Móra i alguns altres pobles de la comarca quan les muletes eren eines de treball i que a l'actualitat es segueix muntant per esport o esbarjo, la vela en Rombe es un tipus desconegut o poc habitual en les modalitats de vela, raó per la qual volem fer divulgació de la seva existència.

Dels professionals del riu que ens queda record que i van navegar amb aquest tipus de vela fins la dècada dels anys 60 ja tots ells jubilat eren, Salvador Moreso Griño, Rosendo Algueró Montagut i Emilio Aparisi Borràs.

Feta recerca pels pobles de la comarca per recavar informació de la vela en Rombe o altres tipus de vela de les muletes, solament he trobat a Garcia a Francisco Mani, menador suplent del pas de barca de Garcia i que ha dit que les muletes de Garcia també navegaven amb la vela en Rombe.

Ja alguna fotografia de llagut que també la portava la en Rombe, encara que la vela tradicional dels llaguts es la vela Trau i Gàbia.

Per aparellar la vela en rombe, cal plantar l’arbre a la primola, amb la corriola i la corda de la vela al seu extrem superior col·locada anteriorment. A continuació acoblem el travesser a l’arbre amb els vertells, i lliguem els vents de la vela a les puntes del travesser. Arribats a aquest punt amb les puntes de la corda sobrants lliguem les dues puntes del drap en diagonal: una a la corriola i l’altra a l’arbre, a una alçada que el timoner tingui visibilitat. Els vents i la corda de la vela es lliguen als botamans, i així el patró pot controlar i efectuar les maniobres que consideri necessàries. Finalment l’arbre es lliga a l’anella de la sama, i si es creu convenient, a popa i al banc.


Redacció:Joan Pujol Pedret

Imatges: Dels autors ja citats, de Quim Bosch i Vicente Garcia Delgado, i del llibre Estudi sobre les muletes i bots de Móra d'Ebre. Segles XX i XXI, de Joan Pujol i Ivan Salvadó Obrero.