Una visita al Semafru (com li diuen la gent de Begur) del Cap de Begur ha dut el record d'aquest molt interessant article de l'amic Lluís Sureda, publicat a l'Exocetus Volitants editat per l'AGAM.
En l’extrem del Cap de Begur, pràcticament en el punt més oriental de la nostra Costa Brava, està situat i gairebé oblidat, un edifici inaugurat a finals del s. XIX construït amb l’objectiu de servir com a punt d’orientació i comunicacions pel trànsit marítim. És el Semàfor de Begur. Avui dia en desús, però en un indret convertit en excel·lent mirador, de gran abast i dels penya-segats del seu entorn.
Es dóna el nom de Semàfor, en la terminologia moderna, al conjunt d'instal·lacions i edificis que constituïen una estació costanera de comunicacions i vigia, per donar servei als vaixells en trànsit per la zona. Situats sempre en un punt avançat de la costa, molt visibles des de la mar i en zona de navegació sense riscos. Consisteix en un conjunt d'edificis, per habitatge dels vigies.senyalers i de magatzem per als materials necessaris; equipats sempre amb un pal vertical de creueta horitzontal, en el qual es podien hissar grups de banderes, boles o llanternes per formar els senyals establerts o acordats. També eren usats per al reconeixement de vaixells al seu pas i per a l'observació meteorològica. Aquest servei semafòric va quedar ràpidament obsolet en descobrir i proliferar les comunicacions via ràdio, quedant la majoria d'aquestes instal·lacions abandonades, exceptuant alguna que actualment es manté com a observatori meteorològic.
Concretament en el cas de Begur, hi tinc una especial recordança en evocar totes les vegades que hi havia navegat per davant seu. Em va saber molt greu descobrir un bon dia, en passar-hi per davant (data que ja no recordo), que el seu majestuós pal... ja no hi era!. Em va semblar una mutilació al patrimoni de tots (1). Es com a petit homenatge als seus serveis per als navegants que li dedico aquestes ratlles, fent un modest resum dels esforços històrics per comunicar els vaixells amb la costa.Des de temps immemorials l'home ha tingut la necessitat de comunicar-se enviant i rebent avisos i missatges. De senyals sempre se n'han fet; antigament segur que amb foc o fum, i per terra, era habitual l'enviament de correus i missatgers. Això permetia cobrir qualsevol distancia, sempre que disposes dels medis suficients, en homes i cavalleries. Els campanars amb les seves diferents formes de tocar les campanes han sigut, al llarg de l'historia uns grans comunicadors. La qüestió primordial era que el missatge fos clarament interpretat pel receptor.
En l'àmbit de la navegació i des de molt antic era molt utilitzat l'enviament de missatges mitjançant banderes, que formant grups o diferents combinacions podien ser interpretades pel receptor que en coneixes els seus codis, i d'aquests n'han existit de molts sistemes diferents al llarg de l'historia, militars i civils. La seva limitació venia dada per la distància visible amb les ulleres de llarga vista de cada època. Per a major distàncies es podien enviar correus mitjançant altres embarcacions que viatgessin en la direcció interessada, però això sempre era molt limitat en el temps, poc segur i sense cap garantia d'arribar-hi a temps quan tractava de qüestions urgents. Les singlades podien ser molt ràpides o molt lentes depenen sempre de les condicions meteorològiques, si eren favorables o contraries. Era totalment imprevisible, i algunes vegades, lamentables... es perdia... el correu i el corredor.
Aquesta necessitat va portar en el segle XVIII als primers intents per establir una manera pràctica de comunicar els vaixells entre ells i la costa, que es pogués utilitzar comercialment i de forma universal, i comprensible per a tothom. Algunes flotes civils ja disposaven dels seus codis particulars que utilitzaven per a les seves transaccions comercials. Calia disposar d'estacions en terra i en emplaçaments coneguts que permetessin rebre i emetre, i que els vaixells s'aproximessin a distància visible. En aquests casos la comunicació per terra es podia continuar pels sistemes habituals de correus missatgers.
Un dels primers a demostrar un sistema pràctic i enginyós sobre terra ferma, anomenat telegrafia òptica, es deu a l'inventor francès Claude Chappe i als seus germans(2). Basat en una línia de torres separades entre els 10 i 20 km. Equipades amb un telescopi o ullera de llarga vista que apuntava cap a la torre anterior i posterior de la línia, amb la finalitat de rebre i repetir el missatge rebut a la torre següent. El sistema es basava en el fet que, era més fàcil i visible distingir angles en un plafó llargarut que el clàssic de les banderes al vent. Constava d'un pal de suport i dos braços de 3 per 0,30 metres contrapesats i mòbils, situats a la part superior i que podien adoptar diferents angles, maniobrats des de la base.
El conjunt podia adoptar 196 posicions útils, i cada una d'elles significava lletres, xifres o símbols. El 1792 van enviar amb èxit els primers missatges entre París i Lilla. En comprovar-ne l'eficàcia, ràpidament es van construir altres línies, com la París – Toló. I el sistema fou àmpliament copiat per altres països europeus. En Napoleó Bonaparte el va utilitzar llargament per coordinar l'imperi i els seus exèrcits.
Tot plegat comença a quedar obsolet en iniciar-se les primeres probes de telegrafia en les primeres dècades del S. XIX aprofitant els impulsos elèctrics a través d'un cable i les propietats dels electroimants que reaccionaven als impulsos elèctrics. Ja en el 1796 el científic català Francesc Salvà i Campillo(3), fa una demostració pràctica i amb èxit a la Cort de Madrid i els proposa una línia que uneixi Alacant amb Palma de Mallorca. (No devia tenir bons padrins perquè l'oferta va ser oblidada sistemàticament).
El sistema és molt pràctic... pals i cables... i ja es podia transmetre a qualsevol hora del dia o de la nit, sense dependre de la visibilitat. La seva evolució es molt ràpida en succeir-se els invents i les maquinàries que el van millorant. El 1845 ja és un servei obert al públic a Europa i als EUA. Els primers telegrames a Espanya són enviats el 1855 entre Madrid i Irun (en aquell moment l'única línia existent). El 1858 ja s'havia complert una xarxa telegràfica que enllaçava totes les capitals de província.
Mentrestant en la mar també s'avançava, el 1803 l'almirall anglès Sir Home Popham havia publicat el seu «Telegraphic Signals gold Vocabulary Marine». És tractava d'un diccionari amb 3.000 combinacions numèriques fetes amb banderes que corresponien a paraules, expressions i fins i tot a frases completes. Va millorar-lo fins al 1812 passant de 3 a 4 banderes que li va permetre 30.000 paraules o diferents combinacions.
El primer codi comercial internacional fou dissenyat el 1855 pel «British Board of Trade» que permetia el contacte entre qualsevol vaixell i amb la costa mitjançant les estacions de semàfors, independentment de la seva nacionalitat. Ràpidament tots els estats d'Europa(4) varen establir un nombre considerable d'estacions semafòriques per aprofitar-ne la utilitat i la del telègraf. A partir del 1865 queda adoptat internacionalment el codi Morse format per punts i ratlles, que simplifica la codificació.
Espanya el 1868 fa un gran «Plan General de Estaciones Semafóricas» pensat per cobrir totes les costes en diverses etapes. De bones intencions... moltes. Però l'eterna penúria econòmica del "Tesoro Público" ho deixà tot en les bones intencions, això si, amb gran profusió de legislació, estudis, decrets, projectes i contraprojectes i moltes traves i travetes (5).
Un decret del 1870, en l'article 8 diu:“El cambio de comunicaciones entre los buques y los semáforos se hará por medio del Codigo Internacional de Señales» Tot estava previst... excepte les instal·lacions necessàries!
A Tarifa, una posició de la màxima importància per controlar l'estret de Gibraltar, des del 1868 ja anaven funcionant dues instal·lacions de semàfors privats, ambdues en mans d'empreses catalanes. La de l'Agencia Fabra(6), instal·lada al castell de Guzman el Bueno. I el de l'empresa Plantolid de Barcelona(7) situat en el turó de Camorro. Aquesta última era l'emprada per la majoria d'empreses mercants catalanes i italianes.
El 14 de juny del 1873, deixen de funcionar els semàfors privats i passa a funcionar com a semàfor provisional de Tarifa, el de la casa Plantolid, es «contractat», junt amb el seu personal (després de ser expropiat a la brava) per donar servei a l'Almirallat d'Espanya i posteriorment convertit en públic. Passant a funcionar des de la sortida fins a la posta del sol.
L'any 1883(8) es comença a parlar del nostre semàfor de Begur. Inicialment previst en el Cap de Sant Sebastià, i que mes tard es considera millor emplaçament al Cap de Begur. L'any 1889 es concedeixen dos préstecs per la seva construcció, juntament amb el del Llobregat.
El 1890 ja tenia l'edifici construït i s'estava col·locant la línia telegràfica per enllaçar amb la xarxa. Finalment és inaugurat el 10 de desembre del 1891 pel llavors alcalde de Begur, Josep Font, en nom del rei Alfons XIII, que va declarar inaugurada «La estación electrosemafòrica del Cabo de Begur». Quan s'acaba la construcció dels darrers semàfors... ja han passat 20 anys, i solament estan funcionant 7 dels 18 previstos inicialment el 1873.
Mentrestant Marconi ja està fent els primers intents d'enviar senyals per ones de ràdio, corre el desembre del 1901. El seu èxit fa que evolucioni a gran velocitat, es fan probes des de vaixells i finalment el 1907 es regula la instal·lació, depenent del «Ministerio de Gobernación», i estableix que seran 24 estacions costaneres per a us militar i de la marina. Encara que, no començaran a funcionar per les velles raons de sempre, fins que el 1911. Inicialment ho fan les de Tenerife, Las Palmas, Cadis i Barcelona.
Ha començat la davallada de la telegrafia òptica en quedar superada per les ones de ràdio. Ara ja no calen línies de pals i cables que tenen un manteniment més car i complicat, tan sols calen antenes ben situades i els aparells adequats i ben alimentats. Ara es pot arribar als vaixells navegant, i a grans distàncies.Durant la Gran Guerra del 1914, el nostre Semàfor de Begur, és testimoni visual i mut dels tràgics atacs dels submarins, (es creu que austríacs) contra vaixells contraris, alguns d'ells de gran tonatge i que provoquen moltes víctimes. Mentrestant segueix donant modestament el seu servei com pot per les comunicacions als vaixells, limitat des de sempre però, a la capacitat i abast dels aparells òptics de l'època.
L'any 1928 la «Compañia Española de Telegrafia sin Hilos» traspassa els drets a «Transradio Española» i el 1934 un cop caducada la concessió, reverteix a l'estat espanyol. En el Nomenclator de l'any 1959 encara és considerat en servei (no he trobat dades de quan va deixar de funcionar realment com a telègraf òptic). Les comunicacions via ràdio que per la seva eficàcia es varen estendre ràpidament varen deixar fora d'ús totes les instal·lacions semafòriques similars; quedant la majoria en estat d'abandonament.
La Telefònica es va fer càrrec, a partir del 1971 de la totalitat del servei radio-marítim a tota Espanya. I situà en la part alta del Cap de Begur las seves antenes i equips de comunicacions, creant l'estació "Bagur Radio". L'enginyer Sr. Jose Mª Romeo López, recorda que en aquelles dates, i en inspeccionar l'edifici, aquest encara estava en força bon estat i que encara hi varen trobar en un passadís interior, un cap amb una combinació de banderes, segurament les del darrer missatge
òptic.
Avui, les banderes de senyals, ens queden com a record
romàntic,
per engalanar els vaixells festivament i com a indicacions i senyals
per a les regates.
Requiescat in pace... a les acolorides
banderes de senyals!
Lluís SUREDA i VILÀ de l’AGAM. Article Publicat al Nº 28 a la publicació "Exocetus Volitans" el maig del 2015
NOTES
i COMENTARIS
(1) És lamentable en aquest país la falta endèmica d'interès i de recursos per mantenir el patrimoni.
(2) Claude Chappe. (Brülon, Sarthe 1763 - París 1792) Nascut en una família acomodada i tot i que inicià una carrera religiosa l'abandonà durant la Revolució Francesa. Junt amb els seus germans varen decidir desenvolupar un sistema pràctic d'estacions telegràfiques.
(3) Francesc Salvà i Campillo. (Barcelona 1751-1828). Metge i erudit, aconseguí recuperar per a Barcelona, la capacitat arrabassada per Felip V en la Guerra de Successió de formar metges a la ciutat, essent-ne el primer catedràtic el 1801. Entre moltes altres activitats va realitzar les primeres sèries de registres meteorològics a Espanya. Va inventar (1791) un telègraf basat en l'electricitat estàtica, i provat amb èxit.
(4) Estacions Europa el 1872. Noruega 1, Dinamarca 1, França 130, Portugal 20, Itàlia 30 i Àustria 2.
(5) Un problema endèmic del país era arribar a posar d'acord totes les administracions implicades: Ministerio de Fomento, Ministerio de Gobernación, Ministerior de Marina, Hacienda Publica, etc.; que eternitzava i dificultava les decisions.
(6) Agencia Fabra. Propietat de Nil Marià Fabra. (Blanes 1843 - Madrid 1903) Periodista, polític i escriptor. Va fundar l'agència Fabra de notícies el 1865, que posteriorment es fusionaria amb les Ag. Faro i l'Ag. Febus, que serien l'embrió de l'actual Agencia EFE.
(7) Plantolid. Dos empresaris catalans havien entès l'avantatge d'obtenir les notícies i del pas per l'Estret de Gibraltar de les seves mercaderies. Els permetia avançar-se en preparar les descàrregues i fins i tot negociar amb antelació els preus dels productes. Les notícies, eren enviades com a telegrames ordinaris per l'estació de Telègrafs de Tarifa cap a Barcelona o Itàlia.
(8) El 1883. Ja es podia comunicar Cadis amb Tenerife a través del primer cable submarí
