22.7.20

La vela en rombe, autòctona del riu Ebre.

Cliqueu per veure navegar muletes amb la vela en rombe.


A Móra d’Ebre, a les muletes podem emprar tres tipus de vela: quadrada, en rombe, i amb trau i gàbia. No obstant, degut a les limitacions donades per la geometria de l’embarcació, aquests sistemes de vela són limitats, ja que sols podem navegar amb vent de popa, i no podem fer bordades, amb el qual la vela s’utilitza només per remuntar el riu amb vent de garbinada, als trams on el vent és favorable.


Vela quadra: 



Vela en rombe: 
Veles trau i gàbia:Trau i gàbia


Convé indicar que Móra d’Ebre és l’únic poble del riu Ebre on podem veure navegar les muletes amb aquests tres tipus de vela.

Abans de començar però, cal fer referència a l’historiador i gerent de la Companyia per a la canalització de l’Ebre des de 1924, Francesc Carreras i Candi, qui al seu llibre “La navegación en el río Ebro” de 1940, i reeditat en català per la Generalitat de Catalunya l’any 1993, afirma que “ la vela quadrada és la que encara avui dia s’usa a l’Ebre”. Feta aquesta introducció, el que volem es dona a conèixer la breu història aconseguida d’aquet tipus de vela en Rombe.


La vela en Rombe és la vela característica que muntaven els professionals a les muletes i bots a Móra d'Ebre, i d'ús exclusiu a Móra i alguns altres pobles de la comarca quan les muletes eren eines de treball i que a l'actualitat es segueix muntant per esport o esbarjo, la vela en Rombe es un tipus desconegut o poc habitual en les modalitats de vela, raó per la qual volem fer divulgació de la seva existència.

Dels professionals del riu que ens queda record que i van navegar amb aquest tipus de vela fins la dècada dels anys 60 ja tots ells jubilat eren, Salvador Moreso Griño, Rosendo Algueró Montagut i Emilio Aparisi Borràs.

Feta recerca pels pobles de la comarca per recavar informació de la vela en Rombe o altres tipus de vela de les muletes, solament he trobat a Garcia a Francisco Mani, menador suplent del pas de barca de Garcia i que ha dit que les muletes de Garcia també navegaven amb la vela en Rombe.

Ja alguna fotografia de llagut que també la portava la en Rombe, encara que la vela tradicional dels llaguts es la vela Trau i Gàbia.

Per aparellar la vela en rombe, cal plantar l’arbre a la primola, amb la corriola i la corda de la vela al seu extrem superior col·locada anteriorment. A continuació acoblem el travesser a l’arbre amb els vertells, i lliguem els vents de la vela a les puntes del travesser. Arribats a aquest punt amb les puntes de la corda sobrants lliguem les dues puntes del drap en diagonal: una a la corriola i l’altra a l’arbre, a una alçada que el timoner tingui visibilitat. Els vents i la corda de la vela es lliguen als botamans, i així el patró pot controlar i efectuar les maniobres que consideri necessàries. Finalment l’arbre es lliga a l’anella de la sama, i si es creu convenient, a popa i al banc.


Redacció:Joan Pujol Pedret

Imatges: Dels autors ja citats, de Quim Bosch i Vicente Garcia Delgado, i del llibre Estudi sobre les muletes i bots de Móra d'Ebre. Segles XX i XXI, de Joan Pujol i Ivan Salvadó Obrero.

29.6.20

Crònica de la 28a Trobada d'Embarcacions tradicionals a Calella de Palafrugell. 27 de juny 2020

Aquest any la trobada ha satisfet a totes les participants, ho diem feliços perquè sempre és un repte i des de l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell hem rebut de tothom aquesta sensació. No podem sinó estar més agraïts a totes les assistents ja que són les tripulacions i les persones que les acompanyen les responsables directes de crear aquest ambient senzill, familiar i tant proper que caracteritza la nostra estimada trobada.


 Al voltant d’una desena d’embarcacions han omplert la platja del Port Bo amb les seves veles i aparells diversos. Llaguts aparellats amb vela llatina, llaguts mallorquins, bots de pesca, bots místics, dinghis i altres aparells han configurat aquest ampli espectre d’embarcacions tradicionals representants de la nostra cultura marítima amb l'únic afany de satisfer i alimentar aquest esperit mariner de vida i futur.


 Després dels parlaments protocol·laris pertinents amb les autoritats locals, el repte de la navegada d’enguany plantejava la remuntada a les Illes Formigues on les embarcacions que varen aconseguir-ho varen fondejar-hi a sotavent per dinar gaudint de l’entorn natural d’aquesta apreciada reserva marina d’aigües especialment transparents. La tornada amb vent de popa va ser la delícia del dia, però no la darrera.


 Al vespre es reuniren les tripulacions i acompanyants a Ca l’Alamany, masia de Parlavà que data del S.XVII on amb un entorn típic Baix Empordanès es sopà un arròs de carn i peix, es cantà i es xerrà i es begué fins que la solejada del dia i els ànims digueren prou. 

 Un sentiment de felicitat ens omple cada any quan aconseguim reunir els nostres i fem el que ens agrada. Gràcies a tothom altra vegada per fer d’aquesta trobada una reunió tan especial.

Pere de Prada

P.S.: Podeu veure totes les fotografies clicant aquí.


23.6.20

Crònica de la NO 1ª Trobada desprès del confinament


No recordo que mai una Trobada, o oficialment una No Trobada, hagi estat mai tant esperada com la de Calafell i Torredembarra del 20 i 21 de juny 2020. Desprès de mesos de confinament pel Covid 19 una desena de barques amb les seves tripulacions feien cap al Moll de les Llatines del Port de Segur de Calafell a quarts de deu del dematí de dissabte.

Mascaretes, salutacions amb els colzes, ombres separades, líquid hidroalcohòlic i dubtes per reconèixer a tal o qual persona darrera la màscara. Són el reflex d'aquesta nova situació que toca viure. La del 2020 serà un temporada amb només 4 trobades (confirmades per ara) a tot el litoral de Catalunya, la esmentada, Calella de Palafrugell, Cadaqués i Sant Carles de la Ràpita. Potser per això hi havia moltes ganes de vela i de mar. Al moll hi havia novetats sobre l'aigua com la presència de la barca acabada de restaurar PAUOT, recuperada per el Patí Català de Calafell de la platja de Sant Salvador on s'hi està més de quinze anys avarada i curulla de sorra. Una bona feina dels companys de la Destil·leria que han treballat de valent perquè la germana bessona de la XERINA pogués tornar a navegar quan abans millor. La Pauot i la Xerina són fetes del mateix motlle creat per Miquel Feu a la dècada dels 90 del segle passat. Ara la flota catalana ja té una altra bessonada (la Quinoccio de l'Arjau i la Capitán Valdés de l'amic Xavier Corredor també ho són), dues barques gairebé iguals malgrat que una té el motor intern (Xerina) i l'altra és un model per fer regates que incorpora una orsa abatible (Pauot). Sens dubte ambdues es trobaran sovint arreu transportades per carretera damunt dels seus remolcs.

Algunes de les barques ancorades davant el pòsit de Calafell.


 Quan tocaren les 11 poc a poc les barques abandonaren el Moll de les Llatines per sortir a trobar en mar la flota provinent de Torredembarra. Una ventolina de migjorn discontinua inflà les veles de les barques que lentament en direcció a garbí a l'alçada de Sant Salvador contactaren amb les barques de La Torre. Conjuntament canviaren el rumb per retornar al port de Segur de Calafell.

Un cop allà ja era l'hora de dinar. Cadascú a bord de la seva barca, per guardar les distàncies corresponents, els tripulants es cruspiren  els seu àpats amb la gana feta desprès d'unes tres hores de navegació. Acabat el dinar, el vi, la gresca i la música "obligaren" a aproximar-se més els mariners i marineres per gaudir d'una festa improvisada i joiosa.

L'endemà matí, tota la flota era a punt abans de l'hora acordada per partir cap a Torredembarra. 10 milles marines que es volien cobrir navegant a la vela. Les condicions del mar eren òptimes, un mar gairebé pla, però el Déu Eol no volgué col·laborar amb la cita llatinaire. A la bocana del port de Segur una ventolina de xaloc obligà a prendre un rumb enfora per poder aconseguir navegar de cenyida vers La Torre. Algunes embarcacions no aturaren el motor prenent un rumb més directe, però aquells que decidiren fer la travessa a vela es trobaren amb la dificultat esperada que el vent va rolar cap a garbí, posant-se ben bé a fil de roda amb el destí. Al cap de més de dues hores es demanà que tothom posés en marxa els motors per arribar a dinar enlloc de a sopar.  Al voltant de les tres de la tarda arribaren totes les barques al port de Torredembarra. Des d'allà a poc més d'un centenar de metres ens esperava el magnífic lloc triat per Orsapop per dinar plegats: els jardins modernistes de la Finca Mercader. Instal·lats sota l'ombra dels seus arbres i mentre s'esperava la fideuà s'establiren interessants converses sobre reconstrucció, reparació, veles, navegació i evidentment, sobre la pandèmia que s'ha estat vivint els darrers mesos. Un cop entaulats una bona amanida i un fideus excel·lents tancaren la primera part de la jornada.

La fideuà a la Finca Mercader de La Torre

De retorn a les embarcacions la flota de Calafell es feu a la mar amb l'esperança d'aprofitar el garbí tradicional de les tardes estiuenques. Però per un cop aquest se'n havia anat a dormir abans d'hora. Per tant motor en marxa i dues horetes de navegació tranquil·la fins el Moll de les Llatines.

Aquesta No Trobada és una prova de com amb senzillesa i voluntat es poden organitzar activitats que no facin tremolar les tresoreries de les associacions. Navegar, compartir experiències i gaudir de la vela i de la mar. Què més es pot demanar?

 

La Xerina i la Pauot

La Pauot recuperada pel Patí Català de Calafell

Conec la Pauot de poc desprès de ser l'armador de la Xerina (2008). La vaig descobrir a la sorra de la platja de Sant Salvador. Veure-la em feu pena. Pensava que malaguanyada embarcació que s'acabaria malmetent allà. A través dels propietaris d'un bar pròxim vaig aconseguir trobar la casa del seu propietari que vivia en un carrer paral·lel a la platja.  Sens dubtar-ho vaig trucar a la porta. Sortí un home, malfiat en principi donat que no em coneixia de res. Poc a poc li vaig explicar que jo era propietari d'una embarcació igual que la que hi havia a la platja, i que sabia que només se'n havien fet tres o quatre. L'home ens acompanyà fins on era la barca. Pel camí ja m'explicà que ell havia estat el dissenyador i constructor d'aquestes embarcacions. Tenia un mal record. S'havia arruïnat amb el tancament de la Drassana Tallamar que havia creat per fabricar aquest monotip. Ell explicà que afeccionat a la vela, va voler crear una barca adequada per fer regates de vela llatina. Havia estat dos anys consultant i comprovant plànols al Museu Marítim de Barcelona, i el model final conservava les proporcions d'un sardinal però amb les formes més pròximes a una muleta de l'Ebre.  El primer model que feu era una barca tipus vela lleugera que sense motor, incorporava una orsa abatible per evitar la deriva  permanent que tenen aquesta mena d'embarcacions. Ell estava molt satisfet de la feina feta. La anècdota següent la contà amb una certa amargor[1].

A finals d'agost de 1995 es desplaçà amb la seva barca (presumiblement la Pauot) a Cadaqués per participar en la regata de vela llatina que hi feien cada any. Un cop allà s'inscrigué sense cap mena de problema. I començà la regata. I la guanyà. L'home estava totalment orgullós dels anys de feina i diners invertits. Però no tingué massa temps a gaudir-ho perquè malgrat haver guanyat fou desqualificat per portar orsa. Quedà sense paraules. Marxà de Cadaqués amb un mal auguri. Aquell mateix any presentà al Saló Nàutic un nou model basat en l'anterior però amb un motor intern de 9 Hp incorporat (presumiblement la Xerina), que aconseguí vendre, i que li permeté de recuperar part de la inversió. Arribà a vendre una tercera unitat de la qual no es té notícia. Ell es quedà la primera barca. Durant uns anys sortia a navegar des del club de platja de Sant Salvador, però aquella il·lusió s'anà refredant -tancar una empresa mai és un bon record- fins que la barca restà allà sobre la platja on, poc a poc, s'inundà de sorra. El pal, l'antena i la vela eren a casa seva. Així ha passat una quinzena d'anys llargs fins que els amics del Patí Català de Calafell han estat capaços de convèncer a l'amic Miquel Feu per poder recuperar la Pauot i que aquesta torni a navegar per la Mediterrània.

Entendreu que el retrobament de les dues barques navegant a la vela en mar fou un moment emocionant per aquell que està escrivint. Ara objectivament, algú ho havia de dir, la Pauot la mateixa vela més l'orsa camina molt més que la Xerina. Llarga vida a les dues bessones.

Escenavegant.

(Encara no han arribat les imatges)



[1] Vegeu l'article al Butlletí nº 11 de la Mar d'Amics de Palamós pàgines 9 i 10.


13.6.20

Cançons de treball o salomes.

Les cançons de treball o salomes  són un tipus de cant de mariner usat per augmentar la productivitat en els treballs realitzats a bord en coordinar sota el mateix ritme a grups d'homes perquè treballessin conjuntament o de forma més veloç. Un altre efecte d'aquestes cançons era reduir l'avorriment i la tensió en el vaixell, a més de crear vincles entre els tripulants, la qual cosa reduïa la tensió entre els mariners en els llargs viatges. Les poques que s'han conservat al nostre país ho han fet per mitjà de la tradició oral i es troben actualment algunes gravacions malgrat que habitualment fora del seu context original.

Generalment les cançons de treball s'estructuraven de en forma dec pregunta-resposta entre el cantant principal i la resta de mariners. Un home cantava un vers i la resta dels homes responia a l'uníson, per la qual cosa moltes mancaven de tornada.

Les maniobres dels grans velers exigien i exigeixen dels mariners un gran esforç físic i bona sincronització amb els companys per hissar, arriar o bracejar les veles, carregar l'àncora, xorrar xarxes, remar. L'ús de les cançons de treball s'estén per aquest motiu. Potser les més representatives són les shanties angleses i bretones que amb la seva estructura de cantant solista i repetició pel cor ha facilitat l' aprenentatge de les tonades que poc a poc s'escamparen pels oceans i mars. Algunes, poques, fins i tot s'han fet populars terra endins.

Curiosament a la nostra terra es desconeixen exemples de cançó de treball que la de remar, o salomes. A Catalunya són gairebé desaparegudes. Més enllà de la Cançó de Remar i de La Carta de Navegar[1] recollides per Joan Amades en el seu Folklore de Catalunya - Cançoner l'any 1951. I una recentment recollida pel grup Urbàlia rurana de la Marina Baixa que usa el nom genèric de Saloma com a títol.


No hi ha  prova la inexistència de textos de finals del segle XVIII i XIX on s'hi vegin reflectides aquesta mena de cançons. A la Gran Bretanya, per exemple, les cançons es publicaven fulletons que es venien pels carrers. Això ha facilitat  la seva arribada al segle XXI. És cert que el segle XX sobretot en el seu darrer quart, el nivell de cultura musical marinera ha estat important a Catalunya amb la aparició de centenars de grups que interpreten les havaneres. S'han fet tant indispensables com les sardanes en qualsevol festa major tant al litoral com terra endins. Un exemple d'això són les més de cinquanta edicions de la Cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell.

La Cançó de Remar o del Pilot  és una composició musical de caire popular que descriu els pobles de la costa catalana des d' Altafulla fins la frontera francesa amb la Catalunya Nord. Hi ha qui la situa al segle XVIII, tanmateix és molt antiga i ha estat recollida en forces cançoners en els que s'observen variants entre versions.

De la composició se'n desconeix l'autor però el text recorda les indicacions d'un navegant de cabotatge, esdevingudes cançó per tal que aquestes perduressin. Destaca el repàs exhaustiu de les poblacions que conformen part de la geografia de costa catalana i l'associació d'una referència a cada poble en relació a fets històrics, elements geogràfics o fins i tots de costums particulars. Se'n han fet diferents gravacions parcials de la cançó, habitualment del tall de litoral corresponent a la Costa Brava.


A partir de La Cançó de Remar i donat que en aquesta no hi apareix una part del nostre litoral a ponent d' Altafulla, l'Escenavegant ha escrit una lletra on s'hi incorporen totes les associacions que formen part de la Federació: La Cançó de Remar de la Federació CCPMF.

Partitures: 

La Carta de Navegar

Saloma

Cançó de remar de la Federació CCPMF



[1] "Melòdicament és notable una versió de La Carta de Navegar, incompleta de música però preciosíssima de melodia, amb un ritme molt adequat al moviment del rem, per la qual cosa pot ben ésser considerada com una cançó marinera pròpia de remar" Joan Amades . Memòries de missions de recerca. pàg 17


5.6.20

La candidatura dels raiers a Patrimoni de la Unesco es tramitarà l'any 2022

L'Assemblea de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial (FCCPMF) celebrada el 31 de maig 2020 telemàticament  va acordar per unanimitat expressar el seu suport i felicitació a tot el procés i la candidatura per que els Raiers del Pirineu esdevinguin  Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.


Les associacions de l'antic ofici del transport fluvial de fusta de la Pobla i Coll de Nargó formen part del projecte.


Els raiers de Coll de Nargó en iniciar la baixada pel riu Segre, dissabte passat.
Els raiers de Coll de Nargó lligant amb redortes els seus rais.
El dossier de la candidatura dels raiers per a ser declarats Patrimoni Immaterial de la Unesco es lliurarà, previsiblement, durant el mes de maç de 2021, amb l'objectiu que el comitè d'experts de la Comissió Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural de la Humanitat el pugui avaluar i que la qüestió segueixi fins al seu tràmit final l'any 2022.

Aquest pas arriba desprès que els associacions culturals dedicades a l'antic ofici del transport fluvial de fusta mitjançant rais de la Noguera Pallaresa i del Segre hagin entrat oficialment a formar part de la candidatura, que és de caire internacional i està promoguda per l'Associació Internacional de Raiers, creada l'any 1989 sota la tutela del Departament de Cultura. Totes dues entitats han fet aquesta setmana una crida a les institucions, entitats culturals i ciutadania del territori perquè els donin suport i els facin valedors de la certificació.
La candidatura del transport fluvial de fusta mitjançant rais, denominada internacionalment amb els termes en anglès de timber rafting , s'ha estat desenvolupant durant els darrers mesos. L'opció d'aquesta activitat a ser declarada com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat està encapçalada per Polònia, que actualment lidera el projecte per qüestions d'estratègia, segons han explicat des del Departament de Cultura en un comunicat.

La iniciativa està promoguda per l'Associació Internacional de Raiers, amb seu a la Pobla de Segur i creada l'any 1989 sota la tutela del la Direcció General de Patrimoni Cultural. Actualment en formen part quaranta entitat d'onze països europeus i, en el cas de l'estat, n'hi ha de Navarra, Aragó, Castella-la Manxa (riu Tajo i dos afluents). A banda, també hi són presents d'altres d'Alemanya, Àustria, República Txeca o Letònia.
Baixada dels Raiers de Coll de Nargó | Viu La Festa - Fires i ...
Els raiers de Coll de Nargó en ple descens pel Segre
Atès que les opcions a Patrimoni de la Humanitat han de ser presentades per estats, en el cas de l'estat espanyol la tramitació la coordina directament el Ministeri de Cultura. Actualment, el Departament de Cultura negocia aquesta qüestió amb el Ministeri el qual, al seu torn, també es coordina amb l'estat que lidera la candidatura, Polònia. Així, tota la documentació recopilada s'inclourà al dossier multiestatal per tal que pugui ser inclosa en la llista representativa de la Unesco el desembre del 2022.

La Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural està en contacte permanent amb les sues associacions catalanes de raiers per tal de recollir consentiments, suports i tota la informació i documentació que requereix una candidatura d'aquestes característiques. Tant la festa dels Raiers de La Pobla de Segur i el Pont de Claverol com la baixada dels raiers de Coll de Nargó estan incloses a l'Inventari del Patrimoni Festiu de Catalunya. La primera, a més, consta al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional.


L'ofici de raier, documentat des del segle XIV


El tràfic de rais o aumedines, com es coneix a les Terres de l'Ebre, està documentat des del segle XIV, però aquesta forma de transport de fusta es remunta a molts segles enrere arreu del mon. A l'antiga Mesopotàmia ja es feien servir, com ho testimonien alguns relleus assiris. Del segle XIV, època d'esplendor de la Corona d'Aragó a la Mediterrània, han quedat tant a Catalunya com a Aragó molts documents que testimonien l'existència del transport dels troncs mitjançant rais, els quals eren utilitzats a les drassanes reials.

Els raiers pirinencs els conduïen des de les muntanyes al mar fins a les dècades de 1930-1940. A principis dels 30 del segle XX deixen de baixar rais pel Segre, substituïts pel transport terrestre mitjançant camions. en canvi, les almadías o nabatas aragoneses o fins i tot potser les navarres van continuar baixant fins a Tortosa fins ben entrada la dècada dels 50. Entre 1940 i 1970 els troncs, lligats en rais, van deixar de navegar per tots el s rius europeus.

Els rais o aumedines baixaven majoritàriament des de finals d'abril fins a finals de juny, aprofitant l'època de desgel. Històricament, o almenys tenint en compte els aspectes sobre els quals se'n té constància tant documental com per memòria oral, els rais que baixaven pels afluents catalans es solien quedar a Lleida, mentre que els que arribaven a Tortosa eren majoritàriament aragonesos. El desplaçament d'un almadiero navarrès o aragonès, comptant la baixada i la tornada en tren, tartana o a peu podia durar entre tres setmanes i un mes. 
L'activitat s'ha conservat força inalterada tècnicament des dels seus inicis i és una pràctica sostenible des d'un punt de vista ecològic, ja que en el procés de construcció dels rais només es feien servir materials locals  extrets del propi entorn. En el cas català, els troncs es lligaven amb redortes, branques de bedoll estovades prèviament a l'aigua. Un cop lligat un tram de feixos de tronc, es lligava amb altres trams amb redortes més gruixudes, formant un tren de dos fins a set trams que podien arribar a cinquanta metres de llarg i trenta tones de pes.

Normalment en un mateix viatge es reunia una colla de deu o dotze raiers amb cinc o sis rais. Els més experts anaven en el primer rai per a controlar els corrents i els obstacles naturals.

Text de l'article publicat a Nació Digital el 29/05/2020. Redacció.

29.5.20

10 ANYS DE VELES I VENTS (2010-2020)


Els companys de Calafell ens fan arribar aquesta informació sobre el seu desè aniversari que incorpora una extensa col·lecció de vídeos de les activitats de l'entitat. Una bona ocasió per seure, badar davant la pantalla i conèixer la línia de treball d'aquesta entitat de la nostra Federació.

EXPOSICIÓ DE VIDEOS ONLINE
Patí Català de Calafell/Vela Llatina Carlos Barral



Aquest mes de gener hem fet deu anys de la fundació de l'associació Patí Català

de Calafell/Vela Llatina Carlos Barral, i ho volem celebrar compartint les 

imatges de les activitats que hem impulsat: sortides a navegar amb veles 

lleugeres i barques antigues de vela llatina, tallers de restauració de barques, 

cuidar la memòria dels homes que portaven aquestes barques: els vells patrons i 

els seus mariners, tradicions populars recuperades, trobades gastronòmiques i 

culturals... tot plegat un bon compendi dels objectius de la nostra associació!



TEMES I VIDEOS


1-FUNDACIÓ DE L’ASSOCIACIÓ




2-LES PERSONES DE LES BARQUES











3-ELS TALLERS I ELS ACTES SOCIALS A LA DESTIL·LERIA









4-VELES AL VENT AMB LES LLATINES I ELS  PATINS










5-EL MOLL DE LES LLATINES, TRIPULANTS I BATEJOS DE MAR





6-L’ASSOCIACIÓ I CALAFELL: EXPOSICIONS, VISITES I FIRES










Link exposició: https://bit.ly/3dTkJ2V

19.5.20

El patí català, un CD trobat.



Quan he retrobat aquell CD retolat a mà, on posava El Patí Català, m'ha vingut a la memòria el meu amic Ricard Pedreira. Professor universitari, economista, home de Teatre i patinaire. Les nostres converses sobre navegació curiosament mai han sovintejat, potser perquè compartíem feina i mals de caps en el món de l'escenografia. Però el fet és que en trobar-lo no he pogut fer altra cosa que obrir la disquetera del meu ordinador, que per sort és vell i encara en té, i posar-me a gaudir d'aquelles imatges que feia un munt d'anys que no veia. Reconec que quan em va passar aquest CD jo no tenia massa idea de que era un patí català.
Dins el CD hi havia un grapat de reportatges fets per diferents cadenes televisives en diferents anys. Mostra com es construeix aquesta joia tant nostrada com és un patí de fusta i de la passió que hi ha a les mans de qui el construeix. També expliquen per persones inexpertes com aquell que escriu aquestes línies, quin és el funcionament d'aquesta embarcació sense timó, les seves tècniques de navegació, etc.
Sempre he defensat el patí català com un element més del nostre patrimoni marítim tradicional, crec que es mereix aquest reconeixement. Sortosament aquest tipus d'embarcació gaudeix avui per avui d'una bona salut i presència a les nostres platges i compta amb un relleu generacional garantit. Malgrat les lleis incomprensibles, discriminatòries i injustes que prohibeixen els petits clubs de vela a les platges, que malauradament ja ha causat alguna víctima amb la desaparició d'algun club.
Esperem que potser a partir d'aquesta publicació la FCCPMF pugui ampliar la seva videoteca virtual amb alguna altra gravació "perduda" en algun calaix.



js



6.5.20

La Lola, la última barca de foc: el film.

La Lola és l’únic exemplar de barca auxiliar –o llaüt del foc– utilitzada en la denominada pesca a l’encesa que es conserva a Catalunya. Aquest llagut de fusta amb aparell llatí i rems fou construït a Roses l’any 1906 pel mestre d’aixa Pere Guitart Pujol. Conserva les formes, elements, materials i característiques pròpies d’aquest tipus d’embarcació de pesca tradicional catalana. A finals del 2009 els seus anteriors propietaris, Vicente García-Delgado Sancho, Dominique Duniau i Ana Ribosa Fornovi, la varen donar al Museu Marítim de Barcelona. El museu s’encarrega de mantenir la Lola en estat operatiu, de continuar-la preservant com a bé del patrimoni marítim flotant i de divulgar una part de la cultura tradicional marinera de les nostres costes a través d’ella. El gener del 2010 la Lola es va incorporar al Catàleg del Patrimoni Cultural Català.




Estud34 i Vicente Garcia Delgado han produït el film amb la coproducció del Museu Marítim de Barcelona i de la Federació per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial han produït aquest curtmetratge que ajuda a entendre l'ús dels llaüts de foc i la pesca amb art de platja. Les associacions dels Amics del MMB, Bricbarca, El Moll, A Tot Drap i el Mamelló hi han intervingut directament en les gravacions tant amb figuració com amb les pròpies embarcacions.

4.5.20

Joan Vehí, de Cadaqués. DEP


Us fem saber que el dia 4 de maig a l'edat de 9O anys, va morir en
Joan Vehí i Seriñana. Cadaquesenc que fou 17 anys President de l'Associació.
Amic de ses amics, generós i compromés amb la cultura i la gent des seu Poble,
va ser es fotógraf i fuster d'en Salvador DaIí en l'época més prolífera de l'artista.
Cronista local, deixa un immens llegat fotográfrc de la vida quotidiana des seu estimat
Cadaqués. Treballador incansable i expert navegant a Vela Llatina, ha emprés es seu
darrer viatge, deixant una estela de bondat i d'enyor pes seu traspás.
Joan: que tots es ventes et siguin favorables, Amb má ferma es timó i ben assocada
s'escota, et rodolsin es vaixell a Bon Port. Etern!
Grácies Amic.

Associació de ses Amics de sa Vela Llatina de Cadaqués
Cadaqués 4 de maig del 2O2O

.Joan Vehí i Serinyana (Cadaqués, 30 de maig de 1929 – 4 de maig de 2020) fou un fuster i fotògraf català, conegut pel seu arxiu de més de 100.000 fotografies, 600 càmeres fotogràfiques i 600 plaques de vidre fotogràfic sobre Cadaqués i Salvador Dalí. Va ser dues vegades regidor de Cadaqués, va impulsar el centre d'iniciatives turístiques i va presidir 17 anys l'associació de vela llatina. Va ser una de les poques persones que van captar amb la seva càmera la intimitat de Salvador Dalí a qui va conèixer el 1952 i per qui va començar a treballar com a fuster fent els bastiments dels seus quadres, sovint molt grans, i els mobles de casa seva per després fer de fotògraf quan faltaven els oficials Robert Descharnes o Melitó Casals «Meli». Des del 2014 el fons i arxiu de Joan Vehí es gestionat per la Fundació Joan Vehí, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Cadaqués i la Diputació de Girona.Ha mort el 4 de maig de 2020 als 90 anys.

Aquesta és la nota que apareix d'ell a la Viquipèdia, a la ressenya no es parla en cap moment de la seva passió pel mar, ni de la seva relació amb el Amics de la Vela Llatina de Cadaqués com a President. El desaparegut programa Thalassa li dedicà, fa anys aquest capítol.



23.4.20

FCCPMF: ARA QUE TENIM 15 ANYS!


En plena crisi per la Covid-19, i tots nosaltres confinats “a port”, la Federació fa 15 anys i ho volem celebrar i compartir amb tots vosaltres. Efectivament, el 24 d’abril de 2005, al port de Mataró, a bord del vaixell Sant Ramon, va tenir lloc la signatura de l’acta de fundació de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial.

Les set associacions fundadores van ser:
Associació Amics de la Vela Llatina de Cadaqués
Associació Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell
Associació L’Arjau – Vela Llatina de Cambrils
Associació Bricbarca – Centre d’Estudis Nàutics, de Vilassar de Mar
Associació Bellamar – Centre d’Estudis Marítims,  de Premià de Mar
La Mar d’Amics – Associació per a la Defensa de la Navegació Tradicional i la Recuperació del Patrimoni Marítim, de Palamós
Associació Amics de la Vela Llatina de l’Escala

Posteriorment s’hi va adherir les associacions Barcelona, fes-te a la mar, de la capital catalana, i A Tot Drap, de Sant Pol de Mar.

En aquell moment, la FCCPMF ja es va definir com una entitat no lucrativa i amb els objectius de protegir, conservar i difondre la cultura i el patrimoni marítim i fluvial de Catalunya; promoure la recuperació, restauració, rèplica i conservació d’embarcacions tradicionals; la pràctica i difusió de la navegació tradicional; i el foment de l’ús social del patrimoni marítim i fluvial i la seva dinamització.

Quinze anys després, podem dir que aquell projecte s’ha fet realitat i segueix viu entre nosaltres. Hem duplicat el nombre d’entitats membres i el seu desenvolupament amb activitats diverses (trobades d’embarcacions tradicionals, participació en festes populars  i altres iniciatives relacionades amb la recuperació del patrimoni marítim i fluvial, tant a nivell material, com immaterial), ens esperona a seguir actius des de les nostres associacions a nivell local i des de la Federació a nivell nacional, estatal i internacional, bàsicament l’arc del Mediterrani. 

Ara bé, aquesta visió optimista de la nostra trajectòria, s’ha de complementar amb perspectiva realista i autocrítica de la nostra realitat. A ningú se li escapa que el nostre moviment té unes dificultats i unes amenaces que haurem d’afrontar i mirar de superar de forma col·lectiva. Algunes a destacar son:

·         La necessitat d’un cert relleu generacional i per tant, d’incorporar i engrescar a nous col·lectius de joves i no tan joves.
·         També des d’una perspectiva de gènere, la necessitat d’incorporar més dones a les nostres associacions i activitats.
·         Superar dificultats d’infraestructures i disposar de persones formades (mestres d’aixa) pel manteniment i recuperació de les embarcacions.
·         La necessitat d’obtenir facilitats per l’amarrament de les nostres embarcacions a port i a les platges.
·         Establir relacions de col·laboració i cooperació amb les entitats locals de l’àmbit educatiu, esportiu, social i cultural. Establir també relacions de col·laboració i cooperació amb els diferents nivells de l’administració per tal de promoure els canvis legislatius i formes de suport en benefici de la protecció i promoció del patrimoni marítim i fluvial.
Amb el desig que la Federació segueixi participant i impulsant reptes i projectes col·lectius en el nostre sector, el meu reconeixement i agraïment a tots els que ho feu i ho heu fet possible.

Per molts anys i bona proa!!  

Víctor Martí i Carrasco        

President de la FCCPMF


Acta de constitució de la Federació

Imatge pel record del dia de la signatura a bord del Sant Ramon.

El patí de vela i la 37a copa Amèrica: una mar lliure de plàstics.

Article de Jordi Rascado publicat pel Club Patí Català Calafell. A la FCCPMF hi ha diferents entitats vinculades a al pati de vela, embarcac...