Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Euskalbeteleroak. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Euskalbeteleroak. Mostrar tots els missatges

2.8.22

Aparellar dues veles llatines al Euskal Batelero Eguna (Dia del bateler basc) 2022


Anar a Euskadi el darrer cap de setmana de juliol comença a ser un hàbit familiar. Participar en el Bateleroak Eguna gairebé una obligació. Gaudir del retrobament amb els amics bascos un plaer.

Els batels i el Puente colgante
L'Euskal Batelero Eguna nasqué lluny d'Euskadi, a Douarnenez. Allà, l'any 2010 es trobaren un grapat de batelers de diferents ports bascos i decidiren trobar-se un cop l'any plegats en un port diferent. El primer fou Getaria i l'associació prengué un nom amb un divertit doble sentit: Euskal Bateleroak Elkartea. Associació amics dels batels bascos o Associació dels bojos dels batels bascos, segons explicava en Dimitri un dels seus creadors a taula desprès de sopar.  Enguany la festa ha tingut una important cobertura mediàtica: Eitb (minut 32)Ràdio Euskadi, DeiaEl Correo, Tele7.tv, Naiz.

Un any més, i en porta 10,  la República Catalana ha fet acte de presència en el dia dels batelers. Enguany a la Villa de Portugalete, que celebrava el seu 700 aniversari. La seva presència a la ria de Bilbao s’ha fet notar just al costat del "puente colgante" d’aquella vila. 36 batels, 2 llaguts, 1 dorna gallega i 1 muleta catalana han estat la flota participant. La festa comptava amb un programa interesant d'activitats: navegades, bertsolaris, campionat de singla, música, exposició,... I el millor de tot ha estat la bona climatologia que ha permès defugir per uns dies de les temperatures extremes de les darreres setmanes. Navegar per la ria de Bilbao és com navegar per un llac, a no ser pels corrents que provoquen les marees, als quals cal estar amatent en tot moment i les onades que provoquen les embarcacions professionals: pràctics i remolcadors. Just abans de la bocana del port hi ha una gran àrea que permet navegar a tota vela gaudint dels vents constants d’aquella mar.

Com a tota trobada, i més a Euskadi, els àpats eren els moments de confraternització, de les converses, de les bromes i de les cançons. I fou tot dinant amb l’amic Jaume Amengual que saltà la sorpresa: Ens demanaren si seríem capaços d’aparellar dues embarcacions de les quals s’ha fet responsable recentment l’associació: Hiru Kai Itsas Elkartea. Dos llaguts de uns 8 m d’eslora amb una història curiosa.
Els dos llaguts abans d'aparellar.

L’any 1977 el Ministre de Fomento, Joaquin Garriges Walker, del segon govern d’Adolfo Suárez, feu construir a unes drassanes catalanes 16 llaguts amb aparell de vela llatina per les 8 escoles nàutiques estatals d’aquells moments. Així, l’any 1978 arribaven a la Escuela Técnica Superior de Náutica y Máquinas Navales dos llaguts. Aquests incorporaven tres bancs de vogar, un banc d’arborar, un arbre, la seva antena en dues peces, vela llatina (mística), rems, timó (no de vela) i tots els caps necessaris. Tot aquest material era guardat, excepte els rems, en una bossa, correctament etiquetat amb els noms dels diferents elements en català. Aquestes embarcacions han patit diferents vides, mentre una quedava guardada dins un magatzem de l’escola durant 44 anys conservant-se com el primer dia, l’altra va ser tenir diferents usos i es mantingué en ensurada durant molts anys. En els darrers sobre terra, era usada per jocs d’infants, fet que ha significat que ha arribat a avui més malmesa. Amb aquesta història la proposta que ens feien als «catalans» (un català i un mallorquí) era si ens atreviríem a muntar tot l’aparell i fer-les navegar. Dit i fet.

La tarda de dissabte, mentre tenien lloc les regates de singla, amb el llagut amarrat al petit port esportiu de Portugalete, es procedí a comprovar si tot aquell material era en condicions i al seu muntatge. Primer calgué encaixar l’arbre a la paramola. Per tot seguit treure la vela i presentar-la a l’antena per prendre mesures. La sorpresa desagradable fou que la pena era trencada per la part de les llames aproximadament un metre. De tota manera es continuà per comprovar-ho tot. Les aplicacions de càmera dels mòbils bullien gravant con es feien les entolladures, com es lligaven els botafions, la lligada de l’amant a l’antena, la posició del dogal, la trossa, el davant, etc... Finament, amb l’embarcació amarrada s’hissà l’antena i s’obriren els 30 m2 d’una vela que malgrat els 44 anys d'antiguitat semblava (i així era) acabada de sortir del veler.

El primer llagut navegant per la ria. 

 S’ajustà el punt de creu un parell de cops per ajustar el centre vèlic, i en la segona baixada de l’antena s’aprofità el tall trencat de la pena per a muntar-lo com a pimelga i assegurar que l’antena no es partís en navegar. Fet això, rems a l’aigua, fora amarres, i tota la ria per endavant. Dins la barca hi anaven unes vuit persones. Només sortir de la protecció que oferia el moll del Club Nàutic (hi havia baixamar) la vela prengué vent i el llagut semblà que havia premut l’accelerador. Quedava el dubte de la manca de profunditat del timó, però ja durant la primera virada es pogué comprovar que l’embarcació seguia l’acció de l’arjau sense problemes. En tractar-se d’un vela mística només porta un davant i una escota, i amb l’ajuda d’aquest dos caps el llagut bolinejà vers la sortida del port sense més problema que una tempesta que ennegria el cel i que, per prudència, la feu retornar al fondeig previst. Els rostres de tots els tripulants dibuixaven uns somriures involuntaris per la «troballa» d’aquella embarcació.

 
El segon llagut. Observeu el petit martell de la seva vela mística.
L’endemà dematí, es repetiren els treballs amb l’altra barca. El buc d'aquest es troba força més malmès: falten trossos d’orla, escàlems, el petit cap de mort i un tall del codast que havia fet desaparèixer l'escotera. Malgrat això, la barca també navegà per la ria una bona estona. Un cop fondejada amb la seva bessona, des del passeig es podien distingir dues embarcacions (tres amb la República Catalana), de les demés. Les seves antenes pujaven des de les fosques aigües de la ria i apuntaven vers el cel. La segona embarcació lluïa una grímpola amb les quatre barres al pic de la pena, un record de la República Catalana.

 s
El segon llagut navegant per la ria.
En Jaume Amengual i en Jordi Salvador miraren d’ensenyar les bases de la navegació mediterrània amb vela llatina als batelers cantàbrics. Aquest és, en el fons, el motiu, la causa i l’objectiu de les trobades, l’intercanvi de coneixements i en aquest cas un cert mestissatge.
 

A Catalunya em pogut saber que aquests llaguts són a la Facultat de Nàutica de Barcelona segons informà el seu degà, l’Agustí Martín. El seu disseny, mesura i capacitat els fa totalment idonis per la formació en l’art de navegar amb vela llatina. Serà qüestió de parlar-ne...
Els llaguts que "tocaren" a Catalunya són
perfectament conservats per la
Facultat de Nàutica de Barcelona.











3.6.19

5a Festa de la Mar: Imatges, vídeos i notícies.

 5a Festa de la Mar. FCCPMF
Cliqueu sobre la imatge per obrir l'enllaç.
Recull de les imatges que els participants han enviat a les xarxes.


Vídeo resum de Ràdio Arenys.

Entrevista a Vicente Garcia Delgado /El Punt Avui 1/06/2019

“On no hi ha d’haver mai una barca de fusta és al mig d’una rotonda”

 Arenys de Mar acull aquest cap de setmana la cinquena Festa de la Mar per promoure la recuperació d’embarcacions tradicionals com les de vela llatina o de navegació clàssica


VICENTE GARCÍA DELGADO 
MEMBRE FUNDADOR DE LA FEDERACIÓ CATALANA PER A LA CULTURA I EL PATRIMONI MARÍTIM I FLUVIAL

Una cin­quena Festa de la Mar. Com va començar?
La pri­mera tro­bada de vela lla­tina es va fer el 1986 a Sant Feliu de Guíxols, i amb els anys es van anar cre­ant asso­ci­a­ci­ons. Des de Bar­ce­lona vam pen­sar a reu­nir-nos tots i no tre­pit­jar-nos. La flota no era gaire gran i volíem que els par­ti­cu­lars s’ani­mes­sin a recu­pe­rar les seves embar­ca­ci­ons a cada tro­bada. La pri­mera Festa de la Mar es va fer el 2006 a Cadaqués.
Per què són un tre­sor, aques­tes embar­ca­ci­ons?
Són un vehi­cle de cul­tura. Té l’interès de saber com eren aques­tes embar­ca­ci­ons tra­di­ci­o­nals i com nave­guen. També es pre­serva un llen­guatge asso­ciat que fem ser­vir al nave­gar, com ara el davant, la trossa o una guin­da­ressa, que si no, s’obli­da­rien. He dedi­cat més de 3.000 hores a res­tau­rar una barca de vela lla­tina, la Lola, tal com era el 1906. Ara és del Museu Marítim de Bar­ce­lona, i amb volun­ta­ris les fem nave­gar.
La ‘Lola’ era una barca de foc, per a la pesca de l’encesa. En què con­sis­teix?
Ence­nien foc en un fes­ter, com una gra­e­lla aga­fada a l’orla de la barca. Sor­tien a fora la cala per atraure els pei­xos, perquè amb els cor­rents no podien posar sar­di­nals, i quan feien entrar la mola de peix a dins la cala, amb una altra barca els rode­ja­ven i recu­pe­ra­ven l’art esti­rant des de la platja.
La vela lla­tina només era per sor­tir a pes­car?
Últi­ma­ment, però es coneix des de l’època romana. És el gran des­co­bri­ment, perquè per­met mani­o­brar i anar amb el vent en con­tra fins a uns 45 graus. És la gran diferència de la vela qua­dra que amb una mateixa cara obliga a tenir sem­pre el vent a favor. Hi ha una dita de la vela lla­tina que diu “si no em conei­xes no em toquis”, perquè si fas deter­mi­na­des mani­o­bres és fàcil bol­car.
Cada vegada es veuen més veles lla­ti­nes?
Quan vaig començar, als anys noranta, això era un desert. Ara ja som quinze o setze asso­ci­a­ci­ons de vela lla­tina i nave­gació tra­di­ci­o­nal. El nord-cata­lans va ini­ciar el 1977 el res­sor­gir de la vela lla­tina des de Cot­lliure, quan encara es cre­ma­ven les bar­ques velles a les plat­ges. Un movi­ment que s’ha anat este­nent per França, Itàlia i dife­rents punts de la costa medi­terrània d’Espa­nya.
El patri­moni flu­vial és igual d’impor­tant?
Sobre­tot a l’Ebre, on hi havia molta riquesa, perquè era per on es trans­por­tava tot quan no hi havia tren ni car­re­te­res. Feien ser­vir la vela lla­tina i la qua­dra, però també hi havia rais, pon­to­nes i mule­tes. Avui que­den un parell de llaüts fent de pas de barca i es man­te­nen les rega­tes de mule­tes a Móra d’Ebre i els bar­quets a Sant Car­les de la Ràpita.
L’èxit és que les embar­ca­ci­ons no dei­xin de nave­gar?
S’han de recu­pe­rar les embar­ca­ci­ons i enri­quir el patri­moni sabent com es feien ser­vir i poder-hi nave­gar. El Museu Marítim s’ha ado­nat que tenir embar­ca­ci­ons a l’aigua trans­met més que dins un apa­ra­dor. Per això té un pai­le­bot que surt a nave­gar totes les set­ma­nes.
El ‘Santa Eulàlia’ és un clàssic i con­vi­dat estel·lar a la tro­bada.
Sem­pre l’espe­rem perquè és el nos­tre mis­sat­ger pel Medi­ter­rani. L’acom­pa­nyen el quetx Ciu­tat de Bada­lona i el qui­llat Sant Ramon, els bas­ti­ments més grans de la fede­ració. Tin­drem més de trenta bar­ques que nave­ga­ran per les aigües d’Arenys i Sant Pol i les prop de dues-cen­tes per­so­nes que es mouen al seu vol­tant, tant per nave­gar com per a les tas­ques de man­te­ni­ment i con­ser­vació d’aquest extens patri­moni nàutic.
Tam­poc us obli­deu del patí, que va ser una revo­lució a l’època.
Sí, efec­ti­va­ment, és un ele­ment impor­tant de la nos­tra iden­ti­tat nàutica. Una cre­ació genuïna de les plat­ges bar­ce­lo­ni­nes ara fa un segle. És una embar­cació que no porta timó i va dei­xar els rems i mani­o­bra només amb la vela i amb una mica de brisa. Volem del patí de vela que s’incor­pori a la fede­ració com una enti­tat més. Per això hem fet diver­ses acti­vi­tats amb Arenys, Canet Sant Pol on hi ha una bona acti­vi­tat pati­naire.
Les bar­ques de platja vara­des a la sorra ja són tes­ti­mo­ni­als.
La nor­ma­tiva ho pro­hi­beix, com a màxim ho per­met als clubs nàutics, i ara ja s’està res­trin­gint als 300 metres d’ocu­pació màxima. Sant Pol con­serva la seva platja de les bar­ques, i és excep­ci­o­nal. On no hi ha d’haver mai una barca de fusta és al mig d’una rotonda a la car­re­tera. És un crim.
Res­tau­rar tam­poc surt barat?
Refer una barca com tre­ba­lla­ven abans et pot cos­tar el doble. Tro­bar les fus­tes prou amples i d’una sola peça és com­pli­cat i s’ha de saber l’ofici. Tenim pocs mes­tres d’aixa i s’han d’impul­sar pro­jec­tes com els que es fan a Arenys per no dei­xar per­dre aquest tre­ball arte­sa­nal.


Si teniu més imatges feu-les arribar a fccmf@gmail.com. Gràcies.



  X GOZZO INTERNATIONAL FESTIVAL     La FCCPMF va participar com entitat convidada a la 10à edició del GOZZO INTERNATIONAL FESTIVAL . Els am...