El patí a vela o el patí català.

Dins la FCCPMF hi ha tres entitats que integren dins les seves flotes patins de vela: A tot drap de Sant Pol de Mar, Club patí vela Barcelona i Patí català de Calafell. Com a prèvia a la xerrada del 25 de febrer 2022 incorporem a aquest blog la informació sobre aquesta mena d'embarcació d'un article molt complet de la Viquipèdia en català i un magnífic vídeo del programa Què, qui, com de Tv3. 

Regata de patí a vela a la platja de Sant Salvador 2017

El Patí de vela (o patí català) és una embarcació de vela tipus catamarà que es caracteritza per no tenir orsa, timó, botavara, ni sabres a la vela.

Història

Neix entre els anys 1920 i 1925 a les platges de Badalona, Catalunya. Es va crear com un giny de platja compost originàriament per dos flotadors iguals i simètrics de proes i popes, unes bancades, i incorporava un rem de doble pala. A la fi de la dècada van tenir la idea de col·locar a aquesta embarcació de dos bucs, un arbre i una vela obtenint-se l'actual patí de vela. El vaixell es va escampar ràpidament per tot el litoral del Barcelonès i el Maresme.

L'any 1940 es tingué una regata que fou anomenada Campionat de Catalunya, tot i que la Federació Regional de Vela la va desautoritzar amb una nota de premsa, i el nom de la prova es va canviar pel de Gran Premi de Barcelona.

L'any 1942 els germans Luís i Emili Mongé, que es dedicaven a la importació de fusta, socis del Club Natació Badalona, dissenyen les formes dels bucs actuals del patí de vela, els dos iguals però amb diferències notables entre proa i popa per a evitar la deriva. Aquest disseny fou triat a partir d'una regata que es fa a Vilanova i la Geltrú, en què el disseny dels badalonins es va mostrar tan superior que es va adoptar com a base per a definir un model unificat de patí. Els plànols constructius els va fer Artur Roca, afinant i estilitzant les línies originals prou efectives.

Carles Pena aconsegueix que la Real Federación Española de Vela reconegui Patí de vela com una embarcació en sèrie. També va ser impulsor del primer Campionat d'Espanya de Patí de Vela, celebrat al Club Natació Barcelona el 1944 i que continua a tenir lloc actualment organitzat per diferents clubs de l'estat. El mateix any el Comitè Olímpic va aprovar els estatuts de la federació Espanyola de Vela. El 1951 va fundar l'Associació Deportiva Internacional de Patí A Vela (ADIPAV), essent-ne president durant 17 anys.

L'any 1968, Antoni Soler, fabricant badaloní de patins, crea el Patí de vela júnior per als nens i adolescents.

Actualment hi ha flotes de patins a Catalunya, Andalusia, València, Illes Balears, Múrcia, Bèlgica, Holanda, Alemanya i França.

Que Qui Com (Pere Renom): patí català

Dimensions

• • Eslora: 5,60 metres
  • Mànega: 1,60 metres
  • Llargada de l'arbre: 6,80 metres
  • Superfície de la vela: 12,60 metres quadrats
  • Pes mínim: 89 kg
• Patí de vela junior
  • Eslora: 3,98 metres
  • Mànega: 1,40 metres

Tècniques de navegació

• Govern pel desplaçament del pes
  • El pes del patró cap a la proa: el patí orsa (es dirigeix cap a la direcció vent, al costat oposat de la vela)
  • El pes del patró cap a la popa: el patí arriba (cau més a favor del vent, cap al costat de la vela)
• Govern amb peus i mans dins l'aigua
  • Els peus o la mà a l'aigua (el més a popa possible) a sotavent (al costat de la vela): fa arribar
  • Els peus o la mà a l'aigua (el més a popa possible) a sobrevent (al costat oposat de la vela): fa orsar
• Govern per orientació de la vela
  • Vela més tancada: el patí arriba
  • Vela més oberta: el patí orsa
• Govern per orientació de l'arbre
  • L'arbre cap a proa: el patí arriba
  • L'arbre cap a popa: el patí orsa

Ajustament del pal

Logotip que llueixen les veles dels patins.

El pal està suportat per dos estais, dos obencs i dues burdes. La llargària dels estais i de les burdes és regulable mentre es navega. De cenyida el pal acostuma a anar inclinat cap a popa. D'empopada es regula perquè quedi vertical (en candela). Amb vents fluixos pot anar una mica inclinat cap a proa.

Ajustament de la vela

Tot i que fa uns anys hi havia altres sistemes de regulació, en els patins actuals la vela és hissada fins a dalt de tot. Una mordassa (o un sistema similar) mossega la drissa i manté el puny de pena immòbil.

La tensió del gràtil (la part de la vela que va envergada al pal) es pot regular navegant. Caçant o amollant la ralinga mitjançant una politja i una cordeta el cap de la qual va redirigit cap a popa i es subjecta amb una mordassa.

• Hi ha un altre sistema similar a l'anterior per a tensar o amollar el que s'anomena "cua d'ànec".^[

Flector

El flector és un senzill sistema de cables i politges que permet aplanar la vela (actuant sobre la curvatura del pal) tot i navegant. Dos cables d'acer inoxidable de petita mena van fixats als estais (un a cada estai) mitjançant una petita politja per cable. Des dels estais van a parar a dues politges a l'altura de la creueta del pal. Per sota d'aquestes politges els caps dels cables s'uneixen i es reenvien cap a coberta. Allí hi ha un sistema de politges múltiples que reenvia el cap d'una corda cap a popa, a la planxa de sistemes de regulació. La corda del flector passa per una mordassa de subjecció i pot tensar-se o amollar-se a voluntat del navegant.

Sotsobrar i adreçar el veler

Un incident possible, i relativament freqüent en els navegants més agosarats, és bolcar de costat o completament (amb el pal dins l'aigua, quilles al sol: "fent la xocolatera" com diuen els practicants). En principi no hi ha cap problema: els flotadors són estancs i no embarquen gens d'aigua. L'únic que ha de fer el patró és subjectar bé el cap de l'escota (que hauria de tenir sempre el nus anomenat vuit).

• Si el pal és per sota de l'aigua, la primera operació és posar el patí de costat. Amb el pal relativament horitzontal.
  • Una manera habitual és la de seure en la quilla del flotador oposat a la vela i fer palanca amb el cos (amb les puntes dels peus enganxats a una cinta).
• Quan el pal estigui horitzontal, el patró es desplaça cap a proa (amb cura de no tornar a fer la xocolatera) i passant l'escota prop del cadenot de l'obenc que queda fora de l'aigua, fer contrapès fins a tornar a adreçar el patí.

Quan els pals eren de fusta la maniobra d'adreçar un patí bolcat era més fàcil. Els pals d'alumini tenen menys flotabilitat i són més propensos a fer la xocolatera. La tècnica requerida és la mateixa però cal dominar-la i gaudir d'una certa agilitat.

Cronologia

En la història del Patí de vela hi ha dues etapes importants:

• un període previ, amb el descobriment i construcció dels patins de rems o de pales
• l'evolució des dels primers patins amb vela fins a l'actualitat

Antecedents

• 1871. Regates de patins de rems al port de Barcelona.
  • L'almanaque diario de Barcelona de 1870 esmentava una regata de "patines marítimos".
  • José María Martínez-Hidalgo y Terán, en l'obra Los Deportes náuticos en Catalunya 1821-1936: más de un siglo de remo, vela y motor , va ampliar detalls d'aquella regata: "Hi participaren cinc patins, construïts per Carles Geli a la Barceloneta. El guanyador del primer premi (75 pessetes) fou Bonaventura Cassola. El segon classificat, premiat amb 50 pessetes fou Carles Solé".
• 1917. Patins de rem esmentats a Itàlia.
• 1924. Al volum 22 de l'Enciclopèdia Espasa, il·lustrant la veu “Esquife”, hi figurava una fotografia d'un patí propulsat amb doble pala. Disposava de dos bucs simètrics, completament estancs, units per tres planxes: una de central més ampla i dues més estretes separades de la primera. Les proes i les popes eren idèntiques.

Aquí podeu  veure la Xerrada de la Federació: 

Extret de Viquipèdia respectant els drets de  Compartir Igual

DEIXANT AMARRES: Crònica de quelcom més que una presentació d’un llibre.

 

Dissabte, 23 de gener 2021

Portal Zoom. Videoconferència.

Autor: Oscar Vidal

Presentadora: Helena Rotés.

Fins a quaranta una persones assistiren des de casa seva a l’acte organitzat per l’Associació de Patí Català de Calafell – Mar Mític Mar Lúdic. L’excusa, per dir-ho així, era la presentació del llibre de l’Oscar Vidal: Deixant Amarres. Un llibre com ell mateix explicà sorgit de la seva passió per l’associació, la recollida de dades i la fotografia. Un llibre nascut a resultes del primer confinament del mes de març de 2020, quan l’Oscar es decidí per recopilar totes les fotografies que tenia de l’entitat, posar-les en ordre i amb quatre notes fer-ne un llibre digital de la coneguda firma Hofmann. Un cop rebut el llibre i mostrat a altres companys de la Junta, aquest arribà a mans d’en Josep Inglada que veié en ell una magnífica forma de celebrar el primer decenni de la entitat. A partir d’aquí el propi Oscar tirà de la seva memòria per redactar i ordenar els seus records dels moments més importants viscuts tant a bord dels patins, com desprès de les barques de vela llatina. A més en el llibre s’hi troben també signatures de persones importants del món del Patrimoni Marítim com en Vicente Garcia-Delgado, que ha estat el responsable del traçat dels plànols i estudis fets per la barca Francisca; en Rafael Romeu, artista i pintor que hi ha col·laborat; la Mercè Toldrà, del Museu Marítim de Tarragona que ha col·laborat amb l’entitat en temes referits a la barca Capitan Argüello; en Gerard Martí, de l’Associació Arjau de Cambrils que fou padrina del Patí Català en el seu ingrès a la FCCPMF i finalment d’en Josep Inglada, impulsor i President de l’entitat.

L’Helena Rotés, presentadora de l’acte destacava la importància del llibre perquè com diuen els moderns filòsofs: «La consciència del temps passat s’està esvaint». Avui parlar d’història és per molts una pèrdua de temps i no serveix per res. Quan, ho estem vivint, aquesta persisteix a ser cíclica i repetir-ne causes i conseqüències.

La presentació prengué a partir d’aquí un rumb molt més obert per parlar sobretot de l’Associació, dels seus orígens i sobretot del seu futur.

En Joaquim Vidal fou constructor de patins catalans durant molts anys. Començà com a fuster a cal Xicus del carrer Monturiol. La seva relació amb el mar li venia del pare que era pescador. Amb l’Estasi (en Joan Tutusaus) començaren a fer patins a principis dels anys 60 del segle passat. Foren el segon taller de Catalunya que en feia. Construïen i venien entre 60 i 80 patins a l’any. Fets de fusta, tradicionals. Aquella fusteria seguí construint patins fins l’any 1986, que es jubilaren els propietaris. Ell al principi no patinava, no li agradava. Havia sortit algun cop amb el «jefe», però el cuc finalment li acabà entrant i finalment se’n feu un. En les sortides en mar per fer regates i d’acord amb en Josep Inglada decidiren que ja era hora de deixar d’anar a Sant Salvador per navegar, calia fer alguna cosa a Calafell. I aquesta fou la llavor del què anys desprès seria l’Associació.

L’Oscar Vidal afegí que durant uns quants anys ell fou soci del Club Nàutic de Calafell que reunia regates de 30 a 40 patins cada cap de setmana. Però arribà un moment a finals dels anys 80 que a Calafell no hi havia patins a la platja. Havia canviat la moda i arreu es veien catamarans i Hobbie-cat.

Actualment l’Associació Pati Català de Calafell té 27 patins a la sorra de la platja que amb els que es troben a la Cofradia i al Nàutic sumen un total de 40.

Què té el Patí Català com a embarcació que té una sensació única, exclusiva?

Jordi Rascado: Segons la gent entesa, diuen que és la llibertat al navegar. És un vaixell sense timó. L’has de girar tu amb el teu cos, no hi ha cap arjau que ho faci. Aquesta relació home-vaixell és única. Cal intuir les maniobres amb anticipació i moure’s com un gat ho fa per sobre dels mobles: sense trencar res. O com anar en bicicleta sense mans. El patí és una embarcació única, artesanal, feta de fusta i genuïnament catalana. Va nàixer a Barcelona i el Maresme l’any 1920 i des de 1946 no s’ha variat la forma i mesures actuals. L’any 1967 es va inaugurar el Club Nàutic Calafell que era al costat del Pòsit, en un espai cedit per la Confraria de Pescadors. Tres anys més tard es traslladà. Però Calafell ha arribat a tenir una flota de més de 100 patins.

L’Helena Rotés feu un gir a la presentació i desprès d’haver parlat del patí català i la seva relació amb la vila, s’interessà per la reaparició de la vela llatina a Calafell i la seva vinculació amb l’Associació.

Josep Inglada: Amb els patinaires havíem fet veritables gestes com les travesses de Catalunya. Fou precisament en una d’aquestes travesses que davant d’un persistent vent de Garbí, tornant de Palamós, ens fartàrem de fer «bordos». I allà, mentre anava saltant onada rere onada vaig pensar que ja em tocava anar cap a l’Slow Sailing, la navegació tranquil·la, que m’estava fent gran. I fou així com personalment em vaig posar dins el món de la vela llatina.

Francesc Figuerola: Dins de l’Associació nasqué ben aviat l’afició per la vela llatina. Un tipus de navegació molt complexa. Una mena de vela avui desapareguda professionalment. Jo sóc fill de baix a mar i m’explicaven que una de les coses més important que es va fer fou una navegada d’anada i tornada des de Torredembarra a Mallorca l’any 1900. La vela llatina només la feien servir els pescadors i els mariners de cabotatge, aquells que portaven la sal des del sud. Recordo una embarcació famosa anomenada Neopatria que sempre passava per davant de la platja.

El meu avi era veler. L’altre avi sempre havia anat amb vela llatina. Aquest tipus de vela si l’estenem a terra veurem que no queda plana, que fa una mena de bossa al mig. Hi ha hagut moltes formes de fer-la , però a casa per fer-ho anaven a la platja i sobre la sorra dibuixaven la vela i apilaven sorra al mig allisant-la fins aconseguir la forma de la bossa que volien. Llavors en treien les mesures per tallar la roba.

Quina relació hi ha entre l’escriptor Carlos Barral i la vela llatina?

La Francisca als anys 50 del segle XX

Helena Rotés: En Carlos Barral fou una persona que valorà les tradicions populars vinculades al treball. Tant és així que enlloc de comprar-se una embarcació esportiva per sortir a mar es feu construir l’any 1935 de la mà del calafat Fontanet a Santa Coloma de Gramenet un llaüt de pesca amb vela llatina, el Capitán Argüello (pseudònim del seu pare), que avui es pot veure al Museu del Port Marítim de Tarragona. Podria pensar-se que això no era més que un exercici de nostàlgia, però ell hi veia més enllà, veia que estava ajudant a construir la comunitat. En Carlos Barral visqué en primera persona la decadència de la darrera barca de pesca catalana a la vela, la tenia al davant de casa seva i en mirar el mar la veia diàriament, la Francisca.

Una persona molt estimada a l’associació és el mestre i professor de títols nàutics Francesc Figuerola. Una persona a qui li agrada més parlar de coses viscudes i no teòriques que de les preguntes que sortiran a l'examen oficial corresponent. Ell es pregunta sempre què té el fet de navegar que ens fa millors persones? Què ens aporta? Sense una resposta directa la passió pel coneixement, les vivències i la voluntat de transmissió d’aquest patrimoni immaterial és allò que el fa anar endavant i motiva als seus alumnes perquè estimin el mar.

Arribats a aquest punt en Josep Inglada feu una presentació del replantejament que està fent l’Associació a cinc anys vista. Actualment es troben en un moment complex de reorganització. I han acudit a dos professionals experimentats per ajudar-los, la Mireia Ferran i en Joan Sànchez que ja treballen en la redacció d’un projecte general desprès d’haver parlat amb els responsable de cada secció de l’entitat.

El projecte es concreta en tres espais diferenciats:

- El Moll de les Llatines: Al port de Segur de Calafell les barques de vela llatina de l’associació disposen exclusivament de la primera línia a tocar del passeig. Agraeixen a la direcció del Port, i per un preu gairebé simbòlic, aquesta concessió. Allà es continuarà amb els batejos de mar i la formació en vela llatina, com la que tindrà lloc dins de pocs mesos organitzada per la FCCPMF.

- La Destil·leria: On ja ha començat un projecte de restauració total de l’espai que durarà cinc anys. En el futur serà un Eco-Museu del Mar. Un projecte viu que permetrà veure els treballs de restauració de barques i una exposició permanent sobre la importància del port de platja existent a vila durant el segle XIX d’on sortien els excedents de vi del Penedes pel comerç d’ultramar. També comptarà d’un espai per a exposicions temporals.

- La platja del Pòsit: Al costat de la ubicació actual del Bot de Salvament, durant l’estiu hi haurà un seguit de barques de vela llatina a la sorra que avararan en mar des de la mateixa sorra i seran tretes amb l’ajuda del cabrestant que construí l’amic Figuerola fa uns anys i que conservem. Una forma que les persones que vagin a la platja coneguin una part del nostre patrimoni marítim i com es treballava antigament al mar.

Pel final potser es deixa la que potser fou la notícia més important de la presentació: el projecte de la Francisca.

Maqueta de la Francisca.

Jordi Rascado: La Francisca és un gran projecte i un gran repte. Aquesta barca, com ha hem dit, fou la darrera que pescava a la costa catalana anant a la vela. Era una barca de bou que es treia a la sorra. El projecte nasqué just desprès del recordat bateig de la barca Carlos Barral. L’Ajuntament de Calafell convocà un concurs de propostes de projectes participatius. L’associació va presentar la proposta de construir una rèplica de la Francisca. I la proposta guanyà. Érem a l’any 2018. Amb l’ajuda impagable d’en Vicente Garcia-Delgado i de la maqueta existent de la embarcació al Museu Marítim de Barcelona es dibuixaren els plànols i es redacta el projecte concursal, atès que la barca serà propietat de l’Ajuntament i per tant calia fer un concurs públic.

La notícia que fa temps esperàvem és que els Astilleros de Catalunya han guanyat el concurs que s’adjudicà el prop passat dilluns 18 de gener. I ara a partir del moment de la signatura podrem començar a comptar els 12 mesos que la drassana ha donat com a temps de construcció. Per tant, el 2022 el llaüt de 12 metres Francisca podrà estar navegant a Calafell.

Desprès de la intervenció del president de la FCCPMF, Pere Alemany i algun comentari més es dona per acabada aquesta presentació que anà, com s’ha pogut llegir, molt més enllà del llibre.

El llibre es pot comprar per 20€ a través del WhatsApp. Rosa Val: 628 30 79 43

Crònica de la NO 1ª Trobada desprès del confinament

No recordo que mai una Trobada, o oficialment una No Trobada, hagi estat mai tant esperada com la de Calafell i Torredembarra del 20 i 21 de juny 2020. Desprès de mesos de confinament pel Covid 19 una desena de barques amb les seves tripulacions feien cap al Moll de les Llatines del Port de Segur de Calafell a quarts de deu del dematí de dissabte.

Mascaretes, salutacions amb els colzes, ombres separades, líquid hidroalcohòlic i dubtes per reconèixer a tal o qual persona darrera la màscara. Són el reflex d'aquesta nova situació que toca viure. La del 2020 serà un temporada amb només 4 trobades (confirmades per ara) a tot el litoral de Catalunya, la esmentada, Calella de Palafrugell, Cadaqués i Sant Carles de la Ràpita. Potser per això hi havia moltes ganes de vela i de mar. Al moll hi havia novetats sobre l'aigua com la presència de la barca acabada de restaurar PAUOT, recuperada per el Patí Català de Calafell de la platja de Sant Salvador on s'hi està més de quinze anys avarada i curulla de sorra. Una bona feina dels companys de la Destil·leria que han treballat de valent perquè la germana bessona de la XERINA pogués tornar a navegar quan abans millor. La Pauot i la Xerina són fetes del mateix motlle creat per Miquel Feu a la dècada dels 90 del segle passat. Ara la flota catalana ja té una altra bessonada (la Quinoccio de l'Arjau i la Capitán Valdés de l'amic Xavier Corredor també ho són), dues barques gairebé iguals malgrat que una té el motor intern (Xerina) i l'altra és un model per fer regates que incorpora una orsa abatible (Pauot). Sens dubte ambdues es trobaran sovint arreu transportades per carretera damunt dels seus remolcs.

Algunes de les barques ancorades davant el pòsit de Calafell.

 Quan tocaren les 11 poc a poc les barques abandonaren el Moll de les Llatines per sortir a trobar en mar la flota provinent de Torredembarra. Una ventolina de migjorn discontinua inflà les veles de les barques que lentament en direcció a garbí a l'alçada de Sant Salvador contactaren amb les barques de La Torre. Conjuntament canviaren el rumb per retornar al port de Segur de Calafell.

Un cop allà ja era l'hora de dinar. Cadascú a bord de la seva barca, per guardar les distàncies corresponents, els tripulants es cruspiren  els seu àpats amb la gana feta desprès d'unes tres hores de navegació. Acabat el dinar, el vi, la gresca i la música "obligaren" a aproximar-se més els mariners i marineres per gaudir d'una festa improvisada i joiosa.

L'endemà matí, tota la flota era a punt abans de l'hora acordada per partir cap a Torredembarra. 10 milles marines que es volien cobrir navegant a la vela. Les condicions del mar eren òptimes, un mar gairebé pla, però el Déu Eol no volgué col·laborar amb la cita llatinaire. A la bocana del port de Segur una ventolina de xaloc obligà a prendre un rumb enfora per poder aconseguir navegar de cenyida vers La Torre. Algunes embarcacions no aturaren el motor prenent un rumb més directe, però aquells que decidiren fer la travessa a vela es trobaren amb la dificultat esperada que el vent va rolar cap a garbí, posant-se ben bé a fil de roda amb el destí. Al cap de més de dues hores es demanà que tothom posés en marxa els motors per arribar a dinar enlloc de a sopar.  Al voltant de les tres de la tarda arribaren totes les barques al port de Torredembarra. Des d'allà a poc més d'un centenar de metres ens esperava el magnífic lloc triat per Orsapop per dinar plegats: els jardins modernistes de la Finca Mercader. Instal·lats sota l'ombra dels seus arbres i mentre s'esperava la fideuà s'establiren interessants converses sobre reconstrucció, reparació, veles, navegació i evidentment, sobre la pandèmia que s'ha estat vivint els darrers mesos. Un cop entaulats una bona amanida i un fideus excel·lents tancaren la primera part de la jornada.

La fideuà a la Finca Mercader de La Torre

De retorn a les embarcacions la flota de Calafell es feu a la mar amb l'esperança d'aprofitar el garbí tradicional de les tardes estiuenques. Però per un cop aquest se'n havia anat a dormir abans d'hora. Per tant motor en marxa i dues horetes de navegació tranquil·la fins el Moll de les Llatines.

Aquesta No Trobada és una prova de com amb senzillesa i voluntat es poden organitzar activitats que no facin tremolar les tresoreries de les associacions. Navegar, compartir experiències i gaudir de la vela i de la mar. Què més es pot demanar?

 

La Xerina i la Pauot

La Pauot recuperada pel Patí Català de Calafell

Conec la Pauot de poc desprès de ser l'armador de la Xerina (2008). La vaig descobrir a la sorra de la platja de Sant Salvador. Veure-la em feu pena. Pensava que malaguanyada embarcació que s'acabaria malmetent allà. A través dels propietaris d'un bar pròxim vaig aconseguir trobar la casa del seu propietari que vivia en un carrer paral·lel a la platja.  Sens dubtar-ho vaig trucar a la porta. Sortí un home, malfiat en principi donat que no em coneixia de res. Poc a poc li vaig explicar que jo era propietari d'una embarcació igual que la que hi havia a la platja, i que sabia que només se'n havien fet tres o quatre. L'home ens acompanyà fins on era la barca. Pel camí ja m'explicà que ell havia estat el dissenyador i constructor d'aquestes embarcacions. Tenia un mal record. S'havia arruïnat amb el tancament de la Drassana Tallamar que havia creat per fabricar aquest monotip. Ell explicà que afeccionat a la vela, va voler crear una barca adequada per fer regates de vela llatina. Havia estat dos anys consultant i comprovant plànols al Museu Marítim de Barcelona, i el model final conservava les proporcions d'un sardinal però amb les formes més pròximes a una muleta de l'Ebre.  El primer model que feu era una barca tipus vela lleugera que sense motor, incorporava una orsa abatible per evitar la deriva  permanent que tenen aquesta mena d'embarcacions. Ell estava molt satisfet de la feina feta. La anècdota següent la contà amb una certa amargor[1].

A finals d'agost de 1995 es desplaçà amb la seva barca (presumiblement la Pauot) a Cadaqués per participar en la regata de vela llatina que hi feien cada any. Un cop allà s'inscrigué sense cap mena de problema. I començà la regata. I la guanyà. L'home estava totalment orgullós dels anys de feina i diners invertits. Però no tingué massa temps a gaudir-ho perquè malgrat haver guanyat fou desqualificat per portar orsa. Quedà sense paraules. Marxà de Cadaqués amb un mal auguri. Aquell mateix any presentà al Saló Nàutic un nou model basat en l'anterior però amb un motor intern de 9 Hp incorporat (presumiblement la Xerina), que aconseguí vendre, i que li permeté de recuperar part de la inversió. Arribà a vendre una tercera unitat de la qual no es té notícia. Ell es quedà la primera barca. Durant uns anys sortia a navegar des del club de platja de Sant Salvador, però aquella il·lusió s'anà refredant -tancar una empresa mai és un bon record- fins que la barca restà allà sobre la platja on, poc a poc, s'inundà de sorra. El pal, l'antena i la vela eren a casa seva. Així ha passat una quinzena d'anys llargs fins que els amics del Patí Català de Calafell han estat capaços de convèncer a l'amic Miquel Feu per poder recuperar la Pauot i que aquesta torni a navegar per la Mediterrània.

Entendreu que el retrobament de les dues barques navegant a la vela en mar fou un moment emocionant per aquell que està escrivint. Ara objectivament, algú ho havia de dir, la Pauot la mateixa vela més l'orsa camina molt més que la Xerina. Llarga vida a les dues bessones.

Escenavegant.

(Encara no han arribat les imatges)

---

[1] Vegeu l'article al Butlletí nº 11 de la Mar d'Amics de Palamós pàgines 9 i 10.