Sí, un poema. Per què no en aquesta setmana literària que s'ha viscut en un renascut Sant Jordi.
Un poema que remou les entranyes i que ens permetem de dedicar a una dona, esposa i mare, escalenca, d'una nissaga de mestres d'aixa. Gràcies al company Salvador Sala per compartir tant belles paraules.
Barca vella abandonada,
dalt de la platja et veig morir,
qui pogués ser foc un dia
per abreujar ton sofrir.
El que el mar respectà sempre
ho va malmetent el sol
i al veure't així tirada
em fas pena, em fas consol.
Tens la cinta desclavada,
el pont te'l veig mig trencat,
pels coments oberts et penja
l'estopa com un parrac.
Els quarters per la coberta
escampats amb enrenou
i per l'escotilla, oberta,
t'entra l'aigua el jorn que plou.
Et deien la "Poncellina"
i eres tot un pom de flors,
eres barqueta l'enveja
dels més ardits pescadors.
Perquè damunt de les ones
saltaves com un cavall
guiada pel seny d'un home
sempre atent al seu treball.
I ara et veig aquí tombada
de ronyó contra el sorral,
sense quitrà, ni pintada,
i a sota, ni un tros de pal.
Pensa que en el món barqueta,
barca i humans són iguals
tot és goig mentre som joves
quan som vells... "fora els pals".
Josep Bruguera "Pepet Salvat". 1960.
