Quan una persona s’estima tot allò que està vinculat al Patrimoni Marítim i Fluvial sap greu llegir articles com el que es podreu llegir a l’enllaç final. Malgrat en cap moment diu cap mentida, eludeix tot el treball de recuperació d’embarcacions i altres elements patrimonials i tradicionals fet per les associacions i armadors privats catalans durant els darrers trenta anys. Obviant per exemple el treball de mestres d’aixa com en Quico Despuig o en Salvador Sala, entre d’altres que han dedicat més de mitja vida en la preservació del patrimoni marítim flotant català.
No traurem cap mèrit a la recuperació per part del Museu Marítim de Barcelona del que és el vaixell insígnia de la marina tradicional catalana: el pailebot Santa Eulàlia. Però cal recordar i no oblidar que aquesta restauració es feu amb diners públics, és a dir, amb els diners de tots. I es manté anualment amb un important pressupost a càrrec de l’erari públic. I això queda evidentment molt lluny del petit armador que any rere any s’ha de gratar la butxaca per mantenir una barca patrimonial, històrica en molts casos sense cap altra mena de suport econòmic. Actualment el Museu Marítim de Barcelona disposa d’una important flota: Santa Eulàlia, Far de Barcelona, Far Barceloneta, Far de Cabrera, Far de Formentera, Santa Espina, Lola, Drac, Pòl·lux i Patapum. Moltes persones que estimem el món de la navegació tradicional som coneixedors del mal estat en que es conserven d’algunes d’aquestes embarcacions, però de tot això no se’n parla a l’article.
Curiosament dins el cos de l’article publicat en el número 2 de la Revista Eix (novembre 2016) hi surt una imatge de la barca de mitjana Rafael que fa més de vint anys treballa des del port de Palamós en la difusió de la navegació tradicional i la conservació d’un patrimoni que ja en aquell moment havia completat el primer centenari d’existència, a la qual no hi dedica ni una sola línia. Altrament fa asseveracions doloroses com «... la necessitat de discriminar entre el que és la veritable recuperació d’embarcacions històriques, restaurades amb criteris científics, del que és només la revifalla de les embarcacions antigues, “tradicionals”, per a la navegació de lleure; la inexistència d’un cens que doni idea del que queda i del seu valor,...» . Majorment totes les associacions i armadors particulars que representa la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial tenen una cura especial en la restauració de les seves embarcacions seguin criteris tradicional, i mirant, sempre que és possible, usar materials i tècniques parelles a les de la construcció original. Gràcies a la revifalla de les embarcacions antigues «Tradicionals» s’està aconseguint una difusió i coneixement creixent de tot allò que envolta el patrimoni marítim. I finalment, l’any 2016 feia 5 anys que la FCCPMF treballava en el l’inventari de navegació tradicional que actualment es pot consultar lliurement a la Web de l’entitat (fccpmf.blogspot.com), cosa que era sabuda pel Museu Marítim de Barcelona.
Les persones que formem la FCCPMF no volem substituir cap entitat ni institució. Som centenars d’individus que treballem any rere any per mantenir 343 barques registrades en el seu inventari, i que piquen pedra perquè no desapareguin, i majoritàriament ho fan a més esmerçant recursos propis, sense subvencions públiques.
El Patrimoni Marítim Català per sort va molt més enllà de les embarcacions del Museu Marítim de Barcelona. La recuperació i conservació d’aquest Patrimoni ha estat i és una tasca emprenedora des de les associacions i particulars que hi han esmerçat esforços, treball personal i molts diners. Mantenir-ho és una obligació de les institucions públiques com a part del Patrimoni Cultural del país. Obligació que malauradament no inclou partides pressupostàries que vagin més enllà de institucions públiques com els Museus del territori, oblidant històricament el treball associatiu. És per això que aquest article ha estat dolorós.
Aquest és l’article que podeu llegir íntegrament: La restauració del Pailebot Santa Eulàlia, vaixell insígnia del museu marítim de Barcelona, va ser el tret de sortida perquè els vaixells històrics siguin considerats elements del patrimoni a valorar i preservar.
JS