La Trobada de Barques de Vela Llatina de Cadaqués, irreductible malgrat la Covid.
Fotografia Quico Despuig
Una desena d’embarcacions van participar en l’anomenada “NO-Trobada” que pretenia mantenir l’esperit de les 32 trobades de barques de vela llatina anteriors.
Malgrat el lògic ajornament “suggerit” per l’Ajuntament de Cadaqués i per a qualsevol persona amb seny de la trobada en el seu format i les seves activitats habituals, una desena de tripulacions van decidir trobar-se gràcies a una gestió de darrera hora que va saber aprofitar les condicions adverses de vent, tramuntana F6-7, pluja i fred del cap de setmana.
La Ideal gaudint de la tramuntana. Fotografia de Joan Sol
La meteorologia va fer impracticable l´ús habitual de sa Platja Gran de Cadaqués per part dels banyistes cosa que es va aprofitar per a fer una concentració només de barques amb el beneplàcit final de les altes instàncies de la vila. Sí, finalment la no-trobada va computar com la 33ena Trobada de Barques de Vela Llatina de Cadaqués, com així indica de fet l’obra d’enguany de l’artista i navegant Lluís Ventós.
La Sant Elm i l'Ideal navegant amb rissos. Fotografia de Joan Sol
La participació ha estat reduïda, especialment si fem referència a les embarcacions vingudes d’altres parts del país. Cal esmentar però la entusiasta i fidel participació del sardinal “Ideal” d’en Josep Mateu vingut de Barcarés des de la Catalunya Nord amb tres tripulants. A última hora, pels efectes d’una inoportuna quarantena preventiva, la “Sa Rata” de l’Emili Armengol va anunciar que no hi participava.
El sardinal Sant Elm amb el far de Cala Nans. Fotografia de Joan Sol
Naturalment el “Sant Elm” dels germans Xirau no va faltar a la cita així com la “Nausica”, la “Carmen”, la “Cucurucuc” la “Maria Teresa”, la “Koyonut”, la “Maria Sylvia”, la “Pirenne”, la recent botada “Falciot” i el conegut Dinghy fet “en tingladillo” de la clase internacional DBSC 12. Aquest any el buc insignia de Cadaqués -la barca de mitjana “Sant Isidre” d’en Lluís Romero-, no ha participat.
Aprofitant una lleu baixada d’intensitat de la tramuntana per la tarda, els congregats es van dividir entre el “Sant Elm” i l’”Ideal” per tal de navegar per la badia. Els dos sardinals, convenientment arrissats i acompanyats per la “Pirene” i el “Dinghy”, van mostrar tota la seva potencia i estética en un dia històric per recordar.
El prop passat dissabte 15 d'agost els Amics de la Barca de vela llatina Nôtre Dame de Consolation dins dels actes de l'Aplec de la Verge que porta el nom de la seva barca, homenatjaren la trajectoria d'un home, d'una institució dins del Patrimoni Marítim del Mediterrani occidental: en Vicente Garcia Delgado.
A més de les imatges de l'acte, des de la Web-Blog de la FCCPMF hem volgut conèixer una mica més a aquesta persona a través d'una entrevista a distància, tal i com és habitual en aquests temps que corren.
Bon dia Vicente, tu ets una persona molt
coneguda dins el món de la navegació tradicional tant a Catalunya com a la
resta de l’arc mediterrani occidental. Ets considerat com una autoritat a
nivell de coneixements sobre el nostre patrimoni marítim. Ets assessor
permanent de la Junta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni
Marítim i Fluvial. Però, d’on surt en Vicente? Explica'ns una mica qui ets,
quin és el teu ofici i d’on ve la teva relació amb el mar.
VGD.-En
primer lloc soc un entusiasta de la navegació tradicional, que li agrada fer
investigació del nostre patrimoni marítim, especialment les embarcacions de
pesca i les embarcacions fluvials de tota l’àrea mediterrània.
La meva
professió ha estat arquitecte tècnic, això m’ha donat certes eines, per fer els
plànols, l’estudi d’estructures i de materials, ja que quan es pensa en el buc
d’una embarcació, pots veure'l com si fos una coberta invertida d'una
edificació.
La meva relació amb el mar sent un illenc es
fàcil d'entendre, donat que el meu avi tenia una balandra per fer regates a
Palma i també teníem un bot aparellat amb vela martell. Però quan em va agafar
fort va se a finals dels 70, donat que al finalitzar els estudis vaig començar
amb el modelisme naval, la qual cosa em va portar a visitar ports, platges,
albuferes i rius, tant de la costes catalanes, valencianes, murcianes, com
posteriorment Portugal, França, Itàlia, Egipte, etc. També de ses illes
Balears, Còrsega, Sardenya, Malta i algunes illes gregues, prenent informació
local, fent plànols de les embarcacions que no trobava en els comerços.
Alhora vaig començar a navegar i utilitzar un
vocabulari nou, per mi desconegut.
Tot aquest treball de camp fet al llarg de una
quarantena d’anys, tant de: croquis, plànols, fotografies, detalls
constructius, aparells, eines, tipologies de veles veles, fotografies, etc, forma
part ara del meu bagatge cultural i em permet, contrastar els treballs d’altres
investigadors i fer difusió del nostre patrimoni, o fer col·laboracions
puntuals si això m’ho demanen.
Evidentment tens una obra capital dins del món
de la vela llatina. En podríem dir del teu món.
El llibre: Nuestra Vela Latina, que ara serà traduït al francès. Com
neix aquests projecte?
VGD.-Aquet projecte neix especialment després
de fer la restauració de la nostra embarcació, “Lola” i plasmar tota una sèrie
de coneixements que havíem utilitzat per portar a terme la restauració i de
tots els elements que mancaven a l’embarcació. I utilitzant, també, el
vocabulari de camp i els coneixements de navegació adquirits entre 1978-1995.
Es important dir que per fer aquet camí vaig trobar
gent amb interesos paral·lels en diferents àmbits que varen compartir els seus
coneixements, com en Clovis Aloujes, Francesc Oller, Miguel Borillo, Manolo
García, Isidre Oliveres, Salvador Sala, Francesc Despuig, etc.
La teva obra escrita va molt més enllà de Nuestra
Vela Latina. Has escrit també obres com: Técnicas de navegación a vela
latina; Els parellons badalonins, L’art i coneixement de la navegació a vela
llatina, Vocabulari a bord del llagut Lola, i altres publicacions més
curtes però no menys interessants. Què queda encara per sortir del teclat?
VGD.- No se sap. El camí es fa al caminar. Però
encara em queda molt treball de camp arxivat per sortir a la llum, especialment
de l’àmbit fluvial i de ses illes.A part de les col·laboracions que em demanen
puntualment, tant per part de la federació com d’associacions o gent en
particular.
La Lola ha estat com una segona muller
per tu. Amb permís de la Rosa, la teva dona. Ara pertany al Museu Marítim de
Barcelona, però tot i això encara li dediques moltes hores. Sortosament
forma part de les embarcacions que suren al port de Barcelona. Malauradament hi
ha una part de la flota d’aquest Museu que està patint de valent les
conseqüències de les retallades econòmiques. Què caldria fer per salvar-la?
VGD.-Més que una segona muller ha sigut com
una filla i que ara l’ he casat amb el Museu Marítim. Però una filla sap que
sempre hi seràs si té necessitat de tu.
Per salvar aquestes embarcacions primer cal
tenir unes dotacions econòmiques per part de les institucions que són
responsables, com és Ajuntament de Barcelona, Diputació i Generalitat. I això
malauradament no tots ho compleixen amb les seves obligacions pecuniàries. Però
no tota la culpa la tenen ells, donat que és i serà l’interès que posi la gent
pel nostre patrimoni, el que farà i possibilitarà que les institucions posin
diners e interès per salvar-lo. Per això la Federació, Associacions,
Voluntaris, etc, hem de fer difusió i utilitzar-les per no perdre la memòria
històrica i el nostre patrimoni immaterial, que és tant o més important que el
patrimoni material, del que parlem.
Tens constància del nombre de barques de vela
llatina que has assessorat perquè tornin a navegar a la vela, fent-los els
plànols i calculant l’aparell?
VGD.- Ni idea, però de segur que arribaríem al
mig centenar, tant d'Espanya, França, Itàlia o Croàcia, però principalment a
Catalunya i les Balears.
Aquelles persones que et segueixen per les
xarxes socials, on per cert ets molt actiu, descobreixen poc a poc el gran
arxiu que tens d’imatges del nostre patrimoni. Tot aquest material el tens
digitalitzat i inventariat? Has pensat a cedir-lo a alguna institució com la
Federació o el Museu Marítim?
VGD.- Actualment estic en procés de
recuperació de part d’aquest material, ja que un desgraciat accident
informàtic, fou responsable de perdre'n molt de material.
Estic donant part del material corresponent al
arxiu fotogràfic al Museu Marítim i també comparteixo els meus treballs amb
altres persones, associacions i Federació.
No crec que arribi el dia que tot estigui
classificat i digitalitzat, ja que tindria que deixar tota activitat, i això em
faria perdre la motivació per investigar. La vida necessita retroalimentació i
això s'aconsegueix amb fer i compartir amb els demés, com un pantà amb
comportes.
A banda de seguir navegant tant com puguis,
que li queda per fer en el món del patrimoni marítim a en Vicente Garcia
Delgado?
VGD.- Principalment gaudir, compartir
coneixements i trobar gent interessada en continuar investigant o fer
pràctiques de navegació tradicional.
Vicente, moltes gràcies. Penso que moltes
persones que et coneixen ara a més de ben segur que t’admiren i et reconeixen.
Imatges de l'acte d'homenatge a l'aplec de la Verge de la Consolació
Amb una agredolça
sensació de darrera trobada de la temporada, amb mascaretes posades i
salutacions amb els colzes, va començar el diumenge 26 de juliol la
VIII Trobada de Vela Llatina de El Barcarés. Un gran èxit de
participació amb 25 barques arribades des de l’Occitània al
Principat. Tothom amb ganes de navegar i passar una diada de germanor
malgrat saber que podria ser la darrera de l’any sinó milloren les
qüestions sanitàries.
A quarts de deu del
matí i amb la reunió de patrons acabada, una rere l’altre les
barques es feren a la mar des del Port Barcarés, on ocupaven tot un
pantalà i el moll d’espera davant la Capitanerie. Les acompanyava,
com sempre passa més enllà dels Pirineus, un vaixell del SNSM
sempre atent a les maniobres i possibles dificultats de tothom. Un
cop fora port i reunits al voltant del vaixell de Salvament es donà
la sortida de la navegació conjunta, que per uns moments ho fou,
sinó hagués estat que uns sortiren en direcció nord i altres sud.
Donades les corresponents ordres per ràdio tothom posà rumb sud cap
a la vila de El Barcarés amb un ventet de xaloc suficient perquè
les embarcacions agafessin arrencada en una cenyida força ajustada i
les veles quedessin ben planxades per les fotografies. Arribats a
aquell punt, mitja volta, vent per l’aleta i direcció al Lydia, el
transatlàntic varat dins la sorra de la platja del Lido de El
Barcarés. Passarem plegats per davant el monument de la Porta de la
Llibertat del nostre amic Emili Armengol i del monument al memorial
al Camp de concentració (de refugiats en diuen els francesos) dels
republicans fugits l’any 1939 desprès de la desfeta de la Guerra
Civil espanyola. I un cop arribats a l’alçada del gran vaixell a
la sorra donaren la volta per tornar a port sota una calor infernal i
amb unes remioles de vent que amb prou feina mantenien la vela
inflada.
Els sardinals i barques vistos des de la Xerina. Foto: Lluïsa Obrador
Foto Emili Armengol
Foto Joan Sol
Foto Lluïsa Obrador
Desprès d’un
dinar de «em porto» a la Maison de l’Ille, un gran centre cívic
on pogueren descansar les tripulacions a l’ombra i ben climatitzats
es tornaren a trobar al moll per navegar de nou fins a la vila per
amorrar les barques a la sorra al davant de la plaça de l'església.
Amb algunes dificultats pel vent i pel corrent totes les barques
deixaren la seva roda reposar sobre la sorra. A partir d’aquell
moment elles eren les autèntiques protagonistes de la festa. Cents,
milers de fotografies des de tots els costats. I mentre això passava
els patrons estaven impacients per no perdre aquell migjorn que els
tornaria a port aprofitant cada centímetre quadrat dels vessos de
les seves veles. Passat el temps convingut una a una, amb ordre i
sense pressa, tothom es feu de nou a la mar per gaudir d’una bona
empopada lliscant per sobre les blaves i transparents aigües del
Mediterrani.
La festa, no podria
ser d’altra manera, acabà amb el tradicional repartiment de
records a les embarcacions participants i amb una arrossada al mateix
lloc on havíem dinat.
Cal donar les
gràcies als amics de El Barcarés per l’organització d’aquesta
extraordinària jornada, que tothom espera no sigui la darrera de la
temporada.
Un
cop deixat tot l’aparellatge del velam sobre del pantalà, antena,
arbre i vela, poguérem fer cap vers l’Estany de Salses passant per
sota el pont que temps enrere era mòbil per permetre que el velers
travessessin aquella carretera-carrer que nord-sud uneix els
diferents pobles que limiten i separen l’estany del Mediterrani.
L’Estany de Salses és el més meridional dels Països Catalans, a
la seva riba de ponent encara es pot veure l’imponent fortalesa de
Salses, construïda a finals del segle X i remodelada en el XVIII per
defensar la frontera gala dels temibles catalans. Per navegar pel
canal absolutament humanitzat que uneix el mar i l’Estany cal parar
molt en compte els corrents, sobretot en els punts més estrets on
calculàrem una velocitat de 3 nusos. Però en sortir a aquell gran
pla d’aigua de 14 km de longitud de nord a sud amb una fondària
màxima de poc més de tres metres, ens adonarem de la força que
tenia una cua de mestral que era capaç d’aixecar unes onades de
prop de mig metre, que, sortosament, desaparegueren una hora més
tard. Creuar l’estany a motor a 4 o 5 nusos és una experiència i
d’una tranquil·litat que paga la pena. Es poden observar els seus
fons vegetals, i a més, cal observar-los per no quedar capturat per
una de les moltes elevacions d’aquest. Ben bé al sud hi ha un
gran pantalà abandonat que havia estat un aeroport d’hidroavions.
I a la seva riba sud-occidental ja des de lluny s’observen unes
cabanes tradicionals de pescadors. Posant la proa en aquella fita,
minuts més tard podíem amarrar en un senzill i rústic pantalà
construït amb estaques clavades al fons i amb unes taules per
caminar-hi pel damunt. Havíem arribat a Bonança.
Bonança des del pantalà.
Ens
rebé en Michel Salaün, sorprès per una visita marítima inesperada
com aquella. Amablement ens convidà a visitar el seu quarter
general: un espai a terra, a tocar de l’aigua on s’hi ubiquen un
seguit de cabanes que serveixen com a seu de l’Associació Bonança.
En
Michel és actualment el president de la entitat creada el 1996 per
amants del mar. El seu objectiu és protegir el patrimoni marítim i
restaurar les embarcacions catalanes. Els seus associats (uns
45) són pescadors, antics mariners, aficionats a la vela,
respectuosos amb les tradicions. Bonança s'esforça per preservar i
mantenir el patrimoni marítim que els ancians ens han llegat.
L’entitat
compte amb el suport dels ajuntaments de Saint-Laurent de la Salanque
i Saint-Hippolyte. La fusta, la impermeabilització, calafat,
pintura, aparell, veles, mobilitza els nostres especialistes i ens fa
passar moments gratificants en restituir les barques per tal de
recuperar-les a la vida i fer-les navegar.
El motor Couach de 1925
En
Michel explica que habitualment es troben dos dies per setmana,
dimecres i dissabte, per treballar plegats ens els projectes
conjunts. Individualment també treuen profit de les instal·lacions
com a lloc d’amarratge, de varada, o en el seu taller mecànic on
descobrirem el darrer treball que estava duent a terme el responsable
dels motors, un vell mecànic jubilat. Aquest ens mostrà un motor de
benzina Couah completament restaurat de 1925 amb algunes peculiaritats com
el sistema de bombeig de l’aigua de refrigeració amb una bomba de
membrana. (vegeu fotos). Tot al voltant de les cabanes es troben les
barques que estan en procés de treball, mentre que les que encara no
els ha tocat la tanda les tenen enfonsades entre dues aigües al
pantalà per la seva conservació. Ens mostra amb orgull una de les
dues úniques barques que es conserven tipus llaüt (catalanes que
diuen ells) amb el fons absolutament pla. Condició necessària quan
a uns cinc metres de la vora del llac amb prou feina hi ha 25 cm
d’aigua.
Barca reclavada i folrada de RPFV
Tèquina tradicional de l'estany
Llaüt de fons pla
El
lloc estrella de l’entitat és la gran cabana que és la seu de
l’associació. Construïda l’any de la creació de l’entitat
amb fusta i bruc es manté encara impermeable a vents i pluges. Al
seu interior, un petit museu de les seves participacions a trobades i
festivals marítims. Una cuina molt ben equipada, una llar de foc, i
una molt gran taula per poder seure tothom participant tant de les
decisions de recuperació patrimonial, com de les posterior
recuperacions gastronòmiques.
La gran cabana és el centre de l'associació
Bonança
és un lloc per conèixer. Desprèn una senzillesa abassegadora, no
hi luxes, es respira una certa anarquia, fa olor de mar, de fusta,
d’amistat, de passió per les barques. De ben segur que no serà el
darrer cop que hi anem.
Cliqueu per veure navegar muletes amb la vela en rombe.
A Móra d’Ebre, a les muletes podem emprar tres tipus de vela: quadrada, en rombe, i amb trau i gàbia. No obstant, degut a les limitacions donades per la geometria de l’embarcació, aquests sistemes de vela són limitats, ja que sols podem navegar amb vent de popa, i no podem fer bordades, amb el qual la vela s’utilitza només per remuntar el riu amb vent de garbinada, als trams on el vent és favorable.
Vela quadra:
Vela en rombe:
Veles trau i gàbia:
Convé indicar que Móra d’Ebre és l’únic poble del riu Ebre on podem veure navegar les muletes amb aquests tres tipus de vela.
Abans de començar però, cal fer referència a l’historiador i gerent de la Companyia per a la canalització de l’Ebre des de 1924, Francesc Carreras i Candi, qui al seu llibre “La navegación en el río Ebro” de 1940, i reeditat en català per la Generalitat de Catalunya l’any 1993, afirma que “ la vela quadrada és la que encara avui dia s’usa a l’Ebre”. Feta aquesta introducció, el que volem es dona a conèixer la breu història aconseguida d’aquet tipus de vela en Rombe.
La vela en Rombe és la vela característica que muntaven els professionals a les muletes i bots a Móra d'Ebre, i d'ús exclusiu a Móra i alguns altres pobles de la comarca quan les muletes eren eines de treball i que a l'actualitat es segueix muntant per esport o esbarjo, la vela en Rombe es un tipus desconegut o poc habitual en les modalitats de vela, raó per la qual volem fer divulgació de la seva existència.
Dels professionals del riu que ens queda record que i van navegar amb aquest tipus de vela fins la dècada dels anys 60 ja tots ells jubilat eren, Salvador Moreso Griño, Rosendo Algueró Montagut i Emilio Aparisi Borràs.
Feta recerca pels pobles de la comarca per recavar informació de la vela en Rombe o altres tipus de vela de les muletes, solament he trobat a Garcia a Francisco Mani, menador suplent del pas de barca de Garcia i que ha dit que les muletes de Garcia també navegaven amb la vela en Rombe.
Ja alguna fotografia de llagut que també la portava la en Rombe, encara que la vela tradicional dels llaguts es la vela Trau i Gàbia.
Per aparellar la vela en rombe, cal plantar l’arbre a la primola, amb la corriola i la corda de la vela al seu extrem superior col·locada anteriorment. A continuació acoblem el travesser a l’arbre amb els vertells, i lliguem els vents de la vela a les puntes del travesser. Arribats a aquest punt amb les puntes de la corda sobrants lliguem les dues puntes del drap en diagonal: una a la corriola i l’altra a l’arbre, a una alçada que el timoner tingui visibilitat. Els vents i la corda de la vela es lliguen als botamans, i així el patró pot controlar i efectuar les maniobres que consideri necessàries. Finalment l’arbre es lliga a l’anella de la sama, i si es creu convenient, a popa i al banc.
Aquest any la trobada ha satisfet a totes les participants, ho diem feliços perquè sempre és un repte i des de l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell hem rebut de tothom aquesta sensació. No podem sinó estar més agraïts a totes les assistents ja que són les tripulacions i les persones que les acompanyen les responsables directes de crear aquest ambient senzill, familiar i tant proper que caracteritza la nostra estimada trobada.
Al voltant d’una desena d’embarcacions han omplert la platja del Port Bo amb les seves veles i aparells diversos. Llaguts aparellats amb vela llatina, llaguts mallorquins, bots de pesca, bots místics, dinghis i altres aparells han configurat aquest ampli espectre d’embarcacions tradicionals representants de la nostra cultura marítima amb l'únic afany de satisfer i alimentar aquest esperit mariner de vida i futur.
Després dels parlaments protocol·laris pertinents amb les autoritats locals, el repte de la navegada d’enguany plantejava la remuntada a les Illes Formigues on les embarcacions que varen aconseguir-ho varen fondejar-hi a sotavent per dinar gaudint de l’entorn natural d’aquesta apreciada reserva marina d’aigües especialment transparents. La tornada amb vent de popa va ser la delícia del dia, però no la darrera.
Al vespre es reuniren les tripulacions i acompanyants a Ca l’Alamany, masia de Parlavà que data del S.XVII on amb un entorn típic Baix Empordanès es sopà un arròs de carn i peix, es cantà i es xerrà i es begué fins que la solejada del dia i els ànims digueren prou.
Un sentiment de felicitat ens omple cada any quan aconseguim reunir els nostres i fem el que ens agrada. Gràcies a tothom altra vegada per fer d’aquesta trobada una reunió tan especial.
Pere de Prada
P.S.: Podeu veure totes les fotografies clicant aquí.
No recordo que mai una Trobada, o oficialment
una No Trobada, hagi estat
mai tant esperada com la de Calafell i Torredembarra del 20 i 21 de juny 2020.
Desprès de mesos de confinament pel Covid 19 una desena de barques amb les seves
tripulacions feien cap al Moll de les Llatines del Port de Segur de Calafell a
quarts de deu del dematí de dissabte.
Mascaretes, salutacions amb els colzes, ombres
separades, líquid hidroalcohòlic i dubtes per reconèixer a tal o qual persona
darrera la màscara. Són el reflex d'aquesta nova situació que toca viure. La del
2020 serà un temporada amb només 4 trobades (confirmades per ara) a tot el
litoral de Catalunya, la esmentada, Calella de Palafrugell, Cadaqués i Sant
Carles de la Ràpita. Potser per això hi havia moltes ganes de vela i de mar. Al
moll hi havia novetats sobre l'aigua com la presència de la barca acabada de
restaurar PAUOT, recuperada per el
Patí Català de Calafell de la platja de Sant Salvador on s'hi està més de
quinze anys avarada i curulla de sorra. Una bona feina dels companys de la
Destil·leria que han treballat de valent perquè la germana bessona de la XERINA pogués tornar a navegar quan
abans millor. La Pauot i la Xerina són fetes del mateix motlle creat per Miquel
Feu a la dècada dels 90 del segle passat. Ara la flota catalana ja té una altra
bessonada (la Quinoccio de l'Arjau i la Capitán
Valdés de l'amic Xavier Corredor també ho són), dues barques gairebé
iguals malgrat que una té el motor intern (Xerina) i l'altra és un model per
fer regates que incorpora una orsa abatible (Pauot). Sens dubte ambdues es
trobaran sovint arreu transportades per carretera damunt dels seus remolcs.
Algunes de les barques ancorades davant el pòsit de Calafell.
Quan
tocaren les 11 poc a poc les barques abandonaren el Moll de les Llatines per
sortir a trobar en mar la flota provinent de Torredembarra. Una ventolina de
migjorn discontinua inflà les veles de les barques que lentament en direcció a
garbí a l'alçada de Sant Salvador contactaren amb les barques de La Torre.
Conjuntament canviaren el rumb per retornar al port de Segur de Calafell.
Un cop allà ja era l'hora de dinar. Cadascú a
bord de la seva barca, per guardar les distàncies corresponents, els tripulants
es cruspiren els seu àpats amb la gana
feta desprès d'unes tres hores de navegació. Acabat el dinar, el vi, la gresca
i la música "obligaren" a aproximar-se més els mariners i marineres
per gaudir d'una festa improvisada i joiosa.
L'endemà matí, tota la flota era a punt abans
de l'hora acordada per partir cap a Torredembarra. 10 milles marines que es
volien cobrir navegant a la vela. Les condicions del mar eren òptimes, un mar
gairebé pla, però el Déu Eol no volgué col·laborar amb la cita llatinaire. A la
bocana del port de Segur una ventolina de xaloc obligà a prendre un rumb enfora
per poder aconseguir navegar de cenyida vers La Torre. Algunes embarcacions no
aturaren el motor prenent un rumb més directe, però aquells que decidiren fer
la travessa a vela es trobaren amb la dificultat esperada que el vent va rolar
cap a garbí, posant-se ben bé a fil de roda amb el destí. Al cap de més de dues
hores es demanà que tothom posés en marxa els motors per arribar a dinar enlloc
de a sopar.Al voltant de les tres de la
tarda arribaren totes les barques al port de Torredembarra. Des d'allà a poc
més d'un centenar de metres ens esperava el magnífic lloc triat per Orsapop per
dinar plegats: els jardins modernistes de la Finca Mercader. Instal·lats sota
l'ombra dels seus arbres i mentre s'esperava la fideuà s'establiren
interessants converses sobre reconstrucció, reparació, veles, navegació i
evidentment, sobre la pandèmia que s'ha estat vivint els darrers mesos. Un cop
entaulats una bona amanida i un fideus excel·lents tancaren la primera part de
la jornada.
La fideuà a la Finca Mercader de La Torre
De retorn a les embarcacions la flota de
Calafell es feu a la mar amb l'esperança d'aprofitar el garbí tradicional de
les tardes estiuenques. Però per un cop aquest se'n havia anat a dormir abans
d'hora. Per tant motor en marxa i dues horetes de navegació tranquil·la fins el
Moll de les Llatines.
Aquesta No Trobada és una prova de com amb
senzillesa i voluntat es poden organitzar activitats que no facin tremolar les
tresoreries de les associacions. Navegar, compartir experiències i gaudir de la
vela i de la mar. Què més es pot demanar?
La
Xerina i la Pauot
La Pauot recuperada pel Patí Català de Calafell
Conec la Pauot de poc desprès de ser l'armador
de la Xerina (2008). La vaig descobrir a la sorra de la platja de Sant
Salvador. Veure-la em feu pena. Pensava que malaguanyada embarcació que s'acabaria
malmetent allà. A través dels propietaris d'un bar pròxim vaig aconseguir
trobar la casa del seu propietari que vivia en un carrer paral·lel a la platja.
Sens dubtar-ho vaig trucar a la porta.
Sortí un home, malfiat en principi donat que no em coneixia de res. Poc a poc
li vaig explicar que jo era propietari d'una embarcació igual que la que hi
havia a la platja, i que sabia que només se'n havien fet tres o quatre. L'home
ens acompanyà fins on era la barca. Pel camí ja m'explicà que ell havia estat
el dissenyador i constructor d'aquestes embarcacions. Tenia un mal record.
S'havia arruïnat amb el tancament de la Drassana Tallamar que havia creat per
fabricar aquest monotip. Ell explicà que afeccionat a la vela, va voler crear
una barca adequada per fer regates de vela llatina. Havia estat dos anys
consultant i comprovant plànols al Museu Marítim de Barcelona, i el model final
conservava les proporcions d'un sardinal però amb les formes més pròximes a una
muleta de l'Ebre.El primer model que
feu era una barca tipus vela lleugera que sense motor, incorporava una orsa
abatible per evitar la derivapermanent
que tenen aquesta mena d'embarcacions. Ell estava molt satisfet de la feina
feta. La anècdota següent la contà amb una certa amargor[1].
A finals d'agost de 1995 es desplaçà amb la
seva barca (presumiblement la Pauot) a Cadaqués per participar en la regata de
vela llatina que hi feien cada any. Un cop allà s'inscrigué sense cap mena de
problema. I començà la regata. I la guanyà. L'home estava totalment orgullós
dels anys de feina i diners invertits. Però no tingué massa temps a gaudir-ho
perquè malgrat haver guanyat fou desqualificat per portar orsa. Quedà sense
paraules. Marxà de Cadaqués amb un mal auguri. Aquell mateix any presentà al
Saló Nàutic un nou model basat en l'anterior però amb un motor intern de 9 Hp
incorporat (presumiblement la Xerina), que aconseguí vendre, i que li permeté
de recuperar part de la inversió. Arribà a vendre una tercera unitat de la qual
no es té notícia. Ell es quedà la primera barca. Durant uns anys sortia a navegar
des del club de platja de Sant Salvador, però aquella il·lusió s'anà refredant
-tancar una empresa mai és un bon record- fins que la barca restà allà sobre la
platja on, poc a poc, s'inundà de sorra. El pal, l'antena i la vela eren a casa
seva. Així ha passat una quinzena d'anys llargs fins que els amics del Patí
Català de Calafell han estat capaços de convèncer a l'amic Miquel Feu per poder
recuperar la Pauot i que aquesta torni a navegar per la Mediterrània.
Entendreu que el retrobament de les dues
barques navegant a la vela en mar fou un moment emocionant per aquell que està
escrivint. Ara objectivament, algú ho havia de dir, la Pauot la mateixa vela
més l'orsa camina molt més que la Xerina. Llarga vida a les dues bessones.
