6.11.20

Les galeres i d'altres programes sobre la mar a En Guàrdia de Catalunya Ràdio

 El segle XXI ens ha dut a noves formes de comunicació que ens permeten connectar-nos en temps real i amb imatge amb qualsevol part del món. Però sense anar tant lluny una de les novetats que ens permet aquesta meravella d’Internet és la recuperació de programes de ràdio i televisió que pel seu contingut ens hauria que d’altre persones l’haguessin escoltat en el moment de la seva radiodifusió.

Des de fa molt anys per Catalunya Ràdio s’emet el programa: En guàrdia. Dirigit pel periodista i historiador Enric Calpena amb la col·laboració de l’historiador Josep M. Solé i Sabaté . Malauradament en aquest programa  es parla poques vegades dels afers marítims catalans. Catalunya històricament sabem que ha donat l’esquena al mar. L’objecte d’un dels seu programes són LES GALERES, emès el 4 d'octubre 2020. Per parlar-ne amb més profunditat compten amb la participació de l’Enric Garcia, cap de documentació del Museu Marítim de Barcelona.


Clicant sobre la imatge podreu escoltar els 54 minuts que dura el programa.



Si esteu més interessats en el tema també podeu obrir el següent article de José Calvo Poyato publicat a La Vanguardia el 11/07/2018:

¿Cómo era vivir en galeras?


I si finalment voleu aprofundir, sempre queda l’interessant article de la nostra Viquipèdia: 

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Galera_catalana




Altres programes de EN GUÀRDIA dedicats al mar i el patrimoni:




19.10.20

I Curs d’Iniciació a la Navegació a Vela Llatina a Torredembarra

 

La formació de nous navegants en vela tradicional és un dels objectius de la FCCPMF, aquesta iniciativa és pionera en aquests darrers temps tant complicats i ha de servir pel disseny d'un model formatiu futur per les entitats associades. Reproduïm l'article publicat a elsllaguts.com, de l'Associació Orsapop de Torredembarra organitzadora del curs.

Durant aquest mes de setembre s’està realitzant el primer Curs d’Iniciació a la Navegació a Vela Llatina organitzat per l’Associació Orsapop, Amics de la Vela Llatina de Torredembarra.

El curs té una durada de 16 h, distribuïdes en 4 sessions, on es realitzen tant classes teòriques com practiques.

Durant aquestes 4 sessions, l’alumne adquireix els coneixements bàsics per poder sortir a navegar a Vela Llatina:

  • Parts d’un bastiment
  • Nusos
  • Meteorologia
  • Rumbs segons els vents.
  • Maniobres bàsiques.

El curs es realitza en petits grups de 6 alumnes i aquesta primera edició ja està completa.

Gràcies a aquesta bona rebuda ja s’està preparant la segona edició.

9.10.20

Una partida de botifarra, una barca i la batalla de l’Ebre.

 Part d’aquesta història me l’explicava el net de Can Bernat de l'Estartit en una xerrada de cafè confinat a la terrassa un matí rúfol d’octubre de 2020. Me la confirmava el bon amic Josep Marsal de Palamós. I la resta de documentació citada al final.


A finals de març de 1938 l'amo de la Taverna de Can Bernat jugava  una botifarra de parella amb el Cap de Port1 de l’Estartit. La partida no acabà bé i en un mal perdre en Bernat es burlà i acusa al seu company de no saber jugar. La cosa semblava que havia quedat així, però aquell Cap de Port rebria pocs dies desprès una ordre del Gobierno de la República que calia confiscar per motius militars quatre llaüts de rem sense motor, de la mateixa manera que es faria a tots els ports catalans des de Port Bou a L'Ametlla de Mar. Sembla que a l'ordre es desconeixia el motiu, però en ser una ordre militar el Cap no dubtà un moment en executar-la. A la mateixa ordre es feia esment que la confiscació es fes de preferència a persones monàrquiques, terratinents, catòlics i gent de dretes en general.


En Bernat conegué per pròpia veu del Cap de Port que la seva barca, la Maria Isabel, seria confiscada per la República. Allò que no sabia en Bernat era que el seu ex-company de botifarra li estava tornant les males paraules i els insults de la darrera partida posant la seva barca a la llista de confiscació. En Bernat era militant d’Esquerra Republicana i per tant havia d'haver-lo exclòs d'aquella relació. Coses de la guerra i del poder mal empleat que momentàniament poden tenir certes persones.


Dies desprès arribaren uns camions també confiscats pel govern republicà que carregaren les quatre barques i les dugueren fins a la riba del riu Ebre. La seva barca amb altres centenars havien de ser protagonistes de la darrera ofensiva de la República per aturar les forces revoltades a la riba dreta del riu. Més de tres-centes barques foren amagades pels voltants de Xerta fins que es decidís quin seria el seu destí bèl·lic. Durant les següents setmanes algunes d'aquests barques i bots de rem serviren per entrenar alguna maniobra al riu però la major part de les restaren en sec durant uns tres mesos. Per la qual cosa a l'hora de fer-les servir, només una tercera part d'aquestes suraven el suficient per carregar-hi les tropes, armes i pertrets i travessar el riu.


Les barques havien passat massa temps en sec camuflades sota branques vora el riu.

En Francesc Casadevall va formar part de l'anomenada lleva del biberó, i sense haver complert els 18 anys va marxar cap el front. Ell podia ser perfectament el patró de la Maria Isabel o de qualsevol dels altres llaüts confiscats que la nit del 24 de juliol de 1938 reberen l'ordre de travessar l'Ebre. «El dia de Sant Jaume , això ho recordaré tota la vida, vam passar l'Ebre. Van portar barques. Nosaltres, com que sabíem remar, doncs remàvem. Ho fèiem de la manera que podíem perquè anàvem ben torts, riu avall. A l'altra banda ja n'hi havia d'altres que esperaven. Pujàvem vora a vora riu amunt i anàvem fent camins tota la nit»2. Les barques en arribar a l'altra vora del riu descarregaven i tornaven fins al costat esquerra per carregar més homes i així tota la nit. Algunes d'aquestes barques també foren empleades per la construcció de pontones, però per això 'usaren majoritàriament els llaguts ebrencs molt més resistents.


Vídeo  Canal documentales.


Cap a les tres de la matinada començaren a caure els primers obusos dels revoltats sobre les aigües del riu. Però les barques no deixaren de passar soldats, més de tres mil en les dues primeres hores. Paral·lelament es desplegaven les pontones que preparades i camuflades, eren amagades rere els canyissars. Aquestes permetien un pas molt més fluid dels homes a l'empara encara de la foscor de la nit.


Llaüt travessant l'Ebre amb miliciants republicans

És a partir de migdia del dia de Sant Jaume que més de dos-cents avions dels revoltats començaren a atacar el riu i a destruir tant les pontones reals, com les simulades amb lones que s'estenien per distreure els aviadors entre bombardeig i bombardeig.


Poc més de tres dies més tard aquells republicans que encara restaven vius i aconseguien arribar a la riba dreta tornaven a creuar en els llaüts confiscats per entrar al que encara era territori de la República Espanyola, malgrat que la derrota d'aquella batalla significà pocs mesos desprès la consolidació del cop d'estat i la implantació de la dictadura franquista a tot l'estat espanyol.


Bots i llaüts de tota mena havien estat confiscats per tot el litoral català.

I les barques?

Les barques foren desfonades i abandonades al riu Ebre, que es convertí  aquell trist dia en dipositari involuntari de una bona part del patrimoni marítim català de la primera meitat del segle XX.

Escenavegant.



Altres informacions sobre el món marítim durant la Guerra Civil 1936-39:


- La Costa Brava front de Guerra (1936-39) file:///C:/Users/Usuari/Desktop/73778-Text%20de%20l'article-87200-1-10-20071010.pdf


-La poc coneguda maniobra de l’Almartret en la batalla de l’Ebre https://www.somgarrigues.cat/noticies/4360/la-poc-coneguda-maniobra-d-almatret-en-la-batalla-de-l-ebre


- Tot recordant Joan Escuer , com passaren l’Ebre les forces republicanes. https://prioratdigital.wordpress.com/2014/01/13/tot-recordant-joan-escuer-com-passaren-lebre-les-forces-republicanes-al-juliol-de-1938/


- La pesca al servei de la guerra, Joan Arca. https://www.cambrils.cat/arxiu/fitxers/documents/documents-del-patrimoni-cultural/documents-de-publicacions/l-arxiu-t-informa-22-desembre-de-2010/view

1Mena de capità de port, responsable del port de l’Estartit durant la República.

2http://www.revistadegirona.cat/recursos/2008/0250_038.pdf

5.10.20

El semàfor de Begur i les comunicacions nàutiques

Una visita al Semafru (com li diuen la gent de Begur) del Cap de Begur ha dut el record d'aquest molt interessant article de l'amic Lluís Sureda, publicat a l'Exocetus Volitants editat per l'AGAM.

En l’extrem del Cap de Begur, pràcticament en el punt més oriental de la nostra Costa Brava, està situat i gairebé oblidat, un edifici inaugurat a finals del s. XIX construït amb l’objectiu de servir com a punt d’orientació i comunicacions pel trànsit marítim. És el Semàfor de Begur. Avui dia en desús, però en un indret convertit en excel·lent mirador, de gran abast i dels penya-segats del seu entorn.


Estat actual del Semàfor del Cap de Begur 2020 (Foto Escenavegant)

Es dóna el nom de Semàfor, en la terminologia moderna, al conjunt d'instal·lacions i edificis que constituïen una estació costanera de comunicacions i vigia, per donar servei als vaixells en trànsit per la zona. Situats sempre en un punt avançat de la costa, molt visibles des de la mar i en zona de navegació sense riscos. Consisteix en un conjunt d'edificis, per habitatge dels vigies.senyalers i de magatzem per als materials necessaris; equipats sempre amb un pal vertical de creueta horitzontal, en el qual es podien hissar grups de banderes, boles o llanternes per formar els senyals establerts o acordats.  També eren usats per al reconeixement de vaixells al seu pas i per a l'observació meteorològica. Aquest servei semafòric va quedar ràpidament obsolet en descobrir i proliferar les comunicacions via ràdio, quedant la majoria d'aquestes instal·lacions abandonades, exceptuant alguna que actualment es manté com a observatori meteorològic.

Postal antiga on es veu el semàfor quan era actiu.

Concretament en el cas de Begur, hi tinc una especial recordança en evocar totes les vegades que hi havia navegat per davant seu. Em va saber molt greu descobrir un bon dia, en passar-hi per davant (data que ja no recordo), que el seu majestuós pal... ja no hi era!. Em va semblar una mutilació al patrimoni de tots (1). Es com a petit homenatge als seus serveis per als navegants que li dedico aquestes ratlles, fent un modest resum dels esforços històrics per comunicar els vaixells amb la costa.Des de temps immemorials l'home ha tingut la necessitat de comunicar-se enviant i rebent avisos i missatges. De senyals sempre se n'han fet; antigament segur que amb foc o fum, i per terra, era habitual l'enviament de correus i missatgers. Això permetia cobrir qualsevol distancia, sempre que disposes dels medis suficients, en homes i cavalleries. Els campanars amb les seves diferents formes de tocar les campanes han sigut, al llarg de l'historia uns grans comunicadors. La qüestió primordial era que el missatge fos clarament interpretat pel receptor.

Imatge antiga on es veu el pal de senyals.

En l'àmbit de la navegació i des de molt antic era molt utilitzat l'enviament de missatges mitjançant banderes, que formant grups o diferents combinacions podien ser interpretades pel receptor que en coneixes els seus codis, i d'aquests n'han existit de molts sistemes diferents al llarg de l'historia, militars i civils. La seva limitació venia dada per la distància visible amb les ulleres de llarga vista de cada època. Per a major distàncies es podien enviar correus mitjançant altres embarcacions que viatgessin en la direcció interessada, però això sempre era molt limitat en el temps, poc segur i sense cap garantia d'arribar-hi a temps quan tractava de qüestions urgents. Les singlades podien ser molt ràpides o molt lentes depenen sempre de les condicions meteorològiques, si eren favorables o contraries. Era totalment imprevisible, i algunes vegades, lamentables... es perdia... el correu i el corredor.

Semàfor en funcionament de Cap Lizard (Gran Bretanya)

Aquesta necessitat va portar en el segle XVIII als primers intents per establir una manera pràctica de comunicar els vaixells entre ells i la costa, que es pogués utilitzar comercialment i de forma universal, i comprensible per a tothom. Algunes flotes civils ja disposaven dels seus codis particulars que utilitzaven per a les seves transaccions comercials. Calia disposar d'estacions en terra i en emplaçaments coneguts que permetessin rebre i emetre, i que els vaixells s'aproximessin a distància visible. En aquests casos la comunicació per terra es podia continuar pels sistemes habituals de correus missatgers.

Un dels primers a demostrar un sistema pràctic i enginyós sobre terra ferma, anomenat telegrafia òptica, es deu a l'inventor francès Claude Chappe i als seus germans(2). Basat en una línia de torres separades entre els 10 i 20 km. Equipades amb un telescopi o ullera de llarga vista que apuntava cap a la torre anterior i posterior de la línia, amb la finalitat de rebre i repetir el missatge rebut a la torre següent. El sistema es basava en el fet que, era més fàcil i visible distingir angles en un plafó llargarut que el clàssic de les banderes al vent. Constava d'un pal de suport i dos braços de 3 per 0,30 metres contrapesats i mòbils, situats a la part superior i que podien adoptar diferents angles, maniobrats des de la base.

Gravat on es veu una estació del telègraf de Chappe

El conjunt podia adoptar 196 posicions útils, i cada una d'elles significava lletres, xifres o símbols. El 1792 van enviar amb èxit els primers missatges entre París i Lilla. En comprovar-ne l'eficàcia, ràpidament es van construir altres línies, com la París – Toló. I el sistema fou àmpliament copiat per altres països europeus. En Napoleó Bonaparte el va utilitzar llargament per coordinar l'imperi i els seus exèrcits.

Detall del mecanisme del telègraf de Chappe

Tot plegat comença a quedar obsolet en iniciar-se les primeres probes de telegrafia en les primeres dècades del S. XIX aprofitant els impulsos elèctrics a través d'un cable i les propietats dels electroimants que reaccionaven als impulsos elèctrics. Ja en el 1796 el científic català Francesc Salvà i Campillo(3), fa una demostració pràctica i amb èxit a la Cort de Madrid i els proposa una línia que uneixi Alacant amb Palma de Mallorca. (No devia tenir bons padrins perquè l'oferta va ser oblidada sistemàticament).

Xarxa del telègraf de Chappe a França entre 1793 i 1854

El sistema és molt pràctic... pals i cables... i ja es podia transmetre a qualsevol hora del dia o de la nit, sense dependre de la visibilitat. La seva evolució es molt ràpida en succeir-se els invents i les maquinàries que el van millorant. El 1845 ja és un servei obert al públic a Europa i als EUA. Els primers telegrames a Espanya són enviats el 1855 entre Madrid i Irun (en aquell moment l'única línia existent). El 1858 ja s'havia complert una xarxa telegràfica que enllaçava totes les capitals de província.

Mentrestant en la mar també s'avançava, el 1803 l'almirall anglès Sir Home Popham havia publicat el seu «Telegraphic Signals gold Vocabulary Marine». És tractava d'un diccionari amb 3.000 combinacions numèriques fetes amb banderes que corresponien a paraules, expressions i fins i tot a frases completes. Va millorar-lo fins al 1812 passant de 3 a 4 banderes que li va permetre 30.000 paraules o diferents combinacions.


El famós senyal de Nelson , retransmès mitjançant el
 "Telegraphic Signals of Marine Vocabulary" de Popham.

El primer codi comercial internacional fou dissenyat el 1855 pel «British Board of Trade» que permetia el contacte entre qualsevol vaixell i amb la costa mitjançant les estacions de semàfors, independentment de la seva nacionalitat. Ràpidament tots els estats d'Europa(4) varen establir un nombre considerable d'estacions semafòriques per aprofitar-ne la utilitat i la del telègraf. A partir del 1865 queda adoptat internacionalment el codi Morse format per punts i ratlles, que simplifica la codificació.

Espanya el 1868 fa un gran «Plan General de Estaciones Semafóricas» pensat per cobrir totes les costes en diverses etapes. De bones intencions... moltes. Però l'eterna penúria econòmica del "Tesoro Público" ho deixà tot en les bones intencions, això si, amb gran profusió de legislació, estudis, decrets, projectes i contraprojectes i moltes traves i travetes (5).

Un decret del 1870, en l'article 8 diu:“El cambio de comunicaciones entre los buques y los semáforos se hará por medio del Codigo Internacional de Señales» Tot estava previst... excepte les instal·lacions necessàries!


Codi internacional de signes actual

A Tarifa, una posició de la màxima importància per controlar l'estret de Gibraltar, des del 1868 ja anaven funcionant dues instal·lacions de semàfors privats, ambdues en mans d'empreses catalanes. La de l'Agencia Fabra(6), instal·lada al castell de Guzman el Bueno. I el de l'empresa Plantolid de Barcelona(7) situat en el turó de Camorro. Aquesta última era l'emprada per la majoria d'empreses mercants catalanes i italianes.

El 14 de juny del 1873, deixen de funcionar els semàfors privats i passa a funcionar com a semàfor provisional de Tarifa, el de la casa Plantolid, es «contractat», junt amb el seu personal (després de ser expropiat a la brava) per donar servei a l'Almirallat d'Espanya i posteriorment convertit en públic. Passant a funcionar des de la sortida fins a la posta del sol.

L'any 1883(8) es comença a parlar del nostre semàfor de Begur. Inicialment previst en el Cap de Sant Sebastià, i que mes tard es considera millor emplaçament al Cap de Begur. L'any 1889 es concedeixen dos préstecs per la seva construcció, juntament amb el del Llobregat.

El 1890 ja tenia l'edifici construït i s'estava col·locant la línia telegràfica per enllaçar amb la xarxa. Finalment és inaugurat el 10 de desembre del 1891 pel llavors alcalde de Begur, Josep Font, en nom del rei Alfons XIII, que va declarar inaugurada «La estación electrosemafòrica del Cabo de Begur». Quan s'acaba la construcció dels darrers semàfors... ja han passat 20 anys, i solament estan funcionant 7 dels 18 previstos inicialment el 1873.

Mentrestant Marconi ja està fent els primers intents d'enviar senyals per ones de ràdio, corre el desembre del 1901. El seu èxit fa que evolucioni a gran velocitat, es fan probes des de vaixells i finalment el 1907 es regula la instal·lació, depenent del «Ministerio de Gobernación», i estableix que seran 24 estacions costaneres per a us militar i de la marina. Encara que, no començaran a funcionar per les velles raons de sempre, fins que el 1911. Inicialment ho fan les de Tenerife, Las Palmas, Cadis i Barcelona.

Manipulador telegràfic

Ha començat la davallada de la telegrafia òptica en quedar superada per les ones de ràdio. Ara ja no calen línies de pals i cables que tenen un manteniment més car i complicat, tan sols calen antenes ben situades i els aparells adequats i ben alimentats. Ara es pot arribar als vaixells navegant, i a grans distàncies.Durant la Gran Guerra del 1914, el nostre Semàfor de Begur, és testimoni visual i mut dels tràgics atacs dels submarins, (es creu que austríacs) contra vaixells contraris, alguns d'ells de gran tonatge i que provoquen moltes víctimes. Mentrestant segueix donant modestament el seu servei com pot per les comunicacions als vaixells, limitat des de sempre però, a la capacitat i abast dels aparells òptics de l'època.

Màquina telegràfica Hugues

L'any 1928 la «Compañia Española de Telegrafia sin Hilos» traspassa els drets a «Transradio Española» i el 1934 un cop caducada la concessió, reverteix a l'estat espanyol. En el Nomenclator de l'any 1959 encara és considerat en servei (no he trobat dades de quan va deixar de funcionar realment com a telègraf òptic). Les comunicacions via ràdio que per la seva eficàcia es varen estendre ràpidament varen deixar fora d'ús totes les instal·lacions semafòriques similars; quedant la majoria en estat d'abandonament.

La Telefònica es va fer càrrec, a partir del 1971 de la totalitat del servei radio-marítim a tota Espanya. I situà en la part alta del Cap de Begur las seves antenes i equips de comunicacions, creant l'estació "Bagur Radio". L'enginyer Sr. Jose Mª Romeo López, recorda que en aquelles dates, i en inspeccionar l'edifici, aquest encara estava en força bon estat i que encara hi varen trobar en un passadís interior, un cap amb una combinació de banderes, segurament les del darrer missatge

òptic.

Avui, les banderes de senyals, ens queden com a record

romàntic, per engalanar els vaixells festivament i com a indicacions i senyals per a les regates.

Requiescat in pace... a les acolorides banderes de senyals!

Lluís SUREDA i VILÀ de l’AGAM. Article Publicat al Nº 28 a la publicació "Exocetus Volitans" el maig del 2015


NOTES i COMENTARIS


(1) És lamentable en aquest país la falta endèmica d'interès i de recursos per mantenir el patrimoni.

(2) Claude Chappe. (Brülon, Sarthe 1763 - París 1792) Nascut en una família acomodada i tot i que inicià una carrera religiosa l'abandonà durant la Revolució Francesa. Junt amb els seus germans varen decidir desenvolupar un sistema pràctic d'estacions telegràfiques.

(3) Francesc Salvà i Campillo. (Barcelona 1751-1828). Metge i erudit, aconseguí recuperar per a Barcelona, la capacitat arrabassada per Felip V en la Guerra de Successió de formar metges a la ciutat, essent-ne el primer catedràtic el 1801. Entre moltes altres activitats va realitzar les primeres sèries de registres meteorològics a Espanya. Va inventar (1791) un telègraf basat en l'electricitat estàtica, i provat amb èxit.

(4) Estacions Europa el 1872. Noruega 1, Dinamarca 1, França 130, Portugal 20, Itàlia 30 i Àustria 2.

(5) Un problema endèmic del país era arribar a posar d'acord totes les administracions implicades: Ministerio de Fomento, Ministerio de Gobernación, Ministerior de Marina, Hacienda Publica, etc.; que eternitzava i dificultava les decisions.

(6) Agencia Fabra. Propietat de Nil Marià Fabra. (Blanes 1843 - Madrid 1903) Periodista, polític i escriptor. Va fundar l'agència Fabra de notícies el 1865, que posteriorment es fusionaria amb les Ag. Faro i l'Ag. Febus, que serien l'embrió de l'actual Agencia EFE.

(7) Plantolid. Dos empresaris catalans havien entès l'avantatge d'obtenir les notícies i del pas per l'Estret de Gibraltar de les seves mercaderies. Els permetia avançar-se en preparar les descàrregues i fins i tot negociar amb antelació els preus dels productes. Les notícies, eren enviades com a telegrames ordinaris per l'estació de Telègrafs de Tarifa cap a Barcelona o Itàlia.

(8) El 1883. Ja es podia comunicar Cadis amb Tenerife a través del primer cable submarí


29.9.20

Decàleg de bones pràctiques entorn de la mar.

El Decàleg de Bones pràctiques entorn de la Mar és el resultat d'un procés de treball participatiu entre el Museu Marítim de Mallorca i diferents agents que han estat treballant perquè el Museu Marítim de Mallorca sigui una realitat. Aquest treball es va produir en el marc de les Primeres Jornades d'Estudis de la Mar.

Jornades on es van generar taules de treball i debats entorn de com ens relacionam amb la mar.

Ara cal posar-lo en pràctica. Ens acompanyes?



Decàleg de bones pràctiques entorn de la mar.

1.- Contribueix a preservar el patrimoni marítim.

2.- Limita tant com puguis l'ús de plàstics.

3.- Respecta la posidònia.

4.- Aprèn el diccionari de la mar.

5.- Segueix les associacions que defensen la vela llatina.

6.- Demana a la gent de la mar.

7.- Menja peix de proximitat.

8.- Valora els oficis de la mar.

9.- Reivindica les dones de mar.

10.- T'agradaria participar en una setmana blava?


Font Museu Marítim de Mallorca. 2019 Llicència Creative Commons Reconeixement (es permet la reutilització) 

27.9.20

La muleta Núria de Mora d'Ebre celebra els 100 anys a TV3

 

Un veí de Móra d'Ebre recupera una muleta centenària que havia construït el seu pare per navegar pel riu Ebre.

Fins a mitjans del segle passat, les muletes eren molt habituals al riu Ebre. Eren embarcacions que es feien servir per transportar mercaderies, travessar el riu, per passejar o fer competicions. A Mòra d'Ebre, el Club Nàutic promou la seva recuperació. Així és com Josep Algueró, un veí de 84 anys, ha pogut complir el somni de tornar a navegar amb la muleta que ver fer el seu pare fa cent anys.

Font informació Telenotícies de Tv3.

A partir d'aquesta informació televisiva en el grup de WhatsApp de Navegació Tradicional engegà un interessant debat sobre la conservació d'embarcacions tradicionals. Els noms dels participants han estat reduïts a inicials, perquè allò que és realment important és el debat que sembla que encara no és tancat.

[20:09, 25/9/2020] PAT: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/un-vei-de-mora-debre-recupera-una-muleta-centenaria-que-havia-construit-el-seu-pare-per-navegar-pel-riu-ebre/video/6059964/

"... amb l'aplicació de la fibra de vidre..."

[11:02, 26/9/2020] MEGP: Si, és l'única manera que tenim de conservar les muletes a l'Ebre. Aplicant 4 O 5 capes de fibra de vidre a la part exterior del casc


[11:02, 26/9/2020]MEGP: Actualment estan casi totes aixi


[11:03, 26/9/2020] PAT: I després, altres tantes capes per dins... I adéu siau fusta, oi?


[11:14, 26/9/2020] AC: 😭😭😭😭


[11:23, 26/9/2020] MER: Per dins no en posem per que pugui respirar la fusta, sols ho fem a l'obra viva fins la cinta devall mateix de les soletes


[12:29, 26/9/2020] AMFN: 😅


[13:06, 26/9/2020] SCNVGNT: És cert que potser no és la millor i acadèmica forma de fer-ho. Però s'ha fet d'aquesta manera i ara, avui, conservem muletes centenàries, que, altrament, segurament serien al foc.


[13:37, 26/9/2020] +34 669 78 84 65: Enfibrar una barca de fusta és firmar la seva partida de defunció perquè ja no es pot fer res per ella alhora de mantenir-la, encara que només s'enfibri per fora, només et queda anar veient com es va podrint. Un altre cosa és que s'accepti motllo de fibra per barca de fusta que sota el meu criteri no és un raonament correcte


[13:53, 26/9/2020] +34 670 06 12 45: Totalment d'acord


[13:54, 26/9/2020] SCNVGNT: Ja s'ha fet molta literatura al respecte. Potser si no s'hagués fet aquesta "malifeta" difícilment podríem el 2020 veure aquesta i altres muletes, navegar, estudiar, aixecar plànols, etc, d'unes embarcacions reals, històriques, útils (només cal veure la munió de vogadors joves que les usen a Mora) que es fan estimar per generacions més joves.
Sisplau. El purisme en tema de Patrimoni viu només és sostenible a base de molts diners, que encara, hores d'ara, només surten de les butxaques d'un grapat de bons "sonats" que dediquen part de la seva jubilació a mantenir aquests bastiments.
Salut.


[14:12, 26/9/2020] XC: Estoy totalmente de acuerdo con SCNVGNT.
Prefiero un barco enfibrado a un barco ausente.
El mundo no es idílico ni utópico y la cruda realidad se impone.
Creo que se debe valorar el esfuerzo que hacen algunos por mentenerlos, dentro de sus posibilidades y no recurrir a SanJuan y sus hogueras purificadoras. Desde la barrera se torea muy bien.


[15:10, 26/9/2020] +34 669 78 84 65: No estic d'acord en que la única manera de conservar el patrimoni sigui a cop de talonari. Per exemple canviar una taula no té cap misteri i val quatre duros, totalment a l'abast d'aquests jubilats que esmentes. És una qüestió de voler fer les coses ben fetes i no tirar per lo fàcil. La fusta d'aquestes barques enfibrades s'acabarà convertint en serradures i no es podran reparar perquè aquestes barques han perdut una de les característiques diferencials que és que es poden substituir de forma fàcil les peces malmeses i arribat el moment que fareu? Com les reparareu? Continuareu dient que son de fusta centenària?. La tasca de difusió i pedagogia té altres vies i no justifica el seu sacrifici, pot ser la tasca hauria d'haver començat per aprendre a mantenir-…


[15:21, 26/9/2020] SCNVGNT: Benvolgut amic. Vas tard. No és en aquest moment que es "plastifiquen" les barques. Això va ser fruit d'un temps passat. Si en aquell temps, no ara, no s'hagués fet aquesta "malifeta", ara les muletes les veuríem en maquetes als museus, però no les veuríem a lo riu.
No sempre és senzill canviar una taula encara que coneguis la tècnica. Cal pagar grua, escar i aconseguir un espai on et deixin treballar com a armador sobre la teva barca. Al litoral gironí no es senzill trobar aquest espai, a la major part dels escars obliguen que les persones que hi treballin siguin assalariats o autònoms.
La vida no sempre és lineal i senzilla.
Salut.


[15:21, 26/9/2020] A
MM: 👏👏👏👏


[15:22, 26/9/2020] SCNVGNT: Disculpa A
MM, però no tothom disposa de la.magnifica masia de Bri barca per treballar.


[15:23, 26/9/2020] X
R: Més ke la masia es el lloc, temps i diners.


[15:26, 26/9/2020] XC: Sigo de acuerdo con SCNVGNT. A cualquier particular le cuesta la intemerata mantener y conservar una barca de madera. Y lo digo por experiencia propia. Por eso digo que desde la barrera todo es facil. Y eso no quita que muchos armadores consigan hacerlo. Pero la simplificación de que se cambia una tablilla y todo resuelto me parece cuando menos absolutamente irreal.


[15:29, 26/9/2020] A
MM: SCNVGNT, el proper gener s'acaba el nostre contracte de la masia i continuaré pensant igual.
Però entenc que no es fàcil fer feines d'envergadura a les nostres barques.
Sempre he sentit que l'enfibrar un buc o una coberta es la darrera solució per donar els darrers anys de vida a una embarcació.


[15:31, 26/9/2020] X
R: 😥😥😥😭😭😭 ostres. I ara.


[15:31, 26/9/2020] X
R: ?


[17:08, 26/9/2020] SCNVGNT: Mala notícia pel patrimoni marítim del Maresme.


[17:35, 26/9/2020] +34 669 78 84 65: Conec perfectament el que costa treballar en un varador perquè tinc les certificacions necessàries i pago les assegurances que toquen. Lo de canviar una taula era un exemple, sé que no totes tenen la mateixa dificultat ni afirmo que tothom hagi de ser mestre d'aixa. Per això mateix que no s'enfibren fa dos dies hauriem d'haver aprés quin és el seu trist final. Només estic dient que les coses s'haurien de fer d'una altre manera i en comptes d'agafar fibras i pastes s'agafi fusta i estopa en els mateixos llocs on s'enfibren sense anar més lluny


[17:35, 26/9/2020] V
GD2: A veces la realidad se impone y no es lo mismo el mantenimiento de una barca que navegue en el mar que una que lo haga en un medio fluvial. Ejemplo la Albufera de Valencia. Se siguen construyendo de madera con las técnicas ancestrales, pero las enfibran por fuera para que no se pudran en poco tiempo. Lo importante es que no se olvide la construcción en madera. El mantenerla más o menos años es secundario. Antes una barca de trabajo duraba como mucho 20 años, hoy las hacemos durar un siglo. Pensar en ello y que cada cual saque sus conclusiones sin querer imponer dogmaticamente sus ideas.


[18:40, 26/9/2020] SCNVGNT: 👏👏👏👏 I que no senti precedents. 🤣


[21:56, 26/9/2020] X
CRR: Déu n'ho do el debat. Coma a navegant "tradicional" en una barca de plàstic, no entraré gaire a discutir. Però m'agradaria conéixer alguna opinió de primera mà d'algun armador que hagi enfibrat o pintat amb epoxi una barca de fusta NOMÉS PER FORA. Quants anys fa? La fusta s'ha podrit? Encara navega?


[21:57, 26/9/2020] X
CRR: De les traves als armadors per fer manteniments als varadors, millor no parlar-ne.


[22:10, 26/9/2020] MEIS: Després de llegir tot el debat, i com a propietari d'una muleta enfibrada per fora, només diré que es la millor manera que tenim de conservar aquestes embarcacions... Penseu que les muletes hivernen en sec, i que, com tots sabeu, cada any s'hauria de repassar tota l'estopada... Aquestes embarcacions les tenim per disfrutar de la navegació fluvial i, parlo per experiència pròpia, si es podreix algun tauló, el canviem i tornem a enfibrar i com a nou...
Que no és la forma tradicional? D'acord, però és la forma de conservar les embarcacions... Personalment prefereixo una embarcació tradicional amb "plàstic" que no que es perdi la tradició…


[22:10, 26/9/2020] MEIS: Perdoneu per la parrafada…


[22:16, 26/9/2020] XC: Yo la aplaudo 👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻


[22:17, 26/9/2020] X
CRR: Gràcies per la parrafada


[22:29, 26/9/2020] VGD2: Tot clar.


[22:32, 26/9/2020] M
ER: Jo tinc dos muletes construides per mi fa 22 anys, totes de fusta a la manera tradicional, en 5 o 6. anys l'obra viva es va comensar a deteriorar i podrir, vaig canviar les taules dolentes i les vaig enfibrar amb manta de fibra de vindre i resina de poliester, no epoxi, 3 capes xk quedi ben fort i pintat amb gelcoat, sol per fora de la muleta, dintre no en poso xk respiri la fusta, i mai s'ha podrit cap taula,. Com be a dit el Isaac naltros a mora no tenim les muletes tot l'any al riu, al posar i treure la muleta de l'aigua la fusta perd forsa de tan onflar i desonflar i aixi amb la fibra es conserven millor


[22:34, 26/9/2020]MEGP: Jo mateix tinc una muleta que fa 4 anys que està enfibrada i que d'altra forma no hagués pogut navegar. No he tingut mai cap poro al casc ni cap fusta podrida. Per una banda entenc que algú no ho veigui bé ja que no és tradicional del tot, però és l'única manera de preservar l'únic patrimoni fluvial de l'Ebre que encara queda viu


[22:37, 26/9/2020] V
GD2: Está comprendido. Gracias.


[22:41, 26/9/2020] G
M: Companys de Móra d'Ebre, sou un referent i exemple d'implicació, perseverència i estima per la navegació tradicional desde la base. Us deixeu de dir que la clau de Mora és disposar d'instal.lacions vora l'aigua aixecades literalment amb les vostres mans fa més de 30 anys fruit d'un esforç col.lectiu únic al país. Visitar-vos any rere any dsde 2013 el darrer dissabte d'agost a la tarda per veure la vostra centenària Festa del Riu, m'ha fet conèixer bé la vostra idiosincràcia fins fa poc molt desconeguda per la comunitat de navegants tradicionals. Només desitjar-vos sort i que continueu sempre endavant. Coratge xiquets👏🏽👏🏽👏🏽👏🏽👏🏽


[22:44, 26/9/2020] M
ER: A Mora d'ebre tenim 18 muletes del riu Ebre fetes

de fusta i enfibrades, algúnes de centenaries, si no fos per la fibra moltes ja no existiríen o no estarien en actiu.


[23:39, 26/9/2020] SCNVGNT: 👏👏👏👏


[15:18, 27/9/2020] J
C: Cordons quin debat!!! A mi ja em sona a desfassat, l’he tingut tantes vegades i fa tants anys...
No vull pas renegar del santissim dogma del patrimoni però els que em coneixeu ja sabeu el meu parer; sense deixar de salvar cap bastiment antic o modern de fusta el que m’agradaria seria veure navegar moltes més veles llatines, encsra que fossin de fibra.

Article actualitzat el 29/09/2020 per Escenavegant.


El patí de vela i la 37a copa Amèrica: una mar lliure de plàstics.

Article de Jordi Rascado publicat pel Club Patí Català Calafell. A la FCCPMF hi ha diferents entitats vinculades a al pati de vela, embarcac...