El Decàleg de Bones pràctiques entorn de la Mar és el resultat d'un procés de treball participatiu entre el Museu Marítim de Mallorca i diferents agents que han estat treballant perquè el Museu Marítim de Mallorca sigui una realitat. Aquest treball es va produir en el marc de les Primeres Jornades d'Estudis de la Mar.
Jornades on es van generar taules de treball i debats entorn de com ens relacionam amb la mar.
Ara cal posar-lo en pràctica. Ens acompanyes?
Decàleg de bones pràctiques entorn de la mar.
1.- Contribueix a preservar el patrimoni marítim.
2.- Limita tant com puguis l'ús de plàstics.
3.- Respecta la posidònia.
4.- Aprèn el diccionari de la mar.
5.- Segueix les associacions que defensen la vela llatina.
Un veí de Móra d'Ebre recupera una muleta centenària que havia construït el seu pare per navegar pel riu Ebre.
Fins a mitjans del segle passat, les muletes eren molt habituals al riu Ebre. Eren embarcacions que es feien servir per transportar mercaderies, travessar el riu, per passejar o fer competicions. A Mòra d'Ebre, el Club Nàutic promou la seva recuperació. Així és com Josep Algueró, un veí de 84 anys, ha pogut complir el somni de tornar a navegar amb la muleta que ver fer el seu pare fa cent anys.
Font informació Telenotícies de Tv3.
A partir d'aquesta informació televisiva en el grup de WhatsApp de Navegació Tradicional engegà un interessant debat sobre la conservació d'embarcacions tradicionals. Els noms dels participants han estat reduïts a inicials, perquè allò que és realment important és el debat que sembla que encara no és tancat.
[11:02,
26/9/2020] MEGP: Si, és l'única manera que tenim de conservar les
muletes a l'Ebre. Aplicant 4 O 5 capes de fibra de vidre a la part
exterior del casc
[11:02,
26/9/2020]MEGP: Actualment estan casi totes aixi
[11:03,
26/9/2020] PAT: I després, altres tantes capes per dins... I adéu
siau fusta, oi?
[11:14,
26/9/2020] AC: 😭😭😭😭
[11:23,
26/9/2020] MER: Per dins no en posem per que pugui respirar la fusta,
sols ho fem a l'obra viva fins la cinta devall mateix de les
soletes
[12:29,
26/9/2020] AMFN: 😅
[13:06,
26/9/2020] SCNVGNT: És cert que potser no és la millor i acadèmica
forma de fer-ho. Però s'ha fet d'aquesta manera i ara, avui,
conservem muletes centenàries, que, altrament, segurament serien al
foc.
[13:37,
26/9/2020] +34 669 78 84 65: Enfibrar una barca de fusta és firmar
la seva partida de defunció perquè ja no es pot fer res per ella
alhora de mantenir-la, encara que només s'enfibri per fora, només
et queda anar veient com es va podrint. Un altre cosa és que
s'accepti motllo de fibra per barca de fusta que sota el meu criteri
no és un raonament correcte
[13:54,
26/9/2020] SCNVGNT: Ja s'ha fet molta literatura al respecte. Potser
si no s'hagués fet aquesta "malifeta" difícilment podríem
el 2020 veure aquesta i altres muletes, navegar, estudiar, aixecar
plànols, etc, d'unes embarcacions reals, històriques, útils (només
cal veure la munió de vogadors joves que les usen a Mora) que es fan
estimar per generacions més joves.
Sisplau. El purisme en tema
de Patrimoni viu només és sostenible a base de molts diners, que
encara, hores d'ara, només surten de les butxaques d'un grapat de
bons "sonats" que dediquen part de la seva jubilació a
mantenir aquests bastiments.
Salut.
[14:12,
26/9/2020] XC: Estoy totalmente de acuerdo con SCNVGNT.
Prefiero
un barco enfibrado a un barco ausente.
El mundo no es idílico
ni utópico y la cruda realidad se impone.
Creo que se debe
valorar el esfuerzo que hacen algunos por mentenerlos, dentro de sus
posibilidades y no recurrir a SanJuan y sus hogueras purificadoras.
Desde la barrera se torea muy bien.
[15:10,
26/9/2020] +34 669 78 84 65: No estic d'acord en que la única manera
de conservar el patrimoni sigui a cop de talonari. Per exemple
canviar una taula no té cap misteri i val quatre duros, totalment a
l'abast d'aquests jubilats que esmentes. És una qüestió de voler
fer les coses ben fetes i no tirar per lo fàcil. La fusta d'aquestes
barques enfibrades s'acabarà convertint en serradures i no es podran
reparar perquè aquestes barques han perdut una de les
característiques diferencials que és que es poden substituir de
forma fàcil les peces malmeses i arribat el moment que fareu? Com
les reparareu? Continuareu dient que son de fusta centenària?. La
tasca de difusió i pedagogia té altres vies i no justifica el seu
sacrifici, pot ser la tasca hauria d'haver començat per aprendre a
mantenir-…
[15:21,
26/9/2020] SCNVGNT: Benvolgut amic. Vas tard. No és en aquest moment
que es "plastifiquen" les barques. Això va ser fruit d'un
temps passat. Si en aquell temps, no ara, no s'hagués fet aquesta
"malifeta", ara les muletes les veuríem en maquetes als
museus, però no les veuríem a lo riu.
No sempre és senzill
canviar una taula encara que coneguis la tècnica. Cal pagar grua,
escar i aconseguir un espai on et deixin treballar com a armador
sobre la teva barca. Al litoral gironí no es senzill trobar aquest
espai, a la major part dels escars obliguen que les persones que hi
treballin siguin assalariats o autònoms.
La vida no sempre és
lineal i senzilla.
Salut.
[15:21,
26/9/2020] AMM:
👏👏👏👏
[15:22,
26/9/2020] SCNVGNT: Disculpa AMM,
però no tothom disposa de la.magnifica masia de Bri barca per
treballar.
[15:23,
26/9/2020] XR: Més ke
la masia es el lloc, temps i diners.
[15:26,
26/9/2020] XC: Sigo de acuerdo con SCNVGNT. A cualquier particular le
cuesta la intemerata mantener y conservar una barca de madera. Y lo
digo por experiencia propia. Por eso digo que desde la barrera todo
es facil. Y eso no quita que muchos armadores consigan hacerlo. Pero
la simplificación de que se cambia una tablilla y todo resuelto me
parece cuando menos absolutamente irreal.
[15:29,
26/9/2020] AMM:
SCNVGNT, el proper gener s'acaba el nostre contracte de la masia i
continuaré pensant igual.
Però entenc que no es fàcil fer
feines d'envergadura a les nostres barques.
Sempre he sentit que
l'enfibrar un buc o una coberta es la darrera solució per donar els
darrers anys de vida a una embarcació.
[15:31,
26/9/2020] XR:
😥😥😥😭😭😭 ostres. I ara.
[15:31,
26/9/2020] XR: ?
[17:08,
26/9/2020] SCNVGNT: Mala notícia pel patrimoni marítim del Maresme.
[17:35,
26/9/2020] +34 669 78 84 65: Conec perfectament el que costa
treballar en un varador perquè tinc les certificacions necessàries
i pago les assegurances que toquen. Lo de canviar una taula era un
exemple, sé que no totes tenen la mateixa dificultat ni afirmo que
tothom hagi de ser mestre d'aixa. Per això mateix que no s'enfibren
fa dos dies hauriem d'haver aprés quin és el seu trist final. Només
estic dient que les coses s'haurien de fer d'una altre manera i en
comptes d'agafar fibras i pastes s'agafi fusta i estopa en els
mateixos llocs on s'enfibren sense anar més lluny
[17:35,
26/9/2020] VGD2: A
veces la realidad se impone y no es lo mismo el mantenimiento de una
barca que navegue en el mar que una que lo haga en un medio fluvial.
Ejemplo la Albufera de Valencia. Se siguen construyendo de madera con
las técnicas ancestrales, pero las enfibran por fuera para que no se
pudran en poco tiempo. Lo importante es que no se olvide la
construcción en madera. El mantenerla más o menos años es
secundario. Antes una barca de trabajo duraba como mucho 20 años,
hoy las hacemos durar un siglo. Pensar en ello y que cada cual saque
sus conclusiones sin querer imponer dogmaticamente sus ideas.
[18:40,
26/9/2020] SCNVGNT: 👏👏👏👏 I que no senti precedents. 🤣
[21:56,
26/9/2020] XCRR: Déu
n'ho do el debat. Coma a navegant "tradicional" en una
barca de plàstic, no entraré gaire a discutir. Però m'agradaria
conéixer alguna opinió de primera mà d'algun armador que hagi
enfibrat o pintat amb epoxi una barca de fusta NOMÉS PER FORA.
Quants anys fa? La fusta s'ha podrit? Encara navega?
[21:57,
26/9/2020] XCRR: De
les traves als armadors per fer manteniments als varadors, millor no
parlar-ne.
[22:10,
26/9/2020] MEIS: Després de llegir tot el debat, i com a propietari
d'una muleta enfibrada per fora, només diré que es la millor manera
que tenim de conservar aquestes embarcacions... Penseu que les
muletes hivernen en sec, i que, com tots sabeu, cada any s'hauria de
repassar tota l'estopada... Aquestes embarcacions les tenim per
disfrutar de la navegació fluvial i, parlo per experiència pròpia,
si es podreix algun tauló, el canviem i tornem a enfibrar i com a
nou...
Que no és la forma tradicional? D'acord, però és la
forma de conservar les embarcacions... Personalment prefereixo una
embarcació tradicional amb "plàstic" que no que es perdi
la tradició…
[22:10,
26/9/2020] MEIS: Perdoneu per la parrafada…
[22:16,
26/9/2020] XC: Yo la aplaudo 👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻
[22:17,
26/9/2020] XCRR:
Gràcies per la parrafada
[22:29,
26/9/2020] VGD2: Tot clar.
[22:32,
26/9/2020] MER: Jo
tinc dos muletes construides per mi fa 22 anys, totes de fusta a la
manera tradicional, en 5 o 6. anys l'obra viva es va comensar a
deteriorar i podrir, vaig canviar les taules dolentes i les vaig
enfibrar amb manta de fibra de vindre i resina de poliester, no
epoxi, 3 capes xk quedi ben fort i pintat amb gelcoat, sol per fora
de la muleta, dintre no en poso xk respiri la fusta, i mai s'ha
podrit cap taula,. Com be a dit el Isaac naltros a mora no tenim les
muletes tot l'any al riu, al posar i treure la muleta de l'aigua la
fusta perd forsa de tan onflar i desonflar i aixi amb la fibra es
conserven millor
[22:34,
26/9/2020]MEGP: Jo mateix tinc una muleta que fa 4 anys que està
enfibrada i que d'altra forma no hagués pogut navegar. No he tingut
mai cap poro al casc ni cap fusta podrida. Per una banda entenc que
algú no ho veigui bé ja que no és tradicional del tot, però és
l'única manera de preservar l'únic patrimoni fluvial de l'Ebre que
encara queda viu
[22:37,
26/9/2020] VGD2: Está
comprendido. Gracias.
[22:41,
26/9/2020] GM:
Companys de Móra d'Ebre, sou un referent i exemple d'implicació,
perseverència i estima per la navegació tradicional desde la base.
Us deixeu de dir que la clau de Mora és disposar d'instal.lacions
vora l'aigua aixecades literalment amb les vostres mans fa més de 30
anys fruit d'un esforç col.lectiu únic al país. Visitar-vos any
rere any dsde 2013 el darrer dissabte d'agost a la tarda per veure la
vostra centenària Festa del Riu, m'ha fet conèixer bé la vostra
idiosincràcia fins fa poc molt desconeguda per la comunitat de
navegants tradicionals. Només desitjar-vos sort i que continueu
sempre endavant. Coratge xiquets👏🏽👏🏽👏🏽👏🏽👏🏽
[22:44,
26/9/2020] MER: A
Mora d'ebre tenim 18 muletes del riu Ebre fetes
de fusta
i enfibrades, algúnes de centenaries, si no fos per la fibra moltes
ja no existiríen o no estarien en actiu.
[23:39,
26/9/2020] SCNVGNT: 👏👏👏👏
[15:18,
27/9/2020] JC:
Cordons quin debat!!! A mi ja em sona a desfassat, l’he tingut
tantes vegades i fa tants anys...
No vull pas renegar del
santissim dogma del patrimoni però els que em coneixeu ja sabeu el
meu parer; sense deixar de salvar cap bastiment antic o modern de
fusta el que m’agradaria seria veure navegar moltes més veles
llatines, encsra que fossin de fibra.
Article actualitzat el 29/09/2020 per Escenavegant.
Dins l’any que
estem vivint a causa de la Covid19 hi havia ganes de Trobada al
Rosselló. El Vire vire de Polilles es celebra cada dos anys, i és
una trobada esperada per totes les persones que estimen la navegació
patrimonial, i més concretament la vela llatina en allò que a la
Catalunya Nord en diuen barques catalanes. Aquesta, com d’altres
trobades rosselloneses són una forma d’expressar la catalanitat
d’una terra que deixà de formar part del Principal l’any 1659
desprès de la signatura del Tractat dels Pirineus. La Catalunya Nord
fou llavors moneda de canvi perquè Espanya no perdés els seus
territoris flamencs.
Les barques amorrades a Pollilles. Foto JS
Però deixant la
història a banda, el Vire vire de Polilles començava el matí d’un
dissabte que s’havia llevat rúfol. Amb tant sols unes remioles de
vent fred del nord. La major part de la flota participant era
amarrada a la zona comercial del port de Port Vendres. Allà doncs
comença informalment la festa. Per fer la curta travessa entre port
i la rada de Polilles cal superar el Cap Béar i el seu Far de
Biarra. Alguns decidiren aprofitar fins l’alè més fi de vent per
arribar a la platja, d’altres usaren els motors amb la finalitat de
ser a l’hora assenyalada per l’organització. Sobre la sorra s’hi
amorraren fins un total de 33 barques de vela llatina i rem. Enguany
gairebé la meitat de la darrera edició a causa de la restricció
posada per l’organització arran de la pandèmia. Un cop allà,
fotografies, moltes. Discursos i un bateig.
Bateig del Charlemagne. Foto JS
La barca Charlemagne desprès de 18 anys, 5 mesos i 25 dies ha estat salvada gràcies a una associació creada amb aquesta finalitat i al suport del Consell Departalmental del Pirineus Orientals dins l'Atelier de Barques de Polilles. Fou beneïda pel Mossèn de Canet en
una cerimònia catòlica. Fet que sorprengué a més d’un forà
donat el caràcter republicà i laic de l’estat francès. Desprès
d’això i de la preceptiva reunió de patrons, les barques obriren
veles al vent i es disposaren, més o menys, a participar en una
regata anunciada. Totes les barques portaven el seu adhesiu amb el
nombre ordinal. El fet però és que en el moment de l’avís dels
10 minuts abans de començar la flota era totalment escampada per la
rada. Alguns, pocs, s’acostaren a la hipotètica línia de sortida
esperant, maldades, que algú anunciés la sortida de la cursa.
Finalment, i cosa que és sortosament força habitual a les trobades
tothom gaudí de la llibertat de la mar. Fou una navegada llarga,
quatre hores, que permeté bones maniobres amb un vent lleuger de
component nord que anà rolant cap a est.
En retornar a la
sorra fosca de Polilles fou el temps de la presentació de les
embarcacions per part dels seus patrons o armadors. Un temps per
escoltar petites històries i anècdotes sobre les barques amb més
pebre que sal depenent de cadascú. La tarda anava endavant i era
l’hora de retornar a Port Vendres. El vent de component est es
mantenia i això permeté una bona navegada a la vela primer de
través i un cop passat el cap Béar amb una magnífica empopada que
permeté posar les veles en creu fins a la bocana. La consigna era
entrar a port amb les veles ofertes al vent. En el cas de qui escriu,
a bord de la Xerina i la seva vela quadribarrada, tingué una rebuda
magnífica donada la coincidència de la interpretació de l’Estaca
per part de la Fanfarre Bizzar’s just en el moment que la barca
passava arran de moll.
Cerveses, aperitiu
i sopar a moll amb música en directe, en taules separades amb les
mesures de seguretat convenients, i bona camaraderia.
L’endemà es
despertà amb la presència d’en Joan de Narbona (la Tramuntana)
bufant amb una força notable. Malgrat ser totes les tripulacions a
les 8 del matí a port, els dubtes, la responsabilitat i les tasques
per arrissar les grans veles triangulars dels sardinals feren que una
part de la flota no sortís fins passats quarts de nou del matí.
D’altres preferiren marxar directament cap els seus ports més al
nord atès que la Tramuntana encara havia de pujar d’intensitat
hores més tard. I finalment les barques més petites i aquelles que
no podien comptar amb l’ajuda d’un motor potent restaren
amarrades.
Rissant les veles per la forta Tramuntana. Foto JS
Desprès de unes
travesses complicades per l’estat del mar els sardinals s’amorraren
de nou a la platja de Polilles.
N.D.de Consolation amb la pollacra. Foto Ricard Casoly
Al punt del migdia hi hagué un acte
institucional amb la presència dels alcaldes de Colliure, Canet i
d’Argelers, a més dels responsables del parc natural i el Atelier
de Barques i del Departament (mena de comarca a la francesa). Desprès
dels quals es lliuraren quatre premis especials: a la darrera barca
que havia estat declarada Monument Nacional, a la barca més antiga
de la trobada, a la recentment batejada Charlemagne i a una petita barca que
exporta la seva catalanitat arreu dels països que visita i pel seu esforç
amb la seva presència a la majoria de Trobades i festivals marítims, la Xerina.
Un dinar a
l’avinguda principal del parc, també respectant en tot moment les
mesures Covid19, acomiadà aquest X Aniversari del Vire Vire de
Polilles.
Text: Escenavegant
P.S.: No puc tancar aquesta crònica sense expressar la meva sorpresa pel lliurament del Premi Especial del X Aniversari del Vire Vire de Polilles a la Xerina. Expresso des d’aquí el meu agraïment a la persona desconeguda que en feu la proposta. La Xerina és potser massa jove encara per homenatges, però està encantada amb el premi. A tothom li agrada adesiara un copet a l’esquena . Gràcies amics.
Lliurament premi especial a la Xerina. Foto Ricard Cassoly
La Trobada de Barques de Vela Llatina de Cadaqués, irreductible malgrat la Covid.
Fotografia Quico Despuig
Una desena d’embarcacions van participar en l’anomenada “NO-Trobada” que pretenia mantenir l’esperit de les 32 trobades de barques de vela llatina anteriors.
Malgrat el lògic ajornament “suggerit” per l’Ajuntament de Cadaqués i per a qualsevol persona amb seny de la trobada en el seu format i les seves activitats habituals, una desena de tripulacions van decidir trobar-se gràcies a una gestió de darrera hora que va saber aprofitar les condicions adverses de vent, tramuntana F6-7, pluja i fred del cap de setmana.
La Ideal gaudint de la tramuntana. Fotografia de Joan Sol
La meteorologia va fer impracticable l´ús habitual de sa Platja Gran de Cadaqués per part dels banyistes cosa que es va aprofitar per a fer una concentració només de barques amb el beneplàcit final de les altes instàncies de la vila. Sí, finalment la no-trobada va computar com la 33ena Trobada de Barques de Vela Llatina de Cadaqués, com així indica de fet l’obra d’enguany de l’artista i navegant Lluís Ventós.
La Sant Elm i l'Ideal navegant amb rissos. Fotografia de Joan Sol
La participació ha estat reduïda, especialment si fem referència a les embarcacions vingudes d’altres parts del país. Cal esmentar però la entusiasta i fidel participació del sardinal “Ideal” d’en Josep Mateu vingut de Barcarés des de la Catalunya Nord amb tres tripulants. A última hora, pels efectes d’una inoportuna quarantena preventiva, la “Sa Rata” de l’Emili Armengol va anunciar que no hi participava.
El sardinal Sant Elm amb el far de Cala Nans. Fotografia de Joan Sol
Naturalment el “Sant Elm” dels germans Xirau no va faltar a la cita així com la “Nausica”, la “Carmen”, la “Cucurucuc” la “Maria Teresa”, la “Koyonut”, la “Maria Sylvia”, la “Pirenne”, la recent botada “Falciot” i el conegut Dinghy fet “en tingladillo” de la clase internacional DBSC 12. Aquest any el buc insignia de Cadaqués -la barca de mitjana “Sant Isidre” d’en Lluís Romero-, no ha participat.
Aprofitant una lleu baixada d’intensitat de la tramuntana per la tarda, els congregats es van dividir entre el “Sant Elm” i l’”Ideal” per tal de navegar per la badia. Els dos sardinals, convenientment arrissats i acompanyats per la “Pirene” i el “Dinghy”, van mostrar tota la seva potencia i estética en un dia històric per recordar.
El prop passat dissabte 15 d'agost els Amics de la Barca de vela llatina Nôtre Dame de Consolation dins dels actes de l'Aplec de la Verge que porta el nom de la seva barca, homenatjaren la trajectoria d'un home, d'una institució dins del Patrimoni Marítim del Mediterrani occidental: en Vicente Garcia Delgado.
A més de les imatges de l'acte, des de la Web-Blog de la FCCPMF hem volgut conèixer una mica més a aquesta persona a través d'una entrevista a distància, tal i com és habitual en aquests temps que corren.
Bon dia Vicente, tu ets una persona molt
coneguda dins el món de la navegació tradicional tant a Catalunya com a la
resta de l’arc mediterrani occidental. Ets considerat com una autoritat a
nivell de coneixements sobre el nostre patrimoni marítim. Ets assessor
permanent de la Junta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni
Marítim i Fluvial. Però, d’on surt en Vicente? Explica'ns una mica qui ets,
quin és el teu ofici i d’on ve la teva relació amb el mar.
VGD.-En
primer lloc soc un entusiasta de la navegació tradicional, que li agrada fer
investigació del nostre patrimoni marítim, especialment les embarcacions de
pesca i les embarcacions fluvials de tota l’àrea mediterrània.
La meva
professió ha estat arquitecte tècnic, això m’ha donat certes eines, per fer els
plànols, l’estudi d’estructures i de materials, ja que quan es pensa en el buc
d’una embarcació, pots veure'l com si fos una coberta invertida d'una
edificació.
La meva relació amb el mar sent un illenc es
fàcil d'entendre, donat que el meu avi tenia una balandra per fer regates a
Palma i també teníem un bot aparellat amb vela martell. Però quan em va agafar
fort va se a finals dels 70, donat que al finalitzar els estudis vaig començar
amb el modelisme naval, la qual cosa em va portar a visitar ports, platges,
albuferes i rius, tant de la costes catalanes, valencianes, murcianes, com
posteriorment Portugal, França, Itàlia, Egipte, etc. També de ses illes
Balears, Còrsega, Sardenya, Malta i algunes illes gregues, prenent informació
local, fent plànols de les embarcacions que no trobava en els comerços.
Alhora vaig començar a navegar i utilitzar un
vocabulari nou, per mi desconegut.
Tot aquest treball de camp fet al llarg de una
quarantena d’anys, tant de: croquis, plànols, fotografies, detalls
constructius, aparells, eines, tipologies de veles veles, fotografies, etc, forma
part ara del meu bagatge cultural i em permet, contrastar els treballs d’altres
investigadors i fer difusió del nostre patrimoni, o fer col·laboracions
puntuals si això m’ho demanen.
Evidentment tens una obra capital dins del món
de la vela llatina. En podríem dir del teu món.
El llibre: Nuestra Vela Latina, que ara serà traduït al francès. Com
neix aquests projecte?
VGD.-Aquet projecte neix especialment després
de fer la restauració de la nostra embarcació, “Lola” i plasmar tota una sèrie
de coneixements que havíem utilitzat per portar a terme la restauració i de
tots els elements que mancaven a l’embarcació. I utilitzant, també, el
vocabulari de camp i els coneixements de navegació adquirits entre 1978-1995.
Es important dir que per fer aquet camí vaig trobar
gent amb interesos paral·lels en diferents àmbits que varen compartir els seus
coneixements, com en Clovis Aloujes, Francesc Oller, Miguel Borillo, Manolo
García, Isidre Oliveres, Salvador Sala, Francesc Despuig, etc.
La teva obra escrita va molt més enllà de Nuestra
Vela Latina. Has escrit també obres com: Técnicas de navegación a vela
latina; Els parellons badalonins, L’art i coneixement de la navegació a vela
llatina, Vocabulari a bord del llagut Lola, i altres publicacions més
curtes però no menys interessants. Què queda encara per sortir del teclat?
VGD.- No se sap. El camí es fa al caminar. Però
encara em queda molt treball de camp arxivat per sortir a la llum, especialment
de l’àmbit fluvial i de ses illes.A part de les col·laboracions que em demanen
puntualment, tant per part de la federació com d’associacions o gent en
particular.
La Lola ha estat com una segona muller
per tu. Amb permís de la Rosa, la teva dona. Ara pertany al Museu Marítim de
Barcelona, però tot i això encara li dediques moltes hores. Sortosament
forma part de les embarcacions que suren al port de Barcelona. Malauradament hi
ha una part de la flota d’aquest Museu que està patint de valent les
conseqüències de les retallades econòmiques. Què caldria fer per salvar-la?
VGD.-Més que una segona muller ha sigut com
una filla i que ara l’ he casat amb el Museu Marítim. Però una filla sap que
sempre hi seràs si té necessitat de tu.
Per salvar aquestes embarcacions primer cal
tenir unes dotacions econòmiques per part de les institucions que són
responsables, com és Ajuntament de Barcelona, Diputació i Generalitat. I això
malauradament no tots ho compleixen amb les seves obligacions pecuniàries. Però
no tota la culpa la tenen ells, donat que és i serà l’interès que posi la gent
pel nostre patrimoni, el que farà i possibilitarà que les institucions posin
diners e interès per salvar-lo. Per això la Federació, Associacions,
Voluntaris, etc, hem de fer difusió i utilitzar-les per no perdre la memòria
històrica i el nostre patrimoni immaterial, que és tant o més important que el
patrimoni material, del que parlem.
Tens constància del nombre de barques de vela
llatina que has assessorat perquè tornin a navegar a la vela, fent-los els
plànols i calculant l’aparell?
VGD.- Ni idea, però de segur que arribaríem al
mig centenar, tant d'Espanya, França, Itàlia o Croàcia, però principalment a
Catalunya i les Balears.
Aquelles persones que et segueixen per les
xarxes socials, on per cert ets molt actiu, descobreixen poc a poc el gran
arxiu que tens d’imatges del nostre patrimoni. Tot aquest material el tens
digitalitzat i inventariat? Has pensat a cedir-lo a alguna institució com la
Federació o el Museu Marítim?
VGD.- Actualment estic en procés de
recuperació de part d’aquest material, ja que un desgraciat accident
informàtic, fou responsable de perdre'n molt de material.
Estic donant part del material corresponent al
arxiu fotogràfic al Museu Marítim i també comparteixo els meus treballs amb
altres persones, associacions i Federació.
No crec que arribi el dia que tot estigui
classificat i digitalitzat, ja que tindria que deixar tota activitat, i això em
faria perdre la motivació per investigar. La vida necessita retroalimentació i
això s'aconsegueix amb fer i compartir amb els demés, com un pantà amb
comportes.
A banda de seguir navegant tant com puguis,
que li queda per fer en el món del patrimoni marítim a en Vicente Garcia
Delgado?
VGD.- Principalment gaudir, compartir
coneixements i trobar gent interessada en continuar investigant o fer
pràctiques de navegació tradicional.
Vicente, moltes gràcies. Penso que moltes
persones que et coneixen ara a més de ben segur que t’admiren i et reconeixen.
Imatges de l'acte d'homenatge a l'aplec de la Verge de la Consolació
Amb una agredolça
sensació de darrera trobada de la temporada, amb mascaretes posades i
salutacions amb els colzes, va començar el diumenge 26 de juliol la
VIII Trobada de Vela Llatina de El Barcarés. Un gran èxit de
participació amb 25 barques arribades des de l’Occitània al
Principat. Tothom amb ganes de navegar i passar una diada de germanor
malgrat saber que podria ser la darrera de l’any sinó milloren les
qüestions sanitàries.
A quarts de deu del
matí i amb la reunió de patrons acabada, una rere l’altre les
barques es feren a la mar des del Port Barcarés, on ocupaven tot un
pantalà i el moll d’espera davant la Capitanerie. Les acompanyava,
com sempre passa més enllà dels Pirineus, un vaixell del SNSM
sempre atent a les maniobres i possibles dificultats de tothom. Un
cop fora port i reunits al voltant del vaixell de Salvament es donà
la sortida de la navegació conjunta, que per uns moments ho fou,
sinó hagués estat que uns sortiren en direcció nord i altres sud.
Donades les corresponents ordres per ràdio tothom posà rumb sud cap
a la vila de El Barcarés amb un ventet de xaloc suficient perquè
les embarcacions agafessin arrencada en una cenyida força ajustada i
les veles quedessin ben planxades per les fotografies. Arribats a
aquell punt, mitja volta, vent per l’aleta i direcció al Lydia, el
transatlàntic varat dins la sorra de la platja del Lido de El
Barcarés. Passarem plegats per davant el monument de la Porta de la
Llibertat del nostre amic Emili Armengol i del monument al memorial
al Camp de concentració (de refugiats en diuen els francesos) dels
republicans fugits l’any 1939 desprès de la desfeta de la Guerra
Civil espanyola. I un cop arribats a l’alçada del gran vaixell a
la sorra donaren la volta per tornar a port sota una calor infernal i
amb unes remioles de vent que amb prou feina mantenien la vela
inflada.
Els sardinals i barques vistos des de la Xerina. Foto: Lluïsa Obrador
Foto Emili Armengol
Foto Joan Sol
Foto Lluïsa Obrador
Desprès d’un
dinar de «em porto» a la Maison de l’Ille, un gran centre cívic
on pogueren descansar les tripulacions a l’ombra i ben climatitzats
es tornaren a trobar al moll per navegar de nou fins a la vila per
amorrar les barques a la sorra al davant de la plaça de l'església.
Amb algunes dificultats pel vent i pel corrent totes les barques
deixaren la seva roda reposar sobre la sorra. A partir d’aquell
moment elles eren les autèntiques protagonistes de la festa. Cents,
milers de fotografies des de tots els costats. I mentre això passava
els patrons estaven impacients per no perdre aquell migjorn que els
tornaria a port aprofitant cada centímetre quadrat dels vessos de
les seves veles. Passat el temps convingut una a una, amb ordre i
sense pressa, tothom es feu de nou a la mar per gaudir d’una bona
empopada lliscant per sobre les blaves i transparents aigües del
Mediterrani.
La festa, no podria
ser d’altra manera, acabà amb el tradicional repartiment de
records a les embarcacions participants i amb una arrossada al mateix
lloc on havíem dinat.
Cal donar les
gràcies als amics de El Barcarés per l’organització d’aquesta
extraordinària jornada, que tothom espera no sigui la darrera de la
temporada.
Un
cop deixat tot l’aparellatge del velam sobre del pantalà, antena,
arbre i vela, poguérem fer cap vers l’Estany de Salses passant per
sota el pont que temps enrere era mòbil per permetre que el velers
travessessin aquella carretera-carrer que nord-sud uneix els
diferents pobles que limiten i separen l’estany del Mediterrani.
L’Estany de Salses és el més meridional dels Països Catalans, a
la seva riba de ponent encara es pot veure l’imponent fortalesa de
Salses, construïda a finals del segle X i remodelada en el XVIII per
defensar la frontera gala dels temibles catalans. Per navegar pel
canal absolutament humanitzat que uneix el mar i l’Estany cal parar
molt en compte els corrents, sobretot en els punts més estrets on
calculàrem una velocitat de 3 nusos. Però en sortir a aquell gran
pla d’aigua de 14 km de longitud de nord a sud amb una fondària
màxima de poc més de tres metres, ens adonarem de la força que
tenia una cua de mestral que era capaç d’aixecar unes onades de
prop de mig metre, que, sortosament, desaparegueren una hora més
tard. Creuar l’estany a motor a 4 o 5 nusos és una experiència i
d’una tranquil·litat que paga la pena. Es poden observar els seus
fons vegetals, i a més, cal observar-los per no quedar capturat per
una de les moltes elevacions d’aquest. Ben bé al sud hi ha un
gran pantalà abandonat que havia estat un aeroport d’hidroavions.
I a la seva riba sud-occidental ja des de lluny s’observen unes
cabanes tradicionals de pescadors. Posant la proa en aquella fita,
minuts més tard podíem amarrar en un senzill i rústic pantalà
construït amb estaques clavades al fons i amb unes taules per
caminar-hi pel damunt. Havíem arribat a Bonança.
Bonança des del pantalà.
Ens
rebé en Michel Salaün, sorprès per una visita marítima inesperada
com aquella. Amablement ens convidà a visitar el seu quarter
general: un espai a terra, a tocar de l’aigua on s’hi ubiquen un
seguit de cabanes que serveixen com a seu de l’Associació Bonança.
En
Michel és actualment el president de la entitat creada el 1996 per
amants del mar. El seu objectiu és protegir el patrimoni marítim i
restaurar les embarcacions catalanes. Els seus associats (uns
45) són pescadors, antics mariners, aficionats a la vela,
respectuosos amb les tradicions. Bonança s'esforça per preservar i
mantenir el patrimoni marítim que els ancians ens han llegat.
L’entitat
compte amb el suport dels ajuntaments de Saint-Laurent de la Salanque
i Saint-Hippolyte. La fusta, la impermeabilització, calafat,
pintura, aparell, veles, mobilitza els nostres especialistes i ens fa
passar moments gratificants en restituir les barques per tal de
recuperar-les a la vida i fer-les navegar.
El motor Couach de 1925
En
Michel explica que habitualment es troben dos dies per setmana,
dimecres i dissabte, per treballar plegats ens els projectes
conjunts. Individualment també treuen profit de les instal·lacions
com a lloc d’amarratge, de varada, o en el seu taller mecànic on
descobrirem el darrer treball que estava duent a terme el responsable
dels motors, un vell mecànic jubilat. Aquest ens mostrà un motor de
benzina Couah completament restaurat de 1925 amb algunes peculiaritats com
el sistema de bombeig de l’aigua de refrigeració amb una bomba de
membrana. (vegeu fotos). Tot al voltant de les cabanes es troben les
barques que estan en procés de treball, mentre que les que encara no
els ha tocat la tanda les tenen enfonsades entre dues aigües al
pantalà per la seva conservació. Ens mostra amb orgull una de les
dues úniques barques que es conserven tipus llaüt (catalanes que
diuen ells) amb el fons absolutament pla. Condició necessària quan
a uns cinc metres de la vora del llac amb prou feina hi ha 25 cm
d’aigua.
Barca reclavada i folrada de RPFV
Tèquina tradicional de l'estany
Llaüt de fons pla
El
lloc estrella de l’entitat és la gran cabana que és la seu de
l’associació. Construïda l’any de la creació de l’entitat
amb fusta i bruc es manté encara impermeable a vents i pluges. Al
seu interior, un petit museu de les seves participacions a trobades i
festivals marítims. Una cuina molt ben equipada, una llar de foc, i
una molt gran taula per poder seure tothom participant tant de les
decisions de recuperació patrimonial, com de les posterior
recuperacions gastronòmiques.
La gran cabana és el centre de l'associació
Bonança
és un lloc per conèixer. Desprèn una senzillesa abassegadora, no
hi luxes, es respira una certa anarquia, fa olor de mar, de fusta,
d’amistat, de passió per les barques. De ben segur que no serà el
darrer cop que hi anem.
