Quan fa 10 anys d'aquella trobada a la Costa Brava hem volgut reproduir l'article que Joan Sol escrigué en el seu enyorat blog El Mar és el camí. Que hem completat amb una col·lecció de fotografies del mateix autor i el reportatge de TV Costa Brava.
100 anys navegant per la Costa Brava
Algunes de les embarcacions amb aparells tradicionals més
emblemàtiques de Catalunya es reuniran, la propera Setmana Santa, en la franja
de litoral compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Palamós per commemorar el
centenari de la Costa Brava. Entre aquestes embarcacions hi haurà els
bastiments més grans de la flota tradicional catalana: el pailebot Santa
Eulàlia, el jackt Far Barcelona, el bergantí
goleta Sea-Star, la goleta Pepa Bandera i les
barques de mitjana Sant Ramon, Sant Isidre i Rafael.
Aquesta navegació conjunta porta per títol “100 anys navegant per la Costa
Brava” i l’organitzen l’associació La
Mar d’Amics, de Palamós, i la Federació Catalana per la Cultura i el
Patrimoni Marítim i Fluvial.
“100 Anys navegant per la Costa Brava” és molt més que
qualsevol de les típiques trobades de vela llatina que es fan a diverses
poblacions de la costa a partir del maig. En primer lloc perquè la navegació
està oberta a tota mena d’embarcacions amb aparells tradicionals, ja sigui de
vela llatina, veles de creu, cangrees, etc. En segon lloc perquè es tracta
d’una navegació per etapes. I finalment hi podríem afegir que, a més de la
navegada, es faran diverses activitats paral•leles.
L’objectiu d’aquesta activitat és donar a conèixer
l’existència d’unes embarcacions, eixàrcies i velams que havien estat habituals
al nostre litoral i que avui, tot i que n’hi ha molt poques, es mantenen vives;
mostrar la feina que es fa des de les associacions i petites empreses per
recuperar i conservar aquest patrimoni; i difondre la navegació tradicional
entre la ciutadania. És per això que les embarcacions, sempre que el temps ho
permeti, navegaran molt a prop de la costa, perquè el públic pugui gaudir de la
bellesa i les maniobres dels vells bastiments des dels diversos camins de
ronda, passeigs i espigons. L’activitat marítima es completarà amb una sèrie
d’activitats a terra, en cadascuna de les viles. A la web de La Mar d’Amics (malauradament ja no existeix) hi
trobareu el programa i tota la informació detallada.
Finalment, no em puc estar de dir que l’organització de “100
Anys navegant per la Costa Brava” ha decidit acollir-se a l’esperit del “Manifest
del Slow Sailing” (Navegació Tranquil•la), que vaig
publicar en una entrada anterior, per reivindicar aquesta manera de navegar i
de viure la mar. La veritat és que és una gran satisfacció i els ho agraeixo
moltíssim.
Costa Brava: l’èxit d’una marca
En l’era de les marques, una marca com “Costa Brava” no te
preu. Defineix tan bé el producte i està tan ben posicionada en els mercats
internacionals, que caldria fer una campanya de publicitat enorme per
aconseguir uns resultats similars. “Costa Brava” és, doncs, una marca d’èxit,
encara que alguns sapastres escassos d’imaginació es dediquin a adulterar-la
intentant fer passar platges de les Bahames i d’Austràlia com si fossin del
nostres litoral. Vergonyós! I després ens queixarem de la mena de turisme que
ens visita, quan nosaltres som els primers de fer passar bou per bèstia grossa.
Sobre l’origen del topònim Costa Brava, aplicat al litoral
que va de Blanes a Portbou, hi ha
diverses teories. La més acceptada diu que va sorgir fa cent anys, la
tardor del 1908, a la sobretaula d’un banquet polític celebrat a Fornells de
Mar, terme municipal de Begur, a la finca El Paradís, propietat de Bonaventura
Sabater, que aleshores era diputat de la Lliga Regionalista. A més de Sabater
hi van assistir els líders del partit, com Francesc Cambó, Enric Prat de la
Riba, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch i el periodista Ferran
Agulló, que era el secretari de la Lliga i director del diari “La Veu de Catalunya”.
Hi ha divergències sobre si va ser Sabater o Agulló qui, a
l’hora dels brindis, va pronunciar el nom de Costa Brava. Però se sap segur que
va ser Ferran Agulló qui el va posar per primera vegada per escrit, dies
després d’aquella trobada. Va ser, concretament, el 12 de setembre del 1908 a
“La Veu de Catalunya”. Sota el pseudònim de Pol, el periodista va publicar un
article titulat “Per la costa brava”, en minúscules, en què deia:
Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de
Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: és feta pels temporals que
el golf atià contra l’illa fa milers d’anys; la Costa d’Or que es parteixen
Itàlia i França és més dolça, més somiosa: una faldada de flors; però la
nostra, des de la Tordera al cap de Creus, i seguint per Port de la Selva fins
a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels
temporals a cops d’onades com un alt relleu i brodada pels besos de la bonança,
com una exquisidesa de monja pacienta per a qui les hores, els dies i el anys
no tenen valor de temps.
Cal dir, però, que la primera denominació “costa brava” no
es referia al litoral gironí, sinó a la costa de Tramuntana de Mallorca, i era
el títol d’un poema del poeta català Gabriel Alomar, publicat l’any 1903.
Curiosament, hi ha un altre poema del mateix any i amb el mateix títol, però
d’un poeta mallorquí, mossèn Miquel Costa i Llobera, que també fa referència a
la costa de Mallorca. Agulló, que el juny de 1908 va visitar l’illa en un
viatge institucional, hauria estat el primer d’utilitzar l’expressió “costa
brava” en comparar els penya-segats dels litorals català i mallorquí.
Tot i que l’expressió va quallar de seguida, perquè l’any
1909 el Centre Excursionista de Catalunya va organitzar una excursió amb
vaixell a “la Costa Brava”, hi havia qui la trobava excessiva. A l’escriptor
empordanès Josep Pla, que va escriure les millors pàgines sobre aquest litoral
i la gent de mar, no li agradava gens. I això que, fins i tot, va publicar la
“Guía de la Costa Brava” el 1941. Pla va proposar el nom de Costa del Corall,
que també és bonic, però no va acabar d’arrelar. Un altre escriptor gironí,
Joaquim Ruyra, l’autor de “Marines i boscatges”, era partidari de anomenar-la
Costa Serena; un qualificatiu que potser li va inspirar la costa de Blanes a la
qual va estar molt unit. Fa temps que tinc pendent la lectura de la novel•la
breu “El rem de trenta-quatre”, continguda dins de “Marines i boscatges”, on es
descriu el naufragi d’una barca de cabotatge. Les descripcions de la natura que
Ruyra fa en aquesta novel•la s’han comparat a les de Conrad i Stevenson, dos
dels meus escriptors de tema marítim preferits.
I si ens remuntem al 1883, trobarem que a “Historia del Ampurdán”
(1883), l’escriptor i polític begurenc Josep Pella i Forgas, gran apassionat de
les ruïnes d’Empúries, havia proposat el nom de Costa Grega de Catalunya. Però,
finalment, va ser el nom Costa Brava el que es va acabar imposant per designar
aquest bocí de costa que, fa més de cent anys, era conegut com Marina de la
Selva, Marina de l’Empordà o, simplement, Costes de Llevant.
La Costa Brava en llibres
A banda de l’esmentada “Guía de la Costa Brava” de Josep
Pla, que ja fa 68 anys que es va escriure, us recomano el llibre “Viatge per la Costa Brava” (Brau
Edicions, 2008), de l’escriptor, periodista i viatger Xavier Moret. A banda de
recórrer aquest fragment de litoral de sud o nord i donar el seu punt de vista,
Moret recull les veus, vivències i anècdotes d’un munt de persones que n’estan
vinculades íntimament.
Un altre llibre deliciós, que ens mostra com era el litoral
gironí durant els anys 50 i 60, és “Memòries
de la Costa Brava” (Lupita Books, 2005); un recorregut documental i
nostàlgic per aquest territori, a través de 330 fotografies en blanc i negre de
dos dels grans fotògrafs del nostre país, Francesc Català-Roca i Xavier
Miserachs. El text és de l’escriptora Rosa Regàs, resident habitual de
l’Empordà; i el pròleg, de l’escriptor anglès Tom Sharpe, que estiueja des de
fa molts anys a Llafranc.
I com que sé que entre la comunitat blocaire hi ha molts
aficionats als fars, també us recomano el llibret “Fars i senyals
marítims”(Quaderns de la Revista de Girona), de David Moré, historiador i
arxiver de Tossa de Mar, que també és autor del llibre “150 anys del far de
Sant Sebastià”.
 |
| Cliqueu per veure més fotografies. |
Reportatge de TV Costa Brava