Una visita al Semafru (com li diuen la gent de Begur) del Cap de Begur ha dut el record d'aquest molt interessant article de l'amic Lluís Sureda, publicat a l'Exocetus Volitants editat per l'AGAM.
En
l’extrem del Cap de Begur, pràcticament en el punt més oriental
de la nostra Costa Brava, està situat i gairebé oblidat, un edifici
inaugurat a finals del s. XIX construït amb l’objectiu de servir
com a punt d’orientació i comunicacions pel trànsit marítim. És
el Semàfor de Begur. Avui dia en desús, però en un indret
convertit en excel·lent mirador, de gran abast i dels penya-segats
del seu entorn.
Estat actual del Semàfor del Cap de Begur 2020 (Foto Escenavegant)
Es
dóna el nom de Semàfor, en la terminologia moderna, al conjunt
d'instal·lacions i edificis que constituïen una estació costanera
de comunicacions i vigia, per donar servei als vaixells en trànsit
per la zona. Situats sempre en un punt avançat de la costa, molt
visibles des de la mar i en zona de navegació sense riscos.
Consisteix en un conjunt d'edificis, per habitatge dels
vigies.senyalers i de magatzem per als materials necessaris; equipats
sempre amb un pal vertical de creueta horitzontal, en el qual es
podien hissar grups de banderes, boles o llanternes per formar els
senyals establerts o acordats. També
eren usats per al reconeixement de vaixells al seu pas i per a
l'observació meteorològica. Aquest servei semafòric va quedar
ràpidament obsolet en descobrir i proliferar les comunicacions via
ràdio, quedant la majoria d'aquestes instal·lacions abandonades,
exceptuant alguna que actualment es manté com a observatori
meteorològic.
Postal antiga on es veu el semàfor quan era actiu.
Concretament
en el cas de Begur, hi tinc una especial recordança en evocar totes
les vegades que hi havia navegat per davant seu. Em va saber molt
greu descobrir un bon dia, en passar-hi per davant (data que ja no
recordo), que el seu majestuós pal... ja no hi era!. Em va semblar
una mutilació al patrimoni de tots (1). Es com a petit homenatge als
seus serveis per als navegants que li dedico aquestes ratlles, fent
un modest resum dels esforços històrics per comunicar els vaixells
amb la costa.Des de temps immemorials l'home ha tingut la necessitat
de comunicar-se enviant i rebent avisos i missatges. De senyals
sempre se n'han fet; antigament segur que amb foc o fum, i per terra,
era habitual l'enviament de correus i missatgers. Això permetia
cobrir qualsevol distancia, sempre que disposes dels medis
suficients, en homes i cavalleries. Els campanars amb les seves
diferents formes de tocar les campanes han sigut, al llarg de
l'historia uns grans comunicadors. La qüestió primordial era que el
missatge fos clarament interpretat pel receptor.
Imatge antiga on es veu el pal de senyals.
En
l'àmbit de la navegació i des de molt antic era molt utilitzat
l'enviament de missatges mitjançant banderes, que formant grups o
diferents combinacions podien ser interpretades pel receptor que en
coneixes els seus codis, i d'aquests n'han existit de molts sistemes
diferents al llarg de l'historia, militars i civils. La seva
limitació venia dada per la distància visible amb les ulleres de
llarga vista de cada època. Per a major distàncies es podien enviar
correus mitjançant altres embarcacions que viatgessin en la direcció
interessada, però això sempre era molt limitat en el temps, poc
segur i sense cap garantia d'arribar-hi a temps quan tractava de
qüestions urgents. Les singlades podien ser molt ràpides o molt
lentes depenen sempre de les condicions meteorològiques, si eren
favorables o contraries. Era totalment imprevisible, i algunes
vegades, lamentables... es perdia... el correu i el corredor.
Semàfor en funcionament de Cap Lizard (Gran Bretanya)
Aquesta
necessitat va portar en el segle XVIII als primers intents per
establir una manera pràctica de comunicar els vaixells entre ells i
la costa, que es pogués utilitzar comercialment i de forma
universal, i comprensible per a tothom. Algunes flotes civils ja
disposaven dels seus codis particulars que utilitzaven per a les
seves transaccions comercials. Calia disposar d'estacions en terra i
en emplaçaments coneguts que permetessin rebre i emetre, i que els
vaixells s'aproximessin a distància visible. En aquests casos la
comunicació per terra es podia continuar pels sistemes habituals de
correus missatgers.
Un
dels primers a demostrar un sistema pràctic i enginyós sobre terra
ferma, anomenat telegrafia òptica, es deu a l'inventor francès
Claude Chappe i als seus germans(2). Basat en una línia de torres
separades entre els 10 i 20 km. Equipades amb un telescopi o ullera
de llarga vista que apuntava cap a la torre anterior i posterior de
la línia, amb la finalitat de rebre i repetir el missatge rebut a la
torre següent. El sistema es basava en el fet que, era més fàcil i
visible distingir angles en un plafó llargarut que el clàssic de
les banderes al vent. Constava d'un pal de suport i dos braços de 3
per 0,30 metres contrapesats i mòbils, situats a la part superior i
que podien adoptar diferents angles, maniobrats des de la base.
Gravat on es veu una estació del telègraf de Chappe
El
conjunt podia adoptar 196 posicions útils, i cada una d'elles
significava lletres, xifres o símbols. El 1792 van enviar amb èxit
els primers missatges entre París i Lilla. En comprovar-ne
l'eficàcia, ràpidament es van construir altres línies, com la
París – Toló. I el sistema fou àmpliament copiat per altres
països europeus. En Napoleó Bonaparte el va utilitzar llargament
per coordinar l'imperi i els seus exèrcits.
Detall del mecanisme del telègraf de Chappe
Tot
plegat comença a quedar obsolet en iniciar-se les primeres probes de
telegrafia en les primeres dècades del S. XIX aprofitant els
impulsos elèctrics a través d'un cable i les propietats dels
electroimants que reaccionaven als impulsos elèctrics. Ja en el
1796 el científic català Francesc Salvà i Campillo(3), fa una
demostració pràctica i amb èxit a la Cort de Madrid i els proposa
una línia que uneixi Alacant amb Palma de Mallorca. (No devia tenir
bons padrins perquè l'oferta va ser oblidada sistemàticament).
Xarxa del telègraf de Chappe a França entre 1793 i 1854
El
sistema és molt pràctic... pals i cables... i ja es podia
transmetre a qualsevol hora del dia o de la nit, sense dependre de la
visibilitat. La seva evolució es molt ràpida en succeir-se els
invents i les maquinàries que el van millorant. El 1845 ja és un
servei obert al públic a Europa i als EUA. Els primers telegrames a
Espanya són enviats el 1855 entre Madrid i Irun (en aquell moment
l'única línia existent). El 1858 ja s'havia complert una xarxa
telegràfica que enllaçava totes les capitals de província.
Mentrestant
en la mar també s'avançava, el 1803 l'almirall anglès Sir Home
Popham havia publicat el seu «Telegraphic Signals gold Vocabulary
Marine». És tractava d'un diccionari amb 3.000 combinacions
numèriques fetes amb banderes que corresponien a paraules,
expressions i fins i tot a frases completes. Va millorar-lo fins al
1812 passant de 3 a 4 banderes que li va permetre 30.000 paraules o
diferents combinacions.
"Telegraphic Signals of Marine Vocabulary" de Popham.
El
primer codi comercial internacional fou dissenyat el 1855 pel
«British Board of Trade» que permetia el contacte entre qualsevol
vaixell i amb la costa mitjançant les estacions de semàfors,
independentment de la seva nacionalitat. Ràpidament tots els estats
d'Europa(4) varen establir un nombre considerable d'estacions
semafòriques per aprofitar-ne la utilitat i la del telègraf. A
partir del 1865 queda adoptat internacionalment el codi Morse format
per punts i ratlles, que simplifica la codificació.
Espanya el 1868 fa un gran «Plan General de Estaciones Semafóricas» pensat per cobrir totes les costes en diverses etapes. De bones intencions... moltes. Però l'eterna penúria econòmica del "Tesoro Público" ho deixà tot en les bones intencions, això si, amb gran profusió de legislació, estudis, decrets, projectes i contraprojectes i moltes traves i travetes (5).
Un decret del 1870, en l'article 8 diu:“El cambio de comunicaciones entre los buques y los semáforos se hará por medio del Codigo Internacional de Señales» Tot estava previst... excepte les instal·lacions necessàries!
Codi internacional de signes actual
A
Tarifa, una posició de la màxima importància per controlar
l'estret de Gibraltar, des del 1868 ja anaven funcionant dues
instal·lacions de semàfors privats, ambdues en mans d'empreses
catalanes. La de l'Agencia Fabra(6), instal·lada al castell de
Guzman el Bueno. I el de l'empresa Plantolid de Barcelona(7) situat
en el turó de Camorro. Aquesta última era l'emprada per la majoria
d'empreses mercants catalanes i italianes.
El
14 de juny del 1873, deixen de funcionar els semàfors privats i
passa a funcionar com a semàfor provisional de Tarifa, el de la casa
Plantolid, es «contractat», junt amb el seu personal (després de
ser expropiat a la brava) per donar servei a l'Almirallat d'Espanya i
posteriorment convertit en públic. Passant a funcionar des de la
sortida fins a la posta del sol.
L'any
1883(8) es comença a parlar del nostre semàfor de Begur.
Inicialment previst en el Cap de Sant Sebastià, i que mes tard es
considera millor emplaçament al Cap de Begur. L'any 1889 es
concedeixen dos préstecs per la seva construcció, juntament amb el
del Llobregat.
El
1890 ja tenia l'edifici construït i s'estava col·locant la línia
telegràfica per enllaçar amb la xarxa. Finalment és inaugurat el
10 de desembre del 1891 pel llavors alcalde de Begur, Josep Font, en
nom del rei Alfons XIII, que va declarar inaugurada «La estación
electrosemafòrica del Cabo de Begur». Quan s'acaba la construcció
dels darrers semàfors... ja han passat 20 anys, i solament estan
funcionant 7 dels 18 previstos inicialment el 1873.
Mentrestant
Marconi ja està fent els primers intents d'enviar senyals per ones
de ràdio, corre el desembre del 1901. El seu èxit fa que evolucioni
a gran velocitat, es fan probes des de vaixells i finalment el 1907
es regula la instal·lació, depenent del «Ministerio de
Gobernación», i estableix que seran 24 estacions costaneres per a
us militar i de la marina. Encara que, no començaran a funcionar per
les velles raons de sempre, fins que el 1911. Inicialment ho fan les
de Tenerife, Las Palmas, Cadis i Barcelona.
Manipulador telegràfic
Ha
començat la davallada de la telegrafia òptica en quedar superada
per les ones de ràdio. Ara ja no calen línies de pals i cables que
tenen un manteniment més car i complicat, tan sols calen antenes ben
situades i els aparells adequats i ben alimentats. Ara es pot arribar
als vaixells navegant, i a grans distàncies.Durant la Gran Guerra
del 1914, el nostre Semàfor de Begur, és testimoni visual i mut
dels tràgics atacs dels submarins, (es creu que austríacs) contra
vaixells contraris, alguns d'ells de gran tonatge i que provoquen
moltes víctimes. Mentrestant segueix donant modestament el seu
servei com pot per les comunicacions als vaixells, limitat des de
sempre però, a la capacitat i abast dels aparells òptics de
l'època.
Màquina telegràfica Hugues
L'any
1928 la «Compañia Española de Telegrafia sin Hilos» traspassa els
drets a «Transradio Española» i el 1934 un cop caducada la
concessió, reverteix a l'estat espanyol. En el Nomenclator de l'any
1959 encara és considerat en servei (no he trobat dades de quan va
deixar de funcionar realment com a telègraf òptic). Les
comunicacions via ràdio que per la seva eficàcia es varen estendre
ràpidament varen deixar fora d'ús totes les instal·lacions
semafòriques similars; quedant la majoria en estat d'abandonament.
La
Telefònica es va fer càrrec, a partir del 1971 de la totalitat del
servei radio-marítim a tota Espanya. I situà en la part alta del
Cap de Begur las seves antenes i equips de comunicacions, creant
l'estació "Bagur Radio". L'enginyer Sr. Jose Mª Romeo
López, recorda que en aquelles dates, i en inspeccionar l'edifici,
aquest encara estava en força bon estat i que encara hi varen trobar
en un passadís interior, un cap amb una combinació de banderes,
segurament les del darrer missatge
òptic.
Avui,
les banderes de senyals, ens queden com a record
romàntic,
per engalanar els vaixells festivament i com a indicacions i senyals
per a les regates.
Requiescat in pace... a les acolorides
banderes de senyals!
Lluís
SUREDA i VILÀ de l’AGAM. Article
Publicat al Nº 28 a la publicació "Exocetus Volitans" el
maig del 2015
NOTES
i COMENTARIS
(1)
És lamentable en aquest país la falta endèmica d'interès i de
recursos per mantenir el patrimoni.
(2)
Claude Chappe. (Brülon, Sarthe 1763 - París 1792) Nascut en una
família acomodada i tot i que inicià una carrera religiosa
l'abandonà durant la Revolució Francesa. Junt amb els seus germans
varen decidir desenvolupar un sistema pràctic d'estacions
telegràfiques.
(3)
Francesc Salvà i Campillo. (Barcelona 1751-1828). Metge i erudit,
aconseguí recuperar per a Barcelona, la capacitat arrabassada per
Felip V en la Guerra de Successió de formar metges a la ciutat,
essent-ne el primer catedràtic el 1801. Entre moltes altres
activitats va realitzar les primeres sèries de registres
meteorològics a Espanya. Va inventar (1791) un telègraf basat en
l'electricitat estàtica, i provat amb èxit.
(4)
Estacions Europa el 1872. Noruega 1, Dinamarca 1, França 130,
Portugal 20, Itàlia 30 i Àustria 2.
(5)
Un problema endèmic del país era arribar a posar d'acord totes les
administracions implicades: Ministerio de Fomento, Ministerio de
Gobernación, Ministerior de Marina, Hacienda Publica, etc.; que
eternitzava i dificultava les decisions.
(6)
Agencia Fabra. Propietat de Nil Marià Fabra. (Blanes 1843 - Madrid
1903) Periodista, polític i escriptor. Va fundar l'agència Fabra de
notícies el 1865, que posteriorment es fusionaria amb les Ag. Faro i
l'Ag. Febus, que serien l'embrió de l'actual Agencia EFE.
(7)
Plantolid. Dos empresaris catalans havien entès l'avantatge
d'obtenir les notícies i del pas per l'Estret de Gibraltar de les
seves mercaderies. Els permetia avançar-se en preparar les
descàrregues i fins i tot negociar amb antelació els preus dels
productes. Les notícies, eren enviades com a telegrames ordinaris
per l'estació de Telègrafs de Tarifa cap a Barcelona o Itàlia.
(8)
El 1883. Ja es podia comunicar Cadis amb Tenerife a través del
primer cable submarí
