La muleta Núria de Mora d'Ebre celebra els 100 anys a TV3

 

Un veí de Móra d'Ebre recupera una muleta centenària que havia construït el seu pare per navegar pel riu Ebre.

Fins a mitjans del segle passat, les muletes eren molt habituals al riu Ebre. Eren embarcacions que es feien servir per transportar mercaderies, travessar el riu, per passejar o fer competicions. A Mòra d'Ebre, el Club Nàutic promou la seva recuperació. Així és com Josep Algueró, un veí de 84 anys, ha pogut complir el somni de tornar a navegar amb la muleta que ver fer el seu pare fa cent anys.

Font informació Telenotícies de Tv3.

A partir d'aquesta informació televisiva en el grup de WhatsApp de Navegació Tradicional engegà un interessant debat sobre la conservació d'embarcacions tradicionals. Els noms dels participants han estat reduïts a inicials, perquè allò que és realment important és el debat que sembla que encara no és tancat.

[20:09, 25/9/2020] PAT: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-comarques/un-vei-de-mora-debre-recupera-una-muleta-centenaria-que-havia-construit-el-seu-pare-per-navegar-pel-riu-ebre/video/6059964/

"... amb l'aplicació de la fibra de vidre..."

[11:02, 26/9/2020] MEGP: Si, és l'única manera que tenim de conservar les muletes a l'Ebre. Aplicant 4 O 5 capes de fibra de vidre a la part exterior del casc

[11:02, 26/9/2020]MEGP: Actualment estan casi totes aixi

[11:03, 26/9/2020] PAT: I després, altres tantes capes per dins... I adéu siau fusta, oi?

[11:14, 26/9/2020] AC: 😭😭😭😭

[11:23, 26/9/2020] MER: Per dins no en posem per que pugui respirar la fusta, sols ho fem a l'obra viva fins la cinta devall mateix de les soletes

[12:29, 26/9/2020] AMFN: 😅

[13:06, 26/9/2020] SCNVGNT: És cert que potser no és la millor i acadèmica forma de fer-ho. Però s'ha fet d'aquesta manera i ara, avui, conservem muletes centenàries, que, altrament, segurament serien al foc.

[13:37, 26/9/2020] +34 669 78 84 65: Enfibrar una barca de fusta és firmar la seva partida de defunció perquè ja no es pot fer res per ella alhora de mantenir-la, encara que només s'enfibri per fora, només et queda anar veient com es va podrint. Un altre cosa és que s'accepti motllo de fibra per barca de fusta que sota el meu criteri no és un raonament correcte

[13:53, 26/9/2020] +34 670 06 12 45: Totalment d'acord

[13:54, 26/9/2020] SCNVGNT: Ja s'ha fet molta literatura al respecte. Potser si no s'hagués fet aquesta "malifeta" difícilment podríem el 2020 veure aquesta i altres muletes, navegar, estudiar, aixecar plànols, etc, d'unes embarcacions reals, històriques, útils (només cal veure la munió de vogadors joves que les usen a Mora) que es fan estimar per generacions més joves.
Sisplau. El purisme en tema de Patrimoni viu només és sostenible a base de molts diners, que encara, hores d'ara, només surten de les butxaques d'un grapat de bons "sonats" que dediquen part de la seva jubilació a mantenir aquests bastiments.
Salut.

[14:12, 26/9/2020] XC: Estoy totalmente de acuerdo con SCNVGNT.
Prefiero un barco enfibrado a un barco ausente.
El mundo no es idílico ni utópico y la cruda realidad se impone.
Creo que se debe valorar el esfuerzo que hacen algunos por mentenerlos, dentro de sus posibilidades y no recurrir a SanJuan y sus hogueras purificadoras. Desde la barrera se torea muy bien.

[15:10, 26/9/2020] +34 669 78 84 65: No estic d'acord en que la única manera de conservar el patrimoni sigui a cop de talonari. Per exemple canviar una taula no té cap misteri i val quatre duros, totalment a l'abast d'aquests jubilats que esmentes. És una qüestió de voler fer les coses ben fetes i no tirar per lo fàcil. La fusta d'aquestes barques enfibrades s'acabarà convertint en serradures i no es podran reparar perquè aquestes barques han perdut una de les característiques diferencials que és que es poden substituir de forma fàcil les peces malmeses i arribat el moment que fareu? Com les reparareu? Continuareu dient que son de fusta centenària?. La tasca de difusió i pedagogia té altres vies i no justifica el seu sacrifici, pot ser la tasca hauria d'haver començat per aprendre a mantenir-…

[15:21, 26/9/2020] SCNVGNT: Benvolgut amic. Vas tard. No és en aquest moment que es "plastifiquen" les barques. Això va ser fruit d'un temps passat. Si en aquell temps, no ara, no s'hagués fet aquesta "malifeta", ara les muletes les veuríem en maquetes als museus, però no les veuríem a lo riu.
No sempre és senzill canviar una taula encara que coneguis la tècnica. Cal pagar grua, escar i aconseguir un espai on et deixin treballar com a armador sobre la teva barca. Al litoral gironí no es senzill trobar aquest espai, a la major part dels escars obliguen que les persones que hi treballin siguin assalariats o autònoms.
La vida no sempre és lineal i senzilla.
Salut.

[15:21, 26/9/2020] AMM: 👏👏👏👏

[15:22, 26/9/2020] SCNVGNT: Disculpa AMM, però no tothom disposa de la.magnifica masia de Bri barca per treballar.

[15:23, 26/9/2020] XR: Més ke la masia es el lloc, temps i diners.

[15:26, 26/9/2020] XC: Sigo de acuerdo con SCNVGNT. A cualquier particular le cuesta la intemerata mantener y conservar una barca de madera. Y lo digo por experiencia propia. Por eso digo que desde la barrera todo es facil. Y eso no quita que muchos armadores consigan hacerlo. Pero la simplificación de que se cambia una tablilla y todo resuelto me parece cuando menos absolutamente irreal.

[15:29, 26/9/2020] AMM: SCNVGNT, el proper gener s'acaba el nostre contracte de la masia i continuaré pensant igual.
Però entenc que no es fàcil fer feines d'envergadura a les nostres barques.
Sempre he sentit que l'enfibrar un buc o una coberta es la darrera solució per donar els darrers anys de vida a una embarcació.

[15:31, 26/9/2020] XR: 😥😥😥😭😭😭 ostres. I ara.

[15:31, 26/9/2020] XR: ?

[17:08, 26/9/2020] SCNVGNT: Mala notícia pel patrimoni marítim del Maresme.

[17:35, 26/9/2020] +34 669 78 84 65: Conec perfectament el que costa treballar en un varador perquè tinc les certificacions necessàries i pago les assegurances que toquen. Lo de canviar una taula era un exemple, sé que no totes tenen la mateixa dificultat ni afirmo que tothom hagi de ser mestre d'aixa. Per això mateix que no s'enfibren fa dos dies hauriem d'haver aprés quin és el seu trist final. Només estic dient que les coses s'haurien de fer d'una altre manera i en comptes d'agafar fibras i pastes s'agafi fusta i estopa en els mateixos llocs on s'enfibren sense anar més lluny

[17:35, 26/9/2020] VGD2: A veces la realidad se impone y no es lo mismo el mantenimiento de una barca que navegue en el mar que una que lo haga en un medio fluvial. Ejemplo la Albufera de Valencia. Se siguen construyendo de madera con las técnicas ancestrales, pero las enfibran por fuera para que no se pudran en poco tiempo. Lo importante es que no se olvide la construcción en madera. El mantenerla más o menos años es secundario. Antes una barca de trabajo duraba como mucho 20 años, hoy las hacemos durar un siglo. Pensar en ello y que cada cual saque sus conclusiones sin querer imponer dogmaticamente sus ideas.

[18:40, 26/9/2020] SCNVGNT: 👏👏👏👏 I que no senti precedents. 🤣

[21:56, 26/9/2020] XCRR: Déu n'ho do el debat. Coma a navegant "tradicional" en una barca de plàstic, no entraré gaire a discutir. Però m'agradaria conéixer alguna opinió de primera mà d'algun armador que hagi enfibrat o pintat amb epoxi una barca de fusta NOMÉS PER FORA. Quants anys fa? La fusta s'ha podrit? Encara navega?

[21:57, 26/9/2020] XCRR: De les traves als armadors per fer manteniments als varadors, millor no parlar-ne.

[22:10, 26/9/2020] MEIS: Després de llegir tot el debat, i com a propietari d'una muleta enfibrada per fora, només diré que es la millor manera que tenim de conservar aquestes embarcacions... Penseu que les muletes hivernen en sec, i que, com tots sabeu, cada any s'hauria de repassar tota l'estopada... Aquestes embarcacions les tenim per disfrutar de la navegació fluvial i, parlo per experiència pròpia, si es podreix algun tauló, el canviem i tornem a enfibrar i com a nou...
Que no és la forma tradicional? D'acord, però és la forma de conservar les embarcacions... Personalment prefereixo una embarcació tradicional amb "plàstic" que no que es perdi la tradició…

[22:10, 26/9/2020] MEIS: Perdoneu per la parrafada…

[22:16, 26/9/2020] XC: Yo la aplaudo 👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻👏🏻

[22:17, 26/9/2020] XCRR: Gràcies per la parrafada

[22:29, 26/9/2020] VGD2: Tot clar.

[22:32, 26/9/2020] MER: Jo tinc dos muletes construides per mi fa 22 anys, totes de fusta a la manera tradicional, en 5 o 6. anys l'obra viva es va comensar a deteriorar i podrir, vaig canviar les taules dolentes i les vaig enfibrar amb manta de fibra de vindre i resina de poliester, no epoxi, 3 capes xk quedi ben fort i pintat amb gelcoat, sol per fora de la muleta, dintre no en poso xk respiri la fusta, i mai s'ha podrit cap taula,. Com be a dit el Isaac naltros a mora no tenim les muletes tot l'any al riu, al posar i treure la muleta de l'aigua la fusta perd forsa de tan onflar i desonflar i aixi amb la fibra es conserven millor

[22:34, 26/9/2020]MEGP: Jo mateix tinc una muleta que fa 4 anys que està enfibrada i que d'altra forma no hagués pogut navegar. No he tingut mai cap poro al casc ni cap fusta podrida. Per una banda entenc que algú no ho veigui bé ja que no és tradicional del tot, però és l'única manera de preservar l'únic patrimoni fluvial de l'Ebre que encara queda viu

[22:37, 26/9/2020] VGD2: Está comprendido. Gracias.

[22:41, 26/9/2020] GM: Companys de Móra d'Ebre, sou un referent i exemple d'implicació, perseverència i estima per la navegació tradicional desde la base. Us deixeu de dir que la clau de Mora és disposar d'instal.lacions vora l'aigua aixecades literalment amb les vostres mans fa més de 30 anys fruit d'un esforç col.lectiu únic al país. Visitar-vos any rere any dsde 2013 el darrer dissabte d'agost a la tarda per veure la vostra centenària Festa del Riu, m'ha fet conèixer bé la vostra idiosincràcia fins fa poc molt desconeguda per la comunitat de navegants tradicionals. Només desitjar-vos sort i que continueu sempre endavant. Coratge xiquets👏🏽👏🏽👏🏽👏🏽👏🏽

[22:44, 26/9/2020] MER: A Mora d'ebre tenim 18 muletes del riu Ebre fetes

de fusta i enfibrades, algúnes de centenaries, si no fos per la fibra moltes ja no existiríen o no estarien en actiu.

[23:39, 26/9/2020] SCNVGNT: 👏👏👏👏

[15:18, 27/9/2020] JC: Cordons quin debat!!! A mi ja em sona a desfassat, l’he tingut tantes vegades i fa tants anys...
No vull pas renegar del santissim dogma del patrimoni però els que em coneixeu ja sabeu el meu parer; sense deixar de salvar cap bastiment antic o modern de fusta el que m’agradaria seria veure navegar moltes més veles llatines, encsra que fossin de fibra.

Article actualitzat el 29/09/2020 per Escenavegant.

X Anversari del Vire Vire de Polilles

 

Dins l’any que estem vivint a causa de la Covid19 hi havia ganes de Trobada al Rosselló. El Vire vire de Polilles es celebra cada dos anys, i és una trobada esperada per totes les persones que estimen la navegació patrimonial, i més concretament la vela llatina en allò que a la Catalunya Nord en diuen barques catalanes. Aquesta, com d’altres trobades rosselloneses són una forma d’expressar la catalanitat d’una terra que deixà de formar part del Principal l’any 1659 desprès de la signatura del Tractat dels Pirineus. La Catalunya Nord fou llavors moneda de canvi perquè Espanya no perdés els seus territoris flamencs.

Les barques amorrades a Pollilles. Foto JS

Però deixant la història a banda, el Vire vire de Polilles començava el matí d’un dissabte que s’havia llevat rúfol. Amb tant sols unes remioles de vent fred del nord. La major part de la flota participant era amarrada a la zona comercial del port de Port Vendres. Allà doncs comença informalment la festa. Per fer la curta travessa entre port i la rada de Polilles cal superar el Cap Béar i el seu Far de Biarra. Alguns decidiren aprofitar fins l’alè més fi de vent per arribar a la platja, d’altres usaren els motors amb la finalitat de ser a l’hora assenyalada per l’organització. Sobre la sorra s’hi amorraren fins un total de 33 barques de vela llatina i rem. Enguany gairebé la meitat de la darrera edició a causa de la restricció posada per l’organització arran de la pandèmia. Un cop allà, fotografies, moltes. Discursos i un bateig.

Bateig del Charlemagne. Foto JS

La barca Charlemagne desprès de 18 anys, 5 mesos i 25 dies ha estat salvada gràcies a una associació creada amb aquesta finalitat i al suport del Consell Departalmental del Pirineus Orientals dins l'Atelier de Barques de Polilles. Fou beneïda pel Mossèn de Canet en una cerimònia catòlica. Fet que sorprengué a més d’un forà donat el caràcter republicà i laic de l’estat francès. Desprès d’això i de la preceptiva reunió de patrons, les barques obriren veles al vent i es disposaren, més o menys, a participar en una regata anunciada. Totes les barques portaven el seu adhesiu amb el nombre ordinal. El fet però és que en el moment de l’avís dels 10 minuts abans de començar la flota era totalment escampada per la rada. Alguns, pocs, s’acostaren a la hipotètica línia de sortida esperant, maldades, que algú anunciés la sortida de la cursa. Finalment, i cosa que és sortosament força habitual a les trobades tothom gaudí de la llibertat de la mar. Fou una navegada llarga, quatre hores, que permeté bones maniobres amb un vent lleuger de component nord que anà rolant cap a est.

La flota navegant per la rada de Polilles. Foto Lluïsa Obrador
CLIQUEU SOBRE LA FOTO PER VEURE GALERIA DE FOTOS

En retornar a la sorra fosca de Polilles fou el temps de la presentació de les embarcacions per part dels seus patrons o armadors. Un temps per escoltar petites històries i anècdotes sobre les barques amb més pebre que sal depenent de cadascú. La tarda anava endavant i era l’hora de retornar a Port Vendres. El vent de component est es mantenia i això permeté una bona navegada a la vela primer de través i un cop passat el cap Béar amb una magnífica empopada que permeté posar les veles en creu fins a la bocana. La consigna era entrar a port amb les veles ofertes al vent. En el cas de qui escriu, a bord de la Xerina i la seva vela quadribarrada, tingué una rebuda magnífica donada la coincidència de la interpretació de l’Estaca per part de la Fanfarre Bizzar’s just en el moment que la barca passava arran de moll.

Cerveses, aperitiu i sopar a moll amb música en directe, en taules separades amb les mesures de seguretat convenients, i bona camaraderia.

L’endemà es despertà amb la presència d’en Joan de Narbona (la Tramuntana) bufant amb una força notable. Malgrat ser totes les tripulacions a les 8 del matí a port, els dubtes, la responsabilitat i les tasques per arrissar les grans veles triangulars dels sardinals feren que una part de la flota no sortís fins passats quarts de nou del matí. D’altres preferiren marxar directament cap els seus ports més al nord atès que la Tramuntana encara havia de pujar d’intensitat hores més tard. I finalment les barques més petites i aquelles que no podien comptar amb l’ajuda d’un motor potent restaren amarrades.

Rissant les veles per la forta Tramuntana. Foto JS

Desprès de unes travesses complicades per l’estat del mar els sardinals s’amorraren de nou a la platja de Polilles.

N.D.de Consolation amb la pollacra. Foto Ricard Casoly

Al punt del migdia hi hagué un acte institucional amb la presència dels alcaldes de Colliure, Canet i d’Argelers, a més dels responsables del parc natural i el Atelier de Barques i del Departament (mena de comarca a la francesa). Desprès dels quals es lliuraren quatre premis especials: a la darrera barca que havia estat declarada Monument Nacional, a la barca més antiga de la trobada, a la recentment batejada Charlemagne i a una petita barca que exporta la seva catalanitat arreu dels països que visita i pel seu esforç amb la seva presència a la majoria de Trobades i festivals marítims, la Xerina.

Un dinar a l’avinguda principal del parc, també respectant en tot moment les mesures Covid19, acomiadà aquest X Aniversari del Vire Vire de Polilles. 

Text: Escenavegant

P.S.: No puc tancar aquesta crònica sense expressar la meva sorpresa pel lliurament del Premi Especial del X Aniversari del Vire Vire de Polilles a la Xerina. Expresso des d’aquí el meu agraïment a la persona desconeguda que en feu la proposta. La Xerina és potser massa jove encara per homenatges, però està encantada amb el premi. A tothom li agrada adesiara un copet a l’esquena . Gràcies amics.

Lliurament premi especial a la Xerina. Foto Ricard Cassoly

La No-trobada que esdevingué XXXIII Trobada de Cadaqués

 

La Trobada de Barques de Vela Llatina de Cadaqués, 
irreductible malgrat la Covid.

Fotografia Quico Despuig

Una desena d’embarcacions van participar en l’anomenada “NO-Trobada” que pretenia mantenir l’esperit de les 32 trobades de barques de vela llatina anteriors.

Malgrat el lògic ajornament “suggerit” per l’Ajuntament de Cadaqués i per a qualsevol persona amb seny de la trobada en el seu format i les seves activitats habituals, una desena de tripulacions van decidir trobar-se gràcies a una gestió de darrera hora que va saber aprofitar les condicions adverses de vent, tramuntana F6-7, pluja i fred del cap de setmana.

La Ideal gaudint de la tramuntana. Fotografia de Joan Sol

La meteorologia va fer impracticable l´ús habitual de sa Platja Gran de Cadaqués per part dels banyistes cosa que es va aprofitar per a fer una concentració només de barques amb el beneplàcit final de les altes instàncies de la vila. Sí, finalment la no-trobada va computar com la 33ena Trobada de Barques de Vela Llatina de Cadaqués, com així indica de fet l’obra d’enguany de l’artista i navegant Lluís Ventós.

La Sant Elm i l'Ideal navegant amb rissos. Fotografia de Joan Sol

La participació ha estat reduïda, especialment si fem referència a les embarcacions vingudes d’altres parts del país. Cal esmentar però la entusiasta i fidel participació del sardinal “Ideal” d’en Josep Mateu vingut de Barcarés des de la Catalunya Nord amb tres tripulants. A última hora, pels efectes d’una inoportuna quarantena preventiva, la “Sa Rata” de l’Emili Armengol va anunciar que no hi participava.

El sardinal Sant Elm amb el far de Cala Nans. Fotografia de Joan Sol

Naturalment el “Sant Elm” dels germans Xirau no va faltar a la cita així com la “Nausica”, la “Carmen”, la “Cucurucuc” la “Maria Teresa”, la “Koyonut”, la “Maria Sylvia”, la “Pirenne”, la recent botada “Falciot” i el conegut Dinghy fet “en tingladillo” de la clase internacional DBSC 12. Aquest any el buc insignia de Cadaqués -la barca de mitjana “Sant Isidre” d’en Lluís Romero-, no ha participat.

Aprofitant una lleu baixada d’intensitat de la tramuntana per la tarda, els congregats es van dividir entre el “Sant Elm” i l’”Ideal” per tal de navegar per la badia. Els dos sardinals, convenientment arrissats i acompanyats per la “Pirene” i el “Dinghy”, van mostrar tota la seva potencia i estética en un dia històric per recordar.

Text: Erik Tarrés

Vicente Garcia Delgado: un home i una institució dins del patrimoni marítim.

 El prop passat dissabte 15 d'agost els Amics de la Barca de vela llatina Nôtre Dame de Consolation dins dels actes de l'Aplec de la Verge que porta el nom de la seva barca, homenatjaren la trajectoria d'un home, d'una institució dins del Patrimoni Marítim del Mediterrani occidental: en Vicente Garcia Delgado.

A més de les imatges de l'acte, des de la Web-Blog de la FCCPMF hem volgut conèixer una mica més a aquesta persona a través d'una entrevista a distància, tal i com és habitual en aquests temps que corren.

Bon dia Vicente, tu ets una persona molt coneguda dins el món de la navegació tradicional tant a Catalunya com a la resta de l’arc mediterrani occidental. Ets considerat com una autoritat a nivell de coneixements sobre el nostre patrimoni marítim. Ets assessor permanent de la Junta de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial. Però, d’on surt en Vicente? Explica'ns una mica qui ets, quin és el teu ofici i d’on ve la teva relació amb el mar.

  VGD.-En primer lloc soc un entusiasta de la navegació tradicional, que li agrada fer investigació del nostre patrimoni marítim, especialment les embarcacions de pesca i les embarcacions fluvials de tota l’àrea mediterrània.

 La meva professió ha estat arquitecte tècnic, això m’ha donat certes eines, per fer els plànols, l’estudi d’estructures i de materials, ja que quan es pensa en el buc d’una embarcació, pots veure'l com si fos una coberta invertida d'una edificació.

La meva relació amb el mar sent un illenc es fàcil d'entendre, donat que el meu avi tenia una balandra per fer regates a Palma i també teníem un bot aparellat amb vela martell. Però quan em va agafar fort va se a finals dels 70, donat que al finalitzar els estudis vaig començar amb el modelisme naval, la qual cosa em va portar a visitar ports, platges, albuferes i rius, tant de la costes catalanes, valencianes, murcianes, com posteriorment Portugal, França, Itàlia, Egipte, etc. També de ses illes Balears, Còrsega, Sardenya, Malta i algunes illes gregues, prenent informació local, fent plànols de les embarcacions que no trobava en els comerços.

Alhora vaig començar a navegar i utilitzar un vocabulari nou, per mi desconegut.

Tot aquest treball de camp fet al llarg de una quarantena d’anys, tant de: croquis, plànols, fotografies, detalls constructius, aparells, eines, tipologies de veles veles, fotografies, etc, forma part ara del meu bagatge cultural i em permet, contrastar els treballs d’altres investigadors i fer difusió del nostre patrimoni, o fer col·laboracions puntuals si això m’ho demanen.

 Evidentment tens una obra capital dins del món de la vela llatina. En podríem dir del teu món. 

El llibre: Nuestra Vela Latina, que ara serà traduït al francès. Com neix aquests projecte?

VGD.-Aquet projecte neix especialment després de fer la restauració de la nostra embarcació, “Lola” i plasmar tota una sèrie de coneixements que havíem utilitzat per portar a terme la restauració i de tots els elements que mancaven a l’embarcació. I utilitzant, també, el vocabulari de camp i els coneixements de navegació adquirits entre 1978-1995.

Es important dir que per fer aquet camí vaig trobar gent amb interesos paral·lels en diferents àmbits que varen compartir els seus coneixements, com en Clovis Aloujes, Francesc Oller, Miguel Borillo, Manolo García, Isidre Oliveres, Salvador Sala, Francesc Despuig, etc.

 La teva obra escrita va molt més enllà de Nuestra Vela Latina. Has escrit també obres com: Técnicas de navegación a vela latina; Els parellons badalonins, L’art i coneixement de la navegació a vela llatina, Vocabulari a bord del llagut Lola, i altres publicacions més curtes però no menys interessants. Què queda encara per sortir del teclat?

 VGD.- No se sap. El camí es fa al caminar. Però encara em queda molt treball de camp arxivat per sortir a la llum, especialment de l’àmbit fluvial i de ses illes.A part de les col·laboracions que em demanen puntualment, tant per part de la federació com d’associacions o gent en particular.

 La Lola ha estat com una segona muller per tu. Amb permís de la Rosa, la teva dona. Ara pertany al Museu Marítim de Barcelona, però tot i això encara li dediques moltes hores. Sortosament forma part de les embarcacions que suren al port de Barcelona. Malauradament hi ha una part de la flota d’aquest Museu que està patint de valent les conseqüències de les retallades econòmiques. Què caldria fer per salvar-la?

 VGD.-Més que una segona muller ha sigut com una filla i que ara l’ he casat amb el Museu Marítim. Però una filla sap que sempre hi seràs si té necessitat de tu.

Per salvar aquestes embarcacions primer cal tenir unes dotacions econòmiques per part de les institucions que són responsables, com és Ajuntament de Barcelona, Diputació i Generalitat. I això malauradament no tots ho compleixen amb les seves obligacions pecuniàries. Però no tota la culpa la tenen ells, donat que és i serà l’interès que posi la gent pel nostre patrimoni, el que farà i possibilitarà que les institucions posin diners e interès per salvar-lo. Per això la Federació, Associacions, Voluntaris, etc, hem de fer difusió i utilitzar-les per no perdre la memòria històrica i el nostre patrimoni immaterial, que és tant o més important que el patrimoni material, del que parlem.

 Tens constància del nombre de barques de vela llatina que has assessorat perquè tornin a navegar a la vela, fent-los els plànols i calculant l’aparell?

 VGD.- Ni idea, però de segur que arribaríem al mig centenar, tant d'Espanya, França, Itàlia o Croàcia, però principalment a Catalunya i les Balears.

 Aquelles persones que et segueixen per les xarxes socials, on per cert ets molt actiu, descobreixen poc a poc el gran arxiu que tens d’imatges del nostre patrimoni. Tot aquest material el tens digitalitzat i inventariat? Has pensat a cedir-lo a alguna institució com la Federació o el Museu Marítim?

 VGD.- Actualment estic en procés de recuperació de part d’aquest material, ja que un desgraciat accident informàtic, fou responsable de perdre'n molt de material.

Estic donant part del material corresponent al arxiu fotogràfic al Museu Marítim i també comparteixo els meus treballs amb altres persones, associacions i Federació.

No crec que arribi el dia que tot estigui classificat i digitalitzat, ja que tindria que deixar tota activitat, i això em faria perdre la motivació per investigar. La vida necessita retroalimentació i això s'aconsegueix amb fer i compartir amb els demés, com un pantà amb comportes.

 A banda de seguir navegant tant com puguis, que li queda per fer en el món del patrimoni marítim a en Vicente Garcia Delgado?

 VGD.- Principalment gaudir, compartir coneixements i trobar gent interessada en continuar investigant o fer pràctiques de navegació tradicional. 

 Vicente, moltes gràcies. Penso que moltes persones que et coneixen ara a més de ben segur que t’admiren i et reconeixen.

Imatges de l'acte d'homenatge a l'aplec de la Verge de la Consolació

VIII Trobada de vela llatina de El Barcarés: crònica.

El pantalà de Port Barcarés. 

Amb una agredolça sensació de darrera trobada de la temporada, amb mascaretes posades i salutacions amb els colzes, va començar el diumenge 26 de juliol la VIII Trobada de Vela Llatina de El Barcarés. Un gran èxit de participació amb 25 barques arribades des de l’Occitània al Principat. Tothom amb ganes de navegar i passar una diada de germanor malgrat saber que podria ser la darrera de l’any sinó milloren les qüestions sanitàries.

A quarts de deu del matí i amb la reunió de patrons acabada, una rere l’altre les barques es feren a la mar des del Port Barcarés, on ocupaven tot un pantalà i el moll d’espera davant la Capitanerie. Les acompanyava, com sempre passa més enllà dels Pirineus, un vaixell del SNSM sempre atent a les maniobres i possibles dificultats de tothom. Un cop fora port i reunits al voltant del vaixell de Salvament es donà la sortida de la navegació conjunta, que per uns moments ho fou, sinó hagués estat que uns sortiren en direcció nord i altres sud. Donades les corresponents ordres per ràdio tothom posà rumb sud cap a la vila de El Barcarés amb un ventet de xaloc suficient perquè les embarcacions agafessin arrencada en una cenyida força ajustada i les veles quedessin ben planxades per les fotografies. Arribats a aquell punt, mitja volta, vent per l’aleta i direcció al Lydia, el transatlàntic varat dins la sorra de la platja del Lido de El Barcarés. Passarem plegats per davant el monument de la Porta de la Llibertat del nostre amic Emili Armengol i del monument al memorial al Camp de concentració (de refugiats en diuen els francesos) dels republicans fugits l’any 1939 desprès de la desfeta de la Guerra Civil espanyola. I un cop arribats a l’alçada del gran vaixell a la sorra donaren la volta per tornar a port sota una calor infernal i amb unes remioles de vent que amb prou feina mantenien la vela inflada.

Els sardinals i barques vistos des de la Xerina. Foto: Lluïsa Obrador

Foto Emili Armengol

Foto Joan Sol

Foto Lluïsa Obrador

Desprès d’un dinar de «em porto» a la Maison de l’Ille, un gran centre cívic on pogueren descansar les tripulacions a l’ombra i ben climatitzats es tornaren a trobar al moll per navegar de nou fins a la vila per amorrar les barques a la sorra al davant de la plaça de l'església. Amb algunes dificultats pel vent i pel corrent totes les barques deixaren la seva roda reposar sobre la sorra. A partir d’aquell moment elles eren les autèntiques protagonistes de la festa. Cents, milers de fotografies des de tots els costats. I mentre això passava els patrons estaven impacients  per no perdre aquell migjorn que els tornaria a port aprofitant cada centímetre quadrat dels vessos de les seves veles. Passat el temps convingut una a una, amb ordre i sense pressa, tothom es feu de nou a la mar per gaudir d’una bona empopada lliscant per sobre les blaves i transparents aigües del Mediterrani.

La festa, no podria ser d’altra manera, acabà amb el tradicional repartiment de records a les embarcacions participants i amb una arrossada al mateix lloc on havíem dinat.

Cal donar les gràcies als amics de El Barcarés per l’organització d’aquesta extraordinària jornada, que tothom espera no sigui la darrera de la temporada.

Bonança, una associació diferent.

Un cop deixat tot l’aparellatge del velam sobre del pantalà, antena, arbre i vela, poguérem fer cap vers l’Estany de Salses passant per sota el pont que temps enrere era mòbil per permetre que el velers travessessin aquella carretera-carrer que nord-sud uneix els diferents pobles que limiten i separen l’estany del Mediterrani. L’Estany de Salses és el més meridional dels Països Catalans, a la seva riba de ponent encara es pot veure l’imponent fortalesa de Salses, construïda a finals del segle X i remodelada en el XVIII per defensar la frontera gala dels temibles catalans. Per navegar pel canal absolutament humanitzat que uneix el mar i l’Estany cal parar molt en compte els corrents, sobretot en els punts més estrets on calculàrem una velocitat de 3 nusos. Però en sortir a aquell gran pla d’aigua de 14 km de longitud de nord a sud amb una fondària màxima de poc més de tres metres, ens adonarem de la força que tenia una cua de mestral que era capaç d’aixecar unes onades de prop de mig metre, que, sortosament, desaparegueren una hora més tard. Creuar l’estany a motor a 4 o 5 nusos és una experiència i d’una tranquil·litat que paga la pena. Es poden observar els seus fons vegetals, i a més, cal observar-los per no quedar capturat per una de les moltes elevacions d’aquest. Ben bé al sud hi ha un gran pantalà abandonat que havia estat un aeroport d’hidroavions. I a la seva riba sud-occidental ja des de lluny s’observen unes cabanes tradicionals de pescadors. Posant la proa en aquella fita, minuts més tard podíem amarrar en un senzill i rústic pantalà construït amb estaques clavades al fons i amb unes taules per caminar-hi pel damunt. Havíem arribat a Bonança.

Bonança des del pantalà.

Ens rebé en Michel Salaün, sorprès per una visita marítima inesperada com aquella. Amablement ens convidà a visitar el seu quarter general: un espai a terra, a tocar de l’aigua on s’hi ubiquen un seguit de cabanes que serveixen com a seu de l’Associació Bonança.

En Michel és actualment el president de la entitat creada el 1996 per amants del mar. El seu objectiu és protegir el patrimoni marítim i restaurar les embarcacions catalanes. Els seus associats (uns 45) són pescadors, antics mariners, aficionats a la vela, respectuosos amb les tradicions. Bonança s'esforça per preservar i mantenir el patrimoni marítim que els ancians ens han llegat.

L’entitat compte amb el suport dels ajuntaments de Saint-Laurent de la Salanque i Saint-Hippolyte. La fusta, la impermeabilització, calafat, pintura, aparell, veles, mobilitza els nostres especialistes i ens fa passar moments gratificants en restituir les barques per tal de recuperar-les a la vida i fer-les navegar.

El motor Couach de 1925

En Michel explica que habitualment es troben dos dies per setmana, dimecres i dissabte, per treballar plegats ens els projectes conjunts. Individualment també treuen profit de les instal·lacions com a lloc d’amarratge, de varada, o en el seu taller mecànic on descobrirem el darrer treball que estava duent a terme el responsable dels motors, un vell mecànic jubilat. Aquest ens mostrà un motor de benzina Couah completament restaurat de 1925 amb algunes peculiaritats com el sistema de bombeig de l’aigua de refrigeració amb una bomba de membrana. (vegeu fotos). Tot al voltant de les cabanes es troben les barques que estan en procés de treball, mentre que les que encara no els ha tocat la tanda les tenen enfonsades entre dues aigües al pantalà per la seva conservació. Ens mostra amb orgull una de les dues úniques barques que es conserven tipus llaüt (catalanes que diuen ells) amb el fons absolutament pla. Condició necessària quan a uns cinc metres de la vora del llac amb prou feina hi ha 25 cm d’aigua.

Barca reclavada i folrada de RPFV

Tèquina tradicional de l'estany

Llaüt de fons pla

El lloc estrella de l’entitat és la gran cabana que és la seu de l’associació. Construïda l’any de la creació de l’entitat amb fusta i bruc es manté encara impermeable a vents i pluges. Al seu interior, un petit museu de les seves participacions a trobades i festivals marítims. Una cuina molt ben equipada, una llar de foc, i una molt gran taula per poder seure tothom participant tant de les decisions de recuperació patrimonial, com de les posterior recuperacions gastronòmiques.

La gran cabana és el centre de l'associació

Bonança és un lloc per conèixer. Desprèn una senzillesa abassegadora, no hi luxes, es respira una certa anarquia, fa olor de mar, de fusta, d’amistat, de passió per les barques. De ben segur que no serà el darrer cop que hi anem.

Escenavegant.

La vela en rombe, autòctona del riu Ebre.

Cliqueu per veure navegar muletes amb la vela en rombe.

A Móra d’Ebre, a les muletes podem emprar tres tipus de vela: quadrada, en rombe, i amb trau i gàbia. No obstant, degut a les limitacions donades per la geometria de l’embarcació, aquests sistemes de vela són limitats, ja que sols podem navegar amb vent de popa, i no podem fer bordades, amb el qual la vela s’utilitza només per remuntar el riu amb vent de garbinada, als trams on el vent és favorable.

Vela quadra: 

Vela en rombe: 

Veles trau i gàbia:

Convé indicar que Móra d’Ebre és l’únic poble del riu Ebre on podem veure navegar les muletes amb aquests tres tipus de vela.

Abans de començar però, cal fer referència a l’historiador i gerent de la Companyia per a la canalització de l’Ebre des de 1924, Francesc Carreras i Candi, qui al seu llibre “La navegación en el río Ebro” de 1940, i reeditat en català per la Generalitat de Catalunya l’any 1993, afirma que “ la vela quadrada és la que encara avui dia s’usa a l’Ebre”. Feta aquesta introducció, el que volem es dona a conèixer la breu història aconseguida d’aquet tipus de vela en Rombe.

La vela en Rombe és la vela característica que muntaven els professionals a les muletes i bots a Móra d'Ebre, i d'ús exclusiu a Móra i alguns altres pobles de la comarca quan les muletes eren eines de treball i que a l'actualitat es segueix muntant per esport o esbarjo, la vela en Rombe es un tipus desconegut o poc habitual en les modalitats de vela, raó per la qual volem fer divulgació de la seva existència.

Dels professionals del riu que ens queda record que i van navegar amb aquest tipus de vela fins la dècada dels anys 60 ja tots ells jubilat eren, Salvador Moreso Griño, Rosendo Algueró Montagut i Emilio Aparisi Borràs.

Feta recerca pels pobles de la comarca per recavar informació de la vela en Rombe o altres tipus de vela de les muletes, solament he trobat a Garcia a Francisco Mani, menador suplent del pas de barca de Garcia i que ha dit que les muletes de Garcia també navegaven amb la vela en Rombe.

Ja alguna fotografia de llagut que també la portava la en Rombe, encara que la vela tradicional dels llaguts es la vela Trau i Gàbia.

Per aparellar la vela en rombe, cal plantar l’arbre a la primola, amb la corriola i la corda de la vela al seu extrem superior col·locada anteriorment. A continuació acoblem el travesser a l’arbre amb els vertells, i lliguem els vents de la vela a les puntes del travesser. Arribats a aquest punt amb les puntes de la corda sobrants lliguem les dues puntes del drap en diagonal: una a la corriola i l’altra a l’arbre, a una alçada que el timoner tingui visibilitat. Els vents i la corda de la vela es lliguen als botamans, i així el patró pot controlar i efectuar les maniobres que consideri necessàries. Finalment l’arbre es lliga a l’anella de la sama, i si es creu convenient, a popa i al banc.

Redacció:Joan Pujol Pedret

Imatges: Dels autors ja citats, de Quim Bosch i Vicente Garcia Delgado, i del llibre Estudi sobre les muletes i bots de Móra d'Ebre. Segles XX i XXI, de Joan Pujol i Ivan Salvadó Obrero.

Crònica de la 28a Trobada d'Embarcacions tradicionals a Calella de Palafrugell. 27 de juny 2020

Aquest any la trobada ha satisfet a totes les participants, ho diem feliços perquè sempre és un repte i des de l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell hem rebut de tothom aquesta sensació. No podem sinó estar més agraïts a totes les assistents ja que són les tripulacions i les persones que les acompanyen les responsables directes de crear aquest ambient senzill, familiar i tant proper que caracteritza la nostra estimada trobada.

 Al voltant d’una desena d’embarcacions han omplert la platja del Port Bo amb les seves veles i aparells diversos. Llaguts aparellats amb vela llatina, llaguts mallorquins, bots de pesca, bots místics, dinghis i altres aparells han configurat aquest ampli espectre d’embarcacions tradicionals representants de la nostra cultura marítima amb l'únic afany de satisfer i alimentar aquest esperit mariner de vida i futur.

 Després dels parlaments protocol·laris pertinents amb les autoritats locals, el repte de la navegada d’enguany plantejava la remuntada a les Illes Formigues on les embarcacions que varen aconseguir-ho varen fondejar-hi a sotavent per dinar gaudint de l’entorn natural d’aquesta apreciada reserva marina d’aigües especialment transparents. La tornada amb vent de popa va ser la delícia del dia, però no la darrera.

 Al vespre es reuniren les tripulacions i acompanyants a Ca l’Alamany, masia de Parlavà que data del S.XVII on amb un entorn típic Baix Empordanès es sopà un arròs de carn i peix, es cantà i es xerrà i es begué fins que la solejada del dia i els ànims digueren prou. 

 Un sentiment de felicitat ens omple cada any quan aconseguim reunir els nostres i fem el que ens agrada. Gràcies a tothom altra vegada per fer d’aquesta trobada una reunió tan especial.

Pere de Prada

P.S.: Podeu veure totes les fotografies clicant aquí.

Crònica de la NO 1ª Trobada desprès del confinament

No recordo que mai una Trobada, o oficialment una No Trobada, hagi estat mai tant esperada com la de Calafell i Torredembarra del 20 i 21 de juny 2020. Desprès de mesos de confinament pel Covid 19 una desena de barques amb les seves tripulacions feien cap al Moll de les Llatines del Port de Segur de Calafell a quarts de deu del dematí de dissabte.

Mascaretes, salutacions amb els colzes, ombres separades, líquid hidroalcohòlic i dubtes per reconèixer a tal o qual persona darrera la màscara. Són el reflex d'aquesta nova situació que toca viure. La del 2020 serà un temporada amb només 4 trobades (confirmades per ara) a tot el litoral de Catalunya, la esmentada, Calella de Palafrugell, Cadaqués i Sant Carles de la Ràpita. Potser per això hi havia moltes ganes de vela i de mar. Al moll hi havia novetats sobre l'aigua com la presència de la barca acabada de restaurar PAUOT, recuperada per el Patí Català de Calafell de la platja de Sant Salvador on s'hi està més de quinze anys avarada i curulla de sorra. Una bona feina dels companys de la Destil·leria que han treballat de valent perquè la germana bessona de la XERINA pogués tornar a navegar quan abans millor. La Pauot i la Xerina són fetes del mateix motlle creat per Miquel Feu a la dècada dels 90 del segle passat. Ara la flota catalana ja té una altra bessonada (la Quinoccio de l'Arjau i la Capitán Valdés de l'amic Xavier Corredor també ho són), dues barques gairebé iguals malgrat que una té el motor intern (Xerina) i l'altra és un model per fer regates que incorpora una orsa abatible (Pauot). Sens dubte ambdues es trobaran sovint arreu transportades per carretera damunt dels seus remolcs.

Algunes de les barques ancorades davant el pòsit de Calafell.

 Quan tocaren les 11 poc a poc les barques abandonaren el Moll de les Llatines per sortir a trobar en mar la flota provinent de Torredembarra. Una ventolina de migjorn discontinua inflà les veles de les barques que lentament en direcció a garbí a l'alçada de Sant Salvador contactaren amb les barques de La Torre. Conjuntament canviaren el rumb per retornar al port de Segur de Calafell.

Un cop allà ja era l'hora de dinar. Cadascú a bord de la seva barca, per guardar les distàncies corresponents, els tripulants es cruspiren  els seu àpats amb la gana feta desprès d'unes tres hores de navegació. Acabat el dinar, el vi, la gresca i la música "obligaren" a aproximar-se més els mariners i marineres per gaudir d'una festa improvisada i joiosa.

L'endemà matí, tota la flota era a punt abans de l'hora acordada per partir cap a Torredembarra. 10 milles marines que es volien cobrir navegant a la vela. Les condicions del mar eren òptimes, un mar gairebé pla, però el Déu Eol no volgué col·laborar amb la cita llatinaire. A la bocana del port de Segur una ventolina de xaloc obligà a prendre un rumb enfora per poder aconseguir navegar de cenyida vers La Torre. Algunes embarcacions no aturaren el motor prenent un rumb més directe, però aquells que decidiren fer la travessa a vela es trobaren amb la dificultat esperada que el vent va rolar cap a garbí, posant-se ben bé a fil de roda amb el destí. Al cap de més de dues hores es demanà que tothom posés en marxa els motors per arribar a dinar enlloc de a sopar.  Al voltant de les tres de la tarda arribaren totes les barques al port de Torredembarra. Des d'allà a poc més d'un centenar de metres ens esperava el magnífic lloc triat per Orsapop per dinar plegats: els jardins modernistes de la Finca Mercader. Instal·lats sota l'ombra dels seus arbres i mentre s'esperava la fideuà s'establiren interessants converses sobre reconstrucció, reparació, veles, navegació i evidentment, sobre la pandèmia que s'ha estat vivint els darrers mesos. Un cop entaulats una bona amanida i un fideus excel·lents tancaren la primera part de la jornada.

La fideuà a la Finca Mercader de La Torre

De retorn a les embarcacions la flota de Calafell es feu a la mar amb l'esperança d'aprofitar el garbí tradicional de les tardes estiuenques. Però per un cop aquest se'n havia anat a dormir abans d'hora. Per tant motor en marxa i dues horetes de navegació tranquil·la fins el Moll de les Llatines.

Aquesta No Trobada és una prova de com amb senzillesa i voluntat es poden organitzar activitats que no facin tremolar les tresoreries de les associacions. Navegar, compartir experiències i gaudir de la vela i de la mar. Què més es pot demanar?

 

La Xerina i la Pauot

La Pauot recuperada pel Patí Català de Calafell

Conec la Pauot de poc desprès de ser l'armador de la Xerina (2008). La vaig descobrir a la sorra de la platja de Sant Salvador. Veure-la em feu pena. Pensava que malaguanyada embarcació que s'acabaria malmetent allà. A través dels propietaris d'un bar pròxim vaig aconseguir trobar la casa del seu propietari que vivia en un carrer paral·lel a la platja.  Sens dubtar-ho vaig trucar a la porta. Sortí un home, malfiat en principi donat que no em coneixia de res. Poc a poc li vaig explicar que jo era propietari d'una embarcació igual que la que hi havia a la platja, i que sabia que només se'n havien fet tres o quatre. L'home ens acompanyà fins on era la barca. Pel camí ja m'explicà que ell havia estat el dissenyador i constructor d'aquestes embarcacions. Tenia un mal record. S'havia arruïnat amb el tancament de la Drassana Tallamar que havia creat per fabricar aquest monotip. Ell explicà que afeccionat a la vela, va voler crear una barca adequada per fer regates de vela llatina. Havia estat dos anys consultant i comprovant plànols al Museu Marítim de Barcelona, i el model final conservava les proporcions d'un sardinal però amb les formes més pròximes a una muleta de l'Ebre.  El primer model que feu era una barca tipus vela lleugera que sense motor, incorporava una orsa abatible per evitar la deriva  permanent que tenen aquesta mena d'embarcacions. Ell estava molt satisfet de la feina feta. La anècdota següent la contà amb una certa amargor[1].

A finals d'agost de 1995 es desplaçà amb la seva barca (presumiblement la Pauot) a Cadaqués per participar en la regata de vela llatina que hi feien cada any. Un cop allà s'inscrigué sense cap mena de problema. I començà la regata. I la guanyà. L'home estava totalment orgullós dels anys de feina i diners invertits. Però no tingué massa temps a gaudir-ho perquè malgrat haver guanyat fou desqualificat per portar orsa. Quedà sense paraules. Marxà de Cadaqués amb un mal auguri. Aquell mateix any presentà al Saló Nàutic un nou model basat en l'anterior però amb un motor intern de 9 Hp incorporat (presumiblement la Xerina), que aconseguí vendre, i que li permeté de recuperar part de la inversió. Arribà a vendre una tercera unitat de la qual no es té notícia. Ell es quedà la primera barca. Durant uns anys sortia a navegar des del club de platja de Sant Salvador, però aquella il·lusió s'anà refredant -tancar una empresa mai és un bon record- fins que la barca restà allà sobre la platja on, poc a poc, s'inundà de sorra. El pal, l'antena i la vela eren a casa seva. Així ha passat una quinzena d'anys llargs fins que els amics del Patí Català de Calafell han estat capaços de convèncer a l'amic Miquel Feu per poder recuperar la Pauot i que aquesta torni a navegar per la Mediterrània.

Entendreu que el retrobament de les dues barques navegant a la vela en mar fou un moment emocionant per aquell que està escrivint. Ara objectivament, algú ho havia de dir, la Pauot la mateixa vela més l'orsa camina molt més que la Xerina. Llarga vida a les dues bessones.

Escenavegant.

(Encara no han arribat les imatges)

---

[1] Vegeu l'article al Butlletí nº 11 de la Mar d'Amics de Palamós pàgines 9 i 10.

Cançons de treball o salomes.

Les cançons de treball o salomes  són un tipus de cant de mariner usat per augmentar la productivitat en els treballs realitzats a bord en coordinar sota el mateix ritme a grups d'homes perquè treballessin conjuntament o de forma més veloç. Un altre efecte d'aquestes cançons era reduir l'avorriment i la tensió en el vaixell, a més de crear vincles entre els tripulants, la qual cosa reduïa la tensió entre els mariners en els llargs viatges. Les poques que s'han conservat al nostre país ho han fet per mitjà de la tradició oral i es troben actualment algunes gravacions malgrat que habitualment fora del seu context original.

Generalment les cançons de treball s'estructuraven de en forma dec pregunta-resposta entre el cantant principal i la resta de mariners. Un home cantava un vers i la resta dels homes responia a l'uníson, per la qual cosa moltes mancaven de tornada.

Les maniobres dels grans velers exigien i exigeixen dels mariners un gran esforç físic i bona sincronització amb els companys per hissar, arriar o bracejar les veles, carregar l'àncora, xorrar xarxes, remar. L'ús de les cançons de treball s'estén per aquest motiu. Potser les més representatives són les shanties angleses i bretones que amb la seva estructura de cantant solista i repetició pel cor ha facilitat l' aprenentatge de les tonades que poc a poc s'escamparen pels oceans i mars. Algunes, poques, fins i tot s'han fet populars terra endins.

Curiosament a la nostra terra es desconeixen exemples de cançó de treball que la de remar, o salomes. A Catalunya són gairebé desaparegudes. Més enllà de la Cançó de Remar i de La Carta de Navegar[1] recollides per Joan Amades en el seu Folklore de Catalunya - Cançoner l'any 1951. I una recentment recollida pel grup Urbàlia rurana de la Marina Baixa que usa el nom genèric de Saloma com a títol.

No hi ha  prova la inexistència de textos de finals del segle XVIII i XIX on s'hi vegin reflectides aquesta mena de cançons. A la Gran Bretanya, per exemple, les cançons es publicaven fulletons que es venien pels carrers. Això ha facilitat  la seva arribada al segle XXI. És cert que el segle XX sobretot en el seu darrer quart, el nivell de cultura musical marinera ha estat important a Catalunya amb la aparició de centenars de grups que interpreten les havaneres. S'han fet tant indispensables com les sardanes en qualsevol festa major tant al litoral com terra endins. Un exemple d'això són les més de cinquanta edicions de la Cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell.

La Cançó de Remar o del Pilot  és una composició musical de caire popular que descriu els pobles de la costa catalana des d' Altafulla fins la frontera francesa amb la Catalunya Nord. Hi ha qui la situa al segle XVIII, tanmateix és molt antiga i ha estat recollida en forces cançoners en els que s'observen variants entre versions.

De la composició se'n desconeix l'autor però el text recorda les indicacions d'un navegant de cabotatge, esdevingudes cançó per tal que aquestes perduressin. Destaca el repàs exhaustiu de les poblacions que conformen part de la geografia de costa catalana i l'associació d'una referència a cada poble en relació a fets històrics, elements geogràfics o fins i tots de costums particulars. Se'n han fet diferents gravacions parcials de la cançó, habitualment del tall de litoral corresponent a la Costa Brava.

A partir de La Cançó de Remar i donat que en aquesta no hi apareix una part del nostre litoral a ponent d' Altafulla, l'Escenavegant ha escrit una lletra on s'hi incorporen totes les associacions que formen part de la Federació: La Cançó de Remar de la Federació CCPMF.

Partitures: 

Cançó de remar.

La Carta de Navegar

Saloma

Cançó de remar de la Federació CCPMF

---

[1] "Melòdicament és notable una versió de La Carta de Navegar, incompleta de música però preciosíssima de melodia, amb un ritme molt adequat al moviment del rem, per la qual cosa pot ben ésser considerada com una cançó marinera pròpia de remar" Joan Amades . Memòries de missions de recerca. pàg 17

La candidatura dels raiers a Patrimoni de la Unesco es tramitarà l'any 2022

L'Assemblea de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial (FCCPMF) celebrada el 31 de maig 2020 telemàticament  va acordar per unanimitat expressar el seu suport i felicitació a tot el procés i la candidatura per que els Raiers del Pirineu esdevinguin  Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

Les associacions de l'antic ofici del transport fluvial de fusta de la Pobla i Coll de Nargó formen part del projecte.

Els raiers de Coll de Nargó lligant amb redortes els seus rais.

El dossier de la candidatura dels raiers per a ser declarats Patrimoni Immaterial de la Unesco es lliurarà, previsiblement, durant el mes de maç de 2021, amb l'objectiu que el comitè d'experts de la Comissió Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural de la Humanitat el pugui avaluar i que la qüestió segueixi fins al seu tràmit final l'any 2022.

Aquest pas arriba desprès que els associacions culturals dedicades a l'antic ofici del transport fluvial de fusta mitjançant rais de la Noguera Pallaresa i del Segre hagin entrat oficialment a formar part de la candidatura, que és de caire internacional i està promoguda per l'Associació Internacional de Raiers, creada l'any 1989 sota la tutela del Departament de Cultura. Totes dues entitats han fet aquesta setmana una crida a les institucions, entitats culturals i ciutadania del territori perquè els donin suport i els facin valedors de la certificació.

La candidatura del transport fluvial de fusta mitjançant rais, denominada internacionalment amb els termes en anglès de timber rafting , s'ha estat desenvolupant durant els darrers mesos. L'opció d'aquesta activitat a ser declarada com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat està encapçalada per Polònia, que actualment lidera el projecte per qüestions d'estratègia, segons han explicat des del Departament de Cultura en un comunicat.

La iniciativa està promoguda per l'Associació Internacional de Raiers, amb seu a la Pobla de Segur i creada l'any 1989 sota la tutela del la Direcció General de Patrimoni Cultural. Actualment en formen part quaranta entitat d'onze països europeus i, en el cas de l'estat, n'hi ha de Navarra, Aragó, Castella-la Manxa (riu Tajo i dos afluents). A banda, també hi són presents d'altres d'Alemanya, Àustria, República Txeca o Letònia.

Els raiers de Coll de Nargó en ple descens pel Segre

Atès que les opcions a Patrimoni de la Humanitat han de ser presentades per estats, en el cas de l'estat espanyol la tramitació la coordina directament el Ministeri de Cultura. Actualment, el Departament de Cultura negocia aquesta qüestió amb el Ministeri el qual, al seu torn, també es coordina amb l'estat que lidera la candidatura, Polònia. Així, tota la documentació recopilada s'inclourà al dossier multiestatal per tal que pugui ser inclosa en la llista representativa de la Unesco el desembre del 2022.

La Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural està en contacte permanent amb les sues associacions catalanes de raiers per tal de recollir consentiments, suports i tota la informació i documentació que requereix una candidatura d'aquestes característiques. Tant la festa dels Raiers de La Pobla de Segur i el Pont de Claverol com la baixada dels raiers de Coll de Nargó estan incloses a l'Inventari del Patrimoni Festiu de Catalunya. La primera, a més, consta al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional.

L'ofici de raier, documentat des del segle XIV

El tràfic de rais o aumedines, com es coneix a les Terres de l'Ebre, està documentat des del segle XIV, però aquesta forma de transport de fusta es remunta a molts segles enrere arreu del mon. A l'antiga Mesopotàmia ja es feien servir, com ho testimonien alguns relleus assiris. Del segle XIV, època d'esplendor de la Corona d'Aragó a la Mediterrània, han quedat tant a Catalunya com a Aragó molts documents que testimonien l'existència del transport dels troncs mitjançant rais, els quals eren utilitzats a les drassanes reials.

Els raiers pirinencs els conduïen des de les muntanyes al mar fins a les dècades de 1930-1940. A principis dels 30 del segle XX deixen de baixar rais pel Segre, substituïts pel transport terrestre mitjançant camions. en canvi, les almadías o nabatas aragoneses o fins i tot potser les navarres van continuar baixant fins a Tortosa fins ben entrada la dècada dels 50. Entre 1940 i 1970 els troncs, lligats en rais, van deixar de navegar per tots el s rius europeus.

Els rais o aumedines baixaven majoritàriament des de finals d'abril fins a finals de juny, aprofitant l'època de desgel. Històricament, o almenys tenint en compte els aspectes sobre els quals se'n té constància tant documental com per memòria oral, els rais que baixaven pels afluents catalans es solien quedar a Lleida, mentre que els que arribaven a Tortosa eren majoritàriament aragonesos. El desplaçament d'un almadiero navarrès o aragonès, comptant la baixada i la tornada en tren, tartana o a peu podia durar entre tres setmanes i un mes. 

L'activitat s'ha conservat força inalterada tècnicament des dels seus inicis i és una pràctica sostenible des d'un punt de vista ecològic, ja que en el procés de construcció dels rais només es feien servir materials locals  extrets del propi entorn. En el cas català, els troncs es lligaven amb redortes, branques de bedoll estovades prèviament a l'aigua. Un cop lligat un tram de feixos de tronc, es lligava amb altres trams amb redortes més gruixudes, formant un tren de dos fins a set trams que podien arribar a cinquanta metres de llarg i trenta tones de pes.

Normalment en un mateix viatge es reunia una colla de deu o dotze raiers amb cinc o sis rais. Els més experts anaven en el primer rai per a controlar els corrents i els obstacles naturals.

Text de l'article publicat a Nació Digital el 29/05/2020. Redacció.