21.8.20

Vicente Garcia Delgado: un home i una institució dins del patrimoni marítim.

 El prop passat dissabte 15 d'agost els Amics de la Barca de vela llatina Nôtre Dame de Consolation dins dels actes de l'Aplec de la Verge que porta el nom de la seva barca, homenatjaren la trajectoria d'un home, d'una institució dins del Patrimoni Marítim del Mediterrani occidental: en Vicente Garcia Delgado.

A més de les imatges de l'acte, des de la Web-Blog de la FCCPMF hem volgut conèixer una mica més a aquesta persona a través d'una entrevista a distància, tal i com és habitual en aquests temps que corren.

Bon dia Vicente, tu ets una persona molt coneguda dins el món de la navegació tradicional tant a Catalunya com a la resta de l’arc mediterrani occidental. Ets considerat com una autoritat a nivell de coneixements sobre el nostre patrimoni marítim. Ets assessor permanent de la Junta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Però, d’on surt en Vicente? Explica'ns una mica qui ets, quin és el teu ofici i d’on ve la teva relació amb el mar.

  VGD.-En primer lloc soc un entusiasta de la navegació tradicional, que li agrada fer investigació del nostre patrimoni marítim, especialment les embarcacions de pesca i les embarcacions fluvials de tota l’àrea mediterrània.

 La meva professió ha estat arquitecte tècnic, això m’ha donat certes eines, per fer els plànols, l’estudi d’estructures i de materials, ja que quan es pensa en el buc d’una embarcació, pots veure'l com si fos una coberta invertida d'una edificació.

La meva relació amb el mar sent un illenc es fàcil d'entendre, donat que el meu avi tenia una balandra per fer regates a Palma i també teníem un bot aparellat amb vela martell. Però quan em va agafar fort va se a finals dels 70, donat que al finalitzar els estudis vaig començar amb el modelisme naval, la qual cosa em va portar a visitar ports, platges, albuferes i rius, tant de la costes catalanes, valencianes, murcianes, com posteriorment Portugal, França, Itàlia, Egipte, etc. També de ses illes Balears, Còrsega, Sardenya, Malta i algunes illes gregues, prenent informació local, fent plànols de les embarcacions que no trobava en els comerços.

Alhora vaig començar a navegar i utilitzar un vocabulari nou, per mi desconegut.

Tot aquest treball de camp fet al llarg de una quarantena d’anys, tant de: croquis, plànols, fotografies, detalls constructius, aparells, eines, tipologies de veles veles, fotografies, etc, forma part ara del meu bagatge cultural i em permet, contrastar els treballs d’altres investigadors i fer difusió del nostre patrimoni, o fer col·laboracions puntuals si això m’ho demanen.

 Evidentment tens una obra capital dins del món de la vela llatina. En podríem dir del teu món. 

El llibre: Nuestra Vela Latina, que ara serà traduït al francès. Com neix aquests projecte?

VGD.-Aquet projecte neix especialment després de fer la restauració de la nostra embarcació, “Lola” i plasmar tota una sèrie de coneixements que havíem utilitzat per portar a terme la restauració i de tots els elements que mancaven a l’embarcació. I utilitzant, també, el vocabulari de camp i els coneixements de navegació adquirits entre 1978-1995.

Es important dir que per fer aquet camí vaig trobar gent amb interesos paral·lels en diferents àmbits que varen compartir els seus coneixements, com en Clovis Aloujes, Francesc Oller, Miguel Borillo, Manolo García, Isidre Oliveres, Salvador Sala, Francesc Despuig, etc.

 La teva obra escrita va molt més enllà de Nuestra Vela Latina. Has escrit també obres com: Técnicas de navegación a vela latina; Els parellons badalonins, L’art i coneixement de la navegació a vela llatina, Vocabulari a bord del llagut Lola, i altres publicacions més curtes però no menys interessants. Què queda encara per sortir del teclat?

 VGD.- No se sap. El camí es fa al caminar. Però encara em queda molt treball de camp arxivat per sortir a la llum, especialment de l’àmbit fluvial i de ses illes.A part de les col·laboracions que em demanen puntualment, tant per part de la federació com d’associacions o gent en particular.

 La Lola ha estat com una segona muller per tu. Amb permís de la Rosa, la teva dona. Ara pertany al Museu Marítim de Barcelona, però tot i això encara li dediques moltes hores. Sortosament forma part de les embarcacions que suren al port de Barcelona. Malauradament hi ha una part de la flota d’aquest Museu que està patint de valent les conseqüències de les retallades econòmiques. Què caldria fer per salvar-la?

 VGD.-Més que una segona muller ha sigut com una filla i que ara l’ he casat amb el Museu Marítim. Però una filla sap que sempre hi seràs si té necessitat de tu.

Per salvar aquestes embarcacions primer cal tenir unes dotacions econòmiques per part de les institucions que són responsables, com és Ajuntament de Barcelona, Diputació i Generalitat. I això malauradament no tots ho compleixen amb les seves obligacions pecuniàries. Però no tota la culpa la tenen ells, donat que és i serà l’interès que posi la gent pel nostre patrimoni, el que farà i possibilitarà que les institucions posin diners e interès per salvar-lo. Per això la Federació, Associacions, Voluntaris, etc, hem de fer difusió i utilitzar-les per no perdre la memòria històrica i el nostre patrimoni immaterial, que és tant o més important que el patrimoni material, del que parlem.

 Tens constància del nombre de barques de vela llatina que has assessorat perquè tornin a navegar a la vela, fent-los els plànols i calculant l’aparell?

 VGD.- Ni idea, però de segur que arribaríem al mig centenar, tant d'Espanya, França, Itàlia o Croàcia, però principalment a Catalunya i les Balears.

 Aquelles persones que et segueixen per les xarxes socials, on per cert ets molt actiu, descobreixen poc a poc el gran arxiu que tens d’imatges del nostre patrimoni. Tot aquest material el tens digitalitzat i inventariat? Has pensat a cedir-lo a alguna institució com la Federació o el Museu Marítim?

 VGD.- Actualment estic en procés de recuperació de part d’aquest material, ja que un desgraciat accident informàtic, fou responsable de perdre'n molt de material.

Estic donant part del material corresponent al arxiu fotogràfic al Museu Marítim i també comparteixo els meus treballs amb altres persones, associacions i Federació.

No crec que arribi el dia que tot estigui classificat i digitalitzat, ja que tindria que deixar tota activitat, i això em faria perdre la motivació per investigar. La vida necessita retroalimentació i això s'aconsegueix amb fer i compartir amb els demés, com un pantà amb comportes.

 A banda de seguir navegant tant com puguis, que li queda per fer en el món del patrimoni marítim a en Vicente Garcia Delgado?

 VGD.- Principalment gaudir, compartir coneixements i trobar gent interessada en continuar investigant o fer pràctiques de navegació tradicional. 

 Vicente, moltes gràcies. Penso que moltes persones que et coneixen ara a més de ben segur que t’admiren i et reconeixen.

Imatges de l'acte d'homenatge a l'aplec de la Verge de la Consolació

27.7.20

VIII Trobada de vela llatina de El Barcarés: crònica.

El pantalà de Port Barcarés. 

Amb una agredolça sensació de darrera trobada de la temporada, amb mascaretes posades i salutacions amb els colzes, va començar el diumenge 26 de juliol la VIII Trobada de Vela Llatina de El Barcarés. Un gran èxit de participació amb 25 barques arribades des de l’Occitània al Principat. Tothom amb ganes de navegar i passar una diada de germanor malgrat saber que podria ser la darrera de l’any sinó milloren les qüestions sanitàries.

A quarts de deu del matí i amb la reunió de patrons acabada, una rere l’altre les barques es feren a la mar des del Port Barcarés, on ocupaven tot un pantalà i el moll d’espera davant la Capitanerie. Les acompanyava, com sempre passa més enllà dels Pirineus, un vaixell del SNSM sempre atent a les maniobres i possibles dificultats de tothom. Un cop fora port i reunits al voltant del vaixell de Salvament es donà la sortida de la navegació conjunta, que per uns moments ho fou, sinó hagués estat que uns sortiren en direcció nord i altres sud. Donades les corresponents ordres per ràdio tothom posà rumb sud cap a la vila de El Barcarés amb un ventet de xaloc suficient perquè les embarcacions agafessin arrencada en una cenyida força ajustada i les veles quedessin ben planxades per les fotografies. Arribats a aquell punt, mitja volta, vent per l’aleta i direcció al Lydia, el transatlàntic varat dins la sorra de la platja del Lido de El Barcarés. Passarem plegats per davant el monument de la Porta de la Llibertat del nostre amic Emili Armengol i del monument al memorial al Camp de concentració (de refugiats en diuen els francesos) dels republicans fugits l’any 1939 desprès de la desfeta de la Guerra Civil espanyola. I un cop arribats a l’alçada del gran vaixell a la sorra donaren la volta per tornar a port sota una calor infernal i amb unes remioles de vent que amb prou feina mantenien la vela inflada.

Els sardinals i barques vistos des de la Xerina. Foto: Lluïsa Obrador
Foto Emili Armengol

Foto Joan Sol

Foto Lluïsa Obrador

Desprès d’un dinar de «em porto» a la Maison de l’Ille, un gran centre cívic on pogueren descansar les tripulacions a l’ombra i ben climatitzats es tornaren a trobar al moll per navegar de nou fins a la vila per amorrar les barques a la sorra al davant de la plaça de l'església. Amb algunes dificultats pel vent i pel corrent totes les barques deixaren la seva roda reposar sobre la sorra. A partir d’aquell moment elles eren les autèntiques protagonistes de la festa. Cents, milers de fotografies des de tots els costats. I mentre això passava els patrons estaven impacients  per no perdre aquell migjorn que els tornaria a port aprofitant cada centímetre quadrat dels vessos de les seves veles. Passat el temps convingut una a una, amb ordre i sense pressa, tothom es feu de nou a la mar per gaudir d’una bona empopada lliscant per sobre les blaves i transparents aigües del Mediterrani.

La festa, no podria ser d’altra manera, acabà amb el tradicional repartiment de records a les embarcacions participants i amb una arrossada al mateix lloc on havíem dinat.

Cal donar les gràcies als amics de El Barcarés per l’organització d’aquesta extraordinària jornada, que tothom espera no sigui la darrera de la temporada.


Bonança, una associació diferent.

Un cop deixat tot l’aparellatge del velam sobre del pantalà, antena, arbre i vela, poguérem fer cap vers l’Estany de Salses passant per sota el pont que temps enrere era mòbil per permetre que el velers travessessin aquella carretera-carrer que nord-sud uneix els diferents pobles que limiten i separen l’estany del Mediterrani. L’Estany de Salses és el més meridional dels Països Catalans, a la seva riba de ponent encara es pot veure l’imponent fortalesa de Salses, construïda a finals del segle X i remodelada en el XVIII per defensar la frontera gala dels temibles catalans. Per navegar pel canal absolutament humanitzat que uneix el mar i l’Estany cal parar molt en compte els corrents, sobretot en els punts més estrets on calculàrem una velocitat de 3 nusos. Però en sortir a aquell gran pla d’aigua de 14 km de longitud de nord a sud amb una fondària màxima de poc més de tres metres, ens adonarem de la força que tenia una cua de mestral que era capaç d’aixecar unes onades de prop de mig metre, que, sortosament, desaparegueren una hora més tard. Creuar l’estany a motor a 4 o 5 nusos és una experiència i d’una tranquil·litat que paga la pena. Es poden observar els seus fons vegetals, i a més, cal observar-los per no quedar capturat per una de les moltes elevacions d’aquest. Ben bé al sud hi ha un gran pantalà abandonat que havia estat un aeroport d’hidroavions. I a la seva riba sud-occidental ja des de lluny s’observen unes cabanes tradicionals de pescadors. Posant la proa en aquella fita, minuts més tard podíem amarrar en un senzill i rústic pantalà construït amb estaques clavades al fons i amb unes taules per caminar-hi pel damunt. Havíem arribat a Bonança.


Bonança des del pantalà.

Ens rebé en Michel Salaün, sorprès per una visita marítima inesperada com aquella. Amablement ens convidà a visitar el seu quarter general: un espai a terra, a tocar de l’aigua on s’hi ubiquen un seguit de cabanes que serveixen com a seu de l’Associació Bonança.

En Michel és actualment el president de la entitat creada el 1996 per amants del mar. El seu objectiu és protegir el patrimoni marítim i restaurar les embarcacions catalanes. Els seus associats (uns 45) són pescadors, antics mariners, aficionats a la vela, respectuosos amb les tradicions. Bonança s'esforça per preservar i mantenir el patrimoni marítim que els ancians ens han llegat.

L’entitat compte amb el suport dels ajuntaments de Saint-Laurent de la Salanque i Saint-Hippolyte. La fusta, la impermeabilització, calafat, pintura, aparell, veles, mobilitza els nostres especialistes i ens fa passar moments gratificants en restituir les barques per tal de recuperar-les a la vida i fer-les navegar.


El motor Couach de 1925

En Michel explica que habitualment es troben dos dies per setmana, dimecres i dissabte, per treballar plegats ens els projectes conjunts. Individualment també treuen profit de les instal·lacions com a lloc d’amarratge, de varada, o en el seu taller mecànic on descobrirem el darrer treball que estava duent a terme el responsable dels motors, un vell mecànic jubilat. Aquest ens mostrà un motor de benzina Couah completament restaurat de 1925 amb algunes peculiaritats com el sistema de bombeig de l’aigua de refrigeració amb una bomba de membrana. (vegeu fotos). Tot al voltant de les cabanes es troben les barques que estan en procés de treball, mentre que les que encara no els ha tocat la tanda les tenen enfonsades entre dues aigües al pantalà per la seva conservació. Ens mostra amb orgull una de les dues úniques barques que es conserven tipus llaüt (catalanes que diuen ells) amb el fons absolutament pla. Condició necessària quan a uns cinc metres de la vora del llac amb prou feina hi ha 25 cm d’aigua.


Barca reclavada i folrada de RPFV
Tèquina tradicional de l'estany
Llaüt de fons pla

El lloc estrella de l’entitat és la gran cabana que és la seu de l’associació. Construïda l’any de la creació de l’entitat amb fusta i bruc es manté encara impermeable a vents i pluges. Al seu interior, un petit museu de les seves participacions a trobades i festivals marítims. Una cuina molt ben equipada, una llar de foc, i una molt gran taula per poder seure tothom participant tant de les decisions de recuperació patrimonial, com de les posterior recuperacions gastronòmiques.

La gran cabana és el centre de l'associació

Bonança és un lloc per conèixer. Desprèn una senzillesa abassegadora, no hi luxes, es respira una certa anarquia, fa olor de mar, de fusta, d’amistat, de passió per les barques. De ben segur que no serà el darrer cop que hi anem.

Escenavegant.


22.7.20

La vela en rombe, autòctona del riu Ebre.

Cliqueu per veure navegar muletes amb la vela en rombe.


A Móra d’Ebre, a les muletes podem emprar tres tipus de vela: quadrada, en rombe, i amb trau i gàbia. No obstant, degut a les limitacions donades per la geometria de l’embarcació, aquests sistemes de vela són limitats, ja que sols podem navegar amb vent de popa, i no podem fer bordades, amb el qual la vela s’utilitza només per remuntar el riu amb vent de garbinada, als trams on el vent és favorable.


Vela quadra: 



Vela en rombe: 
Veles trau i gàbia:Trau i gàbia


Convé indicar que Móra d’Ebre és l’únic poble del riu Ebre on podem veure navegar les muletes amb aquests tres tipus de vela.

Abans de començar però, cal fer referència a l’historiador i gerent de la Companyia per a la canalització de l’Ebre des de 1924, Francesc Carreras i Candi, qui al seu llibre “La navegación en el río Ebro” de 1940, i reeditat en català per la Generalitat de Catalunya l’any 1993, afirma que “ la vela quadrada és la que encara avui dia s’usa a l’Ebre”. Feta aquesta introducció, el que volem es dona a conèixer la breu història aconseguida d’aquet tipus de vela en Rombe.


La vela en Rombe és la vela característica que muntaven els professionals a les muletes i bots a Móra d'Ebre, i d'ús exclusiu a Móra i alguns altres pobles de la comarca quan les muletes eren eines de treball i que a l'actualitat es segueix muntant per esport o esbarjo, la vela en Rombe es un tipus desconegut o poc habitual en les modalitats de vela, raó per la qual volem fer divulgació de la seva existència.

Dels professionals del riu que ens queda record que i van navegar amb aquest tipus de vela fins la dècada dels anys 60 ja tots ells jubilat eren, Salvador Moreso Griño, Rosendo Algueró Montagut i Emilio Aparisi Borràs.

Feta recerca pels pobles de la comarca per recavar informació de la vela en Rombe o altres tipus de vela de les muletes, solament he trobat a Garcia a Francisco Mani, menador suplent del pas de barca de Garcia i que ha dit que les muletes de Garcia també navegaven amb la vela en Rombe.

Ja alguna fotografia de llagut que també la portava la en Rombe, encara que la vela tradicional dels llaguts es la vela Trau i Gàbia.

Per aparellar la vela en rombe, cal plantar l’arbre a la primola, amb la corriola i la corda de la vela al seu extrem superior col·locada anteriorment. A continuació acoblem el travesser a l’arbre amb els vertells, i lliguem els vents de la vela a les puntes del travesser. Arribats a aquest punt amb les puntes de la corda sobrants lliguem les dues puntes del drap en diagonal: una a la corriola i l’altra a l’arbre, a una alçada que el timoner tingui visibilitat. Els vents i la corda de la vela es lliguen als botamans, i així el patró pot controlar i efectuar les maniobres que consideri necessàries. Finalment l’arbre es lliga a l’anella de la sama, i si es creu convenient, a popa i al banc.


Redacció:Joan Pujol Pedret

Imatges: Dels autors ja citats, de Quim Bosch i Vicente Garcia Delgado, i del llibre Estudi sobre les muletes i bots de Móra d'Ebre. Segles XX i XXI, de Joan Pujol i Ivan Salvadó Obrero.

29.6.20

Crònica de la 28a Trobada d'Embarcacions tradicionals a Calella de Palafrugell. 27 de juny 2020

Aquest any la trobada ha satisfet a totes les participants, ho diem feliços perquè sempre és un repte i des de l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell hem rebut de tothom aquesta sensació. No podem sinó estar més agraïts a totes les assistents ja que són les tripulacions i les persones que les acompanyen les responsables directes de crear aquest ambient senzill, familiar i tant proper que caracteritza la nostra estimada trobada.


 Al voltant d’una desena d’embarcacions han omplert la platja del Port Bo amb les seves veles i aparells diversos. Llaguts aparellats amb vela llatina, llaguts mallorquins, bots de pesca, bots místics, dinghis i altres aparells han configurat aquest ampli espectre d’embarcacions tradicionals representants de la nostra cultura marítima amb l'únic afany de satisfer i alimentar aquest esperit mariner de vida i futur.


 Després dels parlaments protocol·laris pertinents amb les autoritats locals, el repte de la navegada d’enguany plantejava la remuntada a les Illes Formigues on les embarcacions que varen aconseguir-ho varen fondejar-hi a sotavent per dinar gaudint de l’entorn natural d’aquesta apreciada reserva marina d’aigües especialment transparents. La tornada amb vent de popa va ser la delícia del dia, però no la darrera.


 Al vespre es reuniren les tripulacions i acompanyants a Ca l’Alamany, masia de Parlavà que data del S.XVII on amb un entorn típic Baix Empordanès es sopà un arròs de carn i peix, es cantà i es xerrà i es begué fins que la solejada del dia i els ànims digueren prou. 

 Un sentiment de felicitat ens omple cada any quan aconseguim reunir els nostres i fem el que ens agrada. Gràcies a tothom altra vegada per fer d’aquesta trobada una reunió tan especial.

Pere de Prada

P.S.: Podeu veure totes les fotografies clicant aquí.


23.6.20

Crònica de la NO 1ª Trobada desprès del confinament


No recordo que mai una Trobada, o oficialment una No Trobada, hagi estat mai tant esperada com la de Calafell i Torredembarra del 20 i 21 de juny 2020. Desprès de mesos de confinament pel Covid 19 una desena de barques amb les seves tripulacions feien cap al Moll de les Llatines del Port de Segur de Calafell a quarts de deu del dematí de dissabte.

Mascaretes, salutacions amb els colzes, ombres separades, líquid hidroalcohòlic i dubtes per reconèixer a tal o qual persona darrera la màscara. Són el reflex d'aquesta nova situació que toca viure. La del 2020 serà un temporada amb només 4 trobades (confirmades per ara) a tot el litoral de Catalunya, la esmentada, Calella de Palafrugell, Cadaqués i Sant Carles de la Ràpita. Potser per això hi havia moltes ganes de vela i de mar. Al moll hi havia novetats sobre l'aigua com la presència de la barca acabada de restaurar PAUOT, recuperada per el Patí Català de Calafell de la platja de Sant Salvador on s'hi està més de quinze anys avarada i curulla de sorra. Una bona feina dels companys de la Destil·leria que han treballat de valent perquè la germana bessona de la XERINA pogués tornar a navegar quan abans millor. La Pauot i la Xerina són fetes del mateix motlle creat per Miquel Feu a la dècada dels 90 del segle passat. Ara la flota catalana ja té una altra bessonada (la Quinoccio de l'Arjau i la Capitán Valdés de l'amic Xavier Corredor també ho són), dues barques gairebé iguals malgrat que una té el motor intern (Xerina) i l'altra és un model per fer regates que incorpora una orsa abatible (Pauot). Sens dubte ambdues es trobaran sovint arreu transportades per carretera damunt dels seus remolcs.

Algunes de les barques ancorades davant el pòsit de Calafell.


 Quan tocaren les 11 poc a poc les barques abandonaren el Moll de les Llatines per sortir a trobar en mar la flota provinent de Torredembarra. Una ventolina de migjorn discontinua inflà les veles de les barques que lentament en direcció a garbí a l'alçada de Sant Salvador contactaren amb les barques de La Torre. Conjuntament canviaren el rumb per retornar al port de Segur de Calafell.

Un cop allà ja era l'hora de dinar. Cadascú a bord de la seva barca, per guardar les distàncies corresponents, els tripulants es cruspiren  els seu àpats amb la gana feta desprès d'unes tres hores de navegació. Acabat el dinar, el vi, la gresca i la música "obligaren" a aproximar-se més els mariners i marineres per gaudir d'una festa improvisada i joiosa.

L'endemà matí, tota la flota era a punt abans de l'hora acordada per partir cap a Torredembarra. 10 milles marines que es volien cobrir navegant a la vela. Les condicions del mar eren òptimes, un mar gairebé pla, però el Déu Eol no volgué col·laborar amb la cita llatinaire. A la bocana del port de Segur una ventolina de xaloc obligà a prendre un rumb enfora per poder aconseguir navegar de cenyida vers La Torre. Algunes embarcacions no aturaren el motor prenent un rumb més directe, però aquells que decidiren fer la travessa a vela es trobaren amb la dificultat esperada que el vent va rolar cap a garbí, posant-se ben bé a fil de roda amb el destí. Al cap de més de dues hores es demanà que tothom posés en marxa els motors per arribar a dinar enlloc de a sopar.  Al voltant de les tres de la tarda arribaren totes les barques al port de Torredembarra. Des d'allà a poc més d'un centenar de metres ens esperava el magnífic lloc triat per Orsapop per dinar plegats: els jardins modernistes de la Finca Mercader. Instal·lats sota l'ombra dels seus arbres i mentre s'esperava la fideuà s'establiren interessants converses sobre reconstrucció, reparació, veles, navegació i evidentment, sobre la pandèmia que s'ha estat vivint els darrers mesos. Un cop entaulats una bona amanida i un fideus excel·lents tancaren la primera part de la jornada.

La fideuà a la Finca Mercader de La Torre

De retorn a les embarcacions la flota de Calafell es feu a la mar amb l'esperança d'aprofitar el garbí tradicional de les tardes estiuenques. Però per un cop aquest se'n havia anat a dormir abans d'hora. Per tant motor en marxa i dues horetes de navegació tranquil·la fins el Moll de les Llatines.

Aquesta No Trobada és una prova de com amb senzillesa i voluntat es poden organitzar activitats que no facin tremolar les tresoreries de les associacions. Navegar, compartir experiències i gaudir de la vela i de la mar. Què més es pot demanar?

 

La Xerina i la Pauot

La Pauot recuperada pel Patí Català de Calafell

Conec la Pauot de poc desprès de ser l'armador de la Xerina (2008). La vaig descobrir a la sorra de la platja de Sant Salvador. Veure-la em feu pena. Pensava que malaguanyada embarcació que s'acabaria malmetent allà. A través dels propietaris d'un bar pròxim vaig aconseguir trobar la casa del seu propietari que vivia en un carrer paral·lel a la platja.  Sens dubtar-ho vaig trucar a la porta. Sortí un home, malfiat en principi donat que no em coneixia de res. Poc a poc li vaig explicar que jo era propietari d'una embarcació igual que la que hi havia a la platja, i que sabia que només se'n havien fet tres o quatre. L'home ens acompanyà fins on era la barca. Pel camí ja m'explicà que ell havia estat el dissenyador i constructor d'aquestes embarcacions. Tenia un mal record. S'havia arruïnat amb el tancament de la Drassana Tallamar que havia creat per fabricar aquest monotip. Ell explicà que afeccionat a la vela, va voler crear una barca adequada per fer regates de vela llatina. Havia estat dos anys consultant i comprovant plànols al Museu Marítim de Barcelona, i el model final conservava les proporcions d'un sardinal però amb les formes més pròximes a una muleta de l'Ebre.  El primer model que feu era una barca tipus vela lleugera que sense motor, incorporava una orsa abatible per evitar la deriva  permanent que tenen aquesta mena d'embarcacions. Ell estava molt satisfet de la feina feta. La anècdota següent la contà amb una certa amargor[1].

A finals d'agost de 1995 es desplaçà amb la seva barca (presumiblement la Pauot) a Cadaqués per participar en la regata de vela llatina que hi feien cada any. Un cop allà s'inscrigué sense cap mena de problema. I començà la regata. I la guanyà. L'home estava totalment orgullós dels anys de feina i diners invertits. Però no tingué massa temps a gaudir-ho perquè malgrat haver guanyat fou desqualificat per portar orsa. Quedà sense paraules. Marxà de Cadaqués amb un mal auguri. Aquell mateix any presentà al Saló Nàutic un nou model basat en l'anterior però amb un motor intern de 9 Hp incorporat (presumiblement la Xerina), que aconseguí vendre, i que li permeté de recuperar part de la inversió. Arribà a vendre una tercera unitat de la qual no es té notícia. Ell es quedà la primera barca. Durant uns anys sortia a navegar des del club de platja de Sant Salvador, però aquella il·lusió s'anà refredant -tancar una empresa mai és un bon record- fins que la barca restà allà sobre la platja on, poc a poc, s'inundà de sorra. El pal, l'antena i la vela eren a casa seva. Així ha passat una quinzena d'anys llargs fins que els amics del Patí Català de Calafell han estat capaços de convèncer a l'amic Miquel Feu per poder recuperar la Pauot i que aquesta torni a navegar per la Mediterrània.

Entendreu que el retrobament de les dues barques navegant a la vela en mar fou un moment emocionant per aquell que està escrivint. Ara objectivament, algú ho havia de dir, la Pauot la mateixa vela més l'orsa camina molt més que la Xerina. Llarga vida a les dues bessones.

Escenavegant.

(Encara no han arribat les imatges)



[1] Vegeu l'article al Butlletí nº 11 de la Mar d'Amics de Palamós pàgines 9 i 10.


13.6.20

Cançons de treball o salomes.

Les cançons de treball o salomes  són un tipus de cant de mariner usat per augmentar la productivitat en els treballs realitzats a bord en coordinar sota el mateix ritme a grups d'homes perquè treballessin conjuntament o de forma més veloç. Un altre efecte d'aquestes cançons era reduir l'avorriment i la tensió en el vaixell, a més de crear vincles entre els tripulants, la qual cosa reduïa la tensió entre els mariners en els llargs viatges. Les poques que s'han conservat al nostre país ho han fet per mitjà de la tradició oral i es troben actualment algunes gravacions malgrat que habitualment fora del seu context original.

Generalment les cançons de treball s'estructuraven de en forma dec pregunta-resposta entre el cantant principal i la resta de mariners. Un home cantava un vers i la resta dels homes responia a l'uníson, per la qual cosa moltes mancaven de tornada.

Les maniobres dels grans velers exigien i exigeixen dels mariners un gran esforç físic i bona sincronització amb els companys per hissar, arriar o bracejar les veles, carregar l'àncora, xorrar xarxes, remar. L'ús de les cançons de treball s'estén per aquest motiu. Potser les més representatives són les shanties angleses i bretones que amb la seva estructura de cantant solista i repetició pel cor ha facilitat l' aprenentatge de les tonades que poc a poc s'escamparen pels oceans i mars. Algunes, poques, fins i tot s'han fet populars terra endins.

Curiosament a la nostra terra es desconeixen exemples de cançó de treball que la de remar, o salomes. A Catalunya són gairebé desaparegudes. Més enllà de la Cançó de Remar i de La Carta de Navegar[1] recollides per Joan Amades en el seu Folklore de Catalunya - Cançoner l'any 1951. I una recentment recollida pel grup Urbàlia rurana de la Marina Baixa que usa el nom genèric de Saloma com a títol.


No hi ha  prova la inexistència de textos de finals del segle XVIII i XIX on s'hi vegin reflectides aquesta mena de cançons. A la Gran Bretanya, per exemple, les cançons es publicaven fulletons que es venien pels carrers. Això ha facilitat  la seva arribada al segle XXI. És cert que el segle XX sobretot en el seu darrer quart, el nivell de cultura musical marinera ha estat important a Catalunya amb la aparició de centenars de grups que interpreten les havaneres. S'han fet tant indispensables com les sardanes en qualsevol festa major tant al litoral com terra endins. Un exemple d'això són les més de cinquanta edicions de la Cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell.

La Cançó de Remar o del Pilot  és una composició musical de caire popular que descriu els pobles de la costa catalana des d' Altafulla fins la frontera francesa amb la Catalunya Nord. Hi ha qui la situa al segle XVIII, tanmateix és molt antiga i ha estat recollida en forces cançoners en els que s'observen variants entre versions.

De la composició se'n desconeix l'autor però el text recorda les indicacions d'un navegant de cabotatge, esdevingudes cançó per tal que aquestes perduressin. Destaca el repàs exhaustiu de les poblacions que conformen part de la geografia de costa catalana i l'associació d'una referència a cada poble en relació a fets històrics, elements geogràfics o fins i tots de costums particulars. Se'n han fet diferents gravacions parcials de la cançó, habitualment del tall de litoral corresponent a la Costa Brava.


A partir de La Cançó de Remar i donat que en aquesta no hi apareix una part del nostre litoral a ponent d' Altafulla, l'Escenavegant ha escrit una lletra on s'hi incorporen totes les associacions que formen part de la Federació: La Cançó de Remar de la Federació CCPMF.

Partitures: 

La Carta de Navegar

Saloma

Cançó de remar de la Federació CCPMF



[1] "Melòdicament és notable una versió de La Carta de Navegar, incompleta de música però preciosíssima de melodia, amb un ritme molt adequat al moviment del rem, per la qual cosa pot ben ésser considerada com una cançó marinera pròpia de remar" Joan Amades . Memòries de missions de recerca. pàg 17


El patí de vela i la 37a copa Amèrica: una mar lliure de plàstics.

Article de Jordi Rascado publicat pel Club Patí Català Calafell. A la FCCPMF hi ha diferents entitats vinculades a al pati de vela, embarcac...