Vent de Frau

Reproduïm aquest interessant article publicat al web Històries del Mar pel seu interès i per la seva vinculació amb la navegació tradicional.

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents. Joaquim Ruyra, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vent tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.  

5a Festa de la Mar: Imatges, vídeos i notícies.

Cliqueu sobre la imatge per obrir l'enllaç.
Recull de les imatges que els participants han enviat a les xarxes.

Vídeo resum de Ràdio Arenys.

Entrevista a Vicente Garcia Delgado /El Punt Avui 1/06/2019

“On no hi ha d’haver mai una barca de fusta és al mig d’una rotonda”

 Arenys de Mar acull aquest cap de setmana la cinquena Festa de la Mar per promoure la recuperació d’embarcacions tradicionals com les de vela llatina o de navegació clàssica

VICENTE GARCÍA DELGADO 

MEMBRE FUNDADOR DE LA FEDERACIÓ CATALANA PER A LA CULTURA I EL PATRIMONI MARÍTIM I FLUVIAL

ELENA FERRAN - ARENYS DE MAR

Una cin­quena Festa de la Mar. Com va començar?

La pri­mera tro­bada de vela lla­tina es va fer el 1986 a Sant Feliu de Guíxols, i amb els anys es van anar cre­ant asso­ci­a­ci­ons. Des de Bar­ce­lona vam pen­sar a reu­nir-nos tots i no tre­pit­jar-nos. La flota no era gaire gran i volíem que els par­ti­cu­lars s’ani­mes­sin a recu­pe­rar les seves embar­ca­ci­ons a cada tro­bada. La pri­mera Festa de la Mar es va fer el 2006 a Cadaqués.

Per què són un tre­sor, aques­tes embar­ca­ci­ons?

Són un vehi­cle de cul­tura. Té l’interès de saber com eren aques­tes embar­ca­ci­ons tra­di­ci­o­nals i com nave­guen. També es pre­serva un llen­guatge asso­ciat que fem ser­vir al nave­gar, com ara el davant, la trossa o una guin­da­ressa, que si no, s’obli­da­rien. He dedi­cat més de 3.000 hores a res­tau­rar una barca de vela lla­tina, la Lola, tal com era el 1906. Ara és del Museu Marítim de Bar­ce­lona, i amb volun­ta­ris les fem nave­gar.

La ‘Lola’ era una barca de foc, per a la pesca de l’encesa. En què con­sis­teix?

Ence­nien foc en un fes­ter, com una gra­e­lla aga­fada a l’orla de la barca. Sor­tien a fora la cala per atraure els pei­xos, perquè amb els cor­rents no podien posar sar­di­nals, i quan feien entrar la mola de peix a dins la cala, amb una altra barca els rode­ja­ven i recu­pe­ra­ven l’art esti­rant des de la platja.

La vela lla­tina només era per sor­tir a pes­car?

Últi­ma­ment, però es coneix des de l’època romana. És el gran des­co­bri­ment, perquè per­met mani­o­brar i anar amb el vent en con­tra fins a uns 45 graus. És la gran diferència de la vela qua­dra que amb una mateixa cara obliga a tenir sem­pre el vent a favor. Hi ha una dita de la vela lla­tina que diu “si no em conei­xes no em toquis”, perquè si fas deter­mi­na­des mani­o­bres és fàcil bol­car.

Cada vegada es veuen més veles lla­ti­nes?

Quan vaig començar, als anys noranta, això era un desert. Ara ja som quinze o setze asso­ci­a­ci­ons de vela lla­tina i nave­gació tra­di­ci­o­nal. El nord-cata­lans va ini­ciar el 1977 el res­sor­gir de la vela lla­tina des de Cot­lliure, quan encara es cre­ma­ven les bar­ques velles a les plat­ges. Un movi­ment que s’ha anat este­nent per França, Itàlia i dife­rents punts de la costa medi­terrània d’Espa­nya.

El patri­moni flu­vial és igual d’impor­tant?

Sobre­tot a l’Ebre, on hi havia molta riquesa, perquè era per on es trans­por­tava tot quan no hi havia tren ni car­re­te­res. Feien ser­vir la vela lla­tina i la qua­dra, però també hi havia rais, pon­to­nes i mule­tes. Avui que­den un parell de llaüts fent de pas de barca i es man­te­nen les rega­tes de mule­tes a Móra d’Ebre i els bar­quets a Sant Car­les de la Ràpita.

L’èxit és que les embar­ca­ci­ons no dei­xin de nave­gar?

S’han de recu­pe­rar les embar­ca­ci­ons i enri­quir el patri­moni sabent com es feien ser­vir i poder-hi nave­gar. El Museu Marítim s’ha ado­nat que tenir embar­ca­ci­ons a l’aigua trans­met més que dins un apa­ra­dor. Per això té un pai­le­bot que surt a nave­gar totes les set­ma­nes.

El ‘Santa Eulàlia’ és un clàssic i con­vi­dat estel·lar a la tro­bada.

Sem­pre l’espe­rem perquè és el nos­tre mis­sat­ger pel Medi­ter­rani. L’acom­pa­nyen el quetx Ciu­tat de Bada­lona i el qui­llat Sant Ramon, els bas­ti­ments més grans de la fede­ració. Tin­drem més de trenta bar­ques que nave­ga­ran per les aigües d’Arenys i Sant Pol i les prop de dues-cen­tes per­so­nes que es mouen al seu vol­tant, tant per nave­gar com per a les tas­ques de man­te­ni­ment i con­ser­vació d’aquest extens patri­moni nàutic.

Tam­poc us obli­deu del patí, que va ser una revo­lució a l’època.

Sí, efec­ti­va­ment, és un ele­ment impor­tant de la nos­tra iden­ti­tat nàutica. Una cre­ació genuïna de les plat­ges bar­ce­lo­ni­nes ara fa un segle. És una embar­cació que no porta timó i va dei­xar els rems i mani­o­bra només amb la vela i amb una mica de brisa. Volem del patí de vela que s’incor­pori a la fede­ració com una enti­tat més. Per això hem fet diver­ses acti­vi­tats amb Arenys, Canet Sant Pol on hi ha una bona acti­vi­tat pati­naire.

Les bar­ques de platja vara­des a la sorra ja són tes­ti­mo­ni­als.

La nor­ma­tiva ho pro­hi­beix, com a màxim ho per­met als clubs nàutics, i ara ja s’està res­trin­gint als 300 metres d’ocu­pació màxima. Sant Pol con­serva la seva platja de les bar­ques, i és excep­ci­o­nal. On no hi ha d’haver mai una barca de fusta és al mig d’una rotonda a la car­re­tera. És un crim.

Res­tau­rar tam­poc surt barat?

Refer una barca com tre­ba­lla­ven abans et pot cos­tar el doble. Tro­bar les fus­tes prou amples i d’una sola peça és com­pli­cat i s’ha de saber l’ofici. Tenim pocs mes­tres d’aixa i s’han d’impul­sar pro­jec­tes com els que es fan a Arenys per no dei­xar per­dre aquest tre­ball arte­sa­nal.


Si teniu més imatges feu-les arribar a fccmf@gmail.com. Gràcies.