divendres, 21 d’agost de 2020

Vicente Garcia Delgado: un home i una institució dins del patrimoni marítim.

 El prop passat dissabte 15 d'agost els Amics de la Barca de vela llatina Nôtre Dame de Consolation dins dels actes de l'Aplec de la Verge que porta el nom de la seva barca, homenatjaren la trajectoria d'un home, d'una institució dins del Patrimoni Marítim del Mediterrani occidental: en Vicente Garcia Delgado.

A més de les imatges de l'acte, des de la Web-Blog de la FCCPMF hem volgut conèixer una mica més a aquesta persona a través d'una entrevista a distància, tal i com és habitual en aquests temps que corren.

Bon dia Vicente, tu ets una persona molt coneguda dins el món de la navegació tradicional tant a Catalunya com a la resta de l’arc mediterrani occidental. Ets considerat com una autoritat a nivell de coneixements sobre el nostre patrimoni marítim. Ets assessor permanent de la Junta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Però, d’on surt en Vicente? Explica'ns una mica qui ets, quin és el teu ofici i d’on ve la teva relació amb el mar.

  VGD.-En primer lloc soc un entusiasta de la navegació tradicional, que li agrada fer investigació del nostre patrimoni marítim, especialment les embarcacions de pesca i les embarcacions fluvials de tota l’àrea mediterrània.

 La meva professió ha estat arquitecte tècnic, això m’ha donat certes eines, per fer els plànols, l’estudi d’estructures i de materials, ja que quan es pensa en el buc d’una embarcació, pots veure'l com si fos una coberta invertida d'una edificació.

La meva relació amb el mar sent un illenc es fàcil d'entendre, donat que el meu avi tenia una balandra per fer regates a Palma i també teníem un bot aparellat amb vela martell. Però quan em va agafar fort va se a finals dels 70, donat que al finalitzar els estudis vaig començar amb el modelisme naval, la qual cosa em va portar a visitar ports, platges, albuferes i rius, tant de la costes catalanes, valencianes, murcianes, com posteriorment Portugal, França, Itàlia, Egipte, etc. També de ses illes Balears, Còrsega, Sardenya, Malta i algunes illes gregues, prenent informació local, fent plànols de les embarcacions que no trobava en els comerços.

Alhora vaig començar a navegar i utilitzar un vocabulari nou, per mi desconegut.

Tot aquest treball de camp fet al llarg de una quarantena d’anys, tant de: croquis, plànols, fotografies, detalls constructius, aparells, eines, tipologies de veles veles, fotografies, etc, forma part ara del meu bagatge cultural i em permet, contrastar els treballs d’altres investigadors i fer difusió del nostre patrimoni, o fer col·laboracions puntuals si això m’ho demanen.

 Evidentment tens una obra capital dins del món de la vela llatina. En podríem dir del teu món. 

El llibre: Nuestra Vela Latina, que ara serà traduït al francès. Com neix aquests projecte?

VGD.-Aquet projecte neix especialment després de fer la restauració de la nostra embarcació, “Lola” i plasmar tota una sèrie de coneixements que havíem utilitzat per portar a terme la restauració i de tots els elements que mancaven a l’embarcació. I utilitzant, també, el vocabulari de camp i els coneixements de navegació adquirits entre 1978-1995.

Es important dir que per fer aquet camí vaig trobar gent amb interesos paral·lels en diferents àmbits que varen compartir els seus coneixements, com en Clovis Aloujes, Francesc Oller, Miguel Borillo, Manolo García, Isidre Oliveres, Salvador Sala, Francesc Despuig, etc.

 La teva obra escrita va molt més enllà de Nuestra Vela Latina. Has escrit també obres com: Técnicas de navegación a vela latina; Els parellons badalonins, L’art i coneixement de la navegació a vela llatina, Vocabulari a bord del llagut Lola, i altres publicacions més curtes però no menys interessants. Què queda encara per sortir del teclat?

 VGD.- No se sap. El camí es fa al caminar. Però encara em queda molt treball de camp arxivat per sortir a la llum, especialment de l’àmbit fluvial i de ses illes.A part de les col·laboracions que em demanen puntualment, tant per part de la federació com d’associacions o gent en particular.

 La Lola ha estat com una segona muller per tu. Amb permís de la Rosa, la teva dona. Ara pertany al Museu Marítim de Barcelona, però tot i això encara li dediques moltes hores. Sortosament forma part de les embarcacions que suren al port de Barcelona. Malauradament hi ha una part de la flota d’aquest Museu que està patint de valent les conseqüències de les retallades econòmiques. Què caldria fer per salvar-la?

 VGD.-Més que una segona muller ha sigut com una filla i que ara l’ he casat amb el Museu Marítim. Però una filla sap que sempre hi seràs si té necessitat de tu.

Per salvar aquestes embarcacions primer cal tenir unes dotacions econòmiques per part de les institucions que són responsables, com és Ajuntament de Barcelona, Diputació i Generalitat. I això malauradament no tots ho compleixen amb les seves obligacions pecuniàries. Però no tota la culpa la tenen ells, donat que és i serà l’interès que posi la gent pel nostre patrimoni, el que farà i possibilitarà que les institucions posin diners e interès per salvar-lo. Per això la Federació, Associacions, Voluntaris, etc, hem de fer difusió i utilitzar-les per no perdre la memòria històrica i el nostre patrimoni immaterial, que és tant o més important que el patrimoni material, del que parlem.

 Tens constància del nombre de barques de vela llatina que has assessorat perquè tornin a navegar a la vela, fent-los els plànols i calculant l’aparell?

 VGD.- Ni idea, però de segur que arribaríem al mig centenar, tant d'Espanya, França, Itàlia o Croàcia, però principalment a Catalunya i les Balears.

 Aquelles persones que et segueixen per les xarxes socials, on per cert ets molt actiu, descobreixen poc a poc el gran arxiu que tens d’imatges del nostre patrimoni. Tot aquest material el tens digitalitzat i inventariat? Has pensat a cedir-lo a alguna institució com la Federació o el Museu Marítim?

 VGD.- Actualment estic en procés de recuperació de part d’aquest material, ja que un desgraciat accident informàtic, fou responsable de perdre'n molt de material.

Estic donant part del material corresponent al arxiu fotogràfic al Museu Marítim i també comparteixo els meus treballs amb altres persones, associacions i Federació.

No crec que arribi el dia que tot estigui classificat i digitalitzat, ja que tindria que deixar tota activitat, i això em faria perdre la motivació per investigar. La vida necessita retroalimentació i això s'aconsegueix amb fer i compartir amb els demés, com un pantà amb comportes.

 A banda de seguir navegant tant com puguis, que li queda per fer en el món del patrimoni marítim a en Vicente Garcia Delgado?

 VGD.- Principalment gaudir, compartir coneixements i trobar gent interessada en continuar investigant o fer pràctiques de navegació tradicional. 

 Vicente, moltes gràcies. Penso que moltes persones que et coneixen ara a més de ben segur que t’admiren i et reconeixen.

Imatges de l'acte d'homenatge a l'aplec de la Verge de la Consolació