A quarts de deu del matí i amb la reunió de patrons acabada, una rere l’altre les barques es feren a la mar des del Port Barcarés, on ocupaven tot un pantalà i el moll d’espera davant la Capitanerie. Les acompanyava, com sempre passa més enllà dels Pirineus, un vaixell del SNSM sempre atent a les maniobres i possibles dificultats de tothom. Un cop fora port i reunits al voltant del vaixell de Salvament es donà la sortida de la navegació conjunta, que per uns moments ho fou, sinó hagués estat que uns sortiren en direcció nord i altres sud. Donades les corresponents ordres per ràdio tothom posà rumb sud cap a la vila de El Barcarés amb un ventet de xaloc suficient perquè les embarcacions agafessin arrencada en una cenyida força ajustada i les veles quedessin ben planxades per les fotografies. Arribats a aquell punt, mitja volta, vent per l’aleta i direcció al Lydia, el transatlàntic varat dins la sorra de la platja del Lido de El Barcarés. Passarem plegats per davant el monument de la Porta de la Llibertat del nostre amic Emili Armengol i del monument al memorial al Camp de concentració (de refugiats en diuen els francesos) dels republicans fugits l’any 1939 desprès de la desfeta de la Guerra Civil espanyola. I un cop arribats a l’alçada del gran vaixell a la sorra donaren la volta per tornar a port sota una calor infernal i amb unes remioles de vent que amb prou feina mantenien la vela inflada.
Desprès d’un dinar de «em porto» a la Maison de l’Ille, un gran centre cívic on pogueren descansar les tripulacions a l’ombra i ben climatitzats es tornaren a trobar al moll per navegar de nou fins a la vila per amorrar les barques a la sorra al davant de la plaça de l'església. Amb algunes dificultats pel vent i pel corrent totes les barques deixaren la seva roda reposar sobre la sorra. A partir d’aquell moment elles eren les autèntiques protagonistes de la festa. Cents, milers de fotografies des de tots els costats. I mentre això passava els patrons estaven impacients per no perdre aquell migjorn que els tornaria a port aprofitant cada centímetre quadrat dels vessos de les seves veles. Passat el temps convingut una a una, amb ordre i sense pressa, tothom es feu de nou a la mar per gaudir d’una bona empopada lliscant per sobre les blaves i transparents aigües del Mediterrani.
La festa, no podria ser d’altra manera, acabà amb el tradicional repartiment de records a les embarcacions participants i amb una arrossada al mateix lloc on havíem dinat.
Cal donar les gràcies als amics de El Barcarés per l’organització d’aquesta extraordinària jornada, que tothom espera no sigui la darrera de la temporada.
