29.4.22

La FCCPMF rep el premi Roig Toqués 2022.

Fotografia de Francesc Roig Toqués By Setze16  CC BY-SA 4.0

Des de fa ja uns anys que a Vilanova i la Geltrú atorga els premis Roig Toqués a una persona i una entitat a nivell local i a nivell nacional per posar en valor la seva tasca i/o trajectòria al voltant del mar i la cultura marinera. Francesc Roig Toqués fou un humanista i col·leccionista que ens va deixar un llegat de curiositats marineres que avui configura una de les col·leccions que s'exposen a l'Espai Far de Vilanova i la Geltrú.

Per l'atorgament d'aquests reconeixements es crea un jurat que decideix els premiats en cada categoria. Aquest es va reunir fa unes setmanes i va considerar que la vessant col·lectiva l'ens més adequat per rebre aquest reconeixement és la Federació Catalana de Cultura i Patrimoni Marítim i Fluvial.

L’acte de lliurament serà el proper 15 de juny a les 19 hores al Teatre Municipal de Vilanova i la Geltrú.

Francesc Roig Toqués(1921-2008) fou un home polifacètic, mestre d'aixa, col·leccionista, miniaturista naval, cineasta amateur, cronista i creador del Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués. La seva figura es troba lligada a la carpa Juanita, un fenomen mediàtic, que arribà a ser coneguda internacionalment per les seves habilitats de beure en porró i menjar amb una cullereta. Francesc ensinistrà durant deu mesos la petita carpa per a fer-li adquirir aquestes habilitats i convertir-la en reclam turístic de Vilanova i la Geltrú.

Va néixer al carrer del Ravalet de la Geltrú l'any 1921 on va passar els primers anys de la seva vida. L'any 1934 es traslladà amb la seva família al Mas Carolina, una casa prop de la platja situada "Baix a mar", a Ribes Roges, envoltada d'una finca, en una zona agrícola on només hi havia cultius i masos disseminats i des d'on es veien el mar i les barques dels pescadors, algunes encara amb veles.

La proximitat del mar va exercir, des de ben aviat, una potent fascinació sobre Francesc, que no només el convertí en el centre de les seves aficions sinó que, a més, li va despertar l'esperit de col·leccionista que l'havia d'acompanyar tota la vida. Amb catorze anys va construir la primera maqueta, una fragata de quatre pals. La seva habitació del Mas Carolina s'havia transformat en una mena de taller on hi construïa vaixells en miniatura. S'inicià en el món laboral a l'empresa de Jaume Costa com a aprenent de mestre d'aixa, fins que va marxar a prestar el servei militar com a voluntari a Marina. Durant aquest període va anar embarcat en el vaixell de guerra Sánchez Barcáiztegui de 1926, del qual va ser timoner i va estar sis mesos al Museu Naval de Madrid. Aquestes experiències li van donar un coneixement més profund dels temes nàutics i van augmentar la seva passió per tot allò que tenia relació amb el mar.

En acabar el servei militar i per raons econòmiques deixà el taller de mestre d'aixa i, essent molt ben valorat per la seva destresa amb el treball amb fusta, entrà a treballar a la fàbrica Pirelli com a modelista (1944 —1980). En el seu temps lliure va continuar construint vaixells. A partir d'aquell moment, però, només en miniatura, que contribuïren a la formació de la col·lecció i li van reportar nombrosos premis i reconeixements. Entre ells la medalla d'or de les Arts Decoratives en l'Exposició de vaixells en miniatura celebrada a la Cúpula del Coliseum de Barcelona l'any 1948 i el diploma d'honor de primera categoria per un model de falua a la Model Engineer Exhibition celebrada a Londres el 1956. La peça més gran que va construir va ser una fragata de dos metres encarregada per una companyia cinematogràfica per filmar la pel·lícula El tigre de los siete mares. El Museu del Vi de Vilafranca conserva alguna de les seves maquetes, que s'han escampat per nombrosos països.

El modelisme naval, però, no era l'única afició del Francesc Roig Toqués. A part de construir miniatures va escriure articles sobre el tema en revistes especialitzades i va destacar com a fotògraf i cineasta amateur, àmbits en què també va ser premiat i des dels quals va col·laborar a la conservació del patrimoni tant material com immaterial.

Com a mostra d'alguns dels premis que va rebre, l'any 1984 li van concedir el premi Master's, el 1988 la Merenga de plata i l'any 1997 l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va reconèixer la seva tasca en favor de la difusió del patrimoni i de Vilanova en general atorgant-li la Medalla de la Ciutat i publicant el seu retrat, obra de Màrius Serra, inclòs amb el número 8 a la col·lecció de retrats editats per l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

L'any 2012 l'Ajuntament de Vilanova va aprovar la creació d'un espai museístic al far de Vilanova on poder-hi ubicar la col·lecció de Roig Toqués. El museu de Curiositats marineres, ubicat al Mas Carolina, va romandre obert al públic entre els anys 1946 i 2008, any en què va morir el seu creador. L'any 2016 part de la col·lecció va tornar a ser visitable dins l'Espai Far, afegint a més un espai dedicat a la figura de Francesc Roig Toqués. L'actual museu fa un homenatge a la Carpa Juanita a través d'un audiovisual amb filmacions originals on el mateix Roig Toqués narra la seva història, i l'exhibició de documents de l'època.

El seu fons documental i fílmic, filmacions en súper 8 i 16 mm, es troba dipositat a l'Arxiu Comarcal del Garraf per assegurar la seva correcta conservació i facilitar-ne l'accés a les persones interessades. Una de les pel·lícules, titulada “Paciencia embotellada” que recull el procés de construcció d'un vaixell dins d'una ampolla va aconseguir dotze premis en un any.

En Francesc Roig Toqués explicava de manera amena i didàctica, encomanant al públic la seva passió pel mar, a través dels seus coneixements i de les curiositats que es podien veure al museu i arribant al rècord de 466 visites en un sol dia i acumulant fins a 236 capçaleres de mitjans de comunicació*.

La darrera entitat premiada fou el Club Nàutic Vilanova (2021).

* Text biografia Viquipèdia
Text Escenavegant.

17.4.22

Ganes de Festivals: Escale à Sète 2022.


Escale à Sète 2002 és apunt d'acabar, només manca la desfilada de comiat dels vaixells que posaran rumb als seus ports d'origen o a d'altres cites com Escala a Castelló. Després d'haver viscut gairebé totes les edicions de l'Escale des de 2010 es pot dir que en aquesta sobretot s'han viscut les ànsies de tornar als temps d'abans de la pandèmia de Covid. Molta, moltíssima gent ha omplert carrers i molls de la vila dels

canals. Dissabte segons l'organització visitaren Sète més de 70000 persones i això es feu notar. S'ha fet destacar, malgrat no ser ni el país convidat ni el vaixell "estrella" la presència espanyola a través de tota la flota de la Fundación Nao Victoria de Sevilla que ha desplaçat les "repliques" (diguem-ho així entre parèntesi) de la Nao Victoria, de la Santa Maria i del galeón Andalucia, a més del pailebot Pascual Flores. La seva presència en un port com el de Sète val a dir que ha estat impressionant. Però també era impressionant veure la réplica de la fragata del S. XVIII La Grace amb tot el velam ofert al vent, que et feia sentir com en un viatge al passat en passar pel seu costat. Tot això en el canal principal que travessa la ciutat. En el moll nord es podien veure l'espectacular Mircea amb l'arboradura pintada de groc. També hi era el preciós vaixell escola Pandora italià, una altra rèplica d'una goleta del S. XVIII. Le Morgenster i el L’Oosterschelde dos grans velers de més de 50 m d'eslora arribats des dels Països Baixos, que eren

acompanyats per la resta de la flota holandesa: Alberdina, De Goede Verwachting, De Jonge Eva, De Oude Liefde, Gerrigje, Hoop Op Welvaart, Stormvogel, Tjotter (una réplica d'un vaixell de treball del S. XVII feta en material plàstic reciclat). Vaixells que han navegat prop de 1400 quilòmetres en prop de tres mesos a través de la xarxa de canals que connecta la costa nord europea amb la del sud. La llista de les barques de vela llatina sembla inacabable, però donat que l'organització per primer cop les fa constar en el programa mirarem de no deixar-nos-en cap: Aphrodite, Apolouise, Atal, Aubane, Aurore, Avel, Ben Negu, Bir Hakeim, Bise-Aigue, Boreal, By Albatross, Charly, Chrisylvanat, Colombe, Corail, Crean, Deux Freres, El-Barcares, Etoile Du Matin, Fleur De Ria, Francoise, Gracchus-Baboeuf, Hebe, Hippocampe III, Hyppocampe, Ideal, Jean-Gaspard, , Jeanne Elisabeth, Joseph Buonomo, L’esperance, La Bonne Mere, La Voilà, Laurie, Leo, Manon Des Mers, Mary Flore, Melody, Miette Ii, Mireille, Moby Dick, Mont Saint Clair, Monte Cristo, Notre Dame De Consolation, Nuage, Olaf, Oude Dirk, Patou, Penelope, Petite Josette, República Catalana, Rodolphe Faulquier, Saint Pierre, Sebastien, Stephane, Stereden, Thetis, Ufana, Ville Du Grau Du Roi, Gajeta Mila, Gajeta Forka, San Pietro Gozzo. A aquestes cal afegir una vela llatina prou coneguda pels catalans i per la gent de Cadaqués, el Sant Isidre era present al bell mig de tots els grans velers explicant qui som i que fem els catalans. Però si una embarcació de vela llatina ha cridat l'atenció ha estat una altra réplica, la d'un xabec de Sète amb tres pals, tres llatines i un floc que ha estat un plaer de veure'l navegar en mar obert talment com si rememoressim un film de pirates algerians. 

Una absència 
Poc se'n ha parlat durant el festival, però la premsa francesa se'n feu ressó dies abans de la seva inauguració. El govern francès vetà la presència de la fragata Standarth a Sète, pel bloqueig a tot allò que
té relació amb Rúsia amb motiu de la guerra d'Ucraïna. Malgrat s'ha mantingut en el programa oficial, el vaixell no ha tocat port. Una injustícia per una tripulació on precissament hi ha una convivència magnífica entre els ucraïnesos i rusos que la formen. I una injustícia per un vaixell que es manté en bona part gràcies a aquests esdeveniments. Una presència que podria haver estat més que simbòlica com a símbol de concòrdia, i que no ha pogut ser. 
L'Standarth


Problemes d'organització 
Escale à Sète a diferència dels grans festivals bretons no és organitzat per una empresa privada amb el suport de diners públics. L'organització es basa en una àmplia comunitat de més de 400 voluntaris que sumats al milió d'euros de pressupost fan possible l'esdeveniment. Als quals evidenment cal aplaudir pel seu treball i dedicació. Però només amb voluntat no es fa funcionar un festival d'aquesta magnitud i això ho solen pagar els més petits i desprotegits. M'atreveixo a afirmar que el funcionament de la gran flota de vela llatina no ha millorat en les darreres edicions. Enguany sorprengué l'arribada d'un contracte que calia signar per participar amb una embarcació amb una série d'obligacions com eren les participacions obligatòries en les diferents activitats diàries, una presència des de dijous fins a dilluns al vespre, l'empavessat de les barques quan eren amarrades, etc... Però si això va donar a entendre que finalment s'havien pres seriosament la presència de les petites embarcacions la realitat és que ha estat només un miratge. Descoordinació, manca d'informació, de reunions de patrons, de punts d'arribada, de rampes i grues, etc... Val a dir que Escale a Sète encara té una assignatura pendent en aquest àmbit que qualificariem amb allò de: necessita millorar. 

Música i festa 
La música ha estat el fil conductor de Escale à Sète, des de quarts de 10 del matí fins ben entrada la nit la música no deixa de sonar en algun racó del port, quan no en molts alhora. Enguany s'han escoltat molts sacs de gemecs. Curiós donat que l'instrument tradicional de Sète és l'hautbois (un tipus d'oboè rustic) i fins a aquesta edició el poble era ple de petits grups de 3 o 4 músics que omplien carrers, molls i places amb temes tradicionals del Llenguadoc. Potser la presència de la banda de l'Armada francesa, arribada de la Bretanya, i la seva constant desfilada ha marcat més la presència dels sacs de gemecs. D'altra banda tant la presència de Croàcia, com la d'Italia s'ha fet notar als molls. Cançons i ballaruca sense fi. No seria just deixar de costat les agrupacions musicals amateurs de Sète que han mantingut la música marinera tradicional en molts dels escenaris "acústics" (sense amplificació) repartits per la vila. També es pogueren escoltar havaneres d'un grup arribat de la vila castellera catalana: Valls. Entre d'altres i sense entendre gaire la seva vinculació amb una festa marinera també hi havia un grup folcklòric asturià i un de portugués. I segurament me'n deixo algun. 

Voluntariat 
Ja he citat el gran nombre de voluntaris que formen part de l'organització. En ells recau tot el pes del Festival. Fer de voluntari no sempre és agradable o divertit. Passar-se hores en un descampat gestionant aparcaments, o controlar cues per pujar als vaixells, o cuinar i servir per a centenars de tripulacions, músics, voluntaris i forces de seguretat i bombers diàriament dos àpats té molt de mérit. Evidentment tota aquesta munió de persones es mereixen el reconeixement i l'agraïment per part d'aquells que d'una manera o d'altra gaudim de la festa.

Conclusió 
Escale à Sète 2022 ha estat la retrobada amb la normalitat perduda. El festival està més que consolidat des de la seva creació l'any 2010 en la seva sisena edició (que hauria d'haver estat la setena). La masificació d'aquesta mena de festivals permet que l'economia de la vila recuperi amb escreix la inversió pressupostària de ben segur, però el seu futur dependrà de guanyar en qualitat més que en quantitat. El Mediterrà occidental no és l'Atlàntic, el canal de la Mànega, ni el mar Bàltic en quant a nombre d'embarcacions tradicionals i grans velers. Per aquest motiu els caldrà reinventar-se a cada edició per aportar novetats que vagin més enllà del vaixell o vaixells estrella i els tornejos de "jutes" tradicionals. Però ha de ser ells qui les estudiin i les apliquin. Esperem que l'any 2024, hi puguem tornar-hi a ser sense cap mena de "sorpresa" sanitària.

12.3.22

In Memoriam Pere Trijueque: Arran de mar.

Pere Trijueque

Els nostres bons amics del Cercle Català d'Història han publicat aquest article al seu web. Es tracta d'un petit homenatge a en Pere Trijueque, historiador i cronista de Palamós durant la segona meitat del segle XX. L'article "Arran de mar" ens parla d'una part del nostre patrimoni material que sovint queda en segon terme: les botigues i barraques, apropant-nos a la vida dels pescadors.



Primera barraca de Sota ca la Margarida (ref SAMP MOS_64-0028#2EBF)



És ben conegut que la vila de Palamós va néixer per a defensar el "Port reial de Palamors". La Carta Pobla, amb les seves concessions i privilegis, va ser mel per al seu ràpid poblament.


La vida dels primers palamosins era lligada al mar per tots costats: o pescadors o amb un ofici plenament relacionat amb el port: mestres d'aixa, calafats, fusters, corders, boters, mariners... a part de mercaders i comerciants de tota mena.


Aquesta dedicació al mar va propiciar ben aviat la construcció d'uns edificis molt senzills tocant al mateix port, al Raval de Mar (la Planassa, la plaça de Sant Pere i els carrers del Moll i del Vapor), dedicats a guardar els estris dels pescadors (veles, rems, cordes, palangres, nanses, etc.) o les mercaderies que els comerciants embarcaven o desembarcaven dels velers del port. Aquests 1 / 5 “Aquests edificis eren les botigues, ara anomenades col·loquialment, barraques, que ja apareixen en protocols notarials de principis del s. XIV.

Barraques de la pineda de la Fosca i de sota Sant Esteve, a un i altre costat de la Roca Negra (ref SAMP MOS_14-L3-0015#4CBC)

Al llarg de la costa de Palamós i de Vila-romà (Sant Joan de Palamós) també es varen anar alçant "botigues", en uns llocs ben aviat i en altres fins fa poc més un segle, com és el cas de la coneguda cala de Sota ca la Margarida, on no es va construir cap "botiga" fins al 1895. Pere Camós Vilar (avi del meu avi), comissionat pel seu fill Josep Camós Badosa, que era a Epernay (F), va comprar un tros de poc més de 7x8 metres on edificà la primera barraca. Aquesta cala s'havia usat l'any 1651 per a fer quarantena de la pesta a tres frares agustins de Barcelona i des d'aleshores no hi ha constància de cap edificació, segurament perquè els pescadors hi veien massa perill per a embarcar. Era des de sempre una cala de còdols, antigament anomenada "el codolar d'en Gotes".


Al sud de la platja de la Fosca, a sa Tamardia, l'any 1527 el comte de Palamós va establir un tros de terra de 12x12 canes al mariner Antoni Guerau per a construir-hi una "botiga". Al llarg de la resta del s. XVI i principi del s. XVII hi ha referències a barraques davant la Roca Negra i a sota Sant Esteve, a la part de llevant de la platja de la Fosca.


Al sud de la platja de la Fosca, a sa Tamardia, l'any 1527 el comte de Palamós va establir un tros de terra de 12x12 canes al mariner Antoni Guerau per a construir-hi una "botiga". Al llarg de la resta del s. XVI i principi del s. XVII hi ha referències a barraques davant la Roca Negra i a sota Sant Esteve, a la part de llevant de la platja de la Fosca.


Cal dir que a sa Tamardia, l'any 1914, es va fer un projecte per a la construcció d'un gran conjunt "turístic", l'Hotel Miramar. Malauradament, les conseqüències de la Primera Guerra Mundial ho varen frustrar. En una altra ocasió en podem parlar amb tots els detalls.


A la cala central de s'Alguer, vulgarment s'Alguer Gran, es coneixia l'existència de botigues construïdes als anys 1521, 1527 i 1554, però fa poc vaig trobar la que en podria ser la primera, de l'any 1434, com ja vaig explicar en un altre article.



Les barraques de s'Alguer Gran, ara fa cap a un segle (ref SAMP MOS_141-0010#0C28)



Pel que fa a la platja de Castell, la manca de documentació no ens permet conèixer ara per ara l'existència d'antigues "botigues". A la part central de la platja hi ha un edifici que al principi del s. XX era d'Emili Joan de Sant Joan, qui l'any 1924 va formalitzar la venda a l'Ajuntament de Palamós per a ús dels obrers i per guardar les eines per les obres de desviament de la riera Aubi cap a Castell (canal de l'Aubi). El 1930 fou comprat pel pintor Josep Maria Sert aleshores propietari del mas Juny. A l'extrem de llevant de la platja hi ha un enigmàtic edifici que fins fa poc se'n coneixien poques dades. Recents investigacions n'han permès treure'n l'entrellat. Es tracta de la Torre Serena, xalet construït per Antònia Puig Cama de Palafrugell, oriünda de Fitor i esposa de l'advocat Josep Maria de Grassot. Havia comprat el terreny als propietaris del mas Cama (Juny) l'any 1898 on hi va fer construir el xalet, al costat de la barraca de Josep Pelegrí de Sant Joan. Tenia quatre dormitoris, rebedor, cuina i un gran menjador amb una fantàstica vista al mar i unes postes de sol de tots colors, no és estrany que ho comprés el pintor Sert!

La Torre Serena a l'extrem de llevant de la platja de Castell, al peu del poblat ibèric (ref SAMP MOS_62-0002#8594)



L'Antònia va vendre la propietat l'any 1924 a Enriqueta Fernández Gancedo de Madrid, qui la va revendre al cap de sis anys al pintor Sert i a la seva esposa la princesa georgiana Roussadana Mdivani Sobolerska. Quan el 1942 es ven a la família Puig Palau, la Torre Serena s'ha convertit en una agrupació d'edificis on a part de la mateixa torre hi ha la barraca d'Adolf Pelegrí (nord) i la "casa de l'Americà" (sud). Seguint la costa, dins les possessions de l'antic castell de Vila-romà, que el 1531 arribaven encara fins a Cap Roig, s'esmenta una "botiga" de Bernat Simon, pescador de Palamós, a la "penya de Cala Estreta". En canvi, a Font "Morischa" no en cita cap. Malgrat estar molt exposats als pirates, fa més de cinc segles els pescadors de Palamós ja construïen les seves barraques, com es veu, arran de mar...

La barraca de Cala Estreta, fa anys (foto de Fortuny Humet)


19.2.22

El patí a vela o el patí català.

Dins la FCCPMF hi ha tres entitats que integren dins les seves flotes patins de vela: A tot drap de Sant Pol de Mar, Club patí vela Barcelona i Patí català de Calafell. Com a prèvia a la xerrada del 25 de febrer 2022 incorporem a aquest blog la informació sobre aquesta mena d'embarcació d'un article molt complet de la Viquipèdia en català i un magnífic vídeo del programa Què, qui, com de Tv3. 

Regata de patí a vela a la platja de Sant Salvador 2017

El
 Patí de vela (o patí català) és una embarcació de vela tipus catamarà que es caracteritza per no tenir orsa, timó, botavara, ni sabres a la vela.

Història

Neix entre els anys 1920 i 1925 a les platges de Badalona, Catalunya. Es va crear com un giny de platja compost originàriament per dos flotadors iguals i simètrics de proes i popes, unes bancades, i incorporava un rem de doble pala. A la fi de la dècada van tenir la idea de col·locar a aquesta embarcació de dos bucs, un arbre i una vela obtenint-se l'actual patí de vela. El vaixell es va escampar ràpidament per tot el litoral del Barcelonès i el Maresme.

L'any 1940 es tingué una regata que fou anomenada Campionat de Catalunya, tot i que la Federació Regional de Vela la va desautoritzar amb una nota de premsa, i el nom de la prova es va canviar pel de Gran Premi de Barcelona.

L'any 1942 els germans Luís i Emili Mongé, que es dedicaven a la importació de fusta, socis del Club Natació Badalona, dissenyen les formes dels bucs actuals del patí de vela, els dos iguals però amb diferències notables entre proa i popa per a evitar la deriva. Aquest disseny fou triat a partir d'una regata que es fa a Vilanova i la Geltrú, en què el disseny dels badalonins es va mostrar tan superior que es va adoptar com a base per a definir un model unificat de patí. Els plànols constructius els va fer Artur Roca, afinant i estilitzant les línies originals prou efectives.

Carles Pena aconsegueix que la Real Federación Española de Vela reconegui Patí de vela com una embarcació en sèrie. També va ser impulsor del primer Campionat d'Espanya de Patí de Vela, celebrat al Club Natació Barcelona el 1944 i que continua a tenir lloc actualment organitzat per diferents clubs de l'estat. El mateix any el Comitè Olímpic va aprovar els estatuts de la federació Espanyola de Vela. El 1951 va fundar l'Associació Deportiva Internacional de Patí A Vela (ADIPAV), essent-ne president durant 17 anys.

L'any 1968, Antoni Soler, fabricant badaloní de patins, crea el Patí de vela júnior per als nens i adolescents.

Actualment hi ha flotes de patins a Catalunya, Andalusia, València, Illes Balears, Múrcia, Bèlgica, Holanda, Alemanya i França.

Que Qui Com (Pere Renom): patí català


Dimensions


    • Eslora: 5,60 metres
    • Mànega: 1,60 metres
    • Llargada de l'arbre: 6,80 metres
    • Superfície de la vela: 12,60 metres quadrats
    • Pes mínim: 89 kg
  • Patí de vela junior
    • Eslora: 3,98 metres
    • Mànega: 1,40 metres

Tècniques de navegació


  • Govern pel desplaçament del pes
    • El pes del patró cap a la proa: el patí orsa (es dirigeix cap a la direcció vent, al costat oposat de la vela)
    • El pes del patró cap a la popa: el patí arriba (cau més a favor del vent, cap al costat de la vela)
  • Govern amb peus i mans dins l'aigua
    • Els peus o la mà a l'aigua (el més a popa possible) a sotavent (al costat de la vela): fa arribar
    • Els peus o la mà a l'aigua (el més a popa possible) a sobrevent (al costat oposat de la vela): fa orsar
  • Govern per orientació de la vela
    • Vela més tancada: el patí arriba
    • Vela més oberta: el patí orsa
  • Govern per orientació de l'arbre
    • L'arbre cap a proa: el patí arriba
    • L'arbre cap a popa: el patí orsa

Ajustament del pal

Logotip que llueixen les veles dels patins.

El pal està suportat per dos estais, dos obencs i dues burdes. La llargària dels estais i de les burdes és regulable mentre es navega. De cenyida el pal acostuma a anar inclinat cap a popa. D'empopada es regula perquè quedi vertical (en candela). Amb vents fluixos pot anar una mica inclinat cap a proa.

Ajustament de la vela

Tot i que fa uns anys hi havia altres sistemes de regulació, en els patins actuals la vela és hissada fins a dalt de tot. Una mordassa (o un sistema similar) mossega la drissa i manté el puny de pena immòbil.

La tensió del gràtil (la part de la vela que va envergada al pal) es pot regular navegant. Caçant o amollant la ralinga mitjançant una politja i una cordeta el cap de la qual va redirigit cap a popa i es subjecta amb una mordassa.

  • Hi ha un altre sistema similar a l'anterior per a tensar o amollar el que s'anomena "cua d'ànec".[

Flector

El flector és un senzill sistema de cables i politges que permet aplanar la vela (actuant sobre la curvatura del pal) tot i navegant. Dos cables d'acer inoxidable de petita mena van fixats als estais (un a cada estai) mitjançant una petita politja per cable. Des dels estais van a parar a dues politges a l'altura de la creueta del pal. Per sota d'aquestes politges els caps dels cables s'uneixen i es reenvien cap a coberta. Allí hi ha un sistema de politges múltiples que reenvia el cap d'una corda cap a popa, a la planxa de sistemes de regulació. La corda del flector passa per una mordassa de subjecció i pot tensar-se o amollar-se a voluntat del navegant.

Sotsobrar i adreçar el veler

Un incident possible, i relativament freqüent en els navegants més agosarats, és bolcar de costat o completament (amb el pal dins l'aigua, quilles al sol: "fent la xocolatera" com diuen els practicants). En principi no hi ha cap problema: els flotadors són estancs i no embarquen gens d'aigua. L'únic que ha de fer el patró és subjectar bé el cap de l'escota (que hauria de tenir sempre el nus anomenat vuit).

  • Si el pal és per sota de l'aigua, la primera operació és posar el patí de costat. Amb el pal relativament horitzontal.
    • Una manera habitual és la de seure en la quilla del flotador oposat a la vela i fer palanca amb el cos (amb les puntes dels peus enganxats a una cinta).
  • Quan el pal estigui horitzontal, el patró es desplaça cap a proa (amb cura de no tornar a fer la xocolatera) i passant l'escota prop del cadenot de l'obenc que queda fora de l'aigua, fer contrapès fins a tornar a adreçar el patí.

Quan els pals eren de fusta la maniobra d'adreçar un patí bolcat era més fàcil. Els pals d'alumini tenen menys flotabilitat i són més propensos a fer la xocolatera. La tècnica requerida és la mateixa però cal dominar-la i gaudir d'una certa agilitat.

Cronologia

En la història del Patí de vela hi ha dues etapes importants:

  • un període previ, amb el descobriment i construcció dels patins de rems o de pales
  • l'evolució des dels primers patins amb vela fins a l'actualitat

Antecedents

  • 1871. Regates de patins de rems al port de Barcelona.
    • L'almanaque diario de Barcelona de 1870 esmentava una regata de "patines marítimos".
    • José María Martínez-Hidalgo y Terán, en l'obra Los Deportes náuticos en Catalunya 1821-1936: más de un siglo de remo, vela y motor , va ampliar detalls d'aquella regata: "Hi participaren cinc patins, construïts per Carles Geli a la Barceloneta. El guanyador del primer premi (75 pessetes) fou Bonaventura Cassola. El segon classificat, premiat amb 50 pessetes fou Carles Solé".
  • 1917. Patins de rem esmentats a Itàlia.
  • 1924. Al volum 22 de l'Enciclopèdia Espasa, il·lustrant la veu “Esquife”, hi figurava una fotografia d'un patí propulsat amb doble pala. Disposava de dos bucs simètrics, completament estancs, units per tres planxes: una de central més ampla i dues més estretes separades de la primera. Les proes i les popes eren idèntiques.

Aquí podeu  veure la Xerrada de la Federació: 



Extret de Viquipèdia respectant els drets de
 Icona CC-SA Compartir Igual

1.2.22

Els grans festivals marítims: Les Xerrades de la Federació

 
Vídeo de la Xerrada de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial a càrrec de la Erme Pedroso, gerent d'Albaola i organitzadora del Pasaia Itsas Festibala 2022 i d'en Fernando Viota de l'empresa Vela Cuadra de Sevilla, organitzador de la Escala a Castelló 2022. I com a moderador, d'en Jordi Salvador assessor de la Junta de la FCCPMF. La xerrada és en castellà en ser llengua comuna de tots els intervinents. 28 de gener 2022




14.1.22

Volem una Llei de Patrimoni Cultural Immaterial i Associacionisme Cultural?

Reproduïm* l'article signat per Lluís Bellas i publicat a tornaveu.cat el 13 de gener 2022, pel seu interès en un moment on la FCCPMF està treballant amb el Museu Marítim de Barcelona per la presentació de la Candidatura de la Vela Llatina i Vela al Terzo com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat reconegut per la UNESCO.




"La normativa perpetuarà la segregació i menyspreança del patrimoni immaterial"


Amb motiu de la proposició d'una nova Llei de Patrimoni Cultural Immaterial i Associacionisme Cultural per part del govern de la Generalitat, Tornaveu m'ha ofert aquest espai per fer una primera valoració del projecte legislatiu d'acord amb la lectura de la memòria preliminar aprovada pel govern. Ho analitzaré partint d'una doble visió, com a membre d'entitats culturals i com a antropòleg investigador de Patrimoni Immaterial.

Observant la memòria preliminar, resulta incomprensible com el govern de la Generalitat de Catalunya ha retrocedit tant d'ençà que el mes de maig va presentar l'Acord de Govern i com ha pogut canviar tant la proposta de polítiques en tan poc de temps vers una qüestió tan sensible com és la cultura en un sentit ampli. El mes de maig de 2021 Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya van fer públic un Acord de Govern mitjançant el qual donaven inici a l'actual legislatura. En ell s'hi recollien grans canvis en polítiques culturals en els àmbits del Patrimoni Cultural i en els Drets Culturals. Ens referim a aquests dos punts inclosos en l'apartat 5 ("Donem vida a la cultura, protegim i potenciem la llengua catalana") de l'Acord de Govern en matèria cultural:
“Elaborar i aprovar una Llei de polítiques culturals i drets culturals de la ciutadania: nou text legislatiu que clarifiqui les responsabilitats de gestió cultural governamental, municipal, associativa i professional arreu de tot el territori, reguli i desenvolupi les polítiques de foment de cultura, concreti els drets culturals de la ciutadania, especialment l’accés a la cultura, i faciliti la cultura en els equipaments públics i privats i la programació estable en la xarxa d’ateneus i equipaments.”
“Elaborar una nova Llei de patrimoni cultural (material i immaterial) actualització de la llei 2/1983”

La proposta de l'Acord de Govern és coherent per tal de modernitzar i actualitzar les polítiques culturals catalanes al segle XXI. La incorporació de la noció de drets culturals en la legislació catalana i la definitiva unificació del patrimoni cultural material i immaterial en una Llei integral de Patrimoni Cultural demostren la voluntat d'una actualització i d’un impuls real de la política cultural del govern de la Generalitat. Ara bé, és sorprenent que en pocs mesos -del maig al desembre- aquesta prioritat de modernització de la política cultural catalana s'esvaeixi tan ràpidament a través de l'Avantprojecte de la Llei de Patrimoni Cultural Immaterial i Associacionisme Cultural.

La memòria preliminar aprovada planteja petits retocs i n'elimina d'altres d'importants a la LLEI 2/1993 de 5 de març de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural:

En primer lloc, la decisió de no fer una Llei "integral" de patrimoni cultural material i immaterial. Fa temps que es reivindica una nova llei de patrimoni. No només per incorporar el patrimoni cultural immaterial (PCI) i el patrimoni etnològic en una única llei catalana de patrimoni cultural, sinó també per actualitzar una legislació patrimonial anacrònica (la Llei 9/1993) i incorporar les noves perspectives de gestió patrimonial contemporànies, molt més inclusives, participatives i interseccionals.

La memòria preliminar no contempla una legislació integral del patrimoni cultural i contradiu l'Acord de Govern. L’únic que farà és perpetuar la segregació i la menyspreança del patrimoni immaterial (i el patrimoni etnològic) com a patrimoni de segona categoria. A més a més, corprèn de forma alarmant la substitució del concepte de patrimoni etnològic pel de PCI quan no és del tot correcte. Què passarà amb els museus etnològics sense una regulació del seu propi patrimoni? I els BCIN de Zona d'Interès Etnològic? I amb el mateix Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC)? També s’ha de dir que l'Estat Espanyol està en procés de fer una Llei integral de Patrimoni Cultural unificant la Llei de PCI aprovada el 2015 i la Llei de Patrimoni Històric de 1985.

En segon lloc, sí que observem a la memòria preliminar una cosa positiva: el reconeixement legal i l’impuls de mesures de protecció del Patrimoni Cultural Immaterial. El text estableix procediments per declarar Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) i Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a pràctiques culturals vives, el PCI. Fins ara hi havia elements, com l’art de la Pedra Seca o la Patum de Berga, que estaven inscrits a la UNESCO, però, en canvi, no estaven declarats BCIN amb igualtat de condicions que la resta de patrimonis. Amb aquesta mesura es resoldria aquest buit legal propiciant que altres patrimonis vius fossin salvaguardats a banda del patrimoni festiu que ja tenia una mínima protecció.

En tercer lloc, crida l’atenció l'ambigüitat amb la qual parlen sobre PCI i les obligacions de les administracions en matèria d'inventari, investigació i mesures de salvaguarda. No es preveu cap mena d'Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i es deixen les mesures de salvaguarda a la voluntat dels ens locals. La Generalitat de Catalunya hauria de tenir com a prioritàries aquestes dues qüestions si vol fer ben formulada una legislació de PCI -integral o segregada-. Són instruments fonamentals en qualsevol política patrimonial i encara més quan són d'obligat compliment si es vol seguir la Convenció per a la Salvaguarda del PCI i les Directives Operatives de la UNESCO.

Alhora, s’ha de tenir present que el PCI no sempre està intrínsecament lligat a l'associacionisme i a l'amateurisme. És obvi que moltes entitats gestionen i recreen el PCI transmetent-lo generació rere generació, però això també ho fan empreses i professionals, com ara artesans d'oficis tradicionals, cuiners, imatgers, margeners, músics, ballarins, cantants, etc. A aquests també els hauria d'afectar i beneficiar la normativa, de la mateixa manera que als grups o individus no organitzats en associacions, com són els gestors de PCI.

Per resoldre aquestes ambigüitats un bon exemple seria seguir la LLEI 18/2019 de 8 d'abril de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears.

També és un punt ambigu aclarir quins professionals seran els encarregats d'aplicar les polítiques públiques en patrimoni immaterial i el patrimoni etnològic. Entenc que la llei hauria de regular que les persones formades en antropologia en serien les més indicades. Tanmateix, és inconcebible que es plantegi que la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural no necessita més personal ni finançament perquè ja està adaptada organitzativament a la gestió del nou Patrimoni Immaterial. Sabem que és una de les Direccions Generals més mal finançades, almenys fins als darrers anys, i que molt del personal fix s'ha anat jubilant sense moltes renovacions.

Arribats aquí, ens preguntem una cosa: com queda l'associacionisme cultural en aquesta nova legislació? El text de la memòria preliminar se centra molt en el PCI i molt poc en les qüestions de l'associacionisme i el voluntariat cultural. Pràcticament, podríem dir que s'obvia que l'Avantprojecte vol regular-lo. La memòria planteja de forma resumida que l'associacionisme és fonamental pel país, la cohesió social i l'accés a la cultura. Contràriament a això, ara mateix no té el prestigi social ni el reconeixement que hauria de tenir. Per aquest motiu es proposa crear un procediment de declaració d'entitat d'interès cultural que beneficiaria fiscalment les entitats inscrites.

Convé subratllar la manca de propostes concretes en polítiques d'associacionisme cultural. Com es planteja el govern de la Generalitat fomentar i impulsar l'associacionisme cultural català? De quina forma s'aconseguirà aquest reconeixement social a banda de beneficis fiscals? La LLEI 2/1993 era molt més clara a l’hora d’impulsar i fomentar la dinamització sociocultural del país amb la cultura de base, l'associacionisme i el voluntariat.

Així mateix, crec que seria inspirador per la normativa catalana en matèria de voluntariat i associacionisme cultural que s'emmirallés en les innovadores propostes de lleis de drets culturals i lleis de Cultura Popular de base comunitària que han aflorat darrerament a Llatinoamèrica coordinant-se a través d'Iber Cultura Viva de la Secretaria General Iberoamericana. Entenen la cultura com a eina de transformació social que impulsa i fomenta enèrgicament la participació de les comunitats culturals en els territoris. El seu objectiu és bastir una política pública d’accessibilitat universal a la cultura des de i per les organitzacions culturals de base comunitària amb una mirada especial a la vulnerabilitat social dels col·lectius. Impulsen programes que fomenten la creativitat, l’equitat, la cohesió social, el gaudi i el respecte de les diversitats d’identitats presents en la societat.

En definitiva, volem un canvi real en les polítiques culturals a Catalunya? Ens trobem davant d'una proposta que incorpora actualitzacions a la LLEI 2/1993, però que no va al fons de la qüestió de dos àmbits molt importants pel país. No plantegen polítiques integrals en Patrimoni Cultural com tampoc no surten de les ambigüitats en les polítiques de voluntariat i associacionisme cultural. A diferència d'aquesta memòria preliminar de l'avantprojecte, l'Acord de Govern del maig de 2021 ens oferia una renovació molt positiva de les polítiques culturals a Catalunya. Caldria doncs retornar a la proposta de l’Acord de Govern: una Llei integral de patrimoni cultural i una Llei de drets culturals.

Necessiten com mai unes polítiques culturals transformadores que donin resposta a les necessitats culturals i al benefici comunitari de la ciutadania del moment present. Per tant, cal que el govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya, les federacions de l'Ens i la societat civil organitzada consensuïn i formulin una legislació cultural a l'alçada d'aquest moment històric i entomin els reptes culturals del segle XXI post-COVID-19.

Podeu consultar tota la informació sobre l’Avantprojecte de Llei de Patrimoni Cultural Immaterial català i Associacionisme Cultural al web de participació habilitat per la Generalitat de Catalunya: https://participa.gencat.cat/processes/patrimoni-cultural-immaterial


Lluís Bellas

Investigador pre-doctoral a la Universitat de Barcelona en Gestió de la cultura i el patrimoni cultural. Antropòleg, museòleg i membre d’associacions culturals.
* amb autorització de l'autor.


20.12.21

El patí de vela i la 37a copa Amèrica: una mar lliure de plàstics.

Article de Jordi Rascado publicat pel Club Patí Català Calafell. A la FCCPMF hi ha diferents entitats vinculades a al pati de vela, embarcac...