Els grans festivals marítims: Les Xerrades de la Federació

 
Vídeo de la Xerrada de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial a càrrec de la Erme Pedroso, gerent d'Albaola i organitzadora del Pasaia Itsas Festibala 2022 i d'en Fernando Viota de l'empresa Vela Cuadra de Sevilla, organitzador de la Escala a Castelló 2022. I com a moderador, d'en Jordi Salvador assessor de la Junta de la FCCPMF. La xerrada és en castellà en ser llengua comuna de tots els intervinents. 28 de gener 2022

Volem una Llei de Patrimoni Cultural Immaterial i Associacionisme Cultural?

Reproduïm* l'article signat per Lluís Bellas i publicat a tornaveu.cat el 13 de gener 2022, pel seu interès en un moment on la FCCPMF està treballant amb el Museu Marítim de Barcelona per la presentació de la Candidatura de la Vela Llatina i Vela al Terzo com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat reconegut per la UNESCO.

"La normativa perpetuarà la segregació i menyspreança del patrimoni immaterial"

Amb motiu de la proposició d'una nova Llei de Patrimoni Cultural Immaterial i Associacionisme Cultural per part del govern de la Generalitat, Tornaveu m'ha ofert aquest espai per fer una primera valoració del projecte legislatiu d'acord amb la lectura de la memòria preliminar aprovada pel govern. Ho analitzaré partint d'una doble visió, com a membre d'entitats culturals i com a antropòleg investigador de Patrimoni Immaterial.

Observant la memòria preliminar, resulta incomprensible com el govern de la Generalitat de Catalunya ha retrocedit tant d'ençà que el mes de maig va presentar l'Acord de Govern i com ha pogut canviar tant la proposta de polítiques en tan poc de temps vers una qüestió tan sensible com és la cultura en un sentit ampli. El mes de maig de 2021 Esquerra Republicana de Catalunya i Junts per Catalunya van fer públic un Acord de Govern mitjançant el qual donaven inici a l'actual legislatura. En ell s'hi recollien grans canvis en polítiques culturals en els àmbits del Patrimoni Cultural i en els Drets Culturals. Ens referim a aquests dos punts inclosos en l'apartat 5 ("Donem vida a la cultura, protegim i potenciem la llengua catalana") de l'Acord de Govern en matèria cultural:
“Elaborar i aprovar una Llei de polítiques culturals i drets culturals de la ciutadania: nou text legislatiu que clarifiqui les responsabilitats de gestió cultural governamental, municipal, associativa i professional arreu de tot el territori, reguli i desenvolupi les polítiques de foment de cultura, concreti els drets culturals de la ciutadania, especialment l’accés a la cultura, i faciliti la cultura en els equipaments públics i privats i la programació estable en la xarxa d’ateneus i equipaments.”
“Elaborar una nova Llei de patrimoni cultural (material i immaterial) actualització de la llei 2/1983”

La proposta de l'Acord de Govern és coherent per tal de modernitzar i actualitzar les polítiques culturals catalanes al segle XXI. La incorporació de la noció de drets culturals en la legislació catalana i la definitiva unificació del patrimoni cultural material i immaterial en una Llei integral de Patrimoni Cultural demostren la voluntat d'una actualització i d’un impuls real de la política cultural del govern de la Generalitat. Ara bé, és sorprenent que en pocs mesos -del maig al desembre- aquesta prioritat de modernització de la política cultural catalana s'esvaeixi tan ràpidament a través de l'Avantprojecte de la Llei de Patrimoni Cultural Immaterial i Associacionisme Cultural.

La memòria preliminar aprovada planteja petits retocs i n'elimina d'altres d'importants a la LLEI 2/1993 de 5 de març de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural:

En primer lloc, la decisió de no fer una Llei "integral" de patrimoni cultural material i immaterial. Fa temps que es reivindica una nova llei de patrimoni. No només per incorporar el patrimoni cultural immaterial (PCI) i el patrimoni etnològic en una única llei catalana de patrimoni cultural, sinó també per actualitzar una legislació patrimonial anacrònica (la Llei 9/1993) i incorporar les noves perspectives de gestió patrimonial contemporànies, molt més inclusives, participatives i interseccionals.

La memòria preliminar no contempla una legislació integral del patrimoni cultural i contradiu l'Acord de Govern. L’únic que farà és perpetuar la segregació i la menyspreança del patrimoni immaterial (i el patrimoni etnològic) com a patrimoni de segona categoria. A més a més, corprèn de forma alarmant la substitució del concepte de patrimoni etnològic pel de PCI quan no és del tot correcte. Què passarà amb els museus etnològics sense una regulació del seu propi patrimoni? I els BCIN de Zona d'Interès Etnològic? I amb el mateix Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC)? També s’ha de dir que l'Estat Espanyol està en procés de fer una Llei integral de Patrimoni Cultural unificant la Llei de PCI aprovada el 2015 i la Llei de Patrimoni Històric de 1985.

En segon lloc, sí que observem a la memòria preliminar una cosa positiva: el reconeixement legal i l’impuls de mesures de protecció del Patrimoni Cultural Immaterial. El text estableix procediments per declarar Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN) i Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a pràctiques culturals vives, el PCI. Fins ara hi havia elements, com l’art de la Pedra Seca o la Patum de Berga, que estaven inscrits a la UNESCO, però, en canvi, no estaven declarats BCIN amb igualtat de condicions que la resta de patrimonis. Amb aquesta mesura es resoldria aquest buit legal propiciant que altres patrimonis vius fossin salvaguardats a banda del patrimoni festiu que ja tenia una mínima protecció.

En tercer lloc, crida l’atenció l'ambigüitat amb la qual parlen sobre PCI i les obligacions de les administracions en matèria d'inventari, investigació i mesures de salvaguarda. No es preveu cap mena d'Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i es deixen les mesures de salvaguarda a la voluntat dels ens locals. La Generalitat de Catalunya hauria de tenir com a prioritàries aquestes dues qüestions si vol fer ben formulada una legislació de PCI -integral o segregada-. Són instruments fonamentals en qualsevol política patrimonial i encara més quan són d'obligat compliment si es vol seguir la Convenció per a la Salvaguarda del PCI i les Directives Operatives de la UNESCO.

Alhora, s’ha de tenir present que el PCI no sempre està intrínsecament lligat a l'associacionisme i a l'amateurisme. És obvi que moltes entitats gestionen i recreen el PCI transmetent-lo generació rere generació, però això també ho fan empreses i professionals, com ara artesans d'oficis tradicionals, cuiners, imatgers, margeners, músics, ballarins, cantants, etc. A aquests també els hauria d'afectar i beneficiar la normativa, de la mateixa manera que als grups o individus no organitzats en associacions, com són els gestors de PCI.

Per resoldre aquestes ambigüitats un bon exemple seria seguir la LLEI 18/2019 de 8 d'abril de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de les Illes Balears.

També és un punt ambigu aclarir quins professionals seran els encarregats d'aplicar les polítiques públiques en patrimoni immaterial i el patrimoni etnològic. Entenc que la llei hauria de regular que les persones formades en antropologia en serien les més indicades. Tanmateix, és inconcebible que es plantegi que la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural no necessita més personal ni finançament perquè ja està adaptada organitzativament a la gestió del nou Patrimoni Immaterial. Sabem que és una de les Direccions Generals més mal finançades, almenys fins als darrers anys, i que molt del personal fix s'ha anat jubilant sense moltes renovacions.

Arribats aquí, ens preguntem una cosa: com queda l'associacionisme cultural en aquesta nova legislació? El text de la memòria preliminar se centra molt en el PCI i molt poc en les qüestions de l'associacionisme i el voluntariat cultural. Pràcticament, podríem dir que s'obvia que l'Avantprojecte vol regular-lo. La memòria planteja de forma resumida que l'associacionisme és fonamental pel país, la cohesió social i l'accés a la cultura. Contràriament a això, ara mateix no té el prestigi social ni el reconeixement que hauria de tenir. Per aquest motiu es proposa crear un procediment de declaració d'entitat d'interès cultural que beneficiaria fiscalment les entitats inscrites.

Convé subratllar la manca de propostes concretes en polítiques d'associacionisme cultural. Com es planteja el govern de la Generalitat fomentar i impulsar l'associacionisme cultural català? De quina forma s'aconseguirà aquest reconeixement social a banda de beneficis fiscals? La LLEI 2/1993 era molt més clara a l’hora d’impulsar i fomentar la dinamització sociocultural del país amb la cultura de base, l'associacionisme i el voluntariat.

Així mateix, crec que seria inspirador per la normativa catalana en matèria de voluntariat i associacionisme cultural que s'emmirallés en les innovadores propostes de lleis de drets culturals i lleis de Cultura Popular de base comunitària que han aflorat darrerament a Llatinoamèrica coordinant-se a través d'Iber Cultura Viva de la Secretaria General Iberoamericana. Entenen la cultura com a eina de transformació social que impulsa i fomenta enèrgicament la participació de les comunitats culturals en els territoris. El seu objectiu és bastir una política pública d’accessibilitat universal a la cultura des de i per les organitzacions culturals de base comunitària amb una mirada especial a la vulnerabilitat social dels col·lectius. Impulsen programes que fomenten la creativitat, l’equitat, la cohesió social, el gaudi i el respecte de les diversitats d’identitats presents en la societat.

En definitiva, volem un canvi real en les polítiques culturals a Catalunya? Ens trobem davant d'una proposta que incorpora actualitzacions a la LLEI 2/1993, però que no va al fons de la qüestió de dos àmbits molt importants pel país. No plantegen polítiques integrals en Patrimoni Cultural com tampoc no surten de les ambigüitats en les polítiques de voluntariat i associacionisme cultural. A diferència d'aquesta memòria preliminar de l'avantprojecte, l'Acord de Govern del maig de 2021 ens oferia una renovació molt positiva de les polítiques culturals a Catalunya. Caldria doncs retornar a la proposta de l’Acord de Govern: una Llei integral de patrimoni cultural i una Llei de drets culturals.

Necessiten com mai unes polítiques culturals transformadores que donin resposta a les necessitats culturals i al benefici comunitari de la ciutadania del moment present. Per tant, cal que el govern de la Generalitat, el Parlament de Catalunya, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya, les federacions de l'Ens i la societat civil organitzada consensuïn i formulin una legislació cultural a l'alçada d'aquest moment històric i entomin els reptes culturals del segle XXI post-COVID-19.

Podeu consultar tota la informació sobre l’Avantprojecte de Llei de Patrimoni Cultural Immaterial català i Associacionisme Cultural al web de participació habilitat per la Generalitat de Catalunya: https://participa.gencat.cat/processes/patrimoni-cultural-immaterial

Lluís Bellas

Investigador pre-doctoral a la Universitat de Barcelona en Gestió de la cultura i el patrimoni cultural. Antropòleg, museòleg i membre d’associacions culturals.

* amb autorització de l'autor.

Bon Nadal i millor 2022

Imatge del diorama de la seu permanent de la FCCPMF a l'Ecomuseu de Calafell

 

Paraules de riu, un llibre per la Federació.

Fa uns mesos es proposà un micromecenatge a través de Verkami per publicar el nou llibre d’en Jordi Salvador (l’Escenavegant): Paraules de riu- Recull terminològic de navegació tradicional fluvial, que no aconseguí el seu objectiu. Però gràcies a Crea't Edicions hores d’ara aquest ja és una realitat que es pot trobar en algunes llibreries i a traves d’Internet. Fou presentat el 25 de novembre a la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre per en Joan Pujol, l’historiador fluvial que representa el Club Nàutic d’aquella vila dins les reunions de la Federació.

L’autor expressa a la introducció de l’obra: «Navegar per lo riu és una de les experiències més meravelloses que he pogut viure des que la nàutica tradicional, com un verí, s’apoderà de bona part de la meva vida. Aquell silenci només trencat pel xipollejar del buc, els xerrics de l’arbre i dels seus caps, pels crits de les aus parades sobre els arbres de ribera, les fileres familiars d’ànecs, les formes sinuoses que pren la superfície de l’aigua en petits remolins, en passar entre roques, en arrissar-se per l’acció de la garbinada, en lliscar suau i ondulada en les parts finals del riu, són records i sensacions inoblidables».

«També són inoblidables els records de les seves persones. Des de Móra d’Ebre fins a Deltebre, sempre he trobat gent oberta, amable, xerraire i altruista. Tots viuen de cara a lo riu, al seu riu Ebre. A diferència dels centenars de milers de catalans que viuen d’esquena als seus rius i fins i tot del seu mar, que només són capaços de recordar perquè s’hi banyen per treure’s la calor a l’estiu. Com han dit durant dècades la gent de l’Ebre, “Lo riu és vida”, frase que es popularitzà per defensar-lo en la lluita contra les injustícies vingudes de les terres de secà, península endins, però la frase ha explicat i explica una realitat, que durant mil·lennis l’aigua de l’Ebre ha estat allò que ha permès la subsistència de tots els seus pobles riberencs. La coincidència entre la construcció dels grans embassaments i la decadència d’un territori, ric econòmicament, és una malauradament trista realitat. Les terres de l’Ebre semblen haver passat a ser la rebotiga, la porta del darrere del Principat, la cambra dels mals endreços, allà on s’ha anat instal·lant tot allò que ningú volia prop de casa seva: nuclears, indústries químiques, etc. El transport fluvial havia estat durant segles la principal font de riquesa d’aquest territori. Els llaguts havien transportat materials des de la mar fins a Navarra. Els troncs baixaven des dels Pirineus fins a mar menats pels raiers. Troncs que desprès havien d’esdevenir galions, fragates, pailebots a les drassanes marines. Els passos de barca substituïen els ponts actuals per travessar lo riu. Però tot això desaparegué a l’Ebre amb la construcció dels embassaments durant el segle XX. Una construcció qualificable de salvatge, que no va respectar, com sí que s’ha fet en tot els grans rius europeus, ni la seva navegabilitat, ni el seu ecosistema. Uns embassaments que encara avui, segle XXI, retenen els llims necessaris per al manteniment del Delta, dels seus aiguamolls i dels seus conreus. Uns embassaments, i les companyies hidroelèctriques que els menen, que com Déus decideixen quin és el maixenc de lo riu en tot moment obrint i tancant les comportes dels embassaments segons la seva voluntat i interessos econòmics».

A tot això cal afegir-hi la terrible desaparició d’embarcacions tradicionals que suposà la Guerra Civil espanyola (1936-39), per la requisa i ús bèl·lic que se’n feu en la construcció de passos de comportes de pontones amb els llaguts i muletes. O els llaguts marítims requisats per tot el litoral de Catalunya per permetre el pas de les forces de la República durant la Batalla de l’Ebre, que provocà la seva gairebé total desaparició. La llera de l’Ebre és el gran cementiri nacional del patrimoni marítim i fluvial de Catalunya. Però, fins i tot després d’aquesta guerra innecessària de trist record, con aus Fènix, reaparegueren alguns llaguts i muletes que havien estat enfonsats i un cop reparats seguiren treballant. També reaparegueren els passos de barca per salvar la llera del riu.

Avui, ja en ple segle XXI, no tot ha desaparegut. Un bon grapat de persones entusiastes treballen encara perquè aquest patrimoni fluvial es mantingui viu. Entitats com el Club Nàutic de Móra d’Ebre són responsables de mantenir una petita flota de muletes que a dia d’avui són capaços de remuntar lo riu amb els seus aparells de veles en rombe. O com l’Associació dels Raiers de Coll de Nargó i Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa que han estats capaces des de fa més de trenta anys de fer baixar els rais pel Segre i el Noguera Pallaresa encara que només sigui un cop l’any. Ara no ho fan per feina, ho fan pel gaudi i per un compromís amb un patrimoni que mai s’hauria de perdre. Dins aquestes entitats, com dins d’altres de la ribera ebrenca, hi ha persones que s’entossudeixen a investigar i deixar testimoni d’un temps passat recent en uns treballs que seran imprescindibles en un futur no gaire llunyà. De tots aquests treballs s’ha begut per crear aquest recull terminològic de navegació tradicional fluvial. Perquè l’ebrenc o tortosí és una variant d’una llengua tan rica com el català. Cal afegir a això com és sabut que els lèxics professionals tendeixen a fer seves un seguit d’expressions que poden resultar críptiques a oïdes externes. Dels reculls d’aquells llaguters, daliners, patrons, raiers, seguers, matxeros, arrais, barquers, calafats, llenyataires, minyons, peons, neix i tracta Paraules de riu».

Paraules de Riu – Recull terminològic de navegació fluvial tradicional, és un estudi centrat en el lèxic usat a la part catalana del riu Ebre i als rius Fluvià, Ter, Tordera, Besos i Llobregat, que inclou 1357 termes i 135 imatges. L’objectiu del llibre és crear una eina de consulta que serveixi i complementi les diferents publicacions aparegudes i per aparèixer sobre la navegació fluvial. Per altra banda la publicació de Paraules de Mar – Recull terminològic de navegació tradicional, l’any 2008, del mateix autor complementaria aquest treball abastant àmpliament tot el lèxic referent al patrimoni marítim i fluvial del nostre país i en la nostra llengua.

A banda de l’àmplia bibliografia consultada i detallada hi ha tres persones sense les quals el treball mai hagués reeixit. En primer lloc en Joan Pujol, que fou involuntàriament el seu incitador; en segon lloc, en Vicente Garcia-Delgado i el seu magnífic «Estudio sobre la navegación fluvial en Catalunya» elaborat durant la dècada dels anys 80 del segle passat; i finalment en Marcel Fité que obrí la porta de l’autor a tot el lèxic del món dels raiers.

El treball ha estat supervisat pel Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT), com també ho fou Paraules de mar.

I com podreu llegir, aquells que el compreu per 12€, l’autor ha renunciat als seus drets econòmics en favor de la FCCPMF.

El llibre es pot comprar físicament a: 

Llibreria Rosa de Móra d’Ebre

Llibreria Libelista de Calonge

Llibreria Ca l’Elies de l’Estartit 

Museu de la Pesca de Palamós.

També el podeu demanar a:

  https://www.librerianautica.com/ 

https://www.libelista.com/

o directament per correu electrònic a la FCCPMF:

fccpmf@gmail.com

Una idea pel Hanukkà, Tió, Pare Nadal, Reis de l’Orient...

Ran de mar: la mar en Podcast.

 

Ran de Mar, un programa fresc, fet a mida pels que necessitem la mar i la platja per viure. En ell hi combinem l’actualitat i la historia marítima, transportant cada setmana fins la platja aventures, somnis, coneixements, literatura, gastronomia, refranys, música, cançons... Una bona dosi d’esperit mariner de la mà dels nostre company Agustí Martín.

A més de seguir-ho en directe si sou prop del Maresme, podeu escoltar els Podcast de l'emissora des de qualsevol indret.

Clicant sobre la imatge trobareu l’enllaç que us porta a la pàgina per escoltar tots els programes.

Agustí Martín

Reflexions sobre la pervivència de la vela llatina i el patrimoni marítim.

Interior de la Caseta del Motor recuperada per l'associació A tot drap de Sant Pol de Mar

LA RECUPERACIÓ I CONSERVACIÓ DELS BENS CULTURALS.

En aquest àmbit tenen molt a veure les institucions, fent unes lleis, normes i defensa dels nostres
béns comuns, enfront de la depredació i comercialització d’interessos particulars.

 
Nosaltres podem fer de xarxa per localitzar aquests béns i defensar-los fins on calgui i fins i tot
denunciar actes vandàlics o poc respectuosos.

Podem recuperar moltes coses al nostre abast, com estem fent amb les petites embarcacions, fer
apadrinaments de barques recuperades per les associacions, on el patró es fa càrrec del manteniment
mentre navegui i la faci seva, encara que la propietat es mantingui per part de l’associació. Caldrà
respectar els aparells i elements, tal com es feia abans, i tota una sèrie d’instruments que s’utilitzaven a bord, en la vida diària o aprendre els diferents oficis si no hi ha professionals de l’ofici, al seu abast.

Els museus poden fer i col·laborar en aquesta eina d’assessorament.

Hem de tenir en compte, que el nostres béns patrimonials són fruit d’una activitat que defineix la
relació d'un poble amb la mar. Són també expressió rellevant de la cultura tradicional dels nostres
pobles, en els aspectes materials, econòmics, socials i espirituals.

D'acord amb la Llei de patrimoni històric és l'administració qui ha de vetllar per garantir la protecció, conservar i promoure aquests béns que ens identifiquen com a grup social, tant aquells de caràcter material com també els de caràcter immaterial.

La nova llei sobre el reglament de vaixells i embarcacions històriques i les rèpliques ens fa veure
com apareixen uns camins que hem de trepitjar i defensar-los, quan i on calgui, front dels buròcrates
sense els coneixements que els pertoquen, de la nova llei, fer interpretacions de l’esperit de la llei que ens permeti eixamplar el camí per futures generacions.

En les primeres JORNADES DEL PATRIMONI MARÍTIM fetes a Fornells en el 2018 ja es van donar una sèrie de conclusions que venen al cas, tal com, que és necessari, la implicació de l'Administració amb competències en matèria de patrimoni històric (tant en l’àmbit autonòmic com també l’administració local, i estatal amb competències sobre el litoral i els Ports.

Són les administracions amb competències sobre el patrimoni històric de cada comunitat les que s'han de coordinar per establir uns criteris comuns per a l'inventari i catalogació d'aquests béns, sempre salvaguardant la singularitat de cada lloc i en això pot contribuir molt la xarxa de museus de la costa catalana i balears.

Festa patronal amb les barques de l'Associació Bricbarca

EL RESSORGIMENT DE LA VELA LLATINA AMB NOVES FINALITATS, USOS I NECESSITATS.

La vela llatina ha sigut, sense dubtes un bon catalitzador al llarg de les costes de la nostra

mediterrània, en els quatre punts cardinals, ja que Les petites i mitjanes embarcacions són un objecte que els particulars i associacions podem mantenir a l’aigua i mantenir un patrimoni viu, i això ho estem fent d’ençà que va començar aquest moviment de recuperació, principalment a partir dels anys setanta, que han anat apareixent gràcies a donar-les una segona vida, quan han sigut allunyades com eines productives i fent-les tornar al mar amb la navegació d’esbarjo o la competició i que de segur, pocs museus marítims les tenien en consideració i s’haurien perdut definitivament.

Hem de saber fer certes distincions entre allò que és l’embarcació i la vela llatina.

No és el mateix fer competicions de vela llatina amb embarcacions construïdes expressament, seguint un monotip de formes clàssiques, amb materials, normes i regles establertes i que poden impulsar el coneixement de les maniobres a vela llatina i participació dels joves, formant equips entrenats per tal de competir entre ells, tal com ho fa la Federació de vela o de rem i en el que es poden utilitzar tècniques i materials moderns, tant en la construcció del buc com en les veles, de cara a millorar el seu rendiment, tal com fan a Canàries o altres jocs.

Però hem de ser molt curosos, quant a les embarcacions tradicionals i els aparells i veles a fer servir a bord, no distorsionant el nostre patrimoni, i deixar-les a part de cara a la competició i fer servir-les com vehicles culturals i patrimonials, a no ser que hi hagi un monotip establert des dels seus inicis, tal com els bots a ses Illes, com a elements ja pensats per la competició, amb unes normes establertes des del segle passat.

Hem de fer demostracions allà on calgui i col·laborar a on ens demanin i fer intercanvi amb altres
comunitats del nostre país o fora, participant en els seus actes i donar-nos a conèixer en una visió
internacional, com es fa a: França, Itàlia, Croàcia, Tunis, Portugal, etc.

Per preservar les embarcacions tradicionals en el seu medi natural, la mar, s’ha d’habilitar a cada port on sigui possible, una zona d’amarratge, en un lloc rellevant i visible del port, per a barques
tradicionals, amb uns preus d’amarratge populars, cosa que ajudarà a mantenir el patrimoni de les
associacions i dels particulars.

Bot de Salvament de Calafell durant una exhibició

L’INTERCANVI, LA TRANSMISSIÓ DEL CONEIXEMENTS EN LA NAVEGACIÓ.

Aquí tenim un important deure, si no volem que desapareix definitivament la navegació amb vela

llatina, i és la formació, i voldria dir que en la nostra Federació i associacions, ens hem posat les piles i agafat un rumb, que esperem que ens porti a un bon port.

Per començar hem fet una aportació metodològica i uns materials per fer-la a tres nivells, el d’iniciació de tres matins, o fer bateigs de mar, que serveixi com ham perquè la gent gaudeixi i piqui l’ham, per conèixer aquest tipus de navegació; un segon pas serà la formació de tripulants per cada associació, fent unes 15 hores de navegació i una part teòrica en cinc matins, adaptat a les embarcacions al seu abast.

Per fer això possible estem formant a futurs formadors en casa associació, d’unes 25-30 hores de
pràctiques i 10 o 12 de teoria, perquè imparteixin posteriorment els seus coneixements i transmetin
unes tècniques i un vocabulari específic per la navegació en el nostre litoral.

Ha de quedar clar que no tenim ni volem donar títols, ja que això forma part de les atribucions de les federacions de vela, sinó transmetre els nostres coneixements, que ara per ara no es fa en les
escoles de vela del nostre litoral i que estem disposats ha transmès els a ells, si ens ho demanen, per
donar-les ells mateixos, en les seves formacions de les diferents classes que donen en els clubs
nàutics, ja que la vela llatina, ja està reconeguda dins la Federació de Vela Catalana.

Avarada d'un llagut sobre els pals. Associació Bricbarca.

EL FUTUR DE LES TROBADES D’EMBARCACIONS I FESTES MARINERES.

Les associacions ciutadanes implicades són agents de primer ordre en la conservació del patrimoni
històric i la seva difusió entre la població, i cal implicar-nos en elles i no fer un apartat, a on quan
sortim de la platja, ja no ens veuen. Cal aprofitar les embarcacions dedicades al xàrter, perquè es
guanyin la vida, portant gent seguint-nos en les nostres navegacions, com fan en l’Albufera de
València i altres llocs, com a Stintino, Brest o Douarnenez.

Per donar a conèixer i fer valdre aquest patrimoni s'han de portar a terme iniciatives que l'apropin al
públic en general, perquè aquest també es converteixi en agent de salvaguarda, atès que no es pot
protegir allò que es desconeix.

Això significa conservar les embarcacions, el patrimoni immoble de terra vinculat: Les arts pesqueres, les tècniques constructives i de navegació tradicionals, el vocabulari local, les creences, la música, les fotografies i fons documentals, etc. i utilitzar-los en festes i altres activitats per crear arrelament social i no tant per fer un reclam turístic.

És important i s'ha d'impulsar el treball en xarxa entre tots els agents implicats i el seu entorn:
institucions, museus, associacions i altres centres per donar a conèixer el nostre patrimoni i generar
sinergies col·laboratives.

Rememorar els diferents sistemes de pesca, com la pesca amb el bolig de platja o el rai, l’encesa, el
sardinal o el tresmall, etc.; les feines que es feien a bord o en les platges, tal com es fa a l’Escala,
Sant Pol, Lloret, Pineda o a Cambrils i la Ràpita, entre d’altres, sense oblidar els vells oficis que tenen relació amb el mar i les embarcacions.

Els jocs d’aigua fets per la canalla, ja quasi oblidats pel món virtual que ens envolta que hem pogut
veure en alguna ocasió.

No parlem menys de les baixades de rais o les regates de muletes i les festes del riu.
Les demostracions de la cuina marinera en les nostres trobades, i demostracions dels diversos oficis,
tal com es fa a diverses poblacions, utilitzar les festes, en cada lloc, ja sigui en les seves platges i
enfront del públic o en llocs determinats.

Els Clubs de platja estan permanentment amenaçats de desaparició per la Llei de Costes espanyola.

LA CONSERVACIÓ DEL NOSTRE PATRIMONI MATERIAL E IMMATERIAL.

S’ha de crear una escola de mestres d’aixa estable per poder formar els professionals per mantenir,

conservar o restaurar les embarcacions actuals i construir noves embarcacions o rèpliques o posar els medis, que com a exemple tenim Paulilles, on els medis estan a l’abast de les associacions amb unes normes establertes, o el que va ser l'escola del Far, centre de treballs del mar, ja dissolta, però que va fer possible la recuperació de moltes embarcacions tradicionals i va ensenyar diferents oficis del mar, en diferents cicles.

Però s'ha de tendir que els projectes de recuperació, protecció i conservació del patrimoni marítim
siguin econòmicament sostenibles perquè siguin viables, prioritzant el patrimoni flotant ja existent,
amb la implicació dels particulars i l’Administració i que no siguin abandonats per una política
depredadora, que utilitza la cultura i el patrimoni per guanyar vots i després abandonen el projecte o
els reparteixen sense dotar la part econòmica que el farà sostenible, tal va ser el projecte de Barcarès
o el del Far a Barcelona.

El patrimoni marítim heretat no només ha de ser un objecte museístic, visitable i/o protegit, sinó que
ens ha d'interpel·lar a la nostra manera de ser, i ajudar-nos a dialogar amb l'entorn on ens trobem.
D'aquesta manera el patrimoni no només serà una qüestió del passat, sinó del present.

Norai de pedra de la platja de Cadaqués.

APORTACIONS QUE PODEM FER A LA CULTURA DE LES COMUNITATS.

Les nostres embarcacions són vehicles de cultura, i, per tant, formen part del nostre patrimoni material i immaterial i l’hem de lligar amb les nostres activitats amb la societat, principalment amb les del món mariner, en les seves festes i actes culturals.

Les embarcacions com patrimoni material, formen part del paisatge i hem de defensar-lo utilitzant i
valorar els elements que encara queden a l’abast, tal com casetes de les màquines per pujar les
barques com a Sant Pol o Calafell; Els norais de pedra de Cadaqués, Les poques barraques de platja
de la costa nord, les casetes per tintar les xarxes, defensar llocs als ports i a la platja per les
embarcacions tradicionals, etc. Les rememoracions de fets històrics, de les festes dels Reis o les festes de Pirates. De moltes d’aquestes activitats tenim bons exemples, però són petites fites molt localitzades al llarg del nostre litoral.

S'ha de cercar la coordinació entre les associacions implicades i l'Administració per crear uns
protocols d'actuació en la salvaguarda, protecció i conservació del patrimoni marítim que custodien.
S'ha de fer al més prest possible l'inventari i la catalogació d'embarcacions tradicionals i d'altres béns relacionats amb el patrimoni marítim en vies de desaparició en cada comunitat, com una eina
imprescindible de protecció i recuperació.

Aquests inventaris i catàlegs són imprescindibles per documentar tot allò d'interès existent en
l'actualitat i conèixer-ne l'estat de conservació, creant alertes per tal d'evitar-ne la desaparició total o
creant els mitjans per recuperar part dels seus elements, tant materials com immaterials.

El patrimoni marítim ha de ser reconegut com a tal per la societat i s'han de seguir els procediments
establerts per la legislació vigent per portar a terme declaracions de bé d'interès cultural o béns
catalogats d'interès local per protegir-les institucionalment, si són abandonades, posades a les
rotondes o per fer focs de Sant Joan.

Vicente Garcia-Delgado, text i fotografies.

Resclosa de Flix: un patrimoni material fluvial a recuperar

 

Imatge aèrea dels dos túnels que travessen Flix

La resclosa de Carrapatelo al riu Duero a Portugal té 36 m i és la més alta d’Europa. El seu pas ha esdevingut un dels principals atractius turístics dels creuers de navegació fluvial en aquell territori.

Vista de la resclosa des de la part sud d'aquesta on es veu la gran alçada a superar.

A Catalunya disposem d’una meravella de la enginyeria de mitjans del segle XX, just desprès de la Guerra Civil espanyola. Acabada l’any 1947 en el moment que s’augmentà l’alçada de l’embassament hidroelèctric d’aquella vila. Flix està situat sobre un gran meandre del riu Ebre. La presa en el seu costat nord atura el cabal del riu i el desvia mitjançant dos túnels per sota de la població. Les boques dels túnels són actualment a l’inici del gran mur metàl·lic aixecat fa uns anys per netejar els llots abocats per el polígon químic que dona feina a bona part dels habitats de Flix. El tunel més gran en travessar la vila desemboca a les turbines de la hidroelèctrica a la part sud de la vila. I just al costat d’aquesta central es troba la resclosa.

Boca nord del túnel de la resclosa de Flix

La resclosa de Flix és la més gran del riu Ebre. Té una alçada de 26 m i un túnel de uns 300 m de longitud. Construïda bàsicament pel pas dels llaguts i dels rais que baixaven dels Pirineus. Pot ser considerada, clarament, com una de les obres hidràuliques relacionades amb la navegació fluvial més importants del nostre país. I caldria estudiar, potser, la seva qualificació com a bé patrimonial material d’interès nacional.


El fet és que fa anys que es troba aturada. Enguany segons informa el Canal TE (Terres de l’Ebre) el consistori de Flix ha demanat repetides vegades tant a Endesa, propietària de la central hidroelèctrica, com a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) la seva cessió per tornar-la a posar en marxa i possibilitar que el riu Ebre sigui navegable des d’Ascó fins a Riba-roja. Les gestions, segons les declaracions dels responsables municipals no han estat respostes ni per l’empresa, ni per la entitat pública. Evidentment la posada en funcionament d’aquesta resclosa suposaria un important atractiu turístic per si mateix en un dels aspectes més desconeguts de la navegació del nostre país: la navegació fluvial. Significaria un tram navegable de 20 km que se sumarien als 108 km des d’Ascó a la desembocadura al delta. Restant només per resoldre el poc més de 1,75 m d’alçada de l’assut pròxim a la central nuclear per permetre que l’Ebre tornés a ser navegable a gairebé tot el territori català (amb l’excepció dels 5 Km superiors a la presa de Riba-roja). Aquest embassament amb un pantà de 76 m d’alçada no preveié cap sistema per la navegació fluvial. Segons expliquen a Móra d’Ebre, en el moment de la seva construcció Enher, la companyia elèctrics que el creà l’any 1958, comprà tots els llaguts que treballaven en aquells moments al riu, destruint-los, carregats de pedres per reforçar els marges de l’embassament. Ocupà a tots els patrons i llaguters en la construcció i d’aquesta forma es permeté que no es construís cap canal de navegació. Per tant, hores d’ara la navegabilitat de l’Ebre s’acaba a Riba-roja. Recordem que els grans rius europeus són navegables i que per ells s'hi transporta el 

La resclosa de Flix fa més de 50 anys que està aturada. Cal tornar a unir el riu de dalt i el riu de baix.
 

CanalTv Terres de l’Ebre del 1 d'octubre 2021

Comporta inferior de la resclosa 60-05

Vista de la sortida del túnel per la part sud.

Comporta superior de la resclosa 60-04

Entrades dels dos túnels per la part nord.

Per acabar algunes dades:

Segons el Comitè Econòmic i Social (CES) -un òrgan assessor del Parlament, el Consell i la Comissió a Europa- la majoria d'aquests vaixells poden transportar una tona de mercaderies durant 500 km amb només cinc litres de combustible, enfront dels 330 km que hi ha. viatjaria per ferrocarril i 100 km per carretera. La diferència és que les embarcacions combinen l'ús dels corrents naturals dels rius amb la propulsió dels seus motors. A més, la seva mida permet economies d'escala que la carretera no pot oferir.
Alguns exemples evidents però significatius de vaixells que naveguen pels rius europeus són suficients: - Un camió cisterna de 110 m de llargada, 11,40 d'amplada i un calat de 3,5 m transporta l'equivalent
a 120 camions cisterna.

-Un vaixell portacontenidors amb les mateixes dimensions i un calat de només tres metres mou l'equivalent a 200 TEU; per últim, els anomenats combois d'empenta, que mouen fins a quatre barcasses alhora (amb una mida total de 193x23x2,50 / 3,70 m) poden transportar la càrrega combinada de 440 remolcs. 

El transport fluvial també permet una major puntualitat, ja que no pateix problemes de congestió i les vies es poden utilitzar les 24 hores del dia, els set dies de la setmana, fet que permet una total flexibilitat. Per si fos poc, es tracta d'un transport amb una sinistralitat extremadament baixa i on, en cas d'accident, els danys a persones i materials són molt limitats. 

 El transport fluvial és, doncs, més sostenible i net, com ho demostra el fet que els estudis sobre el cost socioeconòmic dels diferents tipus de transport (accidents, contaminació atmosfèrica i acústica, canvi climàtic, congestió, etc.) revelen que la carretera suposa un 91,5 % de la despesa, l'avió representa el 6% i el ferrocarril el 2%, mentre que la navegació interior només representa el 0,5% del cost.

Escenavegant