Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vicente Garcia Delgado. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vicente Garcia Delgado. Mostrar tots els missatges

21.8.20

Vicente Garcia Delgado: un home i una institució dins del patrimoni marítim.

 El prop passat dissabte 15 d'agost els Amics de la Barca de vela llatina Nôtre Dame de Consolation dins dels actes de l'Aplec de la Verge que porta el nom de la seva barca, homenatjaren la trajectoria d'un home, d'una institució dins del Patrimoni Marítim del Mediterrani occidental: en Vicente Garcia Delgado.

A més de les imatges de l'acte, des de la Web-Blog de la FCCPMF hem volgut conèixer una mica més a aquesta persona a través d'una entrevista a distància, tal i com és habitual en aquests temps que corren.

Bon dia Vicente, tu ets una persona molt coneguda dins el món de la navegació tradicional tant a Catalunya com a la resta de l’arc mediterrani occidental. Ets considerat com una autoritat a nivell de coneixements sobre el nostre patrimoni marítim. Ets assessor permanent de la Junta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Però, d’on surt en Vicente? Explica'ns una mica qui ets, quin és el teu ofici i d’on ve la teva relació amb el mar.

  VGD.-En primer lloc soc un entusiasta de la navegació tradicional, que li agrada fer investigació del nostre patrimoni marítim, especialment les embarcacions de pesca i les embarcacions fluvials de tota l’àrea mediterrània.

 La meva professió ha estat arquitecte tècnic, això m’ha donat certes eines, per fer els plànols, l’estudi d’estructures i de materials, ja que quan es pensa en el buc d’una embarcació, pots veure'l com si fos una coberta invertida d'una edificació.

La meva relació amb el mar sent un illenc es fàcil d'entendre, donat que el meu avi tenia una balandra per fer regates a Palma i també teníem un bot aparellat amb vela martell. Però quan em va agafar fort va se a finals dels 70, donat que al finalitzar els estudis vaig començar amb el modelisme naval, la qual cosa em va portar a visitar ports, platges, albuferes i rius, tant de la costes catalanes, valencianes, murcianes, com posteriorment Portugal, França, Itàlia, Egipte, etc. També de ses illes Balears, Còrsega, Sardenya, Malta i algunes illes gregues, prenent informació local, fent plànols de les embarcacions que no trobava en els comerços.

Alhora vaig començar a navegar i utilitzar un vocabulari nou, per mi desconegut.

Tot aquest treball de camp fet al llarg de una quarantena d’anys, tant de: croquis, plànols, fotografies, detalls constructius, aparells, eines, tipologies de veles veles, fotografies, etc, forma part ara del meu bagatge cultural i em permet, contrastar els treballs d’altres investigadors i fer difusió del nostre patrimoni, o fer col·laboracions puntuals si això m’ho demanen.

 Evidentment tens una obra capital dins del món de la vela llatina. En podríem dir del teu món. 

El llibre: Nuestra Vela Latina, que ara serà traduït al francès. Com neix aquests projecte?

VGD.-Aquet projecte neix especialment després de fer la restauració de la nostra embarcació, “Lola” i plasmar tota una sèrie de coneixements que havíem utilitzat per portar a terme la restauració i de tots els elements que mancaven a l’embarcació. I utilitzant, també, el vocabulari de camp i els coneixements de navegació adquirits entre 1978-1995.

Es important dir que per fer aquet camí vaig trobar gent amb interesos paral·lels en diferents àmbits que varen compartir els seus coneixements, com en Clovis Aloujes, Francesc Oller, Miguel Borillo, Manolo García, Isidre Oliveres, Salvador Sala, Francesc Despuig, etc.

 La teva obra escrita va molt més enllà de Nuestra Vela Latina. Has escrit també obres com: Técnicas de navegación a vela latina; Els parellons badalonins, L’art i coneixement de la navegació a vela llatina, Vocabulari a bord del llagut Lola, i altres publicacions més curtes però no menys interessants. Què queda encara per sortir del teclat?

 VGD.- No se sap. El camí es fa al caminar. Però encara em queda molt treball de camp arxivat per sortir a la llum, especialment de l’àmbit fluvial i de ses illes.A part de les col·laboracions que em demanen puntualment, tant per part de la federació com d’associacions o gent en particular.

 La Lola ha estat com una segona muller per tu. Amb permís de la Rosa, la teva dona. Ara pertany al Museu Marítim de Barcelona, però tot i això encara li dediques moltes hores. Sortosament forma part de les embarcacions que suren al port de Barcelona. Malauradament hi ha una part de la flota d’aquest Museu que està patint de valent les conseqüències de les retallades econòmiques. Què caldria fer per salvar-la?

 VGD.-Més que una segona muller ha sigut com una filla i que ara l’ he casat amb el Museu Marítim. Però una filla sap que sempre hi seràs si té necessitat de tu.

Per salvar aquestes embarcacions primer cal tenir unes dotacions econòmiques per part de les institucions que són responsables, com és Ajuntament de Barcelona, Diputació i Generalitat. I això malauradament no tots ho compleixen amb les seves obligacions pecuniàries. Però no tota la culpa la tenen ells, donat que és i serà l’interès que posi la gent pel nostre patrimoni, el que farà i possibilitarà que les institucions posin diners e interès per salvar-lo. Per això la Federació, Associacions, Voluntaris, etc, hem de fer difusió i utilitzar-les per no perdre la memòria històrica i el nostre patrimoni immaterial, que és tant o més important que el patrimoni material, del que parlem.

 Tens constància del nombre de barques de vela llatina que has assessorat perquè tornin a navegar a la vela, fent-los els plànols i calculant l’aparell?

 VGD.- Ni idea, però de segur que arribaríem al mig centenar, tant d'Espanya, França, Itàlia o Croàcia, però principalment a Catalunya i les Balears.

 Aquelles persones que et segueixen per les xarxes socials, on per cert ets molt actiu, descobreixen poc a poc el gran arxiu que tens d’imatges del nostre patrimoni. Tot aquest material el tens digitalitzat i inventariat? Has pensat a cedir-lo a alguna institució com la Federació o el Museu Marítim?

 VGD.- Actualment estic en procés de recuperació de part d’aquest material, ja que un desgraciat accident informàtic, fou responsable de perdre'n molt de material.

Estic donant part del material corresponent al arxiu fotogràfic al Museu Marítim i també comparteixo els meus treballs amb altres persones, associacions i Federació.

No crec que arribi el dia que tot estigui classificat i digitalitzat, ja que tindria que deixar tota activitat, i això em faria perdre la motivació per investigar. La vida necessita retroalimentació i això s'aconsegueix amb fer i compartir amb els demés, com un pantà amb comportes.

 A banda de seguir navegant tant com puguis, que li queda per fer en el món del patrimoni marítim a en Vicente Garcia Delgado?

 VGD.- Principalment gaudir, compartir coneixements i trobar gent interessada en continuar investigant o fer pràctiques de navegació tradicional. 

 Vicente, moltes gràcies. Penso que moltes persones que et coneixen ara a més de ben segur que t’admiren i et reconeixen.

Imatges de l'acte d'homenatge a l'aplec de la Verge de la Consolació

6.5.20

La Lola, la última barca de foc: el film.

La Lola és l’únic exemplar de barca auxiliar –o llaüt del foc– utilitzada en la denominada pesca a l’encesa que es conserva a Catalunya. Aquest llagut de fusta amb aparell llatí i rems fou construït a Roses l’any 1906 pel mestre d’aixa Pere Guitart Pujol. Conserva les formes, elements, materials i característiques pròpies d’aquest tipus d’embarcació de pesca tradicional catalana. A finals del 2009 els seus anteriors propietaris, Vicente García-Delgado Sancho, Dominique Duniau i Ana Ribosa Fornovi, la varen donar al Museu Marítim de Barcelona. El museu s’encarrega de mantenir la Lola en estat operatiu, de continuar-la preservant com a bé del patrimoni marítim flotant i de divulgar una part de la cultura tradicional marinera de les nostres costes a través d’ella. El gener del 2010 la Lola es va incorporar al Catàleg del Patrimoni Cultural Català.




Estud34 i Vicente Garcia Delgado han produït el film amb la coproducció del Museu Marítim de Barcelona i de la Federació per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial han produït aquest curtmetratge que ajuda a entendre l'ús dels llaüts de foc i la pesca amb art de platja. Les associacions dels Amics del MMB, Bricbarca, El Moll, A Tot Drap i el Mamelló hi han intervingut directament en les gravacions tant amb figuració com amb les pròpies embarcacions.

3.6.19

5a Festa de la Mar: Imatges, vídeos i notícies.

 5a Festa de la Mar. FCCPMF
Cliqueu sobre la imatge per obrir l'enllaç.
Recull de les imatges que els participants han enviat a les xarxes.


Vídeo resum de Ràdio Arenys.

Entrevista a Vicente Garcia Delgado /El Punt Avui 1/06/2019

“On no hi ha d’haver mai una barca de fusta és al mig d’una rotonda”

 Arenys de Mar acull aquest cap de setmana la cinquena Festa de la Mar per promoure la recuperació d’embarcacions tradicionals com les de vela llatina o de navegació clàssica


VICENTE GARCÍA DELGADO 
MEMBRE FUNDADOR DE LA FEDERACIÓ CATALANA PER A LA CULTURA I EL PATRIMONI MARÍTIM I FLUVIAL

Una cin­quena Festa de la Mar. Com va començar?
La pri­mera tro­bada de vela lla­tina es va fer el 1986 a Sant Feliu de Guíxols, i amb els anys es van anar cre­ant asso­ci­a­ci­ons. Des de Bar­ce­lona vam pen­sar a reu­nir-nos tots i no tre­pit­jar-nos. La flota no era gaire gran i volíem que els par­ti­cu­lars s’ani­mes­sin a recu­pe­rar les seves embar­ca­ci­ons a cada tro­bada. La pri­mera Festa de la Mar es va fer el 2006 a Cadaqués.
Per què són un tre­sor, aques­tes embar­ca­ci­ons?
Són un vehi­cle de cul­tura. Té l’interès de saber com eren aques­tes embar­ca­ci­ons tra­di­ci­o­nals i com nave­guen. També es pre­serva un llen­guatge asso­ciat que fem ser­vir al nave­gar, com ara el davant, la trossa o una guin­da­ressa, que si no, s’obli­da­rien. He dedi­cat més de 3.000 hores a res­tau­rar una barca de vela lla­tina, la Lola, tal com era el 1906. Ara és del Museu Marítim de Bar­ce­lona, i amb volun­ta­ris les fem nave­gar.
La ‘Lola’ era una barca de foc, per a la pesca de l’encesa. En què con­sis­teix?
Ence­nien foc en un fes­ter, com una gra­e­lla aga­fada a l’orla de la barca. Sor­tien a fora la cala per atraure els pei­xos, perquè amb els cor­rents no podien posar sar­di­nals, i quan feien entrar la mola de peix a dins la cala, amb una altra barca els rode­ja­ven i recu­pe­ra­ven l’art esti­rant des de la platja.
La vela lla­tina només era per sor­tir a pes­car?
Últi­ma­ment, però es coneix des de l’època romana. És el gran des­co­bri­ment, perquè per­met mani­o­brar i anar amb el vent en con­tra fins a uns 45 graus. És la gran diferència de la vela qua­dra que amb una mateixa cara obliga a tenir sem­pre el vent a favor. Hi ha una dita de la vela lla­tina que diu “si no em conei­xes no em toquis”, perquè si fas deter­mi­na­des mani­o­bres és fàcil bol­car.
Cada vegada es veuen més veles lla­ti­nes?
Quan vaig començar, als anys noranta, això era un desert. Ara ja som quinze o setze asso­ci­a­ci­ons de vela lla­tina i nave­gació tra­di­ci­o­nal. El nord-cata­lans va ini­ciar el 1977 el res­sor­gir de la vela lla­tina des de Cot­lliure, quan encara es cre­ma­ven les bar­ques velles a les plat­ges. Un movi­ment que s’ha anat este­nent per França, Itàlia i dife­rents punts de la costa medi­terrània d’Espa­nya.
El patri­moni flu­vial és igual d’impor­tant?
Sobre­tot a l’Ebre, on hi havia molta riquesa, perquè era per on es trans­por­tava tot quan no hi havia tren ni car­re­te­res. Feien ser­vir la vela lla­tina i la qua­dra, però també hi havia rais, pon­to­nes i mule­tes. Avui que­den un parell de llaüts fent de pas de barca i es man­te­nen les rega­tes de mule­tes a Móra d’Ebre i els bar­quets a Sant Car­les de la Ràpita.
L’èxit és que les embar­ca­ci­ons no dei­xin de nave­gar?
S’han de recu­pe­rar les embar­ca­ci­ons i enri­quir el patri­moni sabent com es feien ser­vir i poder-hi nave­gar. El Museu Marítim s’ha ado­nat que tenir embar­ca­ci­ons a l’aigua trans­met més que dins un apa­ra­dor. Per això té un pai­le­bot que surt a nave­gar totes les set­ma­nes.
El ‘Santa Eulàlia’ és un clàssic i con­vi­dat estel·lar a la tro­bada.
Sem­pre l’espe­rem perquè és el nos­tre mis­sat­ger pel Medi­ter­rani. L’acom­pa­nyen el quetx Ciu­tat de Bada­lona i el qui­llat Sant Ramon, els bas­ti­ments més grans de la fede­ració. Tin­drem més de trenta bar­ques que nave­ga­ran per les aigües d’Arenys i Sant Pol i les prop de dues-cen­tes per­so­nes que es mouen al seu vol­tant, tant per nave­gar com per a les tas­ques de man­te­ni­ment i con­ser­vació d’aquest extens patri­moni nàutic.
Tam­poc us obli­deu del patí, que va ser una revo­lució a l’època.
Sí, efec­ti­va­ment, és un ele­ment impor­tant de la nos­tra iden­ti­tat nàutica. Una cre­ació genuïna de les plat­ges bar­ce­lo­ni­nes ara fa un segle. És una embar­cació que no porta timó i va dei­xar els rems i mani­o­bra només amb la vela i amb una mica de brisa. Volem del patí de vela que s’incor­pori a la fede­ració com una enti­tat més. Per això hem fet diver­ses acti­vi­tats amb Arenys, Canet Sant Pol on hi ha una bona acti­vi­tat pati­naire.
Les bar­ques de platja vara­des a la sorra ja són tes­ti­mo­ni­als.
La nor­ma­tiva ho pro­hi­beix, com a màxim ho per­met als clubs nàutics, i ara ja s’està res­trin­gint als 300 metres d’ocu­pació màxima. Sant Pol con­serva la seva platja de les bar­ques, i és excep­ci­o­nal. On no hi ha d’haver mai una barca de fusta és al mig d’una rotonda a la car­re­tera. És un crim.
Res­tau­rar tam­poc surt barat?
Refer una barca com tre­ba­lla­ven abans et pot cos­tar el doble. Tro­bar les fus­tes prou amples i d’una sola peça és com­pli­cat i s’ha de saber l’ofici. Tenim pocs mes­tres d’aixa i s’han d’impul­sar pro­jec­tes com els que es fan a Arenys per no dei­xar per­dre aquest tre­ball arte­sa­nal.


Si teniu més imatges feu-les arribar a fccmf@gmail.com. Gràcies.



1.12.16

Biblioteca Online

Marea Errota és la darrera incorporació a la Biblioteca

Poc a poc va omplint-se aquesta eina del nostre Web-blog. A partir de les aportacions inicials dels llibres digitalitzats per la desapareguda associació La Mar d'Amics de Palamós i amb les aportacions d'en Vicente Garcia Delgado i ara del Capità i armador  de la goleta Atyla, Rodrigo de la Serna, setmana a setmana s'incrementa la llista de llibres consultables i descarregables en format pdf.
Si teniu per casa llibres antics -han d'haver prescrit els seus drets per ser publicats lliurement (70 anys des del 1 de gener de l'any següent a la mort de l'autor. La llei s'aplica des de 1879) -, o bé, si en sou autors en cediu els drets de reproducció, podeu enviar-los a la següent adreça: fccpmf@gmail.com . I els podrem incorporar a aquesta finestra de coneixement.

No parlem només de llibres, també hi caben vídeos o col·leccions de  fotografies que creieu s'emmarquen dins dels objectius la nostra Federació. Animeu-vos. La Federació la formem tots.

  X GOZZO INTERNATIONAL FESTIVAL     La FCCPMF va participar com entitat convidada a la 10à edició del GOZZO INTERNATIONAL FESTIVAL . Els am...