diumenge, 27 d’octubre de 2019

La PAUOT tornarà a navegar


Acabem de rebre la notícia que l'associació Patí Català de Calafell ha recuperat la barca PAUOT, germana de la meva estimada XERINA, de la platja de Sant Salvador de Comarruga on feia anys romania dins la sorra sense sortir en mar. Vulem agrair de tot cor la gestió feta per aquesta associació, doncs feia anys que  dolia veure aquesta barca malmeten-se a la sorra malgrat el seu aparent bon estat de conservació.

La PAUOT és una barca feta amb el motlle dissenyat per Miquel Feu l'any 1995 a les Drassanes Tallamar de Rubí. Malauradament aquest emprenedor topà en aquell moment amb la incomprensió d'un sector de la navegació tradicional que rebutjà frontalment la possibilitat de produïr barques de vela llatina en resina i fibra de vidre. Se'n feren dos models. Un amb motor intern com la Xerina, i un segon només a la vela que incorpora una orsa abatible com la PAUOT. Per tant a partir d'ara podrem veure dues de les embarcacions més joves de navegació tradicional navegant plegades de tant en tant com a germanes.



Us deixo aquí una entrevista al seu constructor apareguda al 

BUTLLETÍ DE LA MAR D’AMICS NÚMERO 11- JULIOL 2008

ENTREVISTA A MIQUEL FEU - CONSTRUCTOR NAVAL.
 En Miquel Feu conversant davant la Pauot amb la Lluïsa Obrador a la

platja de Sant Salvador de Comarruga (Foto Jordi Salvador)








Com se li acudeix bastir una barca de vela llatina?
Sempre m’havia agradat navegar a vela. La vela llatina era un repte per mi.

Però d’on treu els plànols per fer una barca amb aquestes línies?
Els plànols originals els trec del Museu Marítim i estan basats en un model de sardinal de la zona sud de Catalunya. Però jo tenia clar que volia una barca capaç de córrer, capaç de guanyar regates allà on fos. Per aquest motiu, vaig introduir els plànols en un dels primers
ordinadors personals que hi havia en aquella època, estic parlant de 1994. En ell vaig afinar-li les línies per provar de guanyar velocitat i li vaig afegir escues per poder-la varar a la platja.

I la construïu en resina de polièster reforçada amb fibra de vidre...
Sí, perquè la intenció era poder-les fabricar en sèrie. De fet un cop fabricat el motlle en férem dues unitats. La que encara és de la meva propietat, la Pauot i una segona que vaig aconseguir vendre per un milió sis-centes mil pessetes i que anava equipada amb motor, que va marxar cap a Palamós a la Costa Brava.

La conec, es diu Xerina, i encara hi és a Palamós. Tot i que a canviat varies vegades de mans.
Sí, la acabo de veure tot i que no la reconeixia ja que d’origen era pintada de color gris amb unes franges color taronja. Està molt ben conservada i m’ha fet il·lusió tornar-la a veure. La actual Xerina va ser la única equipada d’origen amb motor i no portava orsa.

Només se’n han fabricat dues?
No, a la nostra empresa que estava en un polígon industrial de Rubí (Vallès Occidental) encara en fabricàrem una tercera que és en mans, si no se l’han venut de la família Valentí a Vilanova i la Geltrú. I, anys desprès de desfer-se la nostra empresa es construí una darrera, aprofitant el motlle del casc, que es troba a Cadaquès. Per tant n’hi ha quatre.
 


La Pauot encara navega?
No, ara fa uns tres o quatre anys que no sortim amb ella. La tenim varada a la platja de Sant Salvador de Comarruga, al davant de casa. De fet una aportació de sorra que es feu a la platja ens complica el seu avarat, ja que s’ha creat un pendent excessiu per pujar-la a mà com fèiem abans. Amb tot conservo tot l’aparell: antena, vela, timó a dins del garatge.

Com es deien les “drassanes”?
El seu nom era Astilleros Tallamar. I amb aquest nom presentàrem els dos models en el Saló Nàutic de 1995. Però les comandes no arribaren.
 
Heu arribat a fer alguna regata amb la Pauot?
Sí. Anàrem amb els meus fills a Cadaquès i hi participarem. Però fórem desqualificats perquè el buc era de polièster. Això ens va desanimar molt i no ho tornàrem a provar.

Sap que ara el monotip aprovat i adoptat per la Federació Catalana de Vela també és de resina?
Preferiria no haver-ho sabut. Als pioners mai sens reconeix el nostre treball. Hi vaig perdre molts diners en aquell projecte... Però, en fi, els anys han passat i de no ser per aquest encontre faria molt de temps que no hi pensava.

Lamento haver-li portat records tristos, però crec que és important que altres persones coneguin aquesta història. La nostra entitat publica un butlletí digital. Li prometo que aquesta conversa hi acabarà sortint.
J.S. 07/2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada