No recordo que mai una Trobada, o oficialment
una No Trobada, hagi estat
mai tant esperada com la de Calafell i Torredembarra del 20 i 21 de juny 2020.
Desprès de mesos de confinament pel Covid 19 una desena de barques amb les seves
tripulacions feien cap al Moll de les Llatines del Port de Segur de Calafell a
quarts de deu del dematí de dissabte.
Mascaretes, salutacions amb els colzes, ombres
separades, líquid hidroalcohòlic i dubtes per reconèixer a tal o qual persona
darrera la màscara. Són el reflex d'aquesta nova situació que toca viure. La del
2020 serà un temporada amb només 4 trobades (confirmades per ara) a tot el
litoral de Catalunya, la esmentada, Calella de Palafrugell, Cadaqués i Sant
Carles de la Ràpita. Potser per això hi havia moltes ganes de vela i de mar. Al
moll hi havia novetats sobre l'aigua com la presència de la barca acabada de
restaurar PAUOT, recuperada per el
Patí Català de Calafell de la platja de Sant Salvador on s'hi està més de
quinze anys avarada i curulla de sorra. Una bona feina dels companys de la
Destil·leria que han treballat de valent perquè la germana bessona de la XERINA pogués tornar a navegar quan
abans millor. La Pauot i la Xerina són fetes del mateix motlle creat per Miquel
Feu a la dècada dels 90 del segle passat. Ara la flota catalana ja té una altra
bessonada (la Quinoccio de l'Arjau i la Capitán
Valdés de l'amic Xavier Corredor també ho són), dues barques gairebé
iguals malgrat que una té el motor intern (Xerina) i l'altra és un model per
fer regates que incorpora una orsa abatible (Pauot). Sens dubte ambdues es
trobaran sovint arreu transportades per carretera damunt dels seus remolcs.
Algunes de les barques ancorades davant el pòsit de Calafell.
Quan
tocaren les 11 poc a poc les barques abandonaren el Moll de les Llatines per
sortir a trobar en mar la flota provinent de Torredembarra. Una ventolina de
migjorn discontinua inflà les veles de les barques que lentament en direcció a
garbí a l'alçada de Sant Salvador contactaren amb les barques de La Torre.
Conjuntament canviaren el rumb per retornar al port de Segur de Calafell.
Un cop allà ja era l'hora de dinar. Cadascú a
bord de la seva barca, per guardar les distàncies corresponents, els tripulants
es cruspiren els seu àpats amb la gana
feta desprès d'unes tres hores de navegació. Acabat el dinar, el vi, la gresca
i la música "obligaren" a aproximar-se més els mariners i marineres
per gaudir d'una festa improvisada i joiosa.
L'endemà matí, tota la flota era a punt abans
de l'hora acordada per partir cap a Torredembarra. 10 milles marines que es
volien cobrir navegant a la vela. Les condicions del mar eren òptimes, un mar
gairebé pla, però el Déu Eol no volgué col·laborar amb la cita llatinaire. A la
bocana del port de Segur una ventolina de xaloc obligà a prendre un rumb enfora
per poder aconseguir navegar de cenyida vers La Torre. Algunes embarcacions no
aturaren el motor prenent un rumb més directe, però aquells que decidiren fer
la travessa a vela es trobaren amb la dificultat esperada que el vent va rolar
cap a garbí, posant-se ben bé a fil de roda amb el destí. Al cap de més de dues
hores es demanà que tothom posés en marxa els motors per arribar a dinar enlloc
de a sopar. Al voltant de les tres de la
tarda arribaren totes les barques al port de Torredembarra. Des d'allà a poc
més d'un centenar de metres ens esperava el magnífic lloc triat per Orsapop per
dinar plegats: els jardins modernistes de la Finca Mercader. Instal·lats sota
l'ombra dels seus arbres i mentre s'esperava la fideuà s'establiren
interessants converses sobre reconstrucció, reparació, veles, navegació i
evidentment, sobre la pandèmia que s'ha estat vivint els darrers mesos. Un cop
entaulats una bona amanida i un fideus excel·lents tancaren la primera part de
la jornada.
La fideuà a la Finca Mercader de La Torre
De retorn a les embarcacions la flota de
Calafell es feu a la mar amb l'esperança d'aprofitar el garbí tradicional de
les tardes estiuenques. Però per un cop aquest se'n havia anat a dormir abans
d'hora. Per tant motor en marxa i dues horetes de navegació tranquil·la fins el
Moll de les Llatines.
Aquesta No Trobada és una prova de com amb
senzillesa i voluntat es poden organitzar activitats que no facin tremolar les
tresoreries de les associacions. Navegar, compartir experiències i gaudir de la
vela i de la mar. Què més es pot demanar?
La
Xerina i la Pauot
La Pauot recuperada pel Patí Català de Calafell
Conec la Pauot de poc desprès de ser l'armador
de la Xerina (2008). La vaig descobrir a la sorra de la platja de Sant
Salvador. Veure-la em feu pena. Pensava que malaguanyada embarcació que s'acabaria
malmetent allà. A través dels propietaris d'un bar pròxim vaig aconseguir
trobar la casa del seu propietari que vivia en un carrer paral·lel a la platja.
Sens dubtar-ho vaig trucar a la porta.
Sortí un home, malfiat en principi donat que no em coneixia de res. Poc a poc
li vaig explicar que jo era propietari d'una embarcació igual que la que hi
havia a la platja, i que sabia que només se'n havien fet tres o quatre. L'home
ens acompanyà fins on era la barca. Pel camí ja m'explicà que ell havia estat
el dissenyador i constructor d'aquestes embarcacions. Tenia un mal record.
S'havia arruïnat amb el tancament de la Drassana Tallamar que havia creat per
fabricar aquest monotip. Ell explicà que afeccionat a la vela, va voler crear
una barca adequada per fer regates de vela llatina. Havia estat dos anys
consultant i comprovant plànols al Museu Marítim de Barcelona, i el model final
conservava les proporcions d'un sardinal però amb les formes més pròximes a una
muleta de l'Ebre. El primer model que
feu era una barca tipus vela lleugera que sense motor, incorporava una orsa
abatible per evitar la deriva permanent
que tenen aquesta mena d'embarcacions. Ell estava molt satisfet de la feina
feta. La anècdota següent la contà amb una certa amargor.
A finals d'agost de 1995 es desplaçà amb la
seva barca (presumiblement la Pauot) a Cadaqués per participar en la regata de
vela llatina que hi feien cada any. Un cop allà s'inscrigué sense cap mena de
problema. I començà la regata. I la guanyà. L'home estava totalment orgullós
dels anys de feina i diners invertits. Però no tingué massa temps a gaudir-ho
perquè malgrat haver guanyat fou desqualificat per portar orsa. Quedà sense
paraules. Marxà de Cadaqués amb un mal auguri. Aquell mateix any presentà al
Saló Nàutic un nou model basat en l'anterior però amb un motor intern de 9 Hp
incorporat (presumiblement la Xerina), que aconseguí vendre, i que li permeté
de recuperar part de la inversió. Arribà a vendre una tercera unitat de la qual
no es té notícia. Ell es quedà la primera barca. Durant uns anys sortia a navegar
des del club de platja de Sant Salvador, però aquella il·lusió s'anà refredant
-tancar una empresa mai és un bon record- fins que la barca restà allà sobre la
platja on, poc a poc, s'inundà de sorra. El pal, l'antena i la vela eren a casa
seva. Així ha passat una quinzena d'anys llargs fins que els amics del Patí
Català de Calafell han estat capaços de convèncer a l'amic Miquel Feu per poder
recuperar la Pauot i que aquesta torni a navegar per la Mediterrània.
Entendreu que el retrobament de les dues
barques navegant a la vela en mar fou un moment emocionant per aquell que està
escrivint. Ara objectivament, algú ho havia de dir, la Pauot la mateixa vela
més l'orsa camina molt més que la Xerina. Llarga vida a les dues bessones.
Escenavegant.
(Encara no han arribat les imatges)
