dimarts, 23 de juny de 2020

Crònica de la NO 1ª Trobada desprès del confinament


No recordo que mai una Trobada, o oficialment una No Trobada, hagi estat mai tant esperada com la de Calafell i Torredembarra del 20 i 21 de juny 2020. Desprès de mesos de confinament pel Covid 19 una desena de barques amb les seves tripulacions feien cap al Moll de les Llatines del Port de Segur de Calafell a quarts de deu del dematí de dissabte.

Mascaretes, salutacions amb els colzes, ombres separades, líquid hidroalcohòlic i dubtes per reconèixer a tal o qual persona darrera la màscara. Són el reflex d'aquesta nova situació que toca viure. La del 2020 serà un temporada amb només 4 trobades (confirmades per ara) a tot el litoral de Catalunya, la esmentada, Calella de Palafrugell, Cadaqués i Sant Carles de la Ràpita. Potser per això hi havia moltes ganes de vela i de mar. Al moll hi havia novetats sobre l'aigua com la presència de la barca acabada de restaurar PAUOT, recuperada per el Patí Català de Calafell de la platja de Sant Salvador on s'hi està més de quinze anys avarada i curulla de sorra. Una bona feina dels companys de la Destil·leria que han treballat de valent perquè la germana bessona de la XERINA pogués tornar a navegar quan abans millor. La Pauot i la Xerina són fetes del mateix motlle creat per Miquel Feu a la dècada dels 90 del segle passat. Ara la flota catalana ja té una altra bessonada (la Quinoccio de l'Arjau i la Capitán Valdés de l'amic Xavier Corredor també ho són), dues barques gairebé iguals malgrat que una té el motor intern (Xerina) i l'altra és un model per fer regates que incorpora una orsa abatible (Pauot). Sens dubte ambdues es trobaran sovint arreu transportades per carretera damunt dels seus remolcs.

Algunes de les barques ancorades davant el pòsit de Calafell.


 Quan tocaren les 11 poc a poc les barques abandonaren el Moll de les Llatines per sortir a trobar en mar la flota provinent de Torredembarra. Una ventolina de migjorn discontinua inflà les veles de les barques que lentament en direcció a garbí a l'alçada de Sant Salvador contactaren amb les barques de La Torre. Conjuntament canviaren el rumb per retornar al port de Segur de Calafell.

Un cop allà ja era l'hora de dinar. Cadascú a bord de la seva barca, per guardar les distàncies corresponents, els tripulants es cruspiren  els seu àpats amb la gana feta desprès d'unes tres hores de navegació. Acabat el dinar, el vi, la gresca i la música "obligaren" a aproximar-se més els mariners i marineres per gaudir d'una festa improvisada i joiosa.

L'endemà matí, tota la flota era a punt abans de l'hora acordada per partir cap a Torredembarra. 10 milles marines que es volien cobrir navegant a la vela. Les condicions del mar eren òptimes, un mar gairebé pla, però el Déu Eol no volgué col·laborar amb la cita llatinaire. A la bocana del port de Segur una ventolina de xaloc obligà a prendre un rumb enfora per poder aconseguir navegar de cenyida vers La Torre. Algunes embarcacions no aturaren el motor prenent un rumb més directe, però aquells que decidiren fer la travessa a vela es trobaren amb la dificultat esperada que el vent va rolar cap a garbí, posant-se ben bé a fil de roda amb el destí. Al cap de més de dues hores es demanà que tothom posés en marxa els motors per arribar a dinar enlloc de a sopar.  Al voltant de les tres de la tarda arribaren totes les barques al port de Torredembarra. Des d'allà a poc més d'un centenar de metres ens esperava el magnífic lloc triat per Orsapop per dinar plegats: els jardins modernistes de la Finca Mercader. Instal·lats sota l'ombra dels seus arbres i mentre s'esperava la fideuà s'establiren interessants converses sobre reconstrucció, reparació, veles, navegació i evidentment, sobre la pandèmia que s'ha estat vivint els darrers mesos. Un cop entaulats una bona amanida i un fideus excel·lents tancaren la primera part de la jornada.

La fideuà a la Finca Mercader de La Torre

De retorn a les embarcacions la flota de Calafell es feu a la mar amb l'esperança d'aprofitar el garbí tradicional de les tardes estiuenques. Però per un cop aquest se'n havia anat a dormir abans d'hora. Per tant motor en marxa i dues horetes de navegació tranquil·la fins el Moll de les Llatines.

Aquesta No Trobada és una prova de com amb senzillesa i voluntat es poden organitzar activitats que no facin tremolar les tresoreries de les associacions. Navegar, compartir experiències i gaudir de la vela i de la mar. Què més es pot demanar?

 

La Xerina i la Pauot

La Pauot recuperada pel Patí Català de Calafell

Conec la Pauot de poc desprès de ser l'armador de la Xerina (2008). La vaig descobrir a la sorra de la platja de Sant Salvador. Veure-la em feu pena. Pensava que malaguanyada embarcació que s'acabaria malmetent allà. A través dels propietaris d'un bar pròxim vaig aconseguir trobar la casa del seu propietari que vivia en un carrer paral·lel a la platja.  Sens dubtar-ho vaig trucar a la porta. Sortí un home, malfiat en principi donat que no em coneixia de res. Poc a poc li vaig explicar que jo era propietari d'una embarcació igual que la que hi havia a la platja, i que sabia que només se'n havien fet tres o quatre. L'home ens acompanyà fins on era la barca. Pel camí ja m'explicà que ell havia estat el dissenyador i constructor d'aquestes embarcacions. Tenia un mal record. S'havia arruïnat amb el tancament de la Drassana Tallamar que havia creat per fabricar aquest monotip. Ell explicà que afeccionat a la vela, va voler crear una barca adequada per fer regates de vela llatina. Havia estat dos anys consultant i comprovant plànols al Museu Marítim de Barcelona, i el model final conservava les proporcions d'un sardinal però amb les formes més pròximes a una muleta de l'Ebre.  El primer model que feu era una barca tipus vela lleugera que sense motor, incorporava una orsa abatible per evitar la deriva  permanent que tenen aquesta mena d'embarcacions. Ell estava molt satisfet de la feina feta. La anècdota següent la contà amb una certa amargor[1].

A finals d'agost de 1995 es desplaçà amb la seva barca (presumiblement la Pauot) a Cadaqués per participar en la regata de vela llatina que hi feien cada any. Un cop allà s'inscrigué sense cap mena de problema. I començà la regata. I la guanyà. L'home estava totalment orgullós dels anys de feina i diners invertits. Però no tingué massa temps a gaudir-ho perquè malgrat haver guanyat fou desqualificat per portar orsa. Quedà sense paraules. Marxà de Cadaqués amb un mal auguri. Aquell mateix any presentà al Saló Nàutic un nou model basat en l'anterior però amb un motor intern de 9 Hp incorporat (presumiblement la Xerina), que aconseguí vendre, i que li permeté de recuperar part de la inversió. Arribà a vendre una tercera unitat de la qual no es té notícia. Ell es quedà la primera barca. Durant uns anys sortia a navegar des del club de platja de Sant Salvador, però aquella il·lusió s'anà refredant -tancar una empresa mai és un bon record- fins que la barca restà allà sobre la platja on, poc a poc, s'inundà de sorra. El pal, l'antena i la vela eren a casa seva. Així ha passat una quinzena d'anys llargs fins que els amics del Patí Català de Calafell han estat capaços de convèncer a l'amic Miquel Feu per poder recuperar la Pauot i que aquesta torni a navegar per la Mediterrània.

Entendreu que el retrobament de les dues barques navegant a la vela en mar fou un moment emocionant per aquell que està escrivint. Ara objectivament, algú ho havia de dir, la Pauot la mateixa vela més l'orsa camina molt més que la Xerina. Llarga vida a les dues bessones.

Escenavegant.

(Encara no han arribat les imatges)



[1] Vegeu l'article al Butlletí nº 11 de la Mar d'Amics de Palamós pàgines 9 i 10.